De la literatura a les cuines de la Mediterrània: VENTURA Jaume

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris VENTURA Jaume. Mostrar tots els missatges

dimecres, 14 d’agost del 2013

Menjar dolços

Pastisseria Escribà. Barcelona (2005). Jaume Ventura

A la Sílvia, allò que més li agradava del món era menjar dolços. Havia de fer un gran esforç quan encetava un règim per a aprimar-se i passava davant d’una pastisseria. La flaire del sucre cremat, la sentor de llet dolça i de pasta fullada, les lioneses que vessaven de nata els marrons glacé, els braços de gitano, nevats de sucre fi, els tortells, els Sarah Bernardt, els pastissos de coco i de crema, els borratxos, els borregos que desprenien un aroma de comí... Divendres al matí, la Sílvia només havia pres un iogurt. Estava desesperada, s’havia posat la cinta mètrica al volant de la cintura, cinc centímetres! S’havia engreixat cinc centímetres! En Lluís no ho havia sentit perquè estava encaparrat amb un catàleg de cotxes esportius que li havien enviat els de l’Automòbil Club. Un iogurt, només, i es moria de gana. Per això, abans d’entrar al gimnàs, es va deixar seduir per la sentida dels pastissos. Hi demanà un suís amb una ensaïmada, però no la va demanar farcida de cabell d’àngel –i això que s’hi fonia, per les ensaïmades farcides de cabell d’àngel-, perquè va trobar que per a sucar la xocolata ha n’hi havia prou, amb una ensaïmada normal.

Al vestidor trobà la seva amiga Merche que es despullava. Ahir, deia la Merche, van anar a sopar a la Scala, i la canalla?, féu la Sílvia. He trobat una baby sitter que és un àngel, em cobra cinquanta pessetes l’hora i m’adorm les criatures i tot. En Ramon, continuava la Merche, estava de barrila, n’hi havia per a llogar-hi cadires. Jo em moria de riure. Vam beure molt de xampany, s’hi acostà la Dolors, nois, tu i les vostres gresques, és que a en Ramon, diu la Merche, lli agrada sortir un cop per setmana, gairebé sempre ho fem els dijous, sobretot des que anem de week-end, a en Lluís, mentí la Sílvia, li agrada sortir qualsevol dia de la setmana, no té preferències, jo, quan surto, féu la Merche, menjo pels descosits i després em quedo amb una panxa, no me’n parlis, digué la Sílvia, sabeu que en Luís troba que m’he engreixat molt?

Per continuar llegint, CLIQUEU-HI.

Informació sobre Montserrat Roig

Associació d’escriptors en llengua catalana: Montserrat Roig
LletrA. La literatura catalana a Internet: Montserrat Roig
Pàgina del Programa NOMS a TV3: Retrat d’una mirada
Vídeos sobre Montserrat Roig
Propostes de treball sobre El temps de les cireres

Clase de Spinning (2010). Bravofelipe

Pastisseria Escribà. Barcelona

Pàgina web de la passiteria Escribà: Escribà Barcelona
Vídeos a la carta TV3 de Catalunya: Pastisseria Escribà: una façana molt dolça
Viquipèdia: Antiga Casa Figueras
11870.com: Antigua Casa Figueras
Wikipedia: Antoni Ros i Güel

dimecres, 20 de juliol del 2011

Joaquim Ruyra

Ventura, Jaume (2005). Port de Blanes (Girona)

L’escriptor blanenc ens parla de menjars, especialment a base de peix. Coneixia bé el món dels pescadors de Blanes, com ens ho mostra a Pinya de Rosa.

“En Joaquim Ruyra menà tota la vida una plàcida existència de ric hisendat”, ha escrit Manuel de Montoliu. Ple de bens materials.- finques, diners-, de temps i de lleure. I això li va permetre observar i escriure, en contacte, per exemple, amb la gent del poble, especialment els mariners de la seva Blanes natal-. No obstant, no va escriure cap llibre com el del mestre empordanès, dedicat monogràficament al menjar- El que hem menjat, que , finalment, fou un encàrrec-, però trufa les seves obres de valuoses informacions relacionades amb el peix i la seva cuina, així com altres menges.

En transcriu el llenguatge particular i saborós i, en certa manera, ens reporta una preciosa crònica antropològica. Però també es refereix a altres aliments de forma col·lateral, com quan denuncia la crueltat de la matança dels ocells a El frare ecalfallits- “la mort glaçava l’ aire davant els meus llavis”-, escriu amb franciscana compunció. En d’altres casos – sobretot en les narracions marineres- l’ expressió culinària hi és més evident i sense remordiments.