dilluns, 25 d’abril del 2011

Un sofrito para la crisis


LauretART (2011)


"Josep Pla explica que el arroz depende estrictamente del sofrito. Elaborado con bastante cebolla (y poquísimo tomate), el sofrito debe convertirse en una mermelada melosa y oscura, casi negra. Para que la cebolla se transforme en mermelada hace falta un ingrediente que ahora escasea: mansedumbre, sosiego (una destilación del carácter que se consigue después de dedicar, como hacían nuestras abuelas, gran parte del propio tiempo a alguien que no sea uno mismo). Mi abuela usaba una marmita de hierro, ennegrecida por el uso. Mientras cortaba la cebolla me contaba anécdotas de su tiempo. El ácido de la cebolla, que hace chispear los ojos, contribuía a disimular la tristeza. Un par de lágrimas rodaban por sus mejillas cansadas, de color de cirio, mientras evocaba al abuelo, que murió tan joven, o algún episodio de la guerra.
La abuela tenía el pelo blanco y los ojos negros, que unas sombrías ojeras acentuaban. Sus relatos no eran de color de rosa. Eran las historias de una menestralía que pasó la vida trabajando, mientras la muerte y el infortunio destruían con impiadosa constancia los escasos momentos de confort. Poco después de casarse, los abuelos compraron una casita, en la que instalaron un colmado, que contaban pagar poco a poco. Disponían de un pequeño as en la manga: unos ahorrillos que el abuelo había colocado en la fábrica corchera en la que trabajaba. El hombre murió pocos años después de casarse. Y al intentar mi abuela retirar los ahorros del marido difunto, resultó que el amo de la fábrica se había arruinado. Cargada de deudas, viuda y con una hija, consiguió abrirse camino con un coraje ejemplar, trabajando de noche y de día, ahorrando cada céntimo, prescindiendo de todo placer, prohibiéndose la fatiga, viviendo con austeridad máxima, progresando de manera lenta, pero constante, hasta que, cuando el futuro parecía sonreírle, la guerra trajo nuevas penalidades, más privaciones, otros peligros. Registros y abusos del comité por su fama de beata. Rosarios rezados en el sótano durante los bombardeos. Y cuando entraron los franquistas, más de lo mismo: destrozos y robos de la soldadesca.
El combate de mi abuela no fue excepcional. Todas las mujeres que soportaron la guerra contaban historias parecidas. Eran heroínas, pero no tenían conciencia de ello. La lucha cotidiana daba sentido a su existencia. No esperaban otro premio que poder seguir luchando. La crisis que hoy nos asusta y golpea es casi una comedia, a la luz del hambre, el malestar y las penalidades que sufrió la generación que nos legó la tortilla de harina y el soberbio arroz con cuatro trozos de sepia.
Toda la fuerza de aquella generación reside en el sofrito. Lo primero: no hacer el pena; mantener el pudor, la dignidad. Y es que, en efecto, al trocear la cebolla uno consigue disimular el impacto real de las dificultades con una excusa irónica: las lágrimas son debidas al ácido tubérculo, que escuece los ojos. Segundo: aguardar el bajón de la crisis con sosiego y aplicación, acompañando con la espátula la lenta cocción de la cebolla incluso cuando el esfuerzo parece inútil. Por supuesto: no olvidar el caldo. Para prepararlo basta con hervir en abundante agua unos pocos pescados sin nombre. Sin el caldo del coraje y la entereza, el arroz, como la vida, incluso cuando se dispone de los mejores mariscos, sabe a poco y uno acaba interiorizando que siempre sale mal".
“Un sofrito para la crisis”. Antoni Puigverd, La Vanguardia Digital, 25 de abril de 2011.
Para leer el artículo completo:

dissabte, 23 d’abril del 2011

La taula i la paraula




Pintura i fotografia d'Ernest Descals (2004). La Fuliola-Comida en el campo. Segar i batre
"Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra dintre de l'ull nostre..."

