Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Hivern. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Hivern. Mostrar tots els missatges

divendres, 15 de juliol del 2011

Polvorons amb mel


Juan van der Hamen (1596-1631)
Bodegón con dulces y recipientes de cristal (1622)
Museo del Prado. Madrid

A fora hi fa molta fred,
els dies ara són més curts i ja s’està fent fosc.
Diuen que va néixer un nen,
era un dia com avui de fa una pila d’anys.
Si almenys nevés aquesta nit,
demà els carrers serien ben blancs, seria tan bonic!

Els nens jugant fora els carrers,
Seria com una postal del dia de Nadal...

Tothom s’aixeca atordit,
de dulces i torrons, de neules i xampany.
Cada any xerrant, plorant, rient, cantant,
com si fóssim nens petits,
a taula ben juntets fins a mitjanit.
aquest any hi falta algú,
però n’hi ha un de nou que ja està dormint...

Que no heu escoltat,
Les cançons de Nadal?
Que no heu vist les llums?
Que il·luminen els carrers,
De la nostra ciutat.

Sangosex, del disc Temps i rellotge (2007)


Més informació de l'intèrpret a http://www.sanjosex.com/

diumenge, 10 de juliol del 2011

Mil maneres de fer escudella


L'escudella també és el nom d'un estri per servir-hi brous, sopes... i la mateixa escudella o olla barrejada.
L’escudella ha estat popularíssima a casa nostra i n’han menjat des del rei fins als pastors, és a dir des dels més potentats fins als més humils quant a posibilitats econòmiques i des dels gustos més refinats fins a la gent de paladar més senzill. Això vol dir que sota el qualificatiu d’escudella s’han distingit una gamma molt variada de composicions que sempre, però, han voltat a l’entorn d’un brou obtingut per la cocció de queviures molt diversos, brou que ha servit de base per a fer una sopa o primer plat sucós amb qualsevol pasta que no sigui precisament pa. Explicar l’escudella de les mil i tantes maneres que se’n fa i que se n’ha fet resulta impossible. Sempre a trets molt llargs podríem establir tres tipus d’escudella: la millor feta a base de carns de diverses menes, amb una petita part de verdura, una altra que podríem considerar com mitjana, feta a base de verdura i llegums i una mica de carn i cansalada, i un tercer tipus més humil fet de verdura i llegums i només una mica de ranciors de porc perquè doni gust; hom procura que es desfacin els llegums perquè donin espessor al suc i no resulti massa aigualit. Copiarem l’explicació que del primer tipus d’escudella fa en el seu llibret en Felip Cirera, conegut per en Felip de Palaciu, cuiner del bisbe de Vic a primeries del segle passat:
«Vaig a donar-li regles que serviran per a rics i pobres i cases de comunitat; cada u segons lo que pot i vol gastar. Suposem que vol cuinar per quatre. Caldo: Se previndrà de sis unces de carn de bou i sis de moltó; les rentarà amb aigua freda; prendrà una olla que hi càpiguen quatre o cinc porrons d’aigua, hi posarà la carn, omplirà l’olla d’aigua, la posarà al foc, i quan faci escuma la treurà amb una cullera, cuidant d’escumar-la bé, perquè l’ésser ben escumada l’olla és lo tot per a que lo caldo sia bo. Farà que bulli poc a poc, hi tirarà luego la sal corresponent i hi posarà, si vol, lo que li diré luego, i quan la carn serà cuita i lo suc estarà reduït a la meitat, i amb ell podrà fer arròs, fideus, sopa, i lo que vulga.
[…] també s’hi poden tirar ciurons remullats. Per a quatre persones es poden comptar tres unces. En lloc de ciurons poden tirar-hi mongetes o fesols secs, els que tindrà en remull de bon matí, i després cuidarà que no se li coguin massa perquè quedin enters, però ben cuits.
També hi és bo un poquet d’àpit, un parell de patates o una ceba, un poc de carabassó, penques de bleda o un poc de cols.»
Joan Amades (2002). L’escudella. Tarragona: Ed. El Mèdol (pàg. 8-12)

Les nits de Nadal

Emi Yañez (2005). Galets
Las de Nadal, la Judit portava les olles plenes de brou a la galeria. Les olles no cabien dins de la nevera, eren tan grosses, i la Judit posava draps de cuina en lloc de tapadores, així s’hi mantenia la temperatura. El brou que feia la Judit era greixós i els galets tenien un tel, si els deixaves refredar. A casa dels Miralpeix hi anava una colla per les festes. Eren ells cinc –encara no havia mort en Pere, el germà petit-, la Patrícia i l’Esteve –per Sant Esteve anaven tots a casa dels MIràngels-, l’oncle Joan Antoni, pobre, tan envellit, la tia Engràcia, que feia catúfols, i l’Engràcia petita. (…) Cada Nadal, la Judit tocava el piano, la Natàlia li girava els fulls, l’Esteve llegia un poema, l’Engràcia cantava “A Aragó hi ha una dama / més bonica que un sol d’or…”, mentre la seva mare feia capcinades a la vora del braser, i la Patrícia cantava cuplets, bufada de xampany. Seien tots al voltant de la taula i aplaudien els fiambres fets per la Judit i la Patrícia, el gall dindi farcit de tòfones i el rap amb salsa verda que semblava llangosta. Damunt de la taula parada amb les estovalles de lagarterana i la cristalleria, la Judit hi havia amagat un regal per a cadascú. Acabaven l’àpat amb les galtes enceses i una son molt dolça dins del cap. La nit de Nadal, en Joan Miralpeix llegia algun conte en català de les Pàgines Viscudes d’en Folch i Torres, a en Lluís i la Natàlia, mentre en Pere jugava amb el cavallet de cartró. Així s’acostumen al català, deia, i la Natàlia o en Lluís preguntaven, pare, què vol dir paó? 

Si voleu continuar llegint el text, CLIQUEU-HI. 

Roig, Montserrat (1993). El temps de les cireres. Barcelona : Edicions 62. 


Emi Yañez (2005). Neules
Festivitat de Sant Esteve

Quim Monzó:el dinar de Nadal (El meu germà, 2001)



Escudella i carn d'olla (fotografia: Estrella Esteve)
Quim Monzó: El meu germà (fragment) (2001) ,Barcelona: Quaderns Crema.
Això del Toni va ser just després que la mare hagués portat a taula la plata amb els torrons i les neules. Havíem menjat la sopa de galets, la carn d’olla i el pollastre farcit, i, de cop, com si fos la cosa més normal del món, el cap del meu germà es va decantar cap endavant, molt a poc a poc, fins a clavar la cara al plat de torrons. Els pares es van quedar glaçats. Només tocar-los s’haurien esquerdat en mil bocins. Els vaig veure tan incapaços de reaccionar que, en una crítica mil·lèsima de segon, vaig decidir fer, jo també, com si tampoc no me n’adonés. De fet no se’l miraven: miraven la taula, just davant seu, forçant la vista per no veure’l, tan indefensos que, perquè no patissin, almenys de moment, vaig passar la mà per l’esquena del Toni i, per dreçar-li el dors, el vaig estirar pel coll del jersei. Com que tota aquesta activitat necessitava una justificació que la fes mínimament versemblant, vaig agafar el tovalló i li vaig eixugar els llavis.

Més informació sobre l'autor:

L\'autor a la UOC
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

ENGRANDEIX EL TEXT