Yuha porta albergínies del mercat

Julliard Marie (2007). Derviche électro pop

En Yuha, el neci proverbial del món sefardita, sempre em feia embolics. Un dia la seva mare va voler enviar-lo al mercat a comprar albergínies. En Yuha li va dir que ell mai no havia vist una albergínia “Que no has vist mai una albergínia?”, preguntà ella consternada. “Però si mengem albergínies al menys dos cops a la setmana.”

“Mare, ja sé que en mengem sovint, però sols sé quin aspecte tenen quan estan guisades. Explica’m, si et plau, què és el que he de cercar al mercat.”

“L’albergínia té un abric de color morat i porta un barret verd com això”. Dit i fet, la mare d’en Yuha es va posar un caftà de color morat i va enrotllar-se una bufanda verda al cabell. “Ho veus? Això són les albergínies. Ara, vés al mercat i porta-me’n algunes.”

Amb aquesta explicació clara i senzilla al cap, en Yuha va córrer cap al mercat. Després de molta estona, va tornar tot acalorat i cansat. “Finalment he trobat l’albergínia, però no volia venir. He hagut de forçar-la lligant-li les mans amb una corda i arrossegar-la pel carrer.”

“Què? Que has lligat l’albergínia amb una corda i l’has arrossegada pel carrer?” cridà la seva mare al mateix temps que corria cap a la porta principal. El seu fill havia portat a casa un turc dervix molt enfadat, que duia un mantell de setí morat damunt de les espatlles i un turbant verd al cap!

Conte popular extret del llibre: Rabí robert Sternberg (1998). La cuina sefardita (La riquesa cultural de la saludable cuina dels jueus del Mediterrani). Editorial Zendrera Zariquiey, Barcelona 108

Més contes: CLIQUEU-HI

La meva "deskansada"

Vermeer, Johannes (1660). La lletera

Hi havia una vegada un home casat am una dona a la qual estimava molt. La dona morí jove, i després de molts anys de tristesa i soledat, l'home decidí de casar-se per segona vegada. La seva segona muller sabia cuinar molt bé. Li preparava un plat exquisit darrera l'altre, però cap el satisfeia. Cada vegada que tastava el menjar, l'home es queixava dient: "Aquest menjar no és con el que cuinava la meva deskansada (difunta esposa)!"

Un dia la jove dona se sentia tan frustrada que va posar una cosa al forn i es va oblidar de mirar-ho. Va estar tant de temps cuinant-se que es va cremar. Quan va adonar-se que ja no tenia temps per preparar res més, es va sentir desfallir. Malgrat tot, va haver de servir el que tenia fet. Quan el seu marit ho va tastar, es va quedar extasiat: "Ah!" sospirà. "Això! Això és com el que cuinava la meva deskansada!"

Sternberg, Rabí Robert (1998). La cuina sefardita (La riquesa cultural de la saludable cuina dels jueus del Mediterrani). Editorial Zendrera Zariquiey, Barcelona, pàgina 73.

Més contes: CLIQUEU-HI.

Informació sobre Johannes Vermeer:

• Web sobre la pel·lícula basada en un quadre de Vermeer.
• Vermeer Delft Centre: Un centre multimedia que gira al voltant del món de Vermeer.)
• Essential Vermeer: llarg recorregut a través del seu art i la seva possible vida.
• Web molt completa sobre Vermeer.
• Web on són comentats tots els quadres de Vermeer
• Sobre l'art de Vermeer.
• Van Meegeren

Moreno García, José-María (2008). Museo y Monda del Azafrán

Conte popular sefardita

Una vegada es va fer un tracte de pau entre el sultà de Turquia i el rei de Grècia. Com a part del tractat, el sultà envià esplèndids obsequis al rei de Grècia. Hi havia tot tipus de joies diferents, sedes u setins, catifes valuosíssimes, objectes d’or i de plata i d’altres luxosos regals. Quan el missatger del sultà portà aquests obsequis al rei, aquest li donà una petita capsa, doblement precintada i embolicada. Li ordenà que ningú no devia obrir aquella capsa excepte el sultà.

Després que le missatger tornà a Turquia amb la capsa, el sultà la mirà amb una amarga expressió a la cara. “Aquest regal és certament petit”, digué. “Però pot ser que contingui alguna cosa preciosa, de la qual només n’existeixen poques en tot el món”. El sultà obrí la capsa i trobà que tot el que contenia era un manat de brins de safrà.

