Meditacions en el restaurant de la Residència

Conbarba (2008). Comedor

Feia tants anys que no viatjava, que no entrava en un aeroport o en una estació important, que no menjava en cap restaurant per turistes, tants anys, que no sabia què cal fer per servir-se en un autoservei; la cafeteria restaurant self-service de l’hospital era molt gran, si hi ha potser vuit -centes habitacions ocupades, calculà, si van i vénen per tant els familiars de més de dos mil malalts, i si afe­gim encara els metges, infermeres, auxiliars i personal divers, no és gens estrany que ell no haguera vist mai ni imaginat mai una sala de menjar tan extensa i poblada com aquesta, però també era cert que en moltes ciutats i províncies d’Europa l’hospital públic és l’edifici més gros del territori i el centre o empresa de més alt pressupost i on treballa més gent, què passaria doncs amb l’eco­nomia si de sobte no hi haguera malalts?, si hagueren de tancar els hospitals, les clíniques i tota la indústria i comerç de la farmàcia perquè Déu té pietat i revoca la maledicció del paradís terrenal seria tant com condemnar el món al desconcert i a la catàstrofe, i fins a quins extrems abusaríem del menjar i del beure i de tota substància tòxica excitant o agradable si sabíem que res no ens pot fer mal?, i si el pa no costara cap suor ni treball i l’embaràs i el part no portaren molèstia ni dolor?, segurament els redactors del Gènesi no s’adonaven que en el primer capítol el pecat i el seu càstig ja figuren com a fonament i origen de la manera de viure dels humans, i que el paradís en la terra és tan humanament impossible que no podia durar ni regalat d’entrada: llegir la Bíblia a trossets, com ell fa gairebé cada dia, ensenya moltes veritats, moltes més de les que els seus autors pensaven. Va fer la cua del self-service amb paciència, davant i darrere i a les taules hi havia moltes més dones que homes, esposes, mares, germanes, filles, nores que passaran la nit maldormint en una butaca al costat del familiar malalt, perquè les dones tenen més resistència que els ho­mes o perquè les criatures i els malalts sempre han estat cosa seua, salus infirmorum, consolatrix afflictorum, les lletanies que sa mare recitava en llatí cada nit en acabar el rosari; Teodor hagué d’expli­car-li que cal agafar una safata, posar-hi damunt un rectangle de paper fet a mida on diu Hospital La Fe Servei Valencià de Salut com als llençols i als pijames, recollir got, tovallonet i coberts, i després circular a poc a poc en filera davant d’un llarg mostrador i triar, tan fàcil que pareix per als que hi tenen costum i tan difícil per a ell, el maregen tants plats preparats exhibits sota una llum duríssima, vidre, alumini, paper de cel·lofana, cambreres amb gorres de plàstic, cuiners que si anaren de verd i no de blanc parei­xerien cirurgians treballant i regnant sota els focus entre instru­ments i recipients d’acer, no sabia què fer, si havia de demanar o agafar ell mateix; es girà cap a Teodor, l’home d’uniforme va som­riure i li va fer un gest com indicant que tot era possible, que tria­ra algun plat, i llavors ell s’adonà que estaven creant un embús en la cua, una aturada en el ritme del trànsit, i sense haver de mirar cap arrere va sentir clarament en la pell que el miraven com un cos estrany.

     «Don Salvador, ací no podem quedar-nos encantats», digué Teodor Llorens quan ja arribaven a la secció de postres i ell només portava en la safata una ensalada i un platet amb tres classes de formatge. «Si vol, deixe que passe jo davant i que vagen fent el compte a la caixa, però afanye’s a triar, que la gent té molt poca paciència.» Es va quedar mirant l’extensa exposició de plats de fruita amb diverses combinacions de dues o tres peces per plat, i pastissos, coques, tartes, crema, xocolate, nata, iogurts de colors, és encara quaresma i a la cartoixa cada monjo sol en la seua cel·la sopa només un tros de pa i un got d’aigua; trià un plat amb un tall de braç de gitano cobert generosament de xocolate fos.

Mira, Joan F. (2003). Purgatori. Capítol 3 [Meditacions en el restaurant de la Residència], Editorial Proa. Barcelona. pàg. 65-67.

Si voleu llegir el text sencer, CLIQUEU-HI.

Sobre Joan F. Mira:

• Página oficial: Joan F. Mira
• Página dedicada a Joan Francesc Mira, en lletrA, el espacio de literatura catalana de la Universitat Oberta de Catalunya, en castellano.
• El desarrollo del niño desde la perspectiva de la Antropología Social
• Joan Francesc Mira
• Entrevista por "Racó Català" a Joan F.Mira
• Entrevista de Totcultura.com
• Homenage del Instituto Lluís Vives, incluye sus obras

L’all i pebre dels 60 anys

Eliantotralenuvole (2008). Paella

Bibiana havia parat la taula del menjador com qui prepara un dinar de gran solemnitat, venia de la cuina amb passos curts i anava dipositant plats de vaixella fina, degué dubtar si un dels plats tenia un pèl i el mirà contra la llum d’una finestra encorti­nada, el colpejà amb una ungla, i la porcellana va dringar amb el so pur i llarg d’una campana; després va distribuir coberts de plata, va col·locar una petita bateria de copes de vidre tallat davant de cada plaça, i mentrestant Teodor vestit amb jaqueta blanca d’esmòquing servia els martinis, renovava els platerets d’ametles torra­des i d’olives farcides punxades amb un furgadents, i esperava a peu dret les ordres de l’amo de casa.

«Vinga, seiem a taula, i no feu cares llargues», va dir Josep Do­nat després d’haver consumit més de mitja botella de ginebra amb un raig de martini blanc en cada got, i es va alçar el primer del sofà. La taula parada era gran, un llarg rectangle cobert d’estova­lles de fil, les quatre places preparades amb copes i plats, dos i dos enfrontades, n’ocupaven a penes una tercera part, i la resta de la taula era buida, com en un convit on a última hora no s’han pre­sentat la major part dels convidats i han hagut d’enretirar els plats i els coberts. En un extrem va seure l’amo, avui no amb pijama ni amb bata de seda sinó amb jaqueta i corbata, al seu costat va fer seure Matilde, i enfront es van col·locar Salvador i la infermera pentinada com si eixira de la perruqueria, maquillada, i amb un vestit clar elegant i ajustat, un vestit com si anara a un sopar de casament o a una festa.

«Gràcies per haver acceptat la invitació», va dir Josep. Tocà lleu­gerament la vora d’una copa, i Teodor li va servir vi blanc.

«Hauries d’haver servit primer les senyores», observà l’amo amb suavitat, i a continuació el dinar no va ser un dinar silenciós, ni un dinar de família on es parla de tot, ni un dinar d’aniversari amb rialles i felicitacions, va ser una llarga història, una teoria, un discurs interromput només per la masticació del peix i de la carn, pels freqüents glops de vi, i pels moments en què el malalt tanca­va els ulls, inspirava amb dificultat inflant el pit per omplir d’aire l’únic pulmó, alenava una mica, i pareixia que reflexionava sobre allò que acabava de dir o sobre com continuar la narració.

«No he tingut fills de cap dona», digué mentre separava amb el ganivet i la forquilla trossets d’anguila d’una cassoleta d’all-i-pebre, una cassoleta de fang vernissat fosc sobre el gran plat de porcellana blanca delicada. «Bibiana és del Palmar, i per tant de família de pescadors d’anguiles», continuà, mirant cap a Matilde, com expli­cant l’excel·lència del plat. «Ma mare només feia all-i-pebre quan alguna peixatera ambulant li portava les anguiles a casa i li les dei­xava decapitades, pelades i tallades a trossos, i encara tallades cada tros es movia i saltava com si estiguera viu, a ella li feia moltíssima impressió i no els tocava fins que es quedaven quiets. I tu tampoc has tingut fills, Salvador», va alçar els ulls del plat, el va mirar, i s’a­turà un instant abans d’afegir: «Supose.»

L’all-i-pebre era de bon pebre roig, gens coent, i cada mos d’an­guila es desfeia gairebé sense mastegar a la boca, feia tants anys que Salvador no n’havia menjat que ara trobava el gust del plat exòtic i llunyà, ni un record de quan el guisava la mare ni un perfum in­terior, només un sabor sorprenent i apagat, com la carn fada i blanca de cocodril que havia tastat una volta a Guinea (...).

Cada vegada que alçava la vista del plat, Salvador havia de fer un petit esforç per no mirar directament la cara de Matilde, o per evitar que es trobaren massa sovint els ulls: els d’ella no expressa­ven cap emoció particular, feia veure que escoltava amb un gran interés la història de Josep, o realment sí que li interessava, con­testava amb un sí per favor, no per favor quan Teodor o el mateix amo de casa li preguntaven si volia més aigua o més vi. (...) I Teodor venia de la cuina portant una paella petita de quatre racions damunt d’una mà plana i alçada a l’altura del muscle com un cambrer de terrassa de bar quan porta una safata, l’acostà als comensals, i l’amo la va inspeccionar aten­tament observant-ne el color, la textura i l’olor i va dir que, com sempre, hauria de felicitar efusivament Bibiana, però que per favor a ell li’n posara a penes una cullerada al plat, només per tastar l’obra d’art, que de sobte havia perdut tota la gana o la poca que en tenia l’havia gastada sucant l’all-i-pebre, i que servira primer les senyores, per favor. Una miqueta de vi negre sí que beuria, hi ha coses que no hem de menysprear quan les tenim davant, digué mirant de cara la infermera, o més exactament el pit de la infer­mera; és molt amable però mai no m’havien dit ‘Cosa’, digué Mar­ta somrient aguantant-li la mirada; per exemple, continuà Josep, una botella de vi com aquesta, una reserva del setanta, mirà cap a Matilde, si no m’equivoque és l’any que tu vas nàixer, un vi de vint-i-sis anys; i què me’n dius de les paelles de Bibiana, Salvador, són o no són des de sempre les millors que has menjat en la vida? Ell intentà amb bona voluntat comprovar si aquesta paella ex­cel·lent li evocava sabors de paelles antigues, s’esforçà a concen­trar-s’hi, però no era gens clar si allò que evocava era el gust de l’arròs, la verdura i la carn o si eren els dinars de diumenge quan Bibiana més jove, potser més o menys de l’edat de la mare, en rea­litat només preparava els ingredients i el sofregit i després era el pare qui finalment vigilava la cocció de l’arròs amb foc de llenya i reclamava per a ell mateix la crítica o el mèrit (...).

Mira, Joan F. (2003). Purgatori. Capítol 6 [L'all i pebre dels 60 anys], Editorial Proa. Barcelona. pàg. 148-158.

Si voleu llegir el text sencer, CLIQUEU-HI.

Sobre Joan F. Mira: Página oficial: Joan F. Mira Página dedicada a Joan Francesc Mira, en lletrA, el espacio de literatura catalana de la Universitat Oberta de Catalunya, en castellano. El desarrollo del niño desde la perspectiva de la Antropología Social Joan Francesc Mira Entrevista por “Racó Català” a Joan F.Mira Entrevista de Totcultura.com Homenage del Instituto Lluís Vives, incluye sus obras