La mel

Ángel Robledano (2010): Miel

Els cinc tigli, til·lers del vell món, no fan fruit. Fan molta ombra al llarg de l’àmplia terrassa que queda al costat de la casa quan el sol no ens deixa posar-nos a la del davant. Mengem sota els tigli gairebé cada dia. Les seves flors són com arracades nacrades que pengen de les fulles, i quan s’obren —sembla ser que totes ho fan el mateix dia—, la seva aroma impregna tot el turó. Ens asseiem al balcó de la primera planta, a l’alçada de les flors, tractant d’identificar-ne l’olor. A mi em recorda l’olor de la secció de perfumeria de l’hipermercat; Ed creu que fan la mateixa olor que l’oli que el seu oncle Syl feia servir per al cabell. Sigui com sigui, atreu totes les abelles de la zona. Fins i tot de nit, quan pugem a prendre cafè al balcó, estan ocupades amb les flors. El seu zumzeig col·lectiu sona com si s’apropés un eixam. És alhora tranquil·litzador i alarmant. Al principi Ed es queda al llindar perquè és al·lèrgic a les picades d’abella, però nosaltres no els interessem. Han d’omplir les seves cistelletes, cobrir-se les potes de pol·len.

Al·lèrgic o no, Ed adora els ruscs. Tracta de convèncer-me perquè esdevingui apicultora. Parteix del fet que mai no m’ha picat una abella com a prova que no em picaran. Li faig esment que en una ocasió em va picar un niu sencer de vespes, però sembla que això no compta. Ja s’imagina una filera d’arnes on acaben els til·lers.

- Si poguessis mirar dins les arnes, veuries coses fascinants —em diu. Sovint em trobo una olla d’aigua calenta al foc i un pot de mel dura i cerosa al bany Maria. La d’acàcia és pàl·lida; la de castanyer és tan espessa que si hi clavessis una cullera podria aguantar-s’hi dreta. Ed té un pot de timo, mel de farigola, i, per descomptat, de tiglio. La més extravagant és la macchia, dels matolls salats de la costa de la Toscana.

- La vida de l’abella reina se sobreestima. L’únic que fa és pondre ous i més ous. Només fa un vol nupcial. I li proporciona la suficient fertilitat com per romandre per sempre tancada al rusc. Les obreres, abelles femelles no desenvolupades sexualment, són les que viuen millor. Poden recorrer camps i camps de flors. Imagina’t poder saltironar tranquil·lament a l’interior d’una rosa.

Se’l veu entusiasmat amb la idea. Jo també començo a sentir-hi interès.

- Què mengen al rusc a l’hivern?

- Pa d’abella.

- Pa d’abella? Ho dius de debò?

- És una barreja de pol·len i mel. I les obreres segreguen cera daurada dels seus estómacs per fer l’arna. Aquests perfectes hexàgons.

Intento imaginar-me la mida del sistema intestinal d’una abella obrera, les vegades que haurà de volar del rusc al tiglio, per produir ni que sigui una cullerada de mil. Mil vegades? Un pot deu representar un milió de vols d’abella portant un pesat carregament de suc dolç, amb les potes cobertes de pol·len. A les Geòrgiques, que és una mena d’almanac sobre els antics grangers, Virgili escriu que les abelles aixequen minúscules pedretes perquè el fort vent de l’est no se les emporti. Demostra saviesa en el tema de les abelles, però no és del tot de fiar: creia que les abelles es generaven espontàniament a partir del cos en descomposició d’una vaca. M’agrada la imatge d’una abella aferrant una pedreta, com un jugador de rugbi que aguanta la pilota enganxada al cos mentre intenta travessar el camp.

- Sí, puc imaginar-me quatre arnes pintades de color verd. M’agrada el vel de l’apicultor, d’aspecte tan medieval, com aixeca les fosques bresques… Podríem fer les nostres pròpies espelmes amb la cera.

Mayes, Frances (2002). Bajo el so de Toscana. Barcelona: Seix Barral, 85-87.