Amb aquest dos versos comença Maragall el seu Cant espiritual. No es pot fer un cant espiritual més terrenal. Maragall es mira el món i li agrada. I el que li sap greu és haver-lo deixar. El que li sap greu és no poder eternitzar les delícies, els plaers, les satisfaccions que li dóna el món real, el món del paisatge i la geografia, el món de la humanitat. Curiosa literatura, la catalana, que té com a major cant espiritual un cant a la matèria i a la vida de la carn. Curiós país, que creu que el paradís és aquí. Llàstima que no ens hi deixin restar indefinidament. La literatura catalana, amb excepcions, però d’una manera molt majoritària, al llarg dels segles, ha estat un càntic a la terra i a la vida. Un càntic a les coses bones que ens ofereix un “món formós” si es mira amb pau. No és estrany, doncs, que sigui una literatura on abundi el menjar. Uns escriptors encantats de viure, quan ens han explicat per què valia la pena viure, per què era una mala jugada haver-se de morir, han de considerar que damunt de la taula i entre els focs dels fogons hi havia una part important dels arguments. Una literatura d’homes i de dones ben terrenals –encara que es proclamin espirituals- és una literatura d’homes i de dones que mengen i que els importa el menjar. (...)

Villatoro, Vicenç (2005). [La taula i la paraula. Notes sobre la cuina en la literatura catalana]. Text extret de Santi Santamaria entre llibres i fogons. Trajecte gastronòmic per les millors obres de la literatura catalana. De Verdaguer fins avui. Editorial Galerada, pàg.7.

El Mediterrani, vist per van Gogh (Cartes a Theo)

V. Van Gogh (1888) Barques de vela a Saint-Marie-de-la Mer
Vincent Van Gogh (1870-1890): Cartas a Theo (Ed. Círculo de Lectores)
Te escribo desde Saintes-Maries, a orillas del Mediterráneo. El Mediterráneo tiene el color de las caballas, es decir, cambiante; nunca se sabe si es verde o violeta, ni se sabe nunca si es azul, porque, al segundo siguiente, el reflejo cambiante ha tomado un tono rosa, o gris.
(...)
Ahora que he visto el mar aquí, experimento toda la importancia que tiene permanecer en el Midi, y siento que es preciso extremar la intensidad del color:Àfrica no queda lejos...


V.Van Gogh (1888):Barques de pesca prop de Saint-Maries-de-la-Mer
Més informació sobre Vincent Van Gogh:
V. Van Gogh a la Viquipèdia

divendres, 22 d’abril del 2011

Les magranes flamejants

<><>
Hera i Prometeu
[…]
Alcides, en collir-me, dels braços meus digué
que eren una garlanda d’amor, tota florida.
Oh Hera, en sa tornada, l’estrenyeria bé
i fóra ma garlanda potent com una brida.
I despullant, de dia, les hortes i els jardins,
en premi de les meves volences sobiranes,
tos temples ornaria de flamejants magranes
que, ben ferides, llencen un xàfec de robins.

Carner, Josep (1994). Els fruits saborosos.Barcelona:Edicions 62

Ferrara, segons Giorgio Bassani: La passejada abans de sopar (1953) Trad: Assumpta Camps.




Ferrara. Fotografia. Beatriz Comella
Giorgio Bassani: La passejada abans de sopar
(La passeggiata prima di cena, 1953) (Trad: Assumpta Camps), a Dotze d'Itàlia (1997) , Barcelona:Proa

