Pa i coques a Ciutat: Carme Riera (Dins el darrer blau)

Carlos Mascaró: Pa

A l'ombra del parrat, la llum esgarrinxadora del sol s'esfilegassava dolça i queia quasi blana sobre els rostres del reunits. A damunt d'una taula llarga lluïen unes tovalles blanques de roba de fil on na Marianna, la filla gran dels amitgers, acabava de posar uns plats amb olives verdes i coents, negres i trencades, i un parell de flasquets  de vi blanc, vi de les vinyes de Binissalem que pertanyien a Gabriel Valls, fruit de l'herència del seu germà Pere.

- Llescaré pa - digué l'al·lota que servia- i, si vos ho estimau més, coca de trempó. És feta nostra - encara insití perquè ningú no es decidia-, pastada de mans netes, de tota confiança. 

- Un bon gust d'oli que deu tenir...!- féu el selleter Pons,amb un somriure.

- Tastau-la -, contestà la al·loteta, a la qual no havia passat per alt el comentari que no es prengué a mal.

Carme Riera (1994): Dins el darrer blau. Barcelona: Ediciones Destino, pp. 72-73.

Polo de menta (Joan Miquel Oliver)

Polo de menta (del disc Bombón mallorquín)
A davant ca meva
hi ha un carrer ben aparcat
una grua que li treu
tots es marrons en es veïnat,
una bixicleta que la vaig agafar des fems,
té una roda blanca i negra
i n'Al capone ja m'entén.
Cusen ses xarxes
en es sol es pescadors,
ja ho sabem, no els hi interessa
que els hi treguin Polaroyds,
sonen ses campanes
i es infants a vida i mort
se disputen sa pilota, you know,
juguen a futbol.
Vola bitxo raro perquè aquí ja no t'hi volen
ses madones policies quan espolsen ses garroves,
vola bitxo raro, més enllà de ses muntanyes
trobaràs o te faràs també un ca tevaper tu i per sa teva dona.

Els tarongers de Sóller

Pedra en sec: marjades de cítrics (Sóller, Mallorca)

El cel prepara secrets

murmuris de mandarina.

I les riberes del vent

esgarrien taronjades.

Jo tasto vergers. M’ajec

damunt valls encoixinades.

Les fulles alcen frescor

i aixequen ventalls de gràcia,

cortinatges de perfum,

cortesies tremolades.

L’oratge pinta perfils

de caramel dins l’oratge.

El cabell se m’ha esbullat

i tinc l’ombra capgirada.

El sucre de l’aire em fa

pessigolles a la cara,

amb confitures de flor

i xarops d’esgarrifança.

Unes cuixes de marquesa

em repassen l’espinada.

Quan el setí es torna gel

sembla que es faci de flama.

El vicari compareix

amb un vas de llet glaçada.

La suor de les aixelles

li travessa la sotana.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1937). Imitació del foc. Barcelona: Edicions 62.

Sobre l’autor: http://lletra.uoc.edu/ca/autor/bartomeu-rossello-porcel

Els llimoners del pati

Cissibackman: Lemons in Sóller, Mallorca

La Natàlia mirava cap a la galeria, plena de la llum grisa d’aquell migdia boirós i humit i buscà el llimoner i les buguenvíl·lees. “I el llimoner?”, féu unes passes cap endavant i s’aturà davant de les vidrieres. I el llimoner?, repetí, què ha passat, tieta, això no ho veig igual! Ai, filla, i és clar que no ho veus igual! Em vaig vendre el jardí. Que et vas vendre el jardí?, va fer la Natàlia. Havia sortir a fora i es trobava a la mateixa alçada de la galeria coberta. Des de la tribuna abans baixava una escala de cargol de ferro esmaltat que anava directament al jardí i ara tot era de planta baixa. On hi havia el jardí, hi veia un enorme terrat amb rajoles de color rosa esbarrellat, un color uniforme amb clapes humides, trencat pel vidre de les claraboies. Al voltant del terrat no hi havia el clàssic seguit de punxes de ferro negre sinó unes parets arrebossades de guix adesiara escrostonat. La Natàlia caminava d’un cantó a l’altre del pati i travessava a frec la roba estesa sota l’esguard iracund de l’Encarna. M’ho van comprar els del magatzem del costat, volíem ampliar les oficines.¿No sents les màquines d’escriure?, diu la Patrícia. El terra del jardí era tapat amb tot de pedretes menudetes que feien soroll en trepitjar-les. La Natàlia, de petita, guardava pedretes a les butxaques i després s’entretenia a tirar-les al cap dels vianants que passaven per sota del balcó de casa seva. Els dos llimoners eren allí, a tocar dels patis de l’altra banda, per on un nen li feia llengots , i els baladres donaven a la banda esquerra, renteu-vos les mans, si heu tocat baladres que les flors són verinoses, els deia la mare; un dia que la Natàlia es va voler morir, se n’empassà una de sencera, una flor rosada i empallegosa. I no es va morir i va pensar que els grans diuen moltes mentides.

Roig, Montserrat (1993). El temps de les cireres: Barcelona : Edicions 62, 22-26  

En Gonçal. de tant en tant, li llegia un poema i ella el trobava bell, encara que molts no els entenia perquè eren complicats. Són poemes simbolistes, li deia en Gonçal, i ella, tota flonja, deia que si. En Gonçal no cridava mai, com cridava l’Esteve, i deia “dispensi”, “em permet”, en Gonçal era un home diferente, delicat, com un núvol. La Patrícia pensav, no és un home com el meu pare, no es un home com l’Esteve. Sempre demanava si podia esperar l’Esteve al rebedor però la Patrícia el feia passar a la tribuna i, mentre ella feia ganxet, ell enraonava. Baixaven al jardí i se sentia el crec-crec de les pedretes en ésser trepitjades. En Gonçal acariciava l’heura color d’aran, agafava una llimona i l’olorava. Després se la passava per la cara. “Aroma de tardor”, deia, “aquesta és l’aroma de Barcelona.”Roig, Montserrat (1993). El temps de les cireres: Barcelona : Edicions 62, 78.

Informació sobre Montserrat Roig

• Associació d’escriptors en llengua catalana: Montserrat Roig
• LletrA. La literatura catalana a Internet: Montserrat Roig
• Pàgina del Programa NOMS a TV3: Retrat d’una mirada  
• Vídeos sobre Montserrat Roig
• Propostes de treball sobre El temps de les cireres 

Chacobo Dept: Interior d'illa

Fotografies:

• Cissibackman (2009): Lemons in Sóller, Mallorca
• Chacobo Dept: Interior d’illa
• Per veure l’àlbum NIKON D70s, de Trapac/Tracy,  amb magnífiques fotografies d’edificis modernistes, CLIQUEU-HI.