L'arròs amb suc o la poesia als fogons

Uns escamarlans fresquíssims

—Quin arròs amb suc faran, ¿eh? —digué la venedora gran al senyor Barbarà tot donant-li una gran bossa—. No oblidi de posar-hi pebre negre i julivert trinxat, als tomàquets.

—I un bon raig de vi blanc! —digué la noia sense deixar de riure.

Quan sortíem del mercat, dúiem tres bosses plenes i molta lleugeresa, caminant els quatre de costat pel centre de la Rambla, com si fos una festa. [...]

Sobre el marbre rosa de la gran taula de la cuina vàrem disposar les ampolles, els tomàquets, els pebrots, les taronges, les llagostes, els escamarlans, els musclos i la resta de peix, i de seguida entrà l’Arnau de Barbarà disfressat de cuiner amb l’alt barret de roba blanca. Amb cançons de la Traviata, exclamacions de la Clàudia, remor de sofregit d’all i pebrot, renecs entusiastes i riallades generals, procedírem a sublimar els aliments en cultura, en una cultura que, com deia el senyor de Barbarà, era un producte del gran Carême i del Quico de Calella, que li havia ensenyat a fer l’arròs amb suc. El senyor de Barbarà ens feia olorar el brou, contemplar el congre, observar les dues pues dels pessics, remenar l’arròs i tallar en rodanxes les taronges, i d’això en deia poesia.

—Només en Sagarra —explicava— en té tanta, de poesia, perquè ell també en sap, de fer bullir les escórpores i els caps de lluç.

Mentre s’acabava de coure l’arròs, vàrem menjar els entremesos a la mateixa cuina.

Josep M. Carandell (1985). Prínceps. Barcelona: Laia (pàg. 235)

Informació sobre Josep M. Carandell: Corpus literari

Debilidades gastronómicas

Fresc romà descobert el 2010 a Hongria

Paella. Fina Masdéu (2012)

Se me ocurrió que era buena idea comer pronto y hacerlo en un entorno agradable para elevar un poco la moral de mi tropa. Pensé que nada mejor, aprovechando el día soleado, que acercarnos a la playa. Para irlos familiarizando de paso con el terreno que tendríamos que desbrozar, me los llevé a un restaurante de menú de Castelldefels, que recordaba de mi etapa catalana. Seguía allí, un poco venido a menos, como en cierto modo todo lo de alrededor. […] Pese a todo, sería la nostalgia, o la infalible luz del Mediterráneo, me resultó de lo más gratificante volver a pisar aquel paseo marítimo. Incluso le perdoné al cocinero algo que resultaba imperdonable en Barcelona: que el arroz de la paella estuviera pasado y el conjunto del plato fuera deleznable. Durante mis años barceloneses había aprendido a apreciar la paella catalana como una de las mejores, aunque Valencia se lleve la fama. Según me dijo alguien, era el tomate el que marcaba la diferencia, y bien podía ser, porque también padecía una debilidad irresistible por el pa amb tomàquet. A mi juicio, esas dos especialidades culinarias y los calçots (que, por cierto, recordé que estábamos ya en temporada) podían sostener por sí solos, incluso ante quienes consideran cuestionable la entidad de todo lo demás en que pretendía asentarse, la existencia de una patria catalana.

-Esta paella es delictiva aquí –informé a los míos-. Otro día gastaremos un poco más y os tomareis un arroz como Dios manda.

-Yo estoy mal acostumbrado –intervino Arnau-. No es por ponerme chovinista, pero el peor arroz huertano deja a éste en ridículo.

-Espera a probarlo en un sitio en condiciones. En lo que toca al arroz, te aseguro que esta gente puede competir.

-Me costará convencerme, pero vaya.

-Ya verás. Y otro día nos hincaremos una calçotada.

-¿Una qué? –preguntó Chamorro.

-Calçots. Una especie de cebolla nacionalista. Deliciosa. Me encantará ver cómo te chupas los dedos con el manjar enemigo.

Lorenzo Silva (2012). La marca del meridiano. Barcelona, Planeta.



Informació sobre el fresc romà, que representa una persona menjant-se una ceba, o un porro, o un calçot...

De l'arròs

Josep Benet Espuny: Arrozal de Camarles

Als francesos no els agrada gaire l’arròs i els entenc, tot i que a mi m’encanta, i és que això que ells anomenen “arròs” no té gran cosa a veure amb el cereal que es coneix amb aquest nom a d’altres països, entre els quals el meu. De fet són uns petits grans de color blanc, de vegades rodons, d’altres allargats, que és com els podem observar cada cop que ens els imposen, o massa cuits o massa poc, acompanyant un pollastre a la basca o un guisat de vedella amb nata. Però a diferència de l’arròs pròpiament dit no té gust de res i, quan per casualitat en té, encara és pitjor. Això comportà que una senyora que conec, de paladar fi però de llengua viperina, digués que els francesos només saben fer servir l’arròs correctament a la porta de les alcaldies i les esglésies, quan en tiren a grapats sobre els nuvis per desitjar-los riquesa i fecunditat. He de reconèixer que així l’utilitzen de forma més encertada que no pas en moltes receptes de cuina burgesa, però malgrat tot no m’hi avinc. Al meu país, segons antigues creences, aquell qui tira a terra blat i arròs, mentre hi ha homes que passen fam, el Dia del Judici Final n’haurà de recollir gra per gra amb les pestanyes dels ulls…

Dit això seria un error arribar a la conclusió que l’arròs no ha inspirat gaire els bons cuiners francesos. Ben al contrari, fa temps que destaquen preparant-lo com a postres. Així, algunes obres de gastronomia, com el diccionari d’Alexandre Dumas, el tracten des d’aquest punt de vista. Pensem també en les receptes del gran Auguste Escoffier i recordem l’alegre saviesa provençal. Tot amb tot, són els pobles d’Àsia els que han fet de l’arròs el que és: una civilització de ple dret. L’Orient Mitjà no pot rivalitzar des d’un punt de vista quantitatiu amb Xina, lloc de naixement de l’arròs fa prop de cinc mil anys, abans de ser domat a mitjan del tercer mil·lenni, ni amb l’Índia, que en reivindica també la paternitat, ni amb el Japó, de qui la cultura ha quedat marcada per sempre més. Però els iranians, els àrabs i els turcs, encara essent pobles principalment bladers, han realitzat, els uns i els altres, dues aportacions primordials a aquesta civilització: en primer lloc han introduït l’arròs a Àfrica i Europa, i en segon lloc, han inventat alguns saborosos plats que, per si mateixos, haurien de ser suficients, amb la mediació del Profeta, perquè se’ls perdonessin tots els seus pecats.

Aquesta habilitat ve de lluny. No hi ha dubte que l’arròs començà a cultivar-se al Pròxim Orient, i més exactament a Mesopotàmia, abans de la campanya d’Alexandre el Magne a Orient. Tot seguit s’estengué pel nord de Síria, potser també per la vall del Jordà, de manera que no resulta impossible que els àrabs el coneguessin abans de l’Islam, si més no com a substància medicinal. Tanmateix no hi ha res que en demostri l’ús culinari al Hedjaz a l’època del Profeta, malgrat dos hadith, indubtablement falsos, en els quals se’n parla i també malgrat el testimoni que ofereix l’historiador Tabarî sobre la mort del califa Abou Bakr, aparentment deguda a la ingesta d’un plat d’arròs enverinata, ja que hi ha altres testimonis que el contradiuen. De fet, només després de la conquista d’Iraq, els àrabs es familiaritzaren amb l’arròs i sota el seu impuls s’introduí en regions en les quals fins aleshores era desconegut. D’aleshores ençà se n’estendrà enormement el cultiu, tant per Iraq com per Síria, Palestina, sobretot per Egipte, però també pel sud del Marroc, Sicília i Espanya. Paral·lelament es convertirá a partir del segle X en l’alimentació de base a l’Àfrica oriental, cosa que confirmarà Marco Polo i després Ibn Batuta. 

Mardam-Bey, Farouk (2002)  . La cocina de Ziryâb. El Gran Sibarita de Córdoba. Barcelona : Zendrera Zariiquiey, 79-80. Traducció al català de Fina Masdéu. 

Si voleu continuar llegint el text, CLIQUEU-HI.

Llegendes al voltant de l'arròs

Borràs, Pere (2008). Arròs

Encara avui més de la meitat de la humanitat té en l’arròs l’aliment bàsic. La memòria del cultiu d’aquesta gramínia es perd a l’albada de la història i, com és natural, perquè els grans d’aquesta planta han sevir molt per alimentar l’home, al voltant de l’arròs s’han creat boniques llegendes.