Encara avui pot passar, si furguem en algunes botigues de mala mort de Ferrara, que ens trobem a les mans postals antigues de fa gairebé cent anys. Són vistes sovint esgrogueïdes, tacades, de vegades, posats a dir la veritat, poc desxifrables...Una entre tantes mostra Corso Giovecca,el carrer principal de la ciutat, tal com era aleshores, a la segona meitat del segle XIX. A la dreta i a l'ombra, com un bastiment, es perfila el contrafort del Teatre Municipal, mentre la llum, la típica d'un capvespre de p'rimavera emiliana, convergeix completament sobre la banda esquerra de la imatge. D'aquest costat, les cases són baixes, la majoria d'un sol pis, amb teulades recobertes de gran teules fosques, amb alguna petita botiga a la planta, una xarcuteria, la cofurna d'un carboner, una carnisseria cavallina, etcètera: tot plegat cases que l'anu 30, l'any vuitè de l'E.F (època feixista), quan gairebé davant per davant del Teatre Municipal es va decidir de construi-hi l'enorme palau de merbre travertí romà de color blanc de les Assicurazioni Generali, van ser ensorrades sense pietat.

Giorgio Bassani

Ja tothom parla de Sant Martí!

Botero, Fernando (1990). Hombre. Museo Botero
Em cal un régim per amagrit.
La pell em tiba, panteixo massa.
No em moc de casa, menjo a desdir:
és clar, m'engreixo com un garrí
-alló que passa-.
Però, ara sí:
poques segones, gens de carbassa
i les cents passes cada matí.

Quart, Pere (1937). Bestiari [Ja tothom parla de Sant Martí!].
Sobre Pere Quart:
Sobre Fernando Botero

Prunes i figues afrodisíaques: Pep Puig

Valero Vela (2008) :Bodegón con peras, cesta de uvas y manzanas
Pep Puig (2007) : Les llàgrimes de la senyoreta Marta , Barcelona: Empúries

Lentament, la porta es va obrir i va anar apareixent la mateixa dona trista del dimarts.
- Ah, hola Pau- va fer amb un somriure cansat-. No et quedis aquí, entra.
La vaig acompanyar fins a la cuina, i sense que ella m'ho demanés, vaig seure al mateix lloc que l'altre dia. Si en aquells moments m'hagués preguntat què volia no hauria sabut què dir-li. Per sort, com a bona senyoreta que era, va endevinar que no m'hi portava cap motiu concret, i sense dir res se'n va anar cap a la nevera, va treure un platet de prunes clàudies ( les figues se les devia haver menjat totes l'entrenador) , me la va venir a deixar a davant i va seure. No sé quants segons van passar sense que ens diguéssim res. Vull dir que no sé quants segons van passar fins que la senyoreta Marta va calar els ulls i va arrencar novament el plor silenciós. Una setmana després, com per art d'encantament tornava a tenir davant la imatge que no se me n'havia anat del cap. ¿Què hi havia en aquella dona de qui no podia apartar la mirada?