Sobre la mel

• Receptes, productes apícoles i mel artesanal de San Marcos Sierras (Córdoba): La mel
• L’essència del Montsec. Inspiració, plaer i tradició: La cuina de la mel. La tradició dels nostres fogons, farcida d’elements de subsistència, viu arrecerada des de molt enrere sota el perfil feréstec del Montsec. Aquesta muntanya que ens defineix i aixopluga, d’olors de romer i timó, amaga en els seus plecs els ruscs del nèctar més preuat…
• Salut holística i higienista: Biosfera. Contra quines malalties és útil el consum de mel? Per què la mel és tan important nutricionalment parlant? Quins tipus de mel existeixen? Què és la mel biològica?
• L’apicultura tradicional, història d’un ofici oblidat, per Fernando Calatayud Tortosa

Berta Wilhelmi

• Berta Wilhelmi: Introductora de l’apicultura a Granada
• Feminismo, educación y filantropía en la Granada de entresiglos: Berta Wilhemi, per Pilar Ballarín Domingo.

Pinyons

Svein Erik Larsen (2012): Pinje Pinus Pinea Stone Pine

De sobte m’adono que els cinc pins que voregen el camí d’accés són plens d’activitat. Pel so sembla com si els esquirols estiguessin esqueixant fulls de paper, o mossegant panini, aqueixos panets durs italians. Un home baixa d’un bot d’un cotxe, agafa tres o quatre pinyes i continua ràpidament el seu camí. El signor Martini. Espero que porti notícies i hagi trobat algú que pugui llaurar les terrasses. Escull una de les pinyes i la colpeja contra el mur de pedra. En cauen pedretes negres. N’obre una amb una pedra i sosté un òval recobert d’una pell fosca. “Pinolo”, anuncia. Aleshores assenyala les fosques i petites peces escampades pel camí d’accés. “Torta della nonna”, declara, por si de cas no n’he captat el sentit. Millor encara, penso, pesto per fer-lo amb l’abundant alfàbrega que ha sortit de les sis plantes que he plantat. M’encanten els pinyons a l’amanida. Pinyons! I els he estat trepitjant.

Per descomptat, ja sabia que els pinyons vénen dels pins. Fins i tot he inspeccionat els arbres del pati de l’edifici on visc per veure si trobava pinyons enlloc. Però no se m’hauria acudit pensar en els arbres que voregen el camí: fins ara, per a mi no eren més que arbres que no necessitaven una atenció immediata. La imatge que he tingut sempre dels pins era més aviat pictòrica, com aqueixos arbres de vegades atrofiats pels vents marins que abunden en moltes ciutats costaneres de la Mediterrània, entre els quals vagarejava Dante en el seu exili a Ravenna. En canvi, els arbres que voregen el camí són lleugers i alts. Imagina-t’ho, aquest simple pino domestico (el veig a la meva guia d’arbres) donarà els seus fruits mantegosos, tan deliciosos quan es torren. Aquí devia viure una d’aqueixes nonne que fan gruixudes coques guarnides amb pinolo, i feia deliciosos ravioli amb farcit de nocciole mòltes, avellanes, i macarrons i altres torte, perquè també hi ha vint ametllers i un avellaner que fa ombra i es decanta sota el pes de la seva collita. La nocciola creix amb una part aplanada a la base, com si fos un fermall i hom el pogués subjectar a la solapa. Les ametlles estan embolicades amb un suau vellut canyella. Fins i tot l’arbre que va caure sobre la terrassa i segurament s’està morint ha produït una abundant collita.

Potser el signor Martini hauria d’haver tornat ja al seu despatx i s’hagi de preparar per ensenyar a d’altres clients estrangers cases sense teulada o sense aigua, però es posa a recollir pinoli amb mi. Com la majoria d’italians que he conegut, sembla tenir temps de sobres. M’encanta veure la intensitat amb què viuen cada moment. La superfície sutjosa dels pinyons aviat ens emmascara les mans. “Com és que sap tantes coses? –li pregunto. Ha nascut al camp? Les pinyes cauen sempre el mateix dia? Abans m’havia dit que les avellanes són madures el 22 d’agost, festiu en honor de l’estranger sant Filiberto.

(…)

Després de passar mitja hora obrint pinyons, en tinc unes quatre cullerades. Tinc les mans enganxifoses i negres. No m’estranya que les bossetes de cel·lofana de seixanta grams que compro a casa siguin tan cares.

Mayes, Frances (2002). Bajo el so de Toscana. Barcelona: Seix Barral, 78-80.

Ferragosto

Terrace in Cortona (2007). Echiner1

Ferragosto, que és dia festiu, al principi ens desconcertava, fins que no vam començar a comprendre que és un estat mental. Nosaltres mateixos hi hem entrat gradualment. En poques paraules, ferragosto, el 15 d’agost, marca l’ascensió del cos material i l’ànima de la verge Maria cap al cel. Per què el 15 d’agost? Potser perquè feia massa calor per romandre un sol dia més a la terra. El sostre de volta de la catedral de Parma en mostra la gloriosa ascensió envers el cel, acompanyada per una gernació. Des de la perspectiva de qui mira des de baix, el que hom veu són unes faldilles inflades en la seva elevació per l’aire. Això sí que és un triomf de l’art: no es veu la roba interior de ningú. Però de fet el dia no és més que un senyal, ja que el seu significat més ampli implica que l’agost és un mes de vacances i un període d’intens laissez-faire. Estem començant a comprendre que la feina diària queda en suspens durant tot l’agost. Encara que arribin a una ciutat hordes de turistes, és possible que la seva millor trattoria tingui penjat un rètol de chiuso per ferie, tancat per vacances, i que els amos hagin fet les maletes i hagin marxat cap a Viareggio. La lògica mercantil dels nord-americans aquí no ajuda. Els italians no es dediquen necessàriament a amassar diners durant la temporada de turistes i se’n van de vacances a l’abril o al novembre, quan ja se n’ha anat tothom. Per què? Perquè som a l’agost. La taxa d’accidents a les autopistes augmenta vertiginosament. Les ciutats costaneres estan atapeïdes. Hem après a posposar qualsevol projecte més complicat que fer melmelades. O fins i tot això: omplo la meva gorra de prunes, m’assec sota un arbre, les mossego absorbint-ne el suc i quan acabo en llenço la pell i el pinyol per damunt del mur. Arreu d’Itàlia, la festa de l’Assumpció invita a les celebracions. Cortona celebra una gran festa: la Sagra della bistecca, una festa per als grans bistecs de la comarca.

Mayes, Frances (2002). Bajo el sol de Toscana. Barcelona: Seix Barral, 214-217. Traducció al català de Fina Masdéu.

Si voleu continuar llegint, CLIQUEU-HI.

Frances Mayes

Frances Mayer Website: See You in the plazza!

Bramasole

Hand picked under theTuscan sun

Terrace in Cortona (2008). Anahata Katkin

Cortona

Cortona web: Welcome to Cortona
Viajeros.com: Bajo el sol de la Toscana

Herbes aromàtiques

Natalia Gustafson (2010). The new borns (2/365)

Agafo una mica de farigola, romer i sàlvia i ho vaig posant en una cistella, tot desitjant poder emportar-m’ho a San Francisco, on tinc una jardinera d’herbes aromàtiques. Aquí el sol fa que doblin la mida cada poques setmanes. L’orenga que creix prop del pou de seguida forma un cercle de quasi un metre i mig. Fins i tot la menta silvestre i la tarongina que vaig arrencar del turó i vaig transplantar aquí s’han reproduït. Menta. Virgili diu que els cérvols ferits pels caçadors busquen la menta per a les ferides. A la Toscana, on els caçadors fa temps que van foragitant-ne la vida salvatge, la menta abunda més que no pas els cérvols. Maria Rita, a la seva tenda de frutta e verdura, m’aconsella que faci servir tarongina per a les amanides i les verdures, també a l’aigua del bany. Crec que m’agradaria tallar herbes fins i tot si no les emprés per cuinar. La força de l’herba acabada de collir beneficia tant el gust del menjar com el plaer de preparar-lo. Després de collir la farigola, no em rento les mans fins que la fragància no s’esvaeix. He plantat una bardissa de sàlvia, més de la que mai podré utilizar, i en deixo la majoria de les flors per a les papallones. Les flors de la sàlvia, junt amb les de l’espígol, fan molt bonic en rams de flors silvestres. La resta, l’asseco o la faig servir recent tallada, normalment per als fesols amb sàlvia esmicolada i oli d’oliva, un dels plats favorits dels toscans, els quals hom coneix com a “menjadors de fesols”.