Una de les més antigues, i també de les més encisadores, és un relat sobre Siva, la tercera persona del Trimurti hindú, que creà una donzella d’una bellesa extraordinària, a qui va anomenar Joia Radiant. Va voler posseir-la, però ella exigí condicions, una de les quals era trobar un aliment que sempre fos agradable al paladar. Siva no va trobar aquest aliment però així i tot insistí en forçar Joia Radiant i ella morí a l’instant. Al cap de quaranta dies, de la tomba de la donzella sortí una llum i va néixer una planta. Siva va comprendre que era l’aliment que Joia Radiant havia demanat i el va anomenar padi, que per alguns traductors sembla que vol dir arròs.

Segons els historiadors, l’arròs ja es cultivava a les Índies Orientals 2.800 anys a.C. Els tractadistes no es posen d’acord, com sempre els passa. Si bé la tradició pretén que a la Península ens el van portar els àrabs, Joan Coromines, en el seu Diccionari etimològic de la llengua catalana indica que “ja consta el conreu de l’arròs en terres ibèriques abans de la invasió musulmana, almenys al su-est peninsular, i des del segle VII; però el cultiu es degué generalitzar més tard amb els àrabs”.

Però malgrat els dubtes sobre l’origen de l’arròs a la península, si que és segur que foren els àrabs els qui estengueren el cultiu de l’arròs pel llevant peninsular. No obstant, abans del segle XV a la cuina catalana no s’usava l’arròs en plats de certa categoria i, en canvi, sí que s’utilitzava en la cuina mora.

Els cristians utilitzaven l’arròs preferentment per fer-ne farina; en gra i bullit era considerat, en línies generals, com a menjar de pobres, nomes digne de calderades o “sopes bobes” més o menys caritatives. Robert de Nola el cita, en el “menjar imperial", “menjar reial”, la “ginestada”, i són receptes de farina; però en gra i que sigui base dels plats, només es fa esment en l’”arròs amb brou de carn”. I l’”arròs a la cassola al forn”, que, dit sigui de passada, podria ser un antecedent de l’arròs amb crosta.

I els tractadistes gastronòmics fins fa poc més de la meitat del segle XIX, si explicaven plats d’arròs, gairebé tots eren de postres, potser recordant el “menjar blanc”, que era conegut a tot Europa des del segle XV i reconegut com a unes postres extraordinàries.. No obstant, després de la meitat del segle passat, es convertí entre nosaltres en el plat insubstituïble a les reunions de colles de gresca, condimentar en bucòlics aplecs en qualsevol de les fonts que envoltaven les poblacions catalanes, Barcelona, inclosa. Aquestes colles, que ja havien inventat la costellada, inventaren també l’arrossada.

I al marge de les arrossades, la broma de llançar grans quantitats d’arròs als nuvis quan es casen, és una antiga pràctica religiosa hindú, com a símbol de fecunditat “assegurada”. 

Una teoria

Els plats d’arròs, tal com els coneixem ara, presenten una clara diferenciació entre sí, que depèn de l’estri que s’hagi fet servir per condimentar-lo: la cassola de fang, la paella de ferro o l’olla.

La cassola és insubstituïble en els arrossos sucosos de terra endins. Si es vol donar al cuinar una base substanciosa més sobtada i deshidratada, s’aconsegueix amb l’elevada temperatura que agafa la paella de ferro, a diferència dels estris de terrissa que recullen i conserven la calor i no actuen de sobte i, sobretot, permeten el xup-xup, que ha estat el secret més important de la qualitat de la nostra cuina. Modernament predomina el gust de deixar el plat sense suc, possibilitat que s’aconsegueix molt bé amb la paella de ferro, sempre però que es facin les degudes matemàtiques proporcionals a l’hora de calcular les quantitats de gra i de suc.

Sí que foren els àrabs els que portaren el cultiu de l’arròs a Catalunya, i s’aprofitaren dels aiguamolls dels deltes d’alguns rius, com el Ter, el Fluvià, el Llobregat, el Gaià, i, naturalment, l’Ebre. Però no van fer-ho d’una manera tan intensa com al llevant peninsular; només cal tenir en compte que el cultiu de l’arròs amb intensitat, al delta de l’Ebre, no va més enllà dels inicis del segle passat.

Les formes de preparar l’arròs són infinites, i s’han anat ajustant a les exigències del gust i les modes, e tal manera que en això que actualment definim com un plat d’arròs, la gramínia és sols un complement amb què s’arrodoneix el plat. En el fons, i extremant la qüestió, podria menjar-se sense arròs, perquè val més el farciment que els grans.