“Per ventura aquest porc s’està rient de mi?”, digué el sultà aïrat. “Li vaig enviar tot tipus de valuosos obsequis del meu palau: joies precioses, teles i catifes, or i plata, i mireu què m’envia ell!” “Un manat d’estams!”

El sultà estava disposat a cridar la seva flota de vaixells i salpar cap a Grècia per començar una nova guerra quan un vell rabí, un dels seus consellers, s’acostà i li digué: “Excel·lència, vós sou un home molt savi i afortunat. He sentit parlar del regal que us ha enviat el rei de Grècia. És un obsequi molt valuós; un pot protegir del diable.”

“Com ho sabeu això?” bramà el sultà.

“Viatgeu demà cap al nord el regne, on viuen els óssos salvatges, i ja ho veureu. Quan els ensenyeu el paquet, arrencaran a córrer.”

Així que el sultà va fer el que el rabí suggerí i anà a un lloc on vivien molt óssos salvatges. Tan aviat com els ensenyà el safrà, els óssos arrencaren a córrer. El sultà proclamà la saviesa del rabí lloà i honrà tots els jueus que vivien en Turquia. És per aquest motiu que els jueus consideren el safrà com una planta màgica i hi cuinen el seu arròs del Sàbat.

Sternberg, Rabí Robert (1998). La cuina sefardita (La riquesa cultural de la saludable cuina dels jueus del Mediterrani). Editorial Zendrera Zariquiey, Barcelona, pàgina 299-300.

Més contes: CLIQUEU-HI

Si voleu més informació sobre el safrà a aquest bloc, CLIQUEU-HI.

"Las estrellas de los cielos/Yo m'enamorí d'un aire". Música dels jueus sefardites. Jordi Savall i Hespèrion XXI (2000)

La llavor de la magrana

Luis Melendez. Bodegón con granadas, manzanas, acerolas y uvas en paisaje

Una vegada un home jove roba una mica de menjar. Per aquesta causa, el sultà ordenà que fos penjat. Camí de la forca, l'home digué al guardià que tenia un secret meravellós que li agradaria revelar al sultà i que si no podia dir-l'hi, moriria amb ell. El guardià portà l'home davant del sultà, que el comminà perquè revelés el secret.

"Excel·lència" digué l'home, "conec el secret d'enterrar una llavor a la terra i fer que creixi i doni fruits en una sola nit. El meu pare em va ensenyar com fer-ho i fóra una llàstima que el secret morís amb mi".

"Molt bé" digué el sultà. "Tens vint-i-quatre hores per provar que pots fer-ho. si no, seràs penjat."

El matí següent, l'home va ser portat al jardí del sultà. Allà l'esperaven el sultà i tota la seva cort. Amb molta cura, l'home cavà un forat i digué: "La llavor d'aquesta magrana només pot ser plantada per una persona que mai no hagi pres cap cosa que no li pertanyés. Com que jo he robat un tros de menjar, no puc plantar-la."

El sultà assenyalà un dels seus visirs i digué: "Planta la llavor".

"No puc, excel·lència", digué el visir. "Quan era jove em vaig endur diners que pertanyien al meu pare i mai més els hi vaig tornar."

Aleshores el sultà es va girar cap al seu tresorer. "Tu plantaràs la llavor" li ordenà.

"Excel·lència, tant de bo   fer-ho. Però he tractat amb sumes tan considerables de diners que no és possible que hagi declarat més o menys en fer els comptes. No puc plantar la llavor."

Llavors tothom va girar-se cap al sultà i li preguntaren: "Per què no planta la llavor su Excel·lència?"

El sultà s'enrojolà i rondinà: "Jo soc el sultà de moltes terres. Qui podria dir que realment em pertanyen totes?"

L'home mirà tothom i baixant els ulls digué: "Tots vosaltres sou homes poderosos. Sou rics i no us cal res. Malgrat tot, cap de vosaltres pot plantar la llavor. Jo sóc tan sols una persona sens importància que he robat una mica de menjar per tal de no morir de fam. I ara seré penjat mentre tots vosaltres sou lliures de seguir vivint."

El sultà, complagut amb el truc, somrigué a l'home jove. Li concedí el perdó i el nomenà membre de la seva cort. L'home mai més no va passar fam.

Sternberg, Rabí Robert (1998). La cuina sefardita (La riquesa cultural de la saludable cuina dels jueus del Mediterrani). Editorial Zendrera Zariquiey, Barcelona, pàgina 159-160.