Cada cop que fem alguna cosa a la graella, Ed sacseja llargs manats de romer sobre les brases i la carn. Les seves fulles cruixents no només afegeixen sabor sinó que també es poden rosegar. Quan fem gambetes, Ed les enfila en branquetes de romer.

Tinc pots d’alfàbrega al costat de la porta de la cuina, perquè se suposa que espanta les mosques. Al llarg de les setmanes que va durar la construcción del mur i la perforació del pou, vaig veure que un treballador en premia unes fulles entre les mans i se les fregava damunt del fibló que tenia clavat. Deia que treia el dolor. Una mata més gran creix uns metres enllà. Com més en tallo, més sembla que en creixi. En faig servir fulles senceres per a sucs estiuencs i plats de tomaca. De totes les herbes, l’alfàbrega és la que milor expressa l’essència de l’estiu toscà.

Mayes, Frances (2002): Bajo el sol de Toscana. Barcelona: Seix Barral, 137-138. Traducció al català de Fina Masdéu.

Herbes aromàtiques

• Àrea de Botànica. Departament de Biologia. Universitat de les Illes Balears: Herbari virtual del Mediterrani Occidental
• Botanical: Plantes aromàtiquesTaxonomía de plantas en GRIN

Les fruites de l'estiu

Michelangelo Merisi, "Caravaggio" (1595-1596). Panera de fruites

Uns dies abans de tornar cap a casa, a finals d’agost, puc agafar una safata i sortir a collir el que vulgui per esmorzar. Al matí els ocells semblen embogits amb les móres, però no donen l’abast per menjar-se-les totes. Collir móres…, un plaer tan elemental…, saltar-se les que encara tenen un toc de vermell i les que són dures al tacte, agafar només les que són madures, fins que els capcirons dels dits se’m posen morats. El gust de les móres reescalfades al sol em porta a la memòria un record de la infantesa. En un cementiri abandonat, m’asseia sobre un munt de terra desenterrada i menjava inconscientment les gustoses móres d’una planta les arrels de la qual es barrejaven amb ossos vells

Totes les fruites d’estiu del gran sol mediterrani han madurat. Quan arribo, les cireres; després l’estiu avaça cap als préssecs grocs. Al llarg de la calçada romana que puja al cim del mont de Sant’Egidio, agafem munts de la més divina de les fruites, les minúscules móres que pengen com joies de les seves fulles serrades. Després vénen les nectarines, amb la seva polpa pàl·lida i aromàtica. Un gelat de nectarina fa que tinguis ganes de ballar. Tot seguit les prunes, de totes les varietats; de grogues petites, de morades, de verdes pàl·lides, més grans que pilotes de golf. El raïm comença a arribar des del sud. Unes quantes pomes vermelloses, les primeres peres que comencen a madurar. Les petites i verdes no haurien de ser madures encara, però ho són, després les grogues globulars i clapades. A l’agost, les figues comencen a omplir-se, però no assoleixen el seu punt àlgid fins al setembre. Però, finalment, les móres, aquests fruits tan característics de l’estiu, són madures.

La calor esclata en un sobtat aiguat, una pluja forta i determinada que amara el terra i després para…, se’n va, s’acaba. El paisatge verd es desdibuixa a través de la finestra. El sol torna a atacar, però aquest cop desproveït de la seva fúria. Ja s’intueix la tardor. En què? En l’olor de fulles moribundes. Un sobtat canvi en l’aire, la lleugera tonalitat ambre de la llum; la boirina blava que s’eleva sobre la vall al capvespre. M’encantaria veure com les fulles canvien de color, plegar les avellanes i collir les ametlles, sentir la primera gelada i fer un petit foc amb fusta d’olivera per foragitar el fred del matí. La meva roba d’estiu es quedarà guardada sota el llit. Faig unes quantes garlandes amb fulles de parra i les enllaço amb sàlvia, farigola i orenga, herbes que puc fer servir al desembre. Guardo les flors de fonoll que he deixat assecar en una llauna pintada que vaig trobar a la casa.