Es podria muntar una teoria sobre l’arròs entre nosaltres com a definidor de pobles, i per això hem de començar per situar-nos a llevant. Cap a la costera i als deltes dels ris, el menjar que el “llauraor” tenia més a mà era l’arròs, i el feia servir per a tot. L’aigua amb què s’havia bullit, l’aigua d’arròs, a efectes medicinals com a refrescant intestinal; les farinetes, per a cataplasmes, com a emol·lient per estovar furóncols i malgrans. Les noies del delta de l’Ebre havien après de les valencianes que preparant-se una màscara de farinetes d’arròs s’afinava la pell de la cara i donava molts bons resultats contra l’acne. Potser és per això que les valencianes i les noies del Montsià i el Baix Ebre tenen fama, molt justificada, de ser boniques. Això dels cataplasmes d’arròs ja fa segles que les xineses i les japoneses ho saben i actualment continuen usant cosmètica amb farina d’arròs.

Els collidors descobriren que l’arròs acabat de desgranar, mastegat cru de bon matí, en dejú, era un magnífic tractament contra els paràsits intestinals, que no fa encara vint-i-cinc anys era una malaltia freqüent, quasi endèmica,entre la gent dels deltes. En el seu intel·ligent empirisme, també descobriren que sense la clofolla, uns grans d’arròs anaven molt bé al bullir la sopa, i que amb els grans d’arròs allargaven les cuinades d’hortalisses, o bé que servien de complement per aprofitar les restes després d’un dia de festa. I s’ha de reconèixer que d’aquest complement n’han resultat plats extraordinaris. Entre els plats d’arròs que es fan aprofitant verdures, potser el més senzill i també el més característic es el que es pot fer amb quatre fesols i algun nap.

Castell, Jaume (1999). Per què mengem el que mengem? Edi-Liber, 125-128

Arroz tres delicias

Pons, Manel (2008) : Flora y fauna de un vistazo, Sant Carles de la Ràpita

- De este chico no voy a sacar nada. Con una paella ya ha tenido suficiente.

- No le ha gustado la paella.

- No. El arroz es un animalito muy delicado, señor Camps. Aparentemente se puede hacer con él lo que se quiera, pero tiene un alma nuclear muy sensible. No se puede comparar ni con la patata ni con la pasta italiana, que son también simples vehículos con volumen y textura para toda clase sabores. El arroz necesita un sabor fundamental o bien quedar desligado para asumir todos los sabores. Por eso solo se puede guisar con cosas dotadas de un mismo padre y una misma madre, y cuando se combina con carne y pescado debe tratarse de arroz blanco, hervido en su soledad, colado y luego combinado con otras soledades. Los valencianos auténticos son los inventores del arroz guisado en compañía y no son los inventores de esa truculencia a la que llaman paella con pollo y mariscos en muchos restaurantes. Los chinos y los asiáticos son los maestros en el arroz solitario, combinados luego con lo que quieran, sean tres, cuatro o cinco mil delicias. Y lo que ya es intolerable es que te sirvan una paella como la de hoy en la que el arroz ha sido sofrito en medio litro de aceite empleado para achicharrar toda clase de pescados. Esto no era paella. Esto era un subproducto de hospital de quemados.

Camps había ido boquiabriéndose paulatinamente. Empezó a escuchar el monólogo de Carvalho con su condescendencia habitual hacia la inutilidad de los pensamientos y las palabras ajenas, pero la irritación y la ciencia de Carvalho habían conseguido interesarle.

- Asombroso. Entiende usted de cocina.

 Vázquez Montalbán, Manuel (1988) : El delantero centro fue asesinado al atardecer