Si voleu informació sobre Luis Meléndez, podeu llegir a aquest blog Luis Meléndez, verdad y abstraccion.

Més contes: 

• Cuentos del pueblo judío. Ediciones Sígueme. Salamanca. Format PDF, Ben Zimet, 2007.
• Cuentos sefardíes
• Ladudes: Cuento derviche
• Cuentos judíos para disfrutar
• Judaísmo virtual: Relatos

El venedor d'ous

Madrigal, Carlos (2007). Por mis huevos

Conte popular sefardita

Hi havia una vegada un venedor d’ous jueu que venia ous al mercat amb molt poc profit. Un dia, anava caminant cap al mercat amb un cistell amb mil ous al damunt del cap, maleint la seva sort: “Quan temps més he de continuar treballant tan dur per guanyar tan pocs Diners? Seria millor que m’endugués els ous a casa i hi posés gallines al damunt per covar-los. D’aquesta manera, si sortissin de les closques, tindria mil pollets. Alguns serien galls i una altres gallines. Si les gallines comencessin a pondre ous, aviat tindria cents de milers de pollets. Això es convertiria en un negoci de pollastres. Vendria els pollastres a un dinar per pollastre i obtindria dos-cents mil dinars. Aleshores vendria el negoci de pollastres i compraria seda. Vendria la seda a França amb un marge de guany del 50%, empraria els diners en comprar unes altres mercaderies allà, els carregaria el 50% i les vendria aquí. Si comprés i vengués així durant cinc anys, aconseguiria cents de milers de dinars d’or a nom meu. Llavors compraria una mansió rodejada de jardins i fruiters, i algunes botigues que podria llogar per obtenir més diners. Seria un home ric. Tindria més diners que qualsevol altre jueu a Turquia! i seria convidat a ser conseller de la cort del sultà. Aniria cada dia a la cort i faria una reverència al sultà i a tots els membres de la seva cort. I quan em veurien inclinant-me davant d’ells, ells s’haurien d’inclinar cap a mi...” Em dir això, el venedor d’ous abaixà el cap i el cistell caigué a terra, trencant-se el miler d’ous que duia.

Sternberg, Rabí Robert (1998). La cuina sefardita (La riquesa cultural de la saludable cuina dels jueus del Mediterrani). Editorial Zendrera Zariquiey, Barcelona, pàgina 319-320.

Més contes: CLIQUEU-HI

Els keftedes

Walker, Harald (2007). Vegetable korma curry with pilaf

Conte popular sefardita

En Yuha és un personatge populat tant en el folklore jueu com en el musulmà. És el clàssic beneit que sempre es fica en embolics. En aquesta història, Yuha s'enfronta al problema dels keftedes.

En Yuha i la seva mare anaren a un casament on se servien keftedes amb arròs pilaf. En Yuha endrapà l'arròs amb les seves mans i engolí els keftedesd'una queixalada. "Yuha", digué la seva mare, "hauries d'avergonyir-te de tu mateix. Quines són aquestes maneres! Quan mengis coses rodones, has de tallar-les abans en quatre trossos!".

Uns dies més tard, la mare d'en Yuha cuinà llenties a casa. En Yuja començà a tallar cadascuna d'elles en quatre trossos. "Quina estupidesa estàs fent, Yuha?" digué la mare.

"Però, mare", protestà en Yuha. "Tu em vares dir que quan es mengen coses rodones, cal tallar-les en quatre trossos!".

Sternberg, Rabí Robert (1998). La cuina sefardita (La riquesa cultural de la saludable cuina dels jueus del Mediterrani). Editorial Zendrera Zariquiey. Barcelona, p. 182.

Més contes: CLIQUEU-HI

Recepta per a una ànima turmentada

Naranjo Ruiz, Mónica (2008): Rabino XXII

Una vegada un home anà a visitar a un m’kubbal (un rabí erudit en Kabbalab, les ensenyances místiques jueves) que era també metge, per demanar-li consell sobre un assumpte de gran importància. “Estic molt malalt de l’ànima”, digué el visitant. “He comès molts pecats. Doneu-me un medicament que em curi la meva malaltia espiritual i m’ajudi a no cometre més pecats.”

El m’kubbal mirà l’home compassivament i digué: “Per a una persona com vós, l’esperit de la qual està molt turmentat, preneu una arrel d’humilitat i dues fulles, una de paciència i una d’esperança. Mescleu-les amb branques de la Torà i amb pètals rosats de saviesa. Poseu-ho tot en un morter de penediment i piqueu-ho bé amb molt d’amor i d’afecte. Afegiu-hi algunes gotes de temor de déu i mescleu-ho bé. Poseu aquesta mescla dins del forn i enceneu una flama d’agraïment a sota. Un cop sigui ben cuit, guardeu-ho en una ampolla de comprensió i beveu-ne amb una copa de bondat. Si feu això, mai més no cometreu un pecat i el vostre esperit quedarà completament en pau.”

Sternberg, Rabí Robert (1998). La cuina sefardita (La riquesa cultural de la saludable cuina dels jueus del Mediterrani). Editorial Zendrera Zariquiey. Barcelona, p. 390.

Més contes: CLIQUEU-HI

La història de la baklava

Shahmiri, Enzie (2009). Baklava

Conte popular sefardita

La baklava és un dolç popular arreu e l’Orient Mitjà. Hi ha molts tipus diferents de receptes i cap és totalment jueva. En comptes d’una recepta de baklava, que podríeu trobar en qualsevol llibre de cuina grec o de l’Orient Mitjà, us ofereixo aquest bonic comte popular sefardita sobre la baklava.

Un cristià, un jueu i un musulmà anàrem a Istanbul junts a veure si podíem fer fortuna. Caminant pel carrer, trobaren una moneda i després d’una llarga discussió decidiren de gastar-la en baklava. La moneda només arribava per comprar un dolç. Després de comprar la baklava, varen decidir guardar-la fins al dia següent i el qui hagués somiat el somni més meravellós, es menjaria el dolç.

A mitja nit, el jueu va sentir fam. Començà a donar voltes incapaç de conciliar el son. Intentà despertar els seus companys però estaven profundament adormits. S’estirà i girà. Es rascà l’esquena i el clatell. Es fregà el nas i finalment es llevà i va fer una petita mossegada a la baklava. Llavors tornà al llit confiant a quedar-se adormit. Però el son no arribava aquella nit. Es girà i regirà una altra vegada, i cada vegada que es girava i regirava, es llevava i donava una altra mossegada a la baklava fins que no en va quedar més. No hi havia més baklava. Un cop es va acabar, el jueu s’adormí.

Al matí següent, els homes es llevaren i descobriren que la baklava havia desaparegut. On era? El musulmà i el cristià cercaren aquí i allí, arreu de l’habitació. El jueu va fer com si també cerqués. Finalment, els tres afamats homes decidiren anar a un cafè. Varen prendre esmorzar i cafè i la gent del voltant començà a parlar amb ells. Els homes explicaren a la “societat del cafè” la història de com van trobar la moneda i van comprar baklava, i el planejament de donar-la a qui somiés el somni més meravellós.

“Deixeu-nos ser els jutges”, digueren els del cafè. “Deixeu-nos decidir qui és el que ha tingut el somni més meravellós i li comprarem una baklava.”

Primer parlà el cristià. “He somiat que venia Jesús i em portava a Natzarè. Quan vam arribar, tots els sants estaven allà per rebrem. Jo els vaig fer una reverència a tots ells i Jesús m’ensenyà les portes del Paradís. Què pot ser més bell que això?”

Llavors va ser el torn del musulmà. “Vaig somiar que el profeta Mahoma se m’apareixia i em portava amb la seva catifa màgica fins a la ciutat santa de La Meca. Vam veure tots els hajji passejant al voltant de la Ka’aba i vam entreveure la Vida Eterna. Què pot ser més bell que això?”

Finalment va ser el torn del jueu. “Bé, amics meus, el meu somni va ser molt diferent dels vostres. Jo no vaig tenir la sort de veure el jardí de l’Edèn. Malgrat tot, Moisès, el nostre mestre, va venir cap a mi i digué: `Cristos està amb el seu mestre Jesús a Natzarè. Suleiman està amb el seu mestre Mahoma a La Meca. Qui sap si algú d’ells tornarà?’ Aleshores em digué que mengés la baklava.”

“Te la vas menjar?”, preguntaren els seus companys.

“Qui sóc jo per desobeir Moisès, el nostre mestre?”, contestà el jueu.

Sternberg, Rabí Robert (1998). La cuina sefardita (La riquesa cultural de la saludable cuina dels jueus del Mediterrani). Editorial Zendrera Zariquiey. Barcelona, 360-362.

Més contes: CLIQUEU-HI