Les abelles perforen les peres. Allí on en cau una, els tord fan un tiberi. […]

Mayes, Frances (2002). Bajo el sol de Toscana. Barcelona: Seix Barral, 315-317. Traducció al català de Fina Masdéu.

Taula parada

La tavola imbandita sotto alla parata (2009). Ondoli

Ens passem el dia traginant i fregant. Ens estem torrant tant com els turons que ens envolten. Hem comprat estris de neteja, una cuina nova i una nevera. Amb uns cavallets i uns taulons muntem un taulell per a la cuina. Tot i que hem de portar l’aigua calenta del bany en un ribell de plàstic, la nostra cuina és sorprenentment pràctica. Jo, que durant anys he guardat els meus trastets en capses especials, començo a adaptar-me a un concepte més habitual del que és una cuina. Tres culleres de fusta: dues per a l’amanida i una altra per remenar el menjar. Una paella per saltar, ganivet per al pa, ganivet de tallar, una ratlladora de formatge, un pot per a la pasta, un motllo per al forn, i una cafetera per a l’espresso. Vam portar alguns coberts vells de pícnic i hem comprat gots i plats. Aquests primers plats de pasta són divins. Després d’una llarga jornada de treball acabem amb tot el que hi ha a taula i tot seguit caiem rendits al llit com parcers de camp. El nostre plat favorit són els espaguetis amb una salsa senzilla que es prepara a base de dauets de pancetta, bacó sense fumar ofegat al foc, després ho barreges amb una mica de crema i ravenissa picada (aquí l’anomenenruchetta), de la qual tenim abundant subministrament al camí i a les parets de pedra. Hi ratllem parmigiano pel damunt i ens ho mengem en grans quantitats. A més a més de la millor amanida de totes, aqueixes sorprenents tomaques tallades a gruixudes rodanxes i servides amb trossets d’alfàbrega i mozzarella, aprenem a fer fesols toscans amb sàlvia i oli d’oliva. Al matí estavello els fesols i els coc a foc lent. Després deixo que es posin a temperatura ambient abans d’amanir-los amb oli. Consumim una quantitat espantosa d’olives negres.

Si voleu continuar lleging, CLIQUEU-HI.

Mayes, Frances (2002). Bajo el sol de Toscana. Barcelona: Seix Barral, 36-37. Traducció al català de Fina Masdéu.

Vivaldi: Glòria Part 1. Artista: Itzhak Perlman. 

El temps de l'estiu

Farolfi,Piero (2007). Castellina in Chianti dintorni

La tranquil·litat que hi ha en una casa d’estiu, la comoditat de disposar d’ingredients selectes frescos i la naturalitat amb què et relaciones aquí amb els convidats m’han convençut que és així com hauria de ser sempre la cuina. Penso sovint en les taules que la meva mare parava a l’estiu. Planificava els menjars com si fos la cosa més senzilla del món. Finalment me n’adono: potser no és que jo no estigui tan capacitada com ella, simplement, a la seva época era més fácil. Estaba envoltada de gent, com nosaltres aquí. Jo subjectava la màquina de fer gelats, mentre la meva germana feia girar la maneta. La meva altra german Pa estavellava pèsols. Willie era una dona molt capaç. La meva mare dirigia el tràfec de la cuina, preparava la taula. Faig servir les seves receptes amb freqüència i he heretat en part la seva traça per tractar amb els convidats, però, si us plau, pollastre fregit no. Aquí disposo del millor ingredient, el temps. Als convidats els ve de gust de debò treure el pinyol de les cireres o baixar a la ciutat a buscar una altra ració de parmigiano. A més a més, sembla que la cuina prengui menys temps perquè la qualitat del menjar és tan bona que no cal grans preparacions. El carabassó té un gust tan autèntic… La remolatxa, saltada amb una mica d’all, és deliciosa. La fruita no ve amb etiquetes; no es desinfecta ni s’enllustra, i el seu gust és realment diferent.

