Albercocs

Pepekitchen.com (2009) . Albaricoques almibar pasos

Malgrat el seu nom, prunus armeniaca, l’albercoc no és originari d’Armènia, sinó de la Xina, com el préssec, una altra delícia que els botànics persisteixen a atribuir a Pèrsia. El millor dels albercocs és la fruita de mel i or que només es troba en zones de Llevant. A Turquia i Síria és on l’albercoquer sembla haver escollit la seva residència. 

A Damasc, durant uns quants mesos, l’art de viure coincidia amb el cicle de l’albercoc. La seva floració al març, molt primerenca, anunciava la primavera. Atreia una multitud de passejants cap als jardins de Ghouta, on se’n cultivaven fins a vint-i-una varietats, de les quals només nou han arribat fins als nostres dies.
La fascinació davant la delicada bellesa de les flors de corol·les blanques, reforçades per un tendre color rosa, venia acompanyada d’una mena d’inquietud per la pluja excessivament abundant, el vent violent o la glaçada tardana. Només els crits dels venedors ambulants que ponderaven el michmich baladí, “mandonguilles d’aigua de rosa”, els feien sentir-se segurs i els empenyien a començar la temporada de l’albercoc que, malauradament, esdevenia molt curta després de tan llarga espera: es menjaven albercocs a consciència, fins a sadollar-se’n, per por que en faltessin l’any següent. Immediatament, es veia a totes les terrasses de la ciutat reposar al sol, a l’aire lliure, melmelades i confitures en recipients de diferents mides, amb prou feines coberts per una gasa per protegir-los de la pols i els insectes. Collit al punt i amarat de llum, l’albercoc respon aleshores millor que mai a una de les seves denominacions llatines, apricum, l’assolellat.

Galería de Greg @ Flickr (2008) . Apricots

Però a Damasc l’entusiasme dels nostres contemporanis no té res a veure amb el que sentien els seus avantpassats. Si ens creiem el viatger egipci Badrî, a l’època dels mamelucs, els ulemes no dubtaven a agafar-se unes vacances durant l’època dels albercocs, tot abandonant càtedres i llibres. Així, acataven la tradició instaurada des de mitjan segle XIII per un cadi al qual el sultà Baybars havia nomenat jardiner de Damasc.
Tanmateix, només a Damasc i en cap lloc més, l’albercoc confitat assoleix la sublimació. Només els albercocs secs de Turquia podran competir amb els nuqu’ siris, que consisteixen en suculents baladî aplastats amb el pinyol i assecats al sol. Es consumeixen sobretot en el mes del ramadà, en forma de khochâf, per apaivagar la set.
El qamar al dîn, “la lluna de la religió”, és propietat exclusiva de Damasc. S’obté amassant albercocs, estenent després la pasta sense pinyols damunt de planxes de fusta llargues, d’uns dos metres, i posades al sol. Quan la pasta d’albercocs és seca, s’unta amb oli de sèsam perquè conservi el seu aspecte lluent i oliós abans de ser doblegada com una catifa. S’assaboreix tal qual, o millor encara, remullada en aigua fresca.

Aquest text ha estat extret de La cocina de Ziryâb. El Gran Sibarita de Córdoba, de Mardam-Bey, Farouk (2002) . Barcelona : Zendrera Zariiquiey, 35-37. Ha,estat adaptat per Isabel i traduït al català per Fina Masdéu.

Andrea Corsi (2008) . Mercato di Damasco.

El temps de les cireres (Montserrat Roig)

Maria Gilda Matteucci (2009). Una tira l'altra

Saps, continuà la Natàlia, quan m'expliques la història del meu passat recent, de tot allò que passà per culpa dels qui guanyaren la guerra, em costa de seguir-te. Però t'entenc el que vols dir quan veig tot això, i la Natàlia contemplava el que tenia al seu voltant, quan veig que la gent és desgraciada. ¿Creus que això s'acabarà algun dia?, repetí. L'Emílio no contestà. A cau d'orella, li xiulà una cançó. Què xiules?, li preguntà ella. Una cançó. És d'un poeta de la Commune francesa. J. B. Clément, es deia. Aquest poeta volia que arribés el temps de les cireres.

Quan vous en serez au temps des cerises
Si vous n'aimez pas les chagrins d'amour
Evitez les belles
Moi qui ne crains pas les peines cruelles
Je ne vivrai point sans souffrir un jour
Quand vous en serez au temps des cerises
Vous aurez aussi des chagrins d'amour.

El poeta va escriure la cançó en temps de la Commune, quan el poble lluitava contra un règim d'opressió ferotge. Ell sabia que després del combat hi hauria una terrible repressió -mataren setanta mil obrers i els que quedaren vius foren forçats a construir el Sacré Coeur de París- i cantava el temps de les cireres, la primavera de la felicitat. El poeta no ignorava, continuà l'Emílio, que al temps de les cireres també hi hauria penes d'amor, però el desitjava. Jo també vull que arribi, el nostre temps de les cireres. I l'Emílio mirà la Natàlia d'una manera que ella no oblidaria mai.

Roig, Montserrat (1993): El temps de les cireres. Barcelona: Edicions 62, 109.

JBF (2009). La Virgen de las Cerezas. Óleo sobre tabla. Maestro de las Medias Figuras de Mujer 

Més informació:

• Jean Baptiste Clément: Wikipédia
• Chansons de Jean Baptiste Clément: Revoltes.net
• Clément, Jean Baptiste (1837): Le temps des cerises. Biografia de l'autor, partitura i poesia complerta.

Comida bajo la sombre del cerezo (La tierra fértil, de Paloma Díaz-Mas)

Jorge Carmona Ferri (2013): Cesto de cerezas

Era ya mediodía y empezaba a apretar el calor y el señor pidió que le dieran de comer, porque tenía ahambre; que, como habían salido temprano y habían estado toda la mañana cabalgando, con el aire de aquellos montes se les había abierto el apetito.

Había ante la puerta del molino una solana pavimentada con lajas de piedra, a una parte de la cual daba sombra una parra que crecía al ras del muro del molino y desde allí trepaba por unos vástagos formando como un dosel de hojas verdes. Al lado crecían un par de cerezos que estaban cargados de fruto, como correspondía a la época; el señor se acordó de cuántas veces había comido del fruto de aquellos árboles cuando salía al campo con su amigo don Bertrán Guerau, que muchos días iban a aquel lugar a la vera del río y le pedían al molinero que les diese cerezas, se las echaban en el esquero y las iban comiendo por el camino, sin desmontar siquiera del caballo, y de pensarlo casi le parecía que sentía en la boca el sabor de aquellas guindas que comió años atrás. Así que le dijo a la hija del molinero que les pusiese allí algún asiento para comer a la sombra, bajo la parra y junto a los cerezos, y que antes de nada les trajera unas pocas cerezas de aquellas, que las quería probar porque todavía no había tomado aquel año.

La mujer puso un par de serones para que sirvieran de asiento y un banquillo de madera, y sobre él colocó una artesa vuelta boca abajo para que hiciese de tabla; y aunque todo era muy rústico y muy sencillo, de verdad que se podía comer allí como en un palacio, porque no podía haber techo pintado más hermoso que aquel emparrado, ni tapiz ni alfombra mejor que aquel suelo de piedra, con los dibujos que formaba el sol al colarse por éntrelas hojas, que en algunos sitios parecía que habían caído lascas de plata al suelo.

El señor se sentó en uno de los serones y, como vio que Joan Galba se quedaba de pie, le dijo que tomase el otro serón y se sentase a la tabla, frente por frente con él, como suelen comer en el campo los pastores o los caballeros, cuando van de caza, que en lugar de sentarse uno al costado de otro, como se hace en corte, forman rueda y comen unos enfrente de otros.

Joan Galba se sentó y la mujer trajo las cerezas recién cogidas y mojadas, porque para que estuvieran más frescas las había puesto en un cestillo y había metido el cesto en la corriente del río. El señor empezó a comer y, a cada cereza que comía, se echaba el hueso en la mano y lo tiraba luego al suelo debajo de la tabla; porque así se ha de hacer; que si uno está en la mesa y tiene que escupir cualquier cosa, no debe hacerlo ni sobre la tabla ni en ningún sitio donde se pueda ver, sino echarlo con disimulo bajo la mesa o entre las piernas. Pues ya hemos dicho que el señor de Bonastre comía siempre con mucha limpieza, y no solo cuando estaba sentado en mesa con manteles.

Las cerezas parecían dulces y frescas, pero Joan Galba las miraba sin atreverse a tocarlas, aunque del ejercicio de la mañana y del calor del mediodía tenía mucha sed. El señor, que lo notó, le dijo que comiese, y como él tomó solo una o dos, agarró un puñado y se lo puso delante a este caballero. Y, cuando lo hubo acabado, le puso otro, hasta que acabaron todas las del cesto.

Mientras tanto, la hija del molinero había preparado de comer, y lo trajo todo junto en un tajador de madera. Puso también en la mesa media hogaza de pan, un cuchillo y un pichel de vino. Pero no les dio agua para lavarse las manos porque entre las gentes del campo eso no se usa, que es una cortesía de los que viven en la corte o en la villa.

El señor le dijo a la mujer que se marchase a sus tareas y a Joan Galba que le sirviese y que luego se sirviese a sí mismo. Él se puso en pie, tomó el pan y el cuchillo, cortó primero una rebanada gruesa, tan ancha como la hogaza, y se la puso delante al señor; y como don Arnau se lo dijo, también cortó otra lonja más delgada para sí. Luego fue tomando pedazos de la comida que había traído la molinera, que era una mezcla de diversas carnes como las hacen en aquella tierra, metidas en tripas de cerdo y cocidas para que se conserven mejor; que luego, después de cocidas, las hacen a la brasa o las pasan por la sartén, y otras las toman frías. Cada pedazo grande él lo iba trinchando y poniéndole un poco al señor sobre la hogaza, procurando que el jugo de lasque estaban fritas no fuese escaso ni demasiado, porque si es poco resulta el pan seco y si es mucho se ensopa. Y cortó también algunos pedazos de pan más pequeños para tomar con ellos los trozos de carne sin mancharse los dedos.

Una vez hecho esto, el señor le indicó que se sentase y comiese con él; Joan Galba esperó a que don Arnau tomase uno o dos bocados y luego comenzó a comer con gana, que en aquel lugar tan agradable y con la comida bien aderezada, se le olvidaron todas sus penas.

Paloma Díaz Mas (1999): La tierra fértil. Editorial Anagrama, Narrativas hispánicas: 272. Páginas394-396.

Cal·lídia i els préssecs

Cezanne, Pau Manzanas (1879-1800). Préssecs, peres i raïms

Ton seny, oh previsora, de mon delit és causa.

De l’arbre en primavera vas respectar la flor
i ara tos braços nus m’allarguen com un do
el fruit perfecte, arrodonit amb pausa.

El teu esguard s’ha fet un destí que em vigila.
Semblen els préssecs més rodons en els teus dits.
Apagues cants de cel i fresses de la vila:
ets tota com un dia d’agost que no vol crits.

Ja de l’estiu van coronant-te les diades
per dol en les memòries dels dies que vindran.

El ventijol s’adorm, les fulles són fermades,
l’aigua reposa amb una claror que està sotjant.

Quan alces el teu braç la fruita se’t convida;
ella obeeix tes ordres en veure que ets millor:
és més harmoniosa la teva perfecció,
més graciosament arrodonida.

En paga de ta ofrena, per a ta boca aparta
fruita de besos aturada en mon brancam;
són determini, són domini i són lligam
i prengueren saó, lentament, de mirar-te.

Carner, Josep (1994). Els fruits saborosos.Barcelona:Edicions 62

Cucafera i cirerer: Roger Mas

Roger Mas canta La cuca fera, del disc Mística domèstica

La cucafera, del bestiari tradicional

Autor de la lletra: Roger Mas i Roger Puig

La cuca fera (Roger Mas i Roger Puig)

I pujo per la carretera,
quin llamp de cel que hi ha a Solsona!
I és que vinc de Barcelona
i la cosa no tenia espera,
cuca fera, de cap manera...

Ja he apagat el mòbil
i he obert tota la finestra.
no fos que algú em trobi,
avui farem una festa
amb la pantera més guerrera.

Quin pet de sol que fa prop del cel,
dels pobles veig la resplendor.
Brisa encara fred em remou d'arrel,
arrupit al ventre d'una flor
de cirera, encisera.

Sóc una cuca fera xaferdera,
o sóc l'home primavera,
que a la balma, al peu de la cinglera,
se deixa péixer amb la cullera
d'una fera punyetera.

I quan penso en el cirerer...
I quan penso en el cirerer.
l'ombra que fa, l'ombra que fa, l'ombra que fa...

Ho remenes tot, vas amunt i avall
I mai no et deixes cap retall,
perquè ets una cuca fera xafardera:
tu ets la meva primavera

A la balma de la cinglera ma pantera és cuca fera.

Francesco Costa: Nàpols (Un embrollo en la pantalla, L'imbroglio nel lenzuolo, 1998)

Mercat de la Vucciria - Palermo- fotografia:Beatriz Comella

Francesco Costa: Un embrollo en la pantalla (L'imbroglio nel lenzuolo, 1998)

Celestina miró alrededor con ojos hechizados, por todas partes había cajones de manzanas, de limones, y en unos estantes se alineaban unos frascos de vidrio repletos de mermelada de membrillo, de berenjenas en aceite, había setas secándose y del techo colgaban ristras de ajos y retahílas de salchichas, y además había cajas con patatas, cebollas, calabacines, pimientos, ahí adentro solo vivían dos y mira toda la comida que tenían, y sobre la mesa había muchas jarras de agua con limones cortados por la mitad adentro, relamente hacía calor y ellas, en casa, siempre tenían poca agua y les tocaba recogerla cuando llovía.

Francesco Costa en la wikipèdia (italià)

El violonchelista de Sarajevo

Bruno Unna (2007): El cerezo

-Hay una calle cerca de mi casa por la que, antes de la guerra, nunca había pasado –prosigue Emina-. Pero con el francotirador que hay al final de la mía, tuve que dar un rodeo y me encontré en esa calle nueva.

“Había una casa con un cerezo enorme en el jardín, repleto de fruta madura. Una anciana recogía las cerezas. Debió de recoger quince o veinte kilos, y aún quedaban más en el árbol.

“Me acerqué a ella, sobre todo porque nunca había visto un árbol así en Sarajevo, no tenía ni idea de que aquí crecían cerezos. “Es un árbol precioso”, le dije, y ella me contó que su madre lo había plantado de joven, y que siempre había dado buena fruta. Recogía las cerezas con sus nietos, pero estaba un poco preocupada, porque a los niños no se les puede dar solo alimentos dulces. Le sugerí que vendiera parte de las cerezas y me contestó que tal vez lo hiciera.

“Por pura casualidad, pocos días después Jovan me trajo sal que había conseguido no sé dónde, una bolsa inmensa de cinco kilos. Era mucho más de lo que necesitábamos y de lo que íbamos a consumir jamás. Pensé en la mujer, y fui a llevarle un kilo.

El semblante de Emina es relajado, y su voz, suave. Dragan no sabe cuál es el mensaje de la historia que le narra, pero se alegra de que lo esté haciendo.

-La mujer se puso contentísima. Nunca había visto a nadie sonreír tanto. De hecho, me abrazó. Más de un kilo de sal. Cuando ya me iba me dio dos baldes enormes llenos de cerezas- “Pero no voy a poder comerme todo esto. No tengo hijos, solo somos mi marido y yo”, le dije. Pero ella insistió:”Regálalas –dijo-.Hazlo que quieras con ellas. Tengo más de las que necesito”. De modo que se las regalé a mis vecinos, pequeñas cestas a diez familias diferentes.

-Fuiste muy buena regalándole la sal –dice Dragan con sinceridad.

-No la necesitaba. Ella tampoco tenía por qué regalarme las cerezas. –Emina se encoge de hombros-. ¿No es así como se supone que debemos comportarnos? ¿No es así como éramos antes?

GALLOWAY, Steven (2008): El violonchelista de Sarajevo. El Aleph Editores, Modernos y clásicos de El Aleph: Barcelona. Páginas 91-92.

Fertilitat

Cel de capvespre. Fina Masdéu (2012)

I tornava de l’hort la bona esposa, coronada de fruita primerenca, rient amb son esplet de coloraines. A l’arribar a casa, amb un somrís d’amiga que no oblida a l’amic per lluny que el tinga, buidaria el present sobre la taula i li diria: -Mira quin bé de Déu! La duc expressament perquè la tastis...- I anava caminant, calma i serena, com una gran deessa camperola; i l’esclat fantasiós d’aquella posta li tenyia amb reflexos purpuris, com sang d’una matança imaginària, los braços ferms i gràcils com pilarets de marbre, i la cara escaienta.

Arribà als magraners d’aquella feixa, i amb una gran sorpresa sentí aquell cop de cor  i aquella angoixa estranya que l’havien ferida a la pujada i que van perdurar bon tros de tarda mentre enasprà a les mongeteres tendres i abeurà son hortet rega per rega. [...]

Magraner. Fina Masdéu (2012)

De sobte retrunyí tota l’escala amb gran remor alegre i entrà ell, lo marit, panteixant de la folla correguda, i, sense dir un piu, abocà sobre el llit la presentalla: una cascada verda, una gran degollina de caparrons pintats, tots amb sa coroneta retallada; cada un, al rebotar, prenia una espurneta de la llum del gresol, com feble esclat de vida.