Editorial Planeta, Serie Carvalho, pp. 28-29

Pons, Manel (2008) : Arroz tres delicias, Sant Carles de la Ràpita

Fotografies de Manel Pons, Sant Carles de la Ràpita, 2008

Flora y fauna de un vistazo

Arroz tres delicias 

Uns anglesos a Tossa de Mar

Oskar Zügel (1958). Boote 

Quan s’acaba el teulat els catalans tenen el costum de celebrar-ho amb un sopar general. Es posa una bandera a dalt de tot perquè se sàpiga.[...]. El teulat va quedar enllestit a mitjan octubre i vam celebrar-ho amb la trentena de treballadors a la fonda Maria Àngela. La Maria Àngela era la cuinera i, per començar, ens va servir una escudella. Es tracta d’una sopa amb tot de coses flotant: talls de pollastre, trossos de botifarra negra, patates, mongetes i Déu sap què més. Quan sóc a la carnisseria fent cua, sempre em quedo embadalida veient com les dones van triant meticulosament, l’un darrere l’altre, els nombrosos ingredients per fer l’escudella. Després va venir l’arròs a la cassola, l’arròs a la catalana. Un s’ha d’imaginar el contingut d’un aquàrium, tot a trossets, guisat amb arròs amb un sofregit celestial. Els plats s’omplien fins dalt amb aquesta barreja i aquí començava l’àpat de veritat. Els homes feien apostes per veure qui en menjaria més. I així els plats buits s’omplien ràpidament. L’Archie, en Marcus i jo vam quedar aviat derrotats, però els altres no paraven. A l’últim, el partit va quedar entre en Jaume i un altre paleta. Ens miràvem aquell espectacle fascinats. La Maria Àngela va sortir a presenciar la final. L’altre paleta va dir prou. En Jaume es va acabar el plat i en va demanar un altre. Va guanyar sense discussió.

Després va venir el pollastre. Els pollastres catalans són ben divertits, més aviat petits i escarransits, però són tendres i saborosos. Per treure’n el millor, cal menjar-se’ls amb els dits. Ara la xerrameca havia anat pujant de to i aquella riuada de català ens inundava. No enteníem res, però quan algú es dirigia a nosaltres ho feia en castellà. Després del pollastre van servir bols de fruita i puros amb el cafè. Les ampolles de vi corrien sense parar, tot i que, en comparació de la seva gana pantagruèlica, no es pot dir que aquells homes beguessin gaire. Van començar a remoure cadires i algú va començar a cantar. Aviat tots els que tenien bona veu havien fet el seu solo. [...] Cantaven velles cançons catalanes, incloent-hi Els Segadors, que havia estat prohibida abans de la proclamació de la república el 1931. Els apludiments eren entusiastes.
Vam quedar especialment tocats per l’ambient d’aquell sopar. En cap moment no ens van fer sentir estrangers ni va semblar que féssim nosa en aquella colla d’amics.

Nancy Johnstone (2011). Un hotel a la costa. (Tossa de Mar, 1934-1939). Barcelona. Tusquets.

Sobre Nancy Johnstone i la seva obra.

Sobre Oskar Zügel.

Sicília i CAMILLERI: la gastronomia siciliana

Insalata siciliana. Mercato La Vucchiria. Fotografia: Irene Domènech 

Al llegar a la altura de la trattoria San Calogero, el comisario, que caminaba apurando el paso, se detuvo en seco como hacen los burros cuando, por misteriosas razones, deciden parase y no moverse por muchos azotes o puntapiés que les den en la tripa. Consultó el reloj. Eran sólo las ocho. Demasiado pronto para cenar. Pero el trabajo que lo esperaba en Via Cavour sería muy largo y seguramente le llevaría toda la noche. Podía empezar e interrumpir su tarea sobre las diez…Pero ¿y si le entraba el apetito antes?

- ¿Qué hace, señor comisario, se decide o no se decide?

Sigue leyendo

Arancini sicialians (imatge: blogdeloles2.blogspot.com)

Andrea CAMILLERI (1999) : La Nochevieja de Montalbano. (Trad: M.Antònia Menini Pagès) . Barcelona: Ed. Salamandra


¡Dios mío, los arancini de Adelina!Los había saboreado sólo una vez: un recuerdo que se guramente le había penetrado en el ADN, en su patrimonio genético.
Adelina tardaba dos días enteros en prepararlos: Se sabía de memoria la receta. La  víspera se prepara un estofado de ternera y carne de cerdo a partes iguales que tiene que cocer a fuego muy lento durante horas y horas con cebolla, tomate, apio, perejil y albahaca. Al día siguiente se prepara un arroz, al que llaman a la milanesa ( ¡pero sin azafrán, por favor!), se vierte todo sobre una mesa, se mezcla con los huevos y se deja enfriar. Entre tanto, se hierven los guisantes, se hace una besamel, se cortan en trocitos unas lonchas de salchichón y se mezcla todo con la carne estofada y triturada a mano con la tajadera (¡nada de batidoras, por el amor de Dios!). Al arroz  se le añade el jugo de la carne. A continuación, se coge un poco, se coloca en la palma de la mano ahuecada, se le agrega una cucharada de la mezcla anterior y se cubre con una poco más de arroz para formar una albóndiga. Cada albóndiga se pasa por harina y después por clara de huevo y pan rallado. Luego, todos los arancini se echan en una sartén con aceite de oliva muy caliente y se fríen hasta que adquieren un color de oro viejo. Se escurren sobre papel. ¡Y, al final, loado sea el Señor, se comen!
Montalbano no tuvo ninguna duda acerca de con quién iba a cenar en Nochevieja.

