dijous, 21 d’abril de 2011

Els sosts feréstecs


Aquelles quatre parets esquerdades sota una teulada plena de forats, com un cel brodat d’estrelles, eren la seva estada, el seu amagatall. D’allí sortia cada jorn a punta d’alba, encaminant-se cap a solei, per a emprendre la cacera misteriosa de les tòfones.
-Les condemnadotes prou s’entafuren… prò jú las amarro pú –mormolava el vell tot cargolant-se i rient per sota el nas.
I, com hi ha nell, que podia ben bé riure, perquè, amb els anys i panys que resseguia els racons i raconets de les feréstegues clotades, pla sabia a on jeien, les remaleïdes!, ben acotxadotes sota terra... Rellamp que les toc! Per a escapar de ser vistes, trien els indrets més amagats, els ermots més solitaris, els claps de terra més tristos... i com que són tan males pècores i tan dròpoles, volen racons un xic humits, però, això sí!, ben orejats per l’aire i ben escalfats pel sol de migdia... Per això s’aixopluguen sota els arbres de brancatge esbalandrat, les grans barjaules!, per a estar-se a la ressombra, mig assoleiades, mig a la fresca...
De cent passes lluny ja coneixia el jaio els llocs preferits per la perfumada trumfa; i quan passava per la vora d’un pollancre, d’una alzina o d’un noguer, pegava llambregada al voltant de la soca, i tot seguit sabia si hi havia allí res per pelar. Els gossos anaven endavant, ara ensumant, ara glapint, com conillers que persegueixen un rastre. Ell venia darrera, trico, trico, amb un serró a l’esquena i un caveguet a la mà. Així passaven de vegades hores i hores... però tan bon punt lladrava un gos bo i rascant prop d’un verdissa o d’un matoll de roldó, saltava el vell, com una llagasta cap al seti de la fressa, i amb un cop d’ull ne tenia prou per a reconèixer el paratge.
Si veia que la terra s’alçava com inflada, amb el mànec del càvec picava sobre la inflor, i, per mica que el terreny fes soroll de buit, el jaio, amb una ganyota de satisfacció, semblava que digués: “Per tot te deixo!” Perquè el tret fos segur, només mancava que veiés surar, sobre l’indret, els volts de mosquits morats que ronden enllepolits per la flaire de la trumfa... Allavores s’ajupia, i vinga cavar amb cuidado, vinga aixecar la crosta de terra amb suavitat... fins que apareixia el sospitat tresor. Una per una anava collint les tòfones, una per una les netejava amb afalac, una per una les amorosia amb el palmell de la mà... i, després de contemplar-se-les un rato, tan negretes, tan polides, tan bonicoies, les desava amatent dins del sarró.
Casellas, Raimon (1901). Els sots feréstecs.
Text extret de Santi Santamaria entre llibres i fogons. Trajecte gastronòmic per les millors obres de la literatura catalana. De Verdaguer fins avui. Editorial Galerada, Cabrera de Mar, 2005. 30-31.




Sobre Raimon Casellas:

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

ENGRANDEIX EL TEXT