Valero Vela (2008) Bodegón con higos, brevas y sandía

dijous, 21 d’abril del 2011

Els sosts feréstecs


Aquelles quatre parets esquerdades sota una teulada plena de forats, com un cel brodat d’estrelles, eren la seva estada, el seu amagatall. D’allí sortia cada jorn a punta d’alba, encaminant-se cap a solei, per a emprendre la cacera misteriosa de les tòfones.
-Les condemnadotes prou s’entafuren… prò jú las amarro pú –mormolava el vell tot cargolant-se i rient per sota el nas.
I, com hi ha nell, que podia ben bé riure, perquè, amb els anys i panys que resseguia els racons i raconets de les feréstegues clotades, pla sabia a on jeien, les remaleïdes!, ben acotxadotes sota terra... Rellamp que les toc! Per a escapar de ser vistes, trien els indrets més amagats, els ermots més solitaris, els claps de terra més tristos... i com que són tan males pècores i tan dròpoles, volen racons un xic humits, però, això sí!, ben orejats per l’aire i ben escalfats pel sol de migdia... Per això s’aixopluguen sota els arbres de brancatge esbalandrat, les grans barjaules!, per a estar-se a la ressombra, mig assoleiades, mig a la fresca...
De cent passes lluny ja coneixia el jaio els llocs preferits per la perfumada trumfa; i quan passava per la vora d’un pollancre, d’una alzina o d’un noguer, pegava llambregada al voltant de la soca, i tot seguit sabia si hi havia allí res per pelar. Els gossos anaven endavant, ara ensumant, ara glapint, com conillers que persegueixen un rastre. Ell venia darrera, trico, trico, amb un serró a l’esquena i un caveguet a la mà. Així passaven de vegades hores i hores... però tan bon punt lladrava un gos bo i rascant prop d’un verdissa o d’un matoll de roldó, saltava el vell, com una llagasta cap al seti de la fressa, i amb un cop d’ull ne tenia prou per a reconèixer el paratge.
Si veia que la terra s’alçava com inflada, amb el mànec del càvec picava sobre la inflor, i, per mica que el terreny fes soroll de buit, el jaio, amb una ganyota de satisfacció, semblava que digués: “Per tot te deixo!” Perquè el tret fos segur, només mancava que veiés surar, sobre l’indret, els volts de mosquits morats que ronden enllepolits per la flaire de la trumfa... Allavores s’ajupia, i vinga cavar amb cuidado, vinga aixecar la crosta de terra amb suavitat... fins que apareixia el sospitat tresor. Una per una anava collint les tòfones, una per una les netejava amb afalac, una per una les amorosia amb el palmell de la mà... i, després de contemplar-se-les un rato, tan negretes, tan polides, tan bonicoies, les desava amatent dins del sarró.
Casellas, Raimon (1901). Els sots feréstecs.
Text extret de Santi Santamaria entre llibres i fogons. Trajecte gastronòmic per les millors obres de la literatura catalana. De Verdaguer fins avui. Editorial Galerada, Cabrera de Mar, 2005. 30-31.




Sobre Raimon Casellas:

dimecres, 20 d’abril del 2011

El vizconde demediado

Young, Matt (2009). Sense títol
Desde que todos supieron que había regresado la otra mitad del vizconde, tan buen cuanto la primera era mala, la vida en Terralba fue muy distinta.
Por las mañanas yo acompañaba al doctor Trelawney en su tanda de visitas a los enfermos, porque el doctor había reanudado poco a poco la práctica de la medicina y se había dado de cuántos males sufría nuestra gente, cuya fibra habían minado las largas carestías de los tiempos idos, males por los que nunca se había preocupado.
Íbamos por los caminos del campo y veíamos las señales de que mi tío nos había precedido. Mi tío el bueno, quiero decir, el cual cada mañana daba también una vuelta y no solo de visitas a los enfermos, sino también a los pobres, los viejos, cualquiera que necesitara ayuda.
En el huerto de Bacciccia, el granado tenía cada una de las frutas maduras con un pañuelo anudado alrededor. Comprendimos que a Bacciccia le dolían las muelas. Mi tío había vendado las granadas para que no se abrieran y desgranaran ahora que la enfermedad impedía a su propietario salir a cogerlas; pero también como señal para el doctor Trelawney, de que pasara a visitar al enfermo y llevase las tenazas.
El prior Cecco tenía un girasol en el terrado, canijo, que nunca florecía. Esa mañana encontramos tres gallinas atadas allí, a la barandilla, que comían cebo a todo comer y descargaban estiércol blanco en la maceta del girasol. Comprendimos que el prior debía tener cagalera. Mi tío había atado las gallinas para abonar el girasol, pero también para avisar al doctor Trelawney de aquel caso urgente.
En la escalera de la vieja Giromina vimos una fila de caracoles que subía hacia la puerta; caracolazos de esos que se comen cocidos. Era un regalo que mi tío le había traído del bosque a Giromina, pero también una señal de que la enfermedad del corazón de la pobre vieja había empeorado y de que el doctor entrara despacito, para no asustarla.
Todos estos signos de comunicación eran usados por el buen Medardo par no alarmar a los enfermos con una petición demasiado brusca de los cuidados del doctor, pero también para que Trelawney tuviera de inmediato una idea de qué se tratata, ya antes de entrar, y venciese así su renuencia a poner el pie en casas ajenas y acercarse a los enfermos que no sabía qué tenían.
Calvino, Italo (1977). El vizconde demediado. Alianza Tres. Madrid. 60-61 

Podeu veure-hi la pel·lícula de la qual s'ha extret la foto: 
Headquarters from Matt Young on Vimeo.

