 |
| Bodegón de la Sandia de Rafael Alonso por TeresalaLoba (2009) |
L'hora de la síndria…, una pausa deliciosa a migdia. El de la síndria… és segurament el millor gust del món, i em cal admetre que les síndries toscanes rivalitzen en sabor amb les que collíem als camps del sud de Georgia quan era petita. Jo mai no he arribat a dominar l’art de la síndria. Tant si la síndria és madura com si no, a mi em sona igual. I, tanmateix, cada síndria que obro sembla que és al seu punt… dolça i cruixent. Quan compartim una síndria amb els jornalers, observo que ells se’n mengen la part blanca i, en acabar, només els en queda una pela esclarissada i verda. Aquí, asseguda damunt el mur de pedra, amb el sol a la cara i una gran tallada de síndria a les mans, és com si tingués altre cop set anys, abstreta, traient-me les llavors d’entremig dels dits i fent mossades a aquesta mitja lluna que suqueja.
Mayes, Frances (2002). Bajo el sol de Toscana. Barcelona: Seix Barral, 78. Traducció al català de Fina Masdéu.