Som a quasi cinc-cents metres d’altitud, i les nits són fresques. Això ens va bé, perquè ens permet preparar alguns menjars més consistents que no vénen de gust amb la calor. Així com el prosciutto amb figues, la sopa fresca de tomaca, les carxofes romanes o la pasta amb una pela de llimona i espàrrecs són perfectes per a la calor, les nits fresques obren la gana. Fem espaguetis amb ragoût […], minestrone amb grans de pesto, osobucco, polenta a la planxa, pebrots al forn farcits de ricotta i crema a les fines herbes, cireres tèbies banyades en Chianti amb pa de pessic d’avellana.

Quan les tomaques són madures, no hi ha res millor que una sopa fresca de tomaca amb un grapat d’alfàbrega i dauets de polenta. La panzanella, petit pantà, és un altre dels plats exquisits que es poden preparar amb tomaca; és una amanida d’oli, vinagre, tomaca, alfàbrega, cogombre, ceba trinxada i pa sec remullat a l’aigua i després escorregut. Un invent sorgit autènticament de la necessitat. Atès que el pa s’ha de comprar cada dia, a la cuina toscana se n’aprofiten les sobralles. Les fogasses de pa d’ahir són perfectes per fer púding de pa i per a les millors rostes que mai no he menjat. Passem dies sense tastar la carn, i ni tan sols la trobem a faltar, i aleshores, una faraona (gallina de Guinea) rostida amb romer o una mica de llom adobat amb sàlvia ens recorda com poden ser de fabulosos els plats més senzills.

Mayes, Frances (2002). Bajo el sol de Toscana. Barcelona: Seix Barral, 136-137. Traducció al català de Fina Masdéu. 

La síndria

Bodegón de la Sandia de Rafael Alonso por TeresalaLoba (2009)

L'hora de la síndria…, una pausa deliciosa a migdia. El de la síndria… és segurament el millor gust del món, i em cal admetre que les síndries toscanes rivalitzen en sabor amb les que collíem als camps del sud de Georgia quan era petita. Jo mai no he arribat a dominar l’art de la síndria. Tant si la síndria és madura com si no, a mi em sona igual. I, tanmateix, cada síndria que obro sembla que és al seu punt… dolça i cruixent. Quan compartim una síndria amb els jornalers, observo que ells se’n mengen la part blanca i, en acabar, només els en queda una pela esclarissada i verda. Aquí, asseguda damunt el mur de pedra, amb el sol a la cara i una gran tallada de síndria a les mans, és com si tingués altre cop set anys, abstreta, traient-me les llavors d’entremig dels dits i fent mossades a aquesta mitja lluna que suqueja.

Mayes, Frances (2002). Bajo el sol de Toscana. Barcelona: Seix Barral, 78. Traducció al català de Fina Masdéu.

Els pinyons

Rivera,Lola (2008). Mmm... piñones!!!

De sobte m’adono que els cinc pins que voregen el camí d’accés són plens d’activitat. Pel so sembla com si els esquirols estiguessin esqueixant fulls de paper, o mossegant panini, aqueixos panets durs italians. Un home baixa d’un bot d’un cotxe, agafa tres o quatre pinyes i continua ràpidament el seu camí. El signor Martini. Espero que porti notícies i hagi trobat algú que pugui llaurar les terrasses. Escull una de les pinyes i la colpeja contra el mur de pedra. En cauen pedretes negres. N’obre una amb una pedra i sosté un òval recobert d’una pell fosca. “Pinolo”, anuncia. Aleshores assenyala les fosques i petites peces escampades pel camí d’accés. “Torta della nonna”, declara, por si de cas no n’he captat el sentit. Millor encara, penso, pesto per fer-lo amb l’abundant alfàbrega que ha sortit de les sis plantes que he plantat. M’encanten els pinyons a l’amanida. Pinyons! I els he estat trepitjant.