Josafat

Alley, Katie (2009). Clay Pot | Olla de Barro
Un dia el campaner tingué una bella sorpresa: acompanyat d’un escolanet se li presentà un home amb un goll monumental, que li donà el “Déu te gord” amb una esquenada atuïdora.
Era un oncle de la porqueirola del somni; venia a ciutat per treure uns papers de la cúria, i desitjava que Josafat, que tenia bones relacions amb els capellans, l’encaminés.
- Malviatge Judes! Jo no m’hi entenc amb romansos d’aqueixa llei.
Parlaren llargament.
Josafat se l’emportà a la seva cambra i el convidà a beure un got de vi negre.
El campaner es cuinava ell mateix. De bon matí una majordoma vella li duia de la plaça una lliura i mitja de bou, que ell posava en una olla; feia sopa amb el brou, i es menjava la carn a la vinagreta, després de compartir-ho per als dos àpats. De vegades, a l’hivern sobretot, substituïa la carn per mongetes, i era tan grossa la bullida, que li durava per tota la setmana.
El pagès trobà aquella vida molt trista, aquella habitació massa fosca i aquells corredors i galeries massa plens de basarda.
- Sembla que no podeu pensar en res de bo ací dintre. I el goll li trontollà d’esgarrifança. 

Bertrana, Prudenci (1906). Josafat

Text extret de Santi Santamaria entre llibres i fogons. Trajecte gastronòmic per les millors obres de la literatura catalana. De Verdaguer fins avui. Editorial Galerada, Cabrera de Mar, 2005. 38.



Quattrocento, de Susana Fortes (2007)

Andrea del Verrocchio (taller):Verge amb nen (1470)
Susana Fortes (2007): Quattrocento Susana Fortes: informació sobre l'autora
Con ese ánimo imbuido de proximidad física y olores corporales se sumergió en la algarabía caliente de los pregoneros del mercado de abastos que anunciaban a gritos sus mercancías. No había un lugar mejor para enterarse de lo que se cocía en la ciudad que la plaza del mercado viejo, con los capones y venados colgados de un gancho en los aleros de las barracas rodeados de moscas y las aceitunas y legumbres de la huerta toscana expuestas sobre esteras en el suelo. El chico se daba encontronazos con el gentío, tropezaba con los sacos de harina y de carbón, se enredaba con los canastos, navegaba en el desorden de los puestos como un barco a punto de naufragar. (...)
Regresaba ya, con el capazo lleno de hortalizas y viandas para el almuerzo y las dos onzas de azzurro y bermellón que le había encargado su maestro envueltas en sendos retales de lino áspero, cuando reparó en un corro de gente arremolinada.

Visions de Granada


Val del Omar (1953-1955) : Aguaespejo granadino


Linda Ehrlich (2010): In Granada


Lucky to be a sparrow who builds her nest
in the calligraphic stone
of the sultan´s palace,
or a small orange fish
darting
through its cooling streams.
7 wheels of geometric stars.
5 windows of marble lace.
(The oldest song
is the song of water)


They lived in hiding,
sequestered kings.
And everywhere the walls still whisper:
¨Remember me...
remember me…as Beauty.¨

Linda Ehrlich: A Granada

Afortunat el pardal que fa el niu
a la pedra cal·ligràfica
del palau del sultà,
o el peixet ataronjat
escolant-se
enmig dels refrescants rierols.
7 rodes d’estrelles geomètriques.
5 finestres de blonda de marbre.
(La cançó més vella
és la cançó de l’aigua)
Hi visqueren amagant-se,
reis segrestats.
I arreu les parets encara xiuxiuegen:
“Recorda’m…
recorda’m… com la Bellesa”.