Més informació sobre l'autor:

web de l'autor

Andrea Camilleri (wikipèdia)

Receptes de Sicília

Un sofrito para la crisis

LauretART (2011)

"Josep Pla explica que el arroz depende estrictamente del sofrito. Elaborado con bastante cebolla (y poquísimo tomate), el sofrito debe convertirse en una mermelada melosa y oscura, casi negra. Para que la cebolla se transforme en mermelada hace falta un ingrediente que ahora escasea: mansedumbre, sosiego (una destilación del carácter que se consigue después de dedicar, como hacían nuestras abuelas, gran parte del propio tiempo a alguien que no sea uno mismo). Mi abuela usaba una marmita de hierro, ennegrecida por el uso. Mientras cortaba la cebolla me contaba anécdotas de su tiempo. El ácido de la cebolla, que hace chispear los ojos, contribuía a disimular la tristeza. Un par de lágrimas rodaban por sus mejillas cansadas, de color de cirio, mientras evocaba al abuelo, que murió tan joven, o algún episodio de la guerra.

La abuela tenía el pelo blanco y los ojos negros, que unas sombrías ojeras acentuaban. Sus relatos no eran de color de rosa. Eran las historias de una menestralía que pasó la vida trabajando, mientras la muerte y el infortunio destruían con impiadosa constancia los escasos momentos de confort. Poco después de casarse, los abuelos compraron una casita, en la que instalaron un colmado, que contaban pagar poco a poco. Disponían de un pequeño as en la manga: unos ahorrillos que el abuelo había colocado en la fábrica corchera en la que trabajaba. El hombre murió pocos años después de casarse. Y al intentar mi abuela retirar los ahorros del marido difunto, resultó que el amo de la fábrica se había arruinado. Cargada de deudas, viuda y con una hija, consiguió abrirse camino con un coraje ejemplar, trabajando de noche y de día, ahorrando cada céntimo, prescindiendo de todo placer, prohibiéndose la fatiga, viviendo con austeridad máxima, progresando de manera lenta, pero constante, hasta que, cuando el futuro parecía sonreírle, la guerra trajo nuevas penalidades, más privaciones, otros peligros. Registros y abusos del comité por su fama de beata. Rosarios rezados en el sótano durante los bombardeos. Y cuando entraron los franquistas, más de lo mismo: destrozos y robos de la soldadesca.

El combate de mi abuela no fue excepcional. Todas las mujeres que soportaron la guerra contaban historias parecidas. Eran heroínas, pero no tenían conciencia de ello. La lucha cotidiana daba sentido a su existencia. No esperaban otro premio que poder seguir luchando. La crisis que hoy nos asusta y golpea es casi una comedia, a la luz del hambre, el malestar y las penalidades que sufrió la generación que nos legó la tortilla de harina y el soberbio arroz con cuatro trozos de sepia.

Toda la fuerza de aquella generación reside en el sofrito. Lo primero: no hacer el pena; mantener el pudor, la dignidad. Y es que, en efecto, al trocear la cebolla uno consigue disimular el impacto real de las dificultades con una excusa irónica: las lágrimas son debidas al ácido tubérculo, que escuece los ojos. Segundo: aguardar el bajón de la crisis con sosiego y aplicación, acompañando con la espátula la lenta cocción de la cebolla incluso cuando el esfuerzo parece inútil. Por supuesto: no olvidar el caldo. Para prepararlo basta con hervir en abundante agua unos pocos pescados sin nombre. Sin el caldo del coraje y la entereza, el arroz, como la vida, incluso cuando se dispone de los mejores mariscos, sabe a poco y uno acaba interiorizando que siempre sale mal".

“Un sofrito para la crisis”. Antoni Puigverd, La Vanguardia Digital, 25 de abril de 2011.

Para leer el artículo completo:

http://www.lavanguardia.es/opinion/articulos/20110425/54145494759/un-sofrito-para-la-crisis.html