Poema sense acabar(Salvat-Papasseit i Ovidi Montllor)

Santiago Rusinol: Son Moragues (1903)

Poema sense acabar (Joan Salvat-Papasseit i Ovidi Montllor)

Quin doll d'aigua a la font ara que és vespre,
i la lluna s'afanya a pujar la carena!
I ronda el ca fidel a la serena
perquè al seu amo capriciós i destre
plau-li besar l'amada sota la lluna al vol
en el porxo del barri de la masia quieta
adormida pels grills,
missenyors de la cleda i dels pins.

Quin doll d'aigua a la font ara que és vespre,
i el vent també és a jóc.
I els romanins només, desperts, escolten,
perquè demà al matí puguin parlar d'amors
amb les farigoleres fins l'hora de la sesta,
que és quan reposa el pou,
i canten les cigales esguardant la ginesta,
i ells agafen el son.

Quin doll d'aigua a la font ara que és vespre,
i la lluna ha assolit les cimes cobejades,
i l'estrella primera lluerna dels camins
és perduda entremig les immenses miríades
i als confins de la terra
tots els enamorats es besen i s'estrenyen,
de l'una a l'altra serra.
Quin doll d'aigua a la font
ara que tot és nou perquè la lluna és plena.

Versions musicades del poema:
Salvat-Papasseit , Ovidi Montllor i Toti Soler
Versió de Jofre Borràs i Toni Xuclà

Més informació sobre l'escriptor: L'autor a la UOC

L'Ovidi Montllor prepara escalivada amb botifarra de La Garriga per a Pepe Carvalho

Manuel Vázquez Montalbán parla sobre la sèrie de TVE Carvalho:

Cada viernes por la noche contemplo la serie Carvalho, con una mano sobre los ojos, los dedos separados, eso sí, para ver y no ver. Para ver lo que reconozco y para tratar de no ver lo que me resulta irreconocible. La semana pasada tuve que dar crédito a mis ojos porque los tenía bien abiertos, pero me resultó difícil reconocerme como remoto argumentista de un capítulo titulado El mar, ese cristal opaco. El título sí era mío y en el guión original se justificaba mediante la cita de un verso de Carlos Barral, "...de cuando el mar es un cristal opaco", pero en lo que yo estaba viendo el mar no era de invierno y por tanto ni era de cristal opaco, ni ningun hecho o personaje se responsabiliza del título. O yo no lo supe ver.

En cambio, sí asistí aturdido a un despliegue sexual de Carvalho digno de un Mickey Spillane. Aquél no era mi Carvalho, sino un extraño atleta sexual japonés dispuesto a fornicar como un obseso, a vagina por cada cinco minutos de programa. No es que mi Carvalho sea un santo, pero tiene un cierto autocontrol sexual, más relacionado con el sentido del ridículo que con el del pudor. Además, este Carvalho televisivo es un deslenguado que se ha tomado a Cela al pie de la letra y lleva el taco pegado a los labios, como si fuera una colilla de Peninsulares.

Per llegir-ne més, clica aquí
Les receptes de Carvalho

Cançó de traginer

Festa dels Traginers de Balsareny 2008

Versió musicada d'Ovidi Montllor

Cançó de traginer (Josep Maria de Sagarra)
Amb la clenxa ben partida,
i un clavell vermell al trau,
i un gec per tota la vida
que de negre sembla blau,
me'n vaig a la rectoria;
les campanes van tocant,
però jo no les sentia.
Arri, Joan!
la núvia s'està esperant!
El sogre me la portava
amb arracadetes d'or;
la sogra se la mirava
i té un cobriment de cor.
Abans de seure a la taula
ens deixen sols un instant
i no ens diem cap paraula.
Arri, Joan!
Que l'arròs s'està covant!
Quina nina tens més blava,
ai, Maria del Roser...
I al meu braç s'abandonava
i no sabia què fer.
Mes la lluna, que ens espia,
ha desvetllat l'aviram
i el gall em dona el bon dia.
Arri, Joan!
Que les vaques tenen fam!
A la primera mesada
m'escudella de mal grat;
a la segona mesada
ja em té el cor enverinat.
Jo em llevo amb l'avemaria;
les figues van madurant
i el moscatell s'engroguia.
Arri, Joan!
Que el bou negre va al davant!
Un vespre trobo tancada
la porta del dormidor;
jo que sento una besada
que em fa tremolar de por
La meva mà no hi arriba,
al ganivet més tallant,
i arrenco llàgrima viva.
Arri, arri, Joan!
Arri, que te les van recargolant!


Carro al Mas d'en Gil (Reus, 1909) Fotografia: Antoni Escolà Gibert