Melmelada de préssec

Arellano-Ongpin,Mónica (2005). Confettura di susine 04

Des del mercadet del dissabte, carrego fins al cotxe una caixa de préssecs selectes. Són tan bonics que en realitat el que em ve de gust és posar-los en una panera i contemplar-ne els deliciosos colors. A l’únic llibre de cuina que per ara tinc aquí, trobo la recepta d’Elizabeth David per fer melmelada de préssec. No pot ser més senzilla: les dues meitats dels préssecs es bullen amb una mica de sucre i aigua, es deixen refredar, es tornen a posar al foc l’endemà, fins que la conserva s’assenta. Elizabeth David comenta: “Amb aquest mètode s’aconsegueix una confitura extravagant però deliciosa. Malauradament, de seguida tendeix a formar-se pel damunt una fina capa de florit, però això no afecta la resta de la melmelada, que de vegades s’ha arribat a conservar durant gairebé un any, i en cases humides.” Em preocupa una mica aquest comentari, i no parla de l’esterilització dels pots, ni esmenta que cal fixar-se en el so del segell hermètic, com feia la meva mare quan els seus grans pots de conserves de tomaca es refredaven. Recordo que la meva mare donava uns copets a la tapa per assegurar-se que s’havia tancat correctament.

Si voleu continuar llegint, CLIQUEU-HI.

Mayes, Frances (2002). Bajo el sol de Toscana. Barcelona: Seix Barral, 89-90

Una cambrera imponent

Arellano-Ongpin, Mónica (2008). Antipasto di mare, at La Lancia d'Oro

Padovani ja s’esperava al restaurant quan va arribar Brunetti. El periodista estava dret entre el bar i la vitrina plena d’aperitius: cargolins de mar, sípia, gambes. Van encaixar breument i la signora Antonia, la imponent cambrera que era reina suprema del local, els va acompanyar a la taula. Un cop asseguts, van deixar la conversa sobre el crim i les xafarderies per a després d’haver consultat la signora Antonia sobre el dinar. Tot i que hi havia una carta, pocs clients habituals se la miraven. La majoria no l’havia vista mai. La selecció del dia i les especialitats estaven apuntades al cap de l’Antonia. Els va cantar la llista ràpidament, tot i que Brunetti sabia que això només era una formalitat. Igual de ràpidament ella mateixa va decidir que el que volien menjar era l’antipasto di mare, l’arròs amb gambes, i el branzino a la brasa, que els va assegurar que era fresc del dia. Padovani va preguntar si la signora considerava convenient que prengués també una amanida verda. Ella va concedir a la petició l’atenció que es mereixia, va dir que sí i va dir que prendrien el vi blanc de la casa, que va anar a buscar de seguida.

[…] Abans que li pogués contestar, va tornar Antonia. Padovani es va acabar l’última gamba del plat i li va somriure.

—Deliciós, signora.

Ella es va endur el seu plat i després el de Brunetti.

Va tornar de seguida amb l’arròs, fumejant i olorós. Quan va veure que Padovani agafava el saler de la taula, va dir:

—Ja té prou sal.

Ell va retirar la mà com si s’hagués cremat i va agafar la forquilla.

Donna Leon (2001). Mort a La Fenice. Barcelona: Edicions 62 (pàg.231-233).