o bé un plat de spaghetti o bé una pizza.
No m’agrada
de posar-me a la cuina per mi sol.
Avui menjo spaghetti; massa fets,
els enrotllo
amb la forquilla fins a fer-ne
un manyoc embullat i transportable.
Abans, amb una capa suau de parmiggiano
els faig més saborosos. És un dir.
(També el Bon Déu, amb forquilla de plata,
del cel estant enreda els fils
d’aquestes nostres vides anodines
mentre Àngels deixen caure amb un gest dolç
la capa pluvial de tristesa i neguits
que sempre ho cobreix tot.)
En acabar, ja ho saps, mai no faig postres.
Satanàs m’ofereix un carajillo
—haurà de ser, en tot cas, un cafè i copa
em ve a dir, displicent, el cambreret de torn—.
Després, més tèrbol, més cansat, m’adormo
en fums de fària i converses. Sento
que en algun bosc, entre falgueres tendres,
m’espera una oblidada teranyina.
Comadira, Narcís (2002). Terra natal, dins Formes de l’ombra. Poesia 1966-2002. Barcelona: Edicions 62 i Empúries (p.235)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada