Sopar a Can Salina

Isabel Castro (2017): Museo del Romanticismo, Madrid.

A can Salina el sopar se servia amb la fastuositat escantonada que aleshores era marca de la casa del regne de les Dues Sicílies. La quantitat de comensals (catorze en total, entre amos, fills, institutrius i tutors) ja feia que l'escena resultés majestuosa. Amb unes tovalles apedaçades però de roba finíssima, la taula resplendia sota la llumnària d'un potent llum d'oli precàriament penjat sota la "nimfa", sota una gran aranya de cristal de Murano. Per les finestres encara s'esquitllaven les últimes clarors del dia però les figures blanques pintades a les cornises fosques, que simulaven baixos relleus, ja es diluïen en l'ombra.

Isabel Castro (2017): Museo del Romanticismo, Madrid.

La coberteria era de plata massissa i els gots esplèndids, amb les inicials F.D. (Ferdinandus dedit) gravades al medalló llis entre les sanefes de Bohèmia com a record de la munificència reial;

Isabel Castro (2017): Museo del Romanticismo, Madrid.

els plats, en canvi, cada un distingit amb una sigla il·lustre, procedien de serveis diferents, supervivents dels estralls del personal de cuina. Els més grossos, preciosos, de la fàbrica de Capodimonte, amb vora ampla de color verd d'ametlla i sanefa de petites àncores daurades, estaven reservats al príncep, que era partidari de les coses a la seva escala, fora de la muller. Quan entrà al menjador hi trobà tothom esperant-lo, cadascú darrere la seva cadira tret de la princesa, que ja s'havia assegut. També l'esperaven, flanquejats per una pila de plats, els malucs platejats de l'enorme sopera amb la tapadora coronada del guepard dansant. El príncep escudellava personalment, agraïda feina que simbolitzava els deures alimentaris del pater familias. 

Tomasi di Lampedusa (1958): El Gattopardo. Traducció de Pau Vidal. Editorial Proa. Pàgines 53-54.

L’alegria i la llei

Fina Masdéu (2017): Panettoni

No era pas que li agradés amb bogeria aquella barreja de farina, ou en pols i panses tan garantida com dubtosa, més ben dit, fet i fet, no li agradava. Però set quilos d’una cosa de luxe tots d’un cop! Una abundància determinada, però vasta, en una casa on els aliments entraven a lliures i a mitjos litres!, un producte il·lustre en un rebost dedicat a les etiquetes de tercera classe! Quina alegria tindira la Maria! Quins esgarips farien els nens, que durant tres setmanes recorrerien aquell Far-West inexpolorat, un banquet!

Aquestes, però, eren les alegries dels altres, alegries materials de vainilla i cartró pintat, “panettoni”, com aquell qui diu. La seva felicitat personal era ben diferent, una felicitat espiritual, mescla d’orgull i tendresa; sí senyors, espiritual.

Quan, no feia gaire estona, el Comendatore que dirigia la seva oficina havia repartit pagues extres i felicitacions nadalenques amb la bonhomia arrogant del vell jerarca que era, havia dit que el “panettone” de set quilos que la Gran Empresa Productora havia enviat de franc al despatx seria otorgat a l’empleat amb més mèrits, de manera que demanava als estimats col·laboradors que elegissin democràticament (això digué exactament) l’afortunat, en aquell mateix instant.

Mentrestant, el “panettone” era allà, al mig de l’escriptori, pesant, hermèticament tancat, “replet de presagis” com el mateix Comendatore hauria dit vint anys enrere, en uniforme negre. Entre els col·legues hi hagué rialletes i murmuris; després, tots ells, i en primer lloc el director, van dir cridant el seu nom. Una gran satisfacció, una assegurança de la continuïtat en el treball, un triomf, en una paraula; i res no havia aconseguit fer-li espolsar del damunt aquella sensació tonificant, ni les tres-centes lires que havia hagut de pagar al bar de sota, en la lividesa del crepuscle tempestuós i del neó de baixa tensió, quan havia convidat els amics a cafè, ni el pes del botí, ni els insults consistents a l’autobús; res, ni tan sols la mitja idea que voltava en les profunditats de la seva consciència segons la qual havia estat un acte de pietat desdenyosa per part dels empleats envers les seves necessitats; era de debò massa pobre per poder-se permetre que la mala herba de l’orgull brotés on no havia de fer-ho.

G. Tomasi di Lampedusa (1961): “L’alegria i la llei”, Tots els contes. Traducció de Rossend Arqués. Editorial Empúries, Fundació Caixa de Barcelona. Pàgines 39-40.