De la literatura a les cuines de la Mediterrània: COMADIRA Narcís

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris COMADIRA Narcís. Mostrar tots els missatges

dimecres, 14 d’agost del 2013

Tota mena de plaers

Sant Pere de Rodes (2009). Reinante

No es pot ser sant a l’Empordà, la terra on les temptacions gastronòmiques i visuals ens esperen a cada racó. Ho deia Pla i ho certifica Narcís Comadira.

Un dia, Josep Pla va preguntar a un amic meu, capellà, nascut a Castelló d’Empúries: “Digui, mossèn, vostè coneix algun sant empordanès?” El meu amic va pensar un moment i abans de dir a l’escriptor alguna cosa com “ara no li ho sabria dir”, Pla ja li va donar la resposta: “No cal que s’hi esforci, no n’hi ha cap!”.
Ser sant i empordanès són, l’experiència ho confirma, dues coses que estan íntimament renyides. I és que a l’Empordà, per més Bisbals, per més monestirs i esglésies, per més ermites, aplecs i processsons, hi ha encara una atmosfera pagana que embolcalla el paisatge com una boira hedonista i fa que els déus antics encara s’hi passegin, com en aquell poema de Kavafis.
L’Empordà es terra de descreguts i és terra de mil possibilitats de satisfacció sensual. I si la rudesa esquerpa del cap de Creus sembla exigir una vida del tot ascètica, aviat és compensada per la blanesa lluminosa del golf de Roses, que va acollir aquells grecs que creien en els déus antics.

Si voleu llegir l'article complet, CLIQUEU-HI.
Comadira, Narcís. Tota mena de plaers. Descobrir Catalunya, novembre 2009, Barcelona, 98-99

Narcís Comadira:

Escriptors en Llengua catalana: Narcís Comadira
LletrA La literatura catalana a Internet: Narcís Comadira
Corpus literari: Obres

dimecres, 1 de febrer del 2012

Mimoses i oriços: plaers sensorials.

Mimosa. Fotografia: Fina Masdéu (2012)

La setmana passada vaig fer setanta anys i potser, penso, aquesta visió negativa del món i del país és resultat de l’edat. Però no. Potser ho he exagerat, però crec que, en el fons, les coses no són gaire diferents. Per sort, els anys els faig a finals de gener i tinc una magnífica compensació a la meva pena. A finals de gener cremen dos focs meravellosos que em consolen: floreixen les mimoses i els oriços estan al seu punt. Un foc de guspireig daurat a terra i un foc de guspireig d’atzabeja sota l’aigua plàcida del mar de les minves. Per mi són, mimoses i oriços –garoines, garotes, bogamarins, com vulguin-, un regal esplèndid que cada any acompanya, indefectible, el meu aniversari.
No hi ha res com veure una mimosa, tofuda, guspirejant vora mar. És una planta de floració generosa: tota ella es torna flor. I destaca en els pins sempre verds i sobre el mar d’un blau intens, aquests dies. També és un goig veure-les una mica terra endins, vorejant un hort on senyoregen les cols arrenglerades, de color de malaquita lletosa, crepitant amb la seva alegria potser inconscient –qualsevol dia pot glaçar i deixar-les socarrimades- al costat dels canyars austers,de fulles com d’acer i amb grans plomalls que anuncien fred. I tan naturals com ens semblen en el nostre paisatge! Però han vingut de lluny. D’Austràlia. Són arbres emigrants. M’agraden quan esclaten, amb el seu groc de sofre. Un groc que madura cap al cadmi fosc i que acaba, si la insolació ha estat propícia, en un vermell ferruginós apagat.

Els eriçons de Cotlliure. J.P. Brustier

Els oriços també guspiregen. Són foc negre que, a dins, guarda el seu tresor sexual, que també té grocs diferents, com les mimoses. N’hi ha que tenen les gònades de color groc ginesta, de color taronja, de color que vira cap a un rosat vinós. I si les mimoses donen un plaer intens als ulls i una mica a l’olfacte, els oriços també en donen als ulls però sobretot al gust. I encara que s’hagin posat de moda i en serveixin als bars i restaurants de la costa, quan són més bons és quan te’ls menges vora mar, en bona companyia, amb un petit mos de pa i un glop de vi negre, vellutat i espès.
Narcís Comadira. “Focs de gener”. Ara (dissabte, 28 de gener del 2012), pàg. 25.