(Trad. Català: Beatriz Comella i Fina Masdéu)

Atalanta e Hipómenes

Guido Reni (1618 - 1619): Atalanta e Hipómenes. Museo del Prado
Oh cuántas veces, cuando ya podía pasarlo, demoróse,
y contemplado mucho tiempo su rostro a su pesar lo dejó atrás.
Árido, de su fatigada boca le llegaba su anhélito,
y la meta estaba lejos. Entonces al fin de los tres uno,
de los retoños del árbol, envió el descendiente de Neptuno.
Quedó suspendida la doncella, y del nítido fruto por el deseo
declina su carrera y el oro voluble recoge.
La deja atrás Hipómenes: resuenan las gradas del aplauso.
Ella su demora con rápida carrera, y los cesados tiempoIDIOs,
corrige, y de nuevo al joven tras sus espaldas deja.
Y de nuevo, con el lanzamiento de un fruto demorada, del segundo,
es alcanzada, y pasa ella al varón. La parte última de la carrera
restaba. «Ahora», dice, «acude, diosa, autora de este regalo».
Y a un costado del campo, para que más tarde ella volviera,
lanza oblicuamente, nítido, juvenilmente, el oro.

Para leer el texto completo, CLICAD AQUÍ.

Ovidio: Las metamorfosis
 
La HISTORIA
Texto extraído de Cómo leer la pintura. Entender y disfrutar los grandes mastros, de Duccio a Goya: Patrick de Rynck, Editorial Electa, Barcelona, 2005, 250-251.
Atalanta es hija de un rey en Beocia y vence en las carreras a todos sus competidores masculinos. Un oráculo predice que nunca se casará. Ella idea una prueba: se casará con el hombre que consiga vencerla en una carrera. Atalanta es atractiva y muchos hombres aceptan el reto. Si bien el premio es claro, también lo es el riesgo: si pierden, morirán. Así pues,l Atalanta es literalmente una mujer fatal. También Hipómenes se enamora de ella... y Atalanta se enamora de él. Venus, la diosa del amor, da a Hipómenes tres manzanas a modo de ardid. Hipómenes las deja caer de una en una durante la carrera. Atalanta las recoge, se rezaga y queda en segundo lugar. La historia termina mal: los dos hacen el amor en un lugar sagrado y Venus los castiga transformándolos en leones.
Leer toda la obra AQUÍ. Traducción de Ana Pérez Vega.

El pi de Formentor

Caricola (2009). Piñones cultivados
Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera,
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l'eterna primavera,
i lluita amb les tormentes que assalten la ribera,
com un gegant guerrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada;
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d'aromes sa testa consagrada
i li donà per trone l'esquerpa serralada,
per font l'immensa mar.

Quan lluny damunt les ones renaix la llum divina,
no canta per ses branques l'aucell que encativam;
el crit sublim escolta de l'àguila marina,
o del voltor que passa sent l'ala gegantina
remoure son fullam.

Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel,
té pluges i rosades i vents i llum ardenta,
i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta
de les amors del cel.

Arbre sublim! Del geni n'és ell la viva imatge;
domina les muntanyes i aguaita l'infinit;
per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
el cel qui l'enamora, i té el llamp i l'oratge
per glòria i per delit.

Oh! sí: que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades
i vencedor espolsa damunt les nuvolades
sa cabellera real.

Arbre, mon cor t'enveja! Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, reinar sobre l'altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura...
oh vida, oh noble sort!

Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l'altura com l'arbre els penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquiles 'niran per la ventada
com l'au dels temporals.


Miquel Costa i Llobera (Versió de 1907)


Més informació 

Cançó de traginer

Festa dels Traginers de Balsareny 2008

Cançó de traginer (Josep Maria de Sagarra)
Amb la clenxa ben partida,
i un clavell vermell al trau,
i un gec per tota la vida
que de negre sembla blau,
me'n vaig a la rectoria;
les campanes van tocant,
però jo no les sentia.
Arri, Joan!
la núvia s'està esperant!