Mayes, Frances (2002). Bajo el sol de Toscana. Barcelona: Seix Barral, 78-80. Traducció al català de Fina Masdéu.

La mel

Ángel Robledano (2010). Miel

Els cinc tigli, til·lers del vell món, no fan fruit. Fan molta ombra al llarg de l’àmplia terrassa que queda al costat de la casa quan el sol no ens deixa posar-nos a la del davant. Mengem sota els tigli gairebé cada dia. Les seves flors són com arracades nacrades que pengen de les fulles, i quan s’obren —sembla ser que totes ho fan el mateix dia—, la seva aroma impregna tot el turó. Ens asseiem al balcó de la primera planta, a l’alçada de les flors, tractant d’identificar-ne l’olor. A mi em recorda l’olor de la secció de perfumeria de l’hipermercat; Ed creu que fan la mateixa olor que l’oli que el seu oncle Syl feia servir per al cabell. Sigui com sigui, atreu totes les abelles de la zona. Fins i tot de nit, quan pugem a prendre cafè al balcó, estan ocupades amb les flors. El seu zumzeig col·lectiu sona com si s’apropés un eixam. És alhora tranquil·litzador i alarmant. Al principi Ed es queda al llindar perquè és al·lèrgic a les picades d’abella, però nosaltres no els interessem. Han d’omplir les seves cistelletes, cobrir-se les potes de pol·len.

Mayes, Frances (2002). Bajo el sol de Toscana. Barcelona: Seix Barral, 85-87

Si voleu continuar llegint el text, CLIQUEU-HI.

Sobre la mel:

• Receptes, productes apícoles i mel artesanal de San Marcos Sierras (Córdoba): La mel
• L’essència del Montsec. Inspiració, plaer i tradició: La cuina de la mel. La tradició dels nostres fogons, farcida d’elements de subsistència, viu arrecerada des de molt enrere sota el perfil feréstec del Montsec. Aquesta muntanya que ens defineix i aixopluga, d’olors de romer i timó, amaga en els seus plecs els ruscs del nèctar més preuat…
• Salut holística i higienista: Biosfera. Contra quines malalties és útil el consum de mel? Per què la mel és tan important nutricionalment parlant? Quins tipus de mel existeixen? Què és la mel biològica?
• L’apicultura tradicional, història d’un ofici oblidat, per Fernando Calatayud Tortosa

Berta Wilhelmi

• Berta Wilhelmi: Introductora de l’apicultura a Granada
• Feminismo, educación y filantropía en la Granada de entresiglos: Berta Wilhemi, per Pilar Ballarín Domingo.

Torta della nonna

Mellie (2008). Torta della nonna

Se m’ha acudit de fer una d’aquestes omnipresents torta della nonna, que de vegades sembla que siguin les úniques postres que coneixen els italians. La varietat de les postres nord-americanes i franceses, senzillament, no té cap interès a la cuina local. Estic convençuda que t’has d’haver criat menjant dolços italians per poder apreciar-los. Els seus pans de pessic i pastissets són normalment massa eixuts per al meu paladar. Torte della nonna, pastissos de fruita, potser un tiramisú (unes postres que detesto)…, excepte als restaurants cars, és clar. Aquests pastissos de l’àvia es venen a la majoria de pastisseries, i també en molts bars. Encara que puguin ser molt bons, de vegades sembla que entre els ingredients fan servir intonaco, guix. No m’estranya que els italians demanin fruita per postres. Fins i tot el gelato que abans era deliciós a tot Itàlia, ja no és ni mitjanament bo. Són molts els qui proclamen que el seu gelat és de fabricació casolana, però el que no diuen és que per fer-lo de vegades utilitzen els sobrets de preparat en pols. Quan trobes el veritable gelato de préssec o maduixa és inoblidable. Per sort, la fruita submergida en bols d’aigua fresca sembla perfecta al final d’un sopar d’estiu, sobretot amb el pecorino local,gorgonzola o una porció de parmigiano.