La nova mare s’adreçà anhelosa, amb una extremitud de tots los nervis, badà els ulls resplendents, ubriacs de desitjos, i enfonsà, amb avidesa, les dues mans enmig de les magranes.

Se posà a mossegar de l’una a l’altra amb estranya delícia ardidament, amb ànsia esbojarrada, aquella fruita insaborosa i verda, que de tant aspra feia fer ganyotes. Déu sap quanta en menjà! Fins que, rendida, deixà caure son cap sobre el coixí, i els braços s’aturaren d’ells mateixos

Víctor Català. “L’enveja”, dins Drames rurals (1902). Barcelona, Edicions 62 (1982).

Més sobre Víctor Català (Caterina Albert i Paradís).

Corazón de Ulises

Spettatore di provincia (2009): Plana di Messará, da Festos

Para viajar de Cnosos a Festos, en el sur, hay que atravesar la panza de Creta. allí, en el interior de las recias cordilleras y los valles fecundos, se percibe la vocación continental de esta isla, que es como un gran navío encallado en medio del mar, que mira a África y Asia con nostalgia mientras se piensa europea con orgullo.

Corría hacia el sur por viejas carreteras sinuosas, en un constante sube y baja, entre los murallones que formaban las duras montañas blanquecinas y a través de pueblos polvorientos. No muy lejos de mi destino, al coronar un cerro y comenzar un nuevo descenso, se abrió ante mi vista un enorme valle que era como un océano de olivos. Aquí y allá, entre las ondas verdes y plateadas del infinito olivar, surgía de improviso la enhiesta galanura de un ciprés, alzado sobre el bosque chaparro, como un oscuro mástil apuntando al cielo blanquecino. Detuve el automóvil, apagué el motor y salí a contemplar aquel bello pedazo del corazón cretense.

Pegaba el sol y el viento era caliente. Las cigarras rasgaban el silencio con su clamor de serruchos incansables. Mas allá el valle, el corpachón de una cordillera caliza parecía un mastodóntico animal que echara la siesta. ¿Había regresado el toro blanco de Poseidón? No se veía el mar y el aire seco traía el olor de un puñado de pinos crecidos a los pies de una colina cercana. Un águila planeaba en la altura y sus gritos ocasionales hendían el aire. Quizá era el águila de Zeus.

Era un paisaje esencial y preciso. Nada parecía sobrar ni tampoco faltar. Refiriéndose a Grecia, mientras estaba en Creta, escribía Henry Miller: "Todo está delineado, esculpido, grabado. Incluso las tierras baldías tienen un aire de eternidad". Yo pensaba ahora en la buena prosa, sobria y exacta, de que hablaba Kazantzakis al comparar su escritura con los campos cretenses.

Por la cuesta, asomaba un hombre montado en un burro. Era ya un anciano, de cuerpo largo y flaco. Al verme, guio hacia mí su asno, lo arrimó al coche y desmontó. El rostro del viejo parecía el mapa en relieve e una áspera geografía.

Por señas, me pidió un cigarrillo. Yo se lo di, él lo cogió y, a renglón seguido, tomó con su manaza un puñado de higos de un saco que amarraba en las albardas y me lo ofreció. Negué sonriendo. Él, entonces, me devolvió el cigarrillo. Así que acepté las frutas y le di fuego.

Le acompañé fumando. "Beautiful, beautiful", repetí señalando el paisaje. El anciano asintió con gesto indiferente. Luego, añadí, apuntando mi brazo hacia la lejanía: "Festos, Festos". Y él perdió la mirada en el horizonte, echó una bocanaa de humo al aire y dijo: "Good".

Consumimos nuestros cigarrillos. Me toqué el pecho y dije: "Spain, España". El hombre sonrió por vez primera. Y respondió: "Espagna..., ¡olé!". Le ofrecí un nuevo pitillo de mi paquete, lo tomó, volvió al saco y me regaló otro puñado de frutos. Y cada cual siguió viaje para su lado, él cuesta arriba, fumando a lomos del pollino, y yo carretera abajo, derecho a zambullirme en un mar de olivos y el interior del coche oliendo a higueras de verano.

REVERTE, Javier (2006): Corazón de Ulises. Libro de Bolsillo; 523: Barcelona. Páginas75-77. 

La figa

Lourdes Zerimar (2009): Higos

M. Clément Serguier, al seu llibre Pour un panier de figues, ens dóna una valuosa informació sobre les relacions de la figuera amb la història antiga i amb les llegendes. A la Bíblia Adam i Eva n’utilitzen les fulles per tapar-se el sexe. El patriarca Noè s’endugué a l’arca pastissos de figues seques i el rei David rebé una cistella de figues fresques d’una noia en senyal de pleitesia. A Betània existia una figuera condemnada per Crist a no tornar a donar fruit.

I si és rica la informació de la literatura jueva, tampoc no falta a Egipte l’al·lusió al sicòmor, que acull les ànimes dels difunts i sota el qual els egipcis dipositaven les seves ofrenes. I l’arbre que aixoplugà Ròmul i Rem també era una figuera. De la mateixa manera, a Grècia la paraula sicofants, que significa “delators”, en el seu origen designava els guardians de les figueres a l’Àtica, encarregats de denunciar els exportadors d’aquesta fruita tan preuada. L’àspid que mossegà mortalment a Cleopatra en sortir del bany s’havia amagat en un cistell de figues. El successor de Cató va treure de la seva toga davant el senat de Roma algunes figues fresques, suposadament collides a l’Àfrica tres dies abans, per convèncer els seus pares que calia destruir Cartago.

Serguier ens parla de la curiosa pol·linització de la figuera i dels usos socials de la figa a França, sobretot a la Provença, on era particularment protegida.