El sogre me la portava
amb arracadetes d'or;
la sogra se la mirava
i té un cobriment de cor.
Abans de seure a la taula
ens deixen sols un instant
i no ens diem cap paraula.
Arri, Joan!
Que l'arròs s'està covant!

Quina nina tens més blava,
ai, Maria del Roser...
I al meu braç s'abandonava
i no sabia què fer.
Mes la lluna, que ens espia,
ha desvetllat l'aviram
i el gall em dona el bon dia.
Arri, Joan!
Que les vaques tenen fam!

A la primera mesada
m'escudella de mal grat;
a la segona mesada
ja em té el cor enverinat.
Jo em llevo amb l'avemaria;
les figues van madurant
i el moscatell s'engroguia.
Arri, Joan!
Que el bou negre va al davant!

Un vespre trobo tancada
la porta del dormidor;
jo que sento una besada
que em fa tremolar de por
La meva mà no hi arriba,
al ganivet més tallant,
i arrenco llàgrima viva.
Arri, arri, Joan!
Arri, que te les van recargolant
!

Carro al Mas d'en Gil (Reus, 1909) Fotografia: Antoni Escolà Gibert


dilluns, 18 d’abril del 2011

El Decameró de Giovanni Boccaccio

Era ja l'orient tot blanc i els raigs ixents havien aclarit arreu el nostre hemisferi, quan Fiammetta, atreta pels dolços cants dels ocells, que a primera hora del dia cantaven tots joiosos pels arbrissons, es llevà, i cridà totes les altres i els tres joves; i davallant amb pas suau als camps, s'anà esplaiant per l'ampla planúria, trepitjant l'herbei arrosat, fins que el sol s'alçà una mica, mentre enraonava amb la seva companyia d'una cosa i d'una altra.



I en sentir que els raigs solars ja abrusaven, adreçaren llurs passes cap a l'estatge, on, quan hi foren, féu restaurar el lleuger esforç que havien tingut amb vi bo i pastissets, i s'esplaiaren pel delitós jardí fins a l'hora de l'àpat.

Quan fou l'hora, havent estat tot aparellat pel discret majordom, després de dansar alguna estampida i cantar una o dues balades, es posaren a menjar alegrement, així que la reina ho digué; i havent dinat, polidament i joiosament, sense oblidar el costum de les danses, feren unes quantes ballades amb instruments i cançons. Després de les quals la reina donà permís a tothom per a passar la migdiada; i alguns se n'anaren a reposar i d'altres romangueren a solaçar-se pel bell jardí.

BOCCACCIO, Giovanni: Decameró (traducció de Francesc Vallverdú). Barcelona, Edicions 62, 1998, p.333

Una de les possibles peces que s'interpretarien durant les llargues tardes italianes del segle XIV serien els poemes de Petrarca (1304-1374). Us proposem sentir la versió del poema Non al su'amante, amb música de Jacopo da Bologna (1340-1386). La versió està interpretada pel grup català Canto Coronato:

Non al suo amante più Diana piacque,

quando per tal ventura tutta ignuda
la vide in mezzo de le gelide acque,
ch'a me la pastorella alpestra et cruda
posta a bagnar un leggiadretto velo,
ch'a l'aura il vago et biondo capel chiuda,
tal che mi fece, or quand'egli arde 'l cielo,
tutto tremar d'un amoroso gielo.

L'amant de Diana gaudeix de la visió de la seva estimada, tota nua, banyant-se entre les aigües gèlides d'un llac. Ella, prohibida i severa, es protegeix amb un subtil vel. L'albada deixa entreveure com un miratge el seu cabell ros, el seu cos. I l'amant, crema com el roig matí i tremola de glaçat amor.




Aina Martín (veu), David Catalunya (clavisimbalum), Anna Danilevskaïa i Pau Marcos (fiddles).
Webs consultades: viquipèdia
Imatges: pintures de la Casa de Lívia a Roma
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

ENGRANDEIX EL TEXT