 |
| Cinzia Robbiano (2009): Margherita |
Al lloc que li fa de casa, que era una cofurna de mals endreços, no hi ha electricitat. ÇA la nit hi encén una espelma. La deixa sobre una cadira, diu que ha de ser avall perquè la llum vol pujar. També diu que l'espelma il·lumina la foscor, no la fa fora. Amb el foc del ble el got de vi agafa llum a dins, l'oli llueix, el pa sent el foc i comença a fer olor. Què més mengeu, pregunto. Ceba, diu, al costat de l'espelma és tan bonica que vénen ganes de fer-li un petó en comptes de tallar-la. Després hi posa orenga, la sal brilla mentre en fa caure un pessic dels dits al plat de davant del llum. Mentre diu aquestes coses conegudes m'adono que encara no les havia vistes sota una espelma. Semblen més bones. Són substancioese, en tindrà prou per folar fins a Jerusalem. Després diu que l'estança es torna més gran amb una sola flama, les ombres es mouen a les parets i li fan companyia i diu que a l'hivern l'espelma fins i tot escalfa. Al final del dia escric aquestes coses d'en Rafaniello i després apago el llum. Al papa i a la mama no els agraden les espelmes, en feien servir durant la guerra.
Erri de Luca (2002): Montedidio. Les Ales Esteses, 136: Barcelona. Pàgina 43.