Quant a les al·lusions al Corà, només s’hi esmenta un cop, en una sura de La Meca que en porta el nom: el Senyor jura per la figuera i per l’olivera, el mont Sinaí i “aquella ciutat segura” (La Meca). Hi ha qui interpreta que es refereix a Damasc, i l’olivera a Jerusalem.

Damasc s’identifica clarament amb la figa. Per això, al centre de la basílica bizantina, on s’aixecarà la gran mesquita dels Omeia, s’erigia una formosa i forta figuera. De fet, els Omeies, iniciadors de la gastronomia arabo-musulmana, expandeixen el seu imperi en bona part pel territori de la figuera.

Alepo i la seva regió no tenen res a envejar a la de Damasc.

La medicina àrab féu molt de cas de la figa, però també del làtex, la preuada llet de la figuera que s’utilitza per guarir les durícies i per estovar les carns.

Els agrònoms i gastrònoms parlen de la misteriosa afinitat que uneix la figa i la nou, com ho demostra una de les confitures més subtils.

Mardam-Bey, Farouk (2002): La cocina de Ziryâb. El Gran Sibarita de Córdoba. Barcelona: Zendrera Zariiquiey, 71-74.

Flors i fruites

Flors. Fotografia: Fina Masdéu (2011)

Frutas. Joaquín Torres-García

Flors i fruites

Recordo que a les taules de casa sempre hi havia flors i fruites. Encara tinc presents aquelles olors: les taronges, les mandarines. Una olor, com diríem? Àcida i tendra, barrejada amb el perfum del boixac, de l’herba tallada. Quan arribaven les vacances escolars, jo acompanyava sempre mumare al Mercat de l’Olivar. I els dissabtes al matí, a Ses Avenides. Hi venien els pagesos amb els seus productes. Hi havia també llibres, mobles vells, discos, animals. M’ensenyava a comprar verdures, flors, taronges “sense brillantor”, com em deia. Per mi era una festa anar de la mà de mumare a comprar-hi. La gent, els venedors, els cants i els crits de reclam de qualsevol producte, els amics que hi havia fet mumare, m’encantava aquest tracte sempre amable. Quasi sempre anàvem a les mateixes parades: de les fruites, de les verdures, del carnisser o de la peixatera. Les olors fortes de cada cosa, els colors, la llum i la flaire de tot el mercat encara els reconec i els recordo. La gent que anava per feina enmig d’una gran animació.

Maria del Mar Bonet. La cuina de mumare. Badalona 2011. Ara llibres

Sobre J. Torres-García i la seva obra

Maria del Mar Bonet canta Mercè, una cançó dedicada a la seva mare.

Despertares

Por Débora Chomski

La naturaleza despierta de su sueño invernal y los brotes surgen tímidamente, al compás de los primeros soles.

Tu Bishvat, el Año Nuevo judío de los Árboles, es el final y el comienzo de dos ciclos. Y también, una transición de un mundo a otros mundos: aquel soñado por los místicos, pleno de claves y simbolismos, y aquellos que se imponen desde lo tangible y natural, en los que gradualmente las emociones y el espíritu recobran sus fuerzas.

Tu Bishvat es renovación, despertares. Y los frutos nacientes son parte de esa nueva luz, del destello incipiente.

Tu Bishvat es una fiesta judía muy antigua, que cae entre finales de enero y principios de febrero del calendario común (este año es el 8 de febrero). En estas fechas se separan los frutos de una temporada de los de la siguiente y se establece el diezmo anual. Desde su origen estaba asociada a la vida agrícola en la tierra de Israel. Luego de un largo exilio, con el retorno del pueblo judío a Israel, se replantan la tierra. Y también sus tradiciones. Como dice la Torá, «y cuando entres en esta tierra, plantarás árboles frutales» (Levítico, 19, 23).

La comida festiva incluye frutos que recuerdan esta etapa primigenia y representan a la tierra de Israel: «Tierra de trigo y cebada, de viñas, higueras y granadas, tierra de olivos y de miel [de dátiles]» (Devarim, 8, 8).

La mesa festiva de Tu Bishvat se viste con mantel blanco, flores y frutas de decoración y se perfuma el ambiente con esencias de azahar o rosas. Se sirven frutos y frutas variadas del tiempo y también una fruta nueva, recientemente cosechada, que se bendicen y se comen pasteles.

Se acostumbra a bendecir cuatro copas de vino que conjugan el blanco y el tinto. La primera copa es de vino blanco y representa el sueño de la naturaleza invernal. La segunda es de vino blanco, pero con un poco de vino tinto, para simbolizar el despertar de las especies y el renacimiento de las plantas. La tercera, es mitad de vino blanco y mitad de vino tinto y significa la lucha del sol y las lluvias, del frío y el calor, del invierno y el verano. La cuarta representa el resplandor del sol, que vence la batalla, ilumina y da calor.

Los frutos simbólicos de la fiesta son:

• Las harinas: base del sustento humano, es un alimento esencial.
• Las olivas: dan el mejor aceite. Su aceite era usado para consagrar reyes y sacerdotes.
• Las uvas: su fruto da el vino, símbolo de alegría.

• Los higos: maduran rápidamente y simbolizan la necesidad de cumplir nuestras buenas acciones rápido, antes de que perdamos la oportunidad de realizarlas.
• La granada: fruto bello, cuya cima se parece a una corona, como la corona de la Torá, el libro sagrado de los judíos.
• El dátil: metáfora de la sabiduría, porque su árbol resulta impermeable a los cambios de los vientos. De estos frutos, antiguamente, se hacía la miel.

También se incluyen otras frutas y frutos de estación como manzanas, peras, nueces y almendras y el etrog o cidro, que es una fruta muy especial, que permanece en el árbol durante las cuatro estaciones y que representa a la persona que se mantiene íntegra de espíritu a lo largo de su vida.

Una receta del tiempo: pastel de frutas y frutos secos Ingredientes 200 g de harina 125 g de mantequilla en punto de pomada 125 ml de leche tibia, 20 g de levadura de panadería la piel de un limón tres huevos 150 g de manzana o frutas confitadas fileteadas 150 g azúcar 50 ml de coñac huevo batido, para pintar Elaboración Calentar el horno a 180 grados. Rallar la piel de limón. En un recipiente, deshacer la levadura con dos cucharadas de leche, una cucharada de harina y una de azúcar. Esta es la masa fermentada. En la mesa de la cocina (o en un recipiente), colocar la harina formando un volcán. Echar dentro los huevos, la sal y la leche. A medida que se trabaja la pasta, se agrega la mantequilla. Añadir la masa fermentada y el coñac a la preparación y amasar bien. Dejar reposar cubierta con un trapo para que leude la masa y doble su volumen. A continuación, estirar la masa con las manos sobre la fuente de horno previamente untada con aceite. Pintar con huevo batido y decorar con los frutos secos y las rodajas de manzana o las frutas confitadas. Hornear hasta que quede dorada (30-40 minutos).

Texto y receta extraídos por la autora de su libro "Cocina judia para celebrar la vida", Trea, Gijón, 2009.

Les fruites de l'estiu

Michelangelo Merisi, "Caravaggio" (1595-1596). Panera de fruites

Uns dies abans de tornar cap a casa, a finals d’agost, puc agafar una safata i sortir a collir el que vulgui per esmorzar. Al matí els ocells semblen embogits amb les móres, però no donen l’abast per menjar-se-les totes. Collir móres…, un plaer tan elemental…, saltar-se les que encara tenen un toc de vermell i les que són dures al tacte, agafar només les que són madures, fins que els capcirons dels dits se’m posen morats. El gust de les móres reescalfades al sol em porta a la memòria un record de la infantesa. En un cementiri abandonat, m’asseia sobre un munt de terra desenterrada i menjava inconscientment les gustoses móres d’una planta les arrels de la qual es barrejaven amb ossos vells

Totes les fruites d’estiu del gran sol mediterrani han madurat. Quan arribo, les cireres; després l’estiu avaça cap als préssecs grocs. Al llarg de la calçada romana que puja al cim del mont de Sant’Egidio, agafem munts de la més divina de les fruites, les minúscules móres que pengen com joies de les seves fulles serrades. Després vénen les nectarines, amb la seva polpa pàl·lida i aromàtica. Un gelat de nectarina fa que tinguis ganes de ballar. Tot seguit les prunes, de totes les varietats; de grogues petites, de morades, de verdes pàl·lides, més grans que pilotes de golf. El raïm comença a arribar des del sud. Unes quantes pomes vermelloses, les primeres peres que comencen a madurar. Les petites i verdes no haurien de ser madures encara, però ho són, després les grogues globulars i clapades. A l’agost, les figues comencen a omplir-se, però no assoleixen el seu punt àlgid fins al setembre. Però, finalment, les móres, aquests fruits tan característics de l’estiu, són madures.

La calor esclata en un sobtat aiguat, una pluja forta i determinada que amara el terra i després para…, se’n va, s’acaba. El paisatge verd es desdibuixa a través de la finestra. El sol torna a atacar, però aquest cop desproveït de la seva fúria. Ja s’intueix la tardor. En què? En l’olor de fulles moribundes. Un sobtat canvi en l’aire, la lleugera tonalitat ambre de la llum; la boirina blava que s’eleva sobre la vall al capvespre. M’encantaria veure com les fulles canvien de color, plegar les avellanes i collir les ametlles, sentir la primera gelada i fer un petit foc amb fusta d’olivera per foragitar el fred del matí. La meva roba d’estiu es quedarà guardada sota el llit. Faig unes quantes garlandes amb fulles de parra i les enllaço amb sàlvia, farigola i orenga, herbes que puc fer servir al desembre. Guardo les flors de fonoll que he deixat assecar en una llauna pintada que vaig trobar a la casa.

Les abelles perforen les peres. Allí on en cau una, els tord fan un tiberi. […]

Mayes, Frances (2002). Bajo el sol de Toscana. Barcelona: Seix Barral, 315-317. Traducció al català de Fina Masdéu.

El pecat i les seves conseqüències

Marc Chagall. Adam i Eva expulsats del paradís. Niza. Museu Bíblic Marc Chagall

1 La serp era el més astut de tots els animals que el Senyor-Déu havia fet.

Preguntà, doncs, a la dona:

--Així, Déu us ha dit que no mengeu dels fruits de cap arbre del jardí?

2 La dona va respondre a la serp:

--Podem menjar dels fruits de tots els arbres del jardí,

3 però dels fruits de l'arbre que hi ha al mig del jardí, Déu ha dit que no en mengem ni els toquem, perquè moriríem.

4 La serp li va replicar:

--No, no moriríeu pas!

5 Déu sap que, si un dia en menjàveu, se us obririen els ulls i seríeu igual com déus: coneixeríeu el bé i el mal.

6 Llavors la dona, veient que el fruit de l'arbre era bo per a menjar i feia goig de veure, i que era temptador de tenir aquell coneixement, en va collir i en va menjar; i va donar-ne també al seu home, que en menjà amb ella.

7 Llavors a tots dos se'ls obriren els ulls i es van adonar que anaven nus. Van cosir fulles de figuera i se'n feren faldars.

8 Quan l'home i la dona van sentir els passos del Senyor-Déu, que es passejava pel jardí a l'aire fresc de la tarda, es van amagar entremig dels arbres del jardí, perquè el Senyor-Déu no els veiés.

9 Però el Senyor-Déu cridà l'home i li va dir:

--On ets?

10 Ell li va respondre:

--He sentit que et passejaves pel jardí i, com que vaig nu, he tingut por i m'he amagat.

11 El Senyor-Déu li replicà:

--Qui t'ha fet saber que anaves nu? És que has menjat del fruit de l'arbre que jo t'havia prohibit?

12 L'home va respondre:

--La dona que has posat al meu costat m'ha ofert el fruit de l'arbre i n'he menjat.

13 Llavors el Senyor-Déu va dir a la dona:

--Per què ho has fet, això?

Ella va respondre:

--La serp m'ha enganyat i n'he menjat.

14 El Senyor-Déu va dir a la serp:

--Ja que has fet això, seràs la més maleïda de totes les bèsties i de tots els animals feréstecs. T'arrossegaràs damunt el ventre i menjaràs pols tota la vida.

15 Posaré enemistat entre tu i la dona, entre el teu llinatge i el seu. Ell t'atacarà al cap i tu l'atacaràs al taló.

16 Després digué a la dona:

--Et faré patir les grans fatigues de l'embaràs i donaràs a llum enmig de dolors. Desitjaràs el teu home, i ell et voldrà dominar.

17 Després va dir a l'home:

--Ja que t'has escoltat la teva dona i has menjat el fruit de l'arbre que jo t'havia prohibit, la terra serà maleïda per culpa teva: tota la vida passaràs fatigues per treure'n l'aliment.

18 La terra et produirà cards i espines, i t'hauràs d'alimentar d'allò que donin els camps.

19 Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front fins que tornis a la terra d'on vas ser tret: perquè ets pols, i a la pols tornaràs.

20 L'home va donar a la seva dona el nom d'Eva, perquè ella ha estat la mare de tots els qui viuen.

21 Llavors el Senyor-Déu va fer túniques de pell i va vestir l'home i la dona.

22 Després el Senyor-Déu digué:

--L'home s'ha tornat com un de nosaltres: ja coneix el bé i el mal! I si ara agafa el fruit de l'arbre de la vida, el cull i en menja, viurà per sempre!

23 Llavors el Senyor-Déu va expulsar l'home del jardí de l'Edèn, perquè treballés la terra d'on havia estat tret.

24 Un cop l'hagué expulsat, va posar a l'orient de l'Edèn els querubins amb la flama de l'espasa fulgurant per a guardar el camí de l'arbre de la vida.

(Gn, 3. 1-24)

LA BÍBLIA (1993): Antic Testament. Gènesi, Ed. Claret, Associació Bíblica de Catalunya i Societats Bíbliques Unides.

Text sencer

La síndria

Bodegón de la Sandia de Rafael Alonso por TeresalaLoba (2009)

L'hora de la síndria…, una pausa deliciosa a migdia. El de la síndria… és segurament el millor gust del món, i em cal admetre que les síndries toscanes rivalitzen en sabor amb les que collíem als camps del sud de Georgia quan era petita. Jo mai no he arribat a dominar l’art de la síndria. Tant si la síndria és madura com si no, a mi em sona igual. I, tanmateix, cada síndria que obro sembla que és al seu punt… dolça i cruixent. Quan compartim una síndria amb els jornalers, observo que ells se’n mengen la part blanca i, en acabar, només els en queda una pela esclarissada i verda. Aquí, asseguda damunt el mur de pedra, amb el sol a la cara i una gran tallada de síndria a les mans, és com si tingués altre cop set anys, abstreta, traient-me les llavors d’entremig dels dits i fent mossades a aquesta mitja lluna que suqueja.

Mayes, Frances (2002). Bajo el sol de Toscana. Barcelona: Seix Barral, 78. Traducció al català de Fina Masdéu.

Melmelada de préssec

Arellano-Ongpin,Mónica (2005). Confettura di susine 04

Des del mercadet del dissabte, carrego fins al cotxe una caixa de préssecs selectes. Són tan bonics que en realitat el que em ve de gust és posar-los en una panera i contemplar-ne els deliciosos colors. A l’únic llibre de cuina que per ara tinc aquí, trobo la recepta d’Elizabeth David per fer melmelada de préssec. No pot ser més senzilla: les dues meitats dels préssecs es bullen amb una mica de sucre i aigua, es deixen refredar, es tornen a posar al foc l’endemà, fins que la conserva s’assenta. Elizabeth David comenta: “Amb aquest mètode s’aconsegueix una confitura extravagant però deliciosa. Malauradament, de seguida tendeix a formar-se pel damunt una fina capa de florit, però això no afecta la resta de la melmelada, que de vegades s’ha arribat a conservar durant gairebé un any, i en cases humides.” Em preocupa una mica aquest comentari, i no parla de l’esterilització dels pots, ni esmenta que cal fixar-se en el so del segell hermètic, com feia la meva mare quan els seus grans pots de conserves de tomaca es refredaven. Recordo que la meva mare donava uns copets a la tapa per assegurar-se que s’havia tancat correctament.

Si voleu continuar llegint, CLIQUEU-HI.

Mayes, Frances (2002). Bajo el sol de Toscana. Barcelona: Seix Barral, 89-90

La llavor de la magrana

Luis Melendez. Bodegón con granadas, manzanas, acerolas y uvas en paisaje

Una vegada un home jove roba una mica de menjar. Per aquesta causa, el sultà ordenà que fos penjat. Camí de la forca, l'home digué al guardià que tenia un secret meravellós que li agradaria revelar al sultà i que si no podia dir-l'hi, moriria amb ell. El guardià portà l'home davant del sultà, que el comminà perquè revelés el secret.

"Excel·lència" digué l'home, "conec el secret d'enterrar una llavor a la terra i fer que creixi i doni fruits en una sola nit. El meu pare em va ensenyar com fer-ho i fóra una llàstima que el secret morís amb mi".

"Molt bé" digué el sultà. "Tens vint-i-quatre hores per provar que pots fer-ho. si no, seràs penjat."

El matí següent, l'home va ser portat al jardí del sultà. Allà l'esperaven el sultà i tota la seva cort. Amb molta cura, l'home cavà un forat i digué: "La llavor d'aquesta magrana només pot ser plantada per una persona que mai no hagi pres cap cosa que no li pertanyés. Com que jo he robat un tros de menjar, no puc plantar-la."

El sultà assenyalà un dels seus visirs i digué: "Planta la llavor".

"No puc, excel·lència", digué el visir. "Quan era jove em vaig endur diners que pertanyien al meu pare i mai més els hi vaig tornar."

Aleshores el sultà es va girar cap al seu tresorer. "Tu plantaràs la llavor" li ordenà.

"Excel·lència, tant de bo   fer-ho. Però he tractat amb sumes tan considerables de diners que no és possible que hagi declarat més o menys en fer els comptes. No puc plantar la llavor."

Llavors tothom va girar-se cap al sultà i li preguntaren: "Per què no planta la llavor su Excel·lència?"

El sultà s'enrojolà i rondinà: "Jo soc el sultà de moltes terres. Qui podria dir que realment em pertanyen totes?"

L'home mirà tothom i baixant els ulls digué: "Tots vosaltres sou homes poderosos. Sou rics i no us cal res. Malgrat tot, cap de vosaltres pot plantar la llavor. Jo sóc tan sols una persona sens importància que he robat una mica de menjar per tal de no morir de fam. I ara seré penjat mentre tots vosaltres sou lliures de seguir vivint."

El sultà, complagut amb el truc, somrigué a l'home jove. Li concedí el perdó i el nomenà membre de la seva cort. L'home mai més no va passar fam.

Sternberg, Rabí Robert (1998). La cuina sefardita (La riquesa cultural de la saludable cuina dels jueus del Mediterrani). Editorial Zendrera Zariquiey, Barcelona, pàgina 159-160.

Si voleu informació sobre Luis Meléndez, podeu llegir a aquest blog Luis Meléndez, verdad y abstraccion.

Més contes: 

• Cuentos del pueblo judío. Ediciones Sígueme. Salamanca. Format PDF, Ben Zimet, 2007.
• Cuentos sefardíes
• Ladudes: Cuento derviche
• Cuentos judíos para disfrutar
• Judaísmo virtual: Relatos

Seduccions des de Marràqueix

Sants, Samuel (2009). Praça Jemaa El Fna, Marraquexe, Marrocos

La plaça Jemaa el Fna no és solament un grandiós mercat de misèries o meravetlles, però; no és només un espai on tot el que és imaginable, o desitjable, es pot trobar i comprar a qualsevol hora del dia i de la nit, si es té l'art i la paciència escaients; la plaça Jemaa el Fna és l’espill on es mira i es mostra Marràqueix. Un espill, o mercat, de sensacions, de veus, de gestos acrobàtics, de coloraines cridaneres, de perfums i de pudors, de músiques i d'històries... És una plaça que no es deixa escriure completa, ni fotografiar més que a bocins; una plaça que és diferent cada volta que hi vas, una plaça per a ser passejada a poqueta nit, tota sorpreses.

Prendre un te en una terrassa, tenir davant la humanitat de Jemaa el Fna, és prendre possessió de la ciutat. És en llocs com aquests que el visitant se sent seduït per Marràqueix. Jo, un de tants. I és que, en caure el capvespre, a Jemaa el Fna —«L’assemblea dels morts», que en diuen— han estat velles veus d’absents les que hi tornarven; veus de foc, amb la màgia antiga de les rondalles; veus familiars, tot i ser dites en una llengua incomprensible. Mentre contemplava com envermellien tímidament uns xiprers, tastava uns dàtils madurs un a un, aprenia paraules en àrab, assaboria unes coquetes amb mel (com devien ser aquelles que, de criatures, ens deien que regalaven el cel), no parava d'observar mil i una paradetes lluminoses amb fruites, atifells, roglades de gent, menjars i cançons a balquena. I he sentit de ple aquest món, tan exòtic om entranyable. He sentit el que diu i el que calla, el que mostra i el que amaga.

Piera, Josep (1996). Seduccions des de Marràqueix, , Edicions 62, p. 79-82


Sobre Josep Piera:

• Escriptors en llengua catalana: Josep Piera
• Biblioteca virtural Miguel de Cervantes: Poesía Contemporánea. Josep Piera.

Les llimones casolanes

Albert Gallego: Aquarel·les
(Bloc de l'autor: http://aquarellesalbertgallego.blogspot.com/)

Metimna, atrafegada, com mou la cara encesa
damunt el voleiar dels braços i el vestit.

El dinar es cou, es veu lluir la roba estesa

i ja a la cantonada és Licas, el marit.

Liceni trenca un vidre, Naïs s’esmuny, plorosa.

Llavores, arrambant-se al mur i amb passes lleus,

amb una revolada cruel i una amorosa

ha restablert Metimna la pau, que amen els déus.

Cansada, pren la copa de bella transparència

on juguen aires, núvols, solcant un blau camí,

i riu, sabent que a l’aigua mesurarà amb ciència

el raig de la llimona, la mel de romaní.

I beu, dant a l’entorn les últimes mirades.

La llum en el cristall, esparvilladament,

damunt sa cara es mou i l’omple de besades

i li fa cloure els ulls, repòs de tant d’esment.

         Carner, Josep (1906). Els fruits saborosos.

Més sobre Josep Carner Espai dedicat a Josep Carner en Lletra. Literatura catalana en línea Corpus literari Josep Carner Carneriana: informació i materials sobre Josep Carner Josep Carner, un siglo de literatura catalana Els fruits saborosos Activitats sobre ELS FRUITS SABOROSOS

Més sobre Josep Carner

• Espai dedicat a Josep Carner en Lletra. Literatura catalana en línea
• Corpus literari Josep Carner
• Carneriana: informació i materials sobre Josep Carner
• Josep Carner, un siglo de literatura catalana
• Els fruits saborosos
• Activitats sobre ELS FRUITS SABOROSOS