Traduint els grams en tasses tan bé com sé, copio una recepta d’un llibre de cuina. Hi ha centenars de versions de la torta della nonna. A mi m’agraden les que porten polenta al pa de pessic i una fina capa de farcit entremig. No em fa res l’hora de més que he de passar partint pinyons, quan a casa m’hauria limitat a treure’ls de la nevera. Primer faig una crema espessa amb dos rovells d’ou, 1/3 de tassa de farina, 2 tasses de llet i ½ tassa de sucre. Me’n surt més que no necessito, de manera que n’aboco en dos bols per menjar-nos-la després. Mentre la crema es refreda, preparo la massa: 1-1/2 tasses de polenta, 1-1/2 tasses de farina, 1/3 de tassa de sucre, 1-1/2 culleradetes de llevat en pols, 100 grams de mantega afegits als ingredients en sec, 1 ou sencer barrejat amb un rovell. Divideixo la massa en dues parts i n’escampo una sobre el motllo, la cobreixo amb crema i escampo al damunt la segona part de la massa, unint-ne les vores. Escampo un grapat de pinyons pel damunt i ho poso al forn a 175 graus durant vint-i-cinc minuts. La cuina s’omple de seguida d’una aroma prometedora. Quan és a punt, poso la torta daurada a l’ampit de la finestra i truco al signor Martini per telèfon. “La meva torta della nonna està llesta”, li dic.

Quan arriba, preparo una cafetera d’espresso i li serveixo un tros generós de pastís. Després del primer mos, la seva mirada agafa un aire somniador. “Perfetto”, és el seu veredicte.

Mayes, Frances (2002). Bajo el sol de Toscana. Barcelona: Seix Barral, 79-82.

Les figues

Greg Silva (2008). Early figs

On hi ha figueres hi ha aigua. A les terrasses creixen prop dels conductes d’aigua que vam descobrir. Hi ha un embolic d’arrels que s’arrosseguen cap al pou natural des de la figuera. Tinc moltes idees confuses sobre les figues. El seu caràcter carnós els confereix una certa tenebror. En italià, il fico, la figa, té un gir col·loquial en la fica, que significa la vulva. M’imagino que deu ser per la famosa fulla de figuera de l’èxode de l’Edèn, però fa la sensació de ser el més antic dels fruits. Una altra cosa curiosa: la flor de la figuera és dins de la figa. Obrir-ne una és mirar dins d’un complex retaule del cicle de la vida, infinitament sofisticat i primitiu. A la figuera, la pol·linització es produeix mitjançant una interacció amb un tipus determinat de vespa d’uns tres mil·límetres de llarg. La femella s’obre pas fins a la flor en desenvolupament que hi ha dins de la figa. Un cop dins, es posa a furgar amb el seu oviscapte, un nas corbat i fi com una agulla, a l’ovari femení de la flor i hi diposita els ous. Tanmateix, si l’oviscapte no pot arribar a l’ovari (algunes flors tenen uns estils llargs), pot fertilitzar la flor amb el pol·len que ha recollit dels seus viatges. En qualsevol cas, la meitat d’aquest sistema simbiòtic està servida: les larves de la vespa es desenvolupen tant si ha deixat els ous com si la flor pol·linitzada fa llavor. Si la reencarnació existeix, si us plau, que no torni jo a la vida convertida en vespa de figuera. Si la femella no aconsegueix trobar un niu apropiat per als seus ous, normalment es mor d’esgotament a l’interior de la figa. Si el troba, els ous s’obren dins de la figa i els mascles neixen sense ales. La seva única i breu funció és el sexe. S’aixequen i fertilitzen les femelles, després les ajuden a sortir de la figa i es moren. Les femelles emprenen el vol, emportant-se esperma suficient per fertilitzar tots els ous. Resulta tan atractiu saber que, per molt exquisit que sigui el gust de la figa, cadascuna d’elles no deixa de ser un petit cementiri de vespes mascles sense ales? O potser la sensualitat de la figa procedeix del gust que deixen aquests mascles en dissoldre’s després de les seves vides breus i dolces.

Mayes, Frances (2002). Bajo el sol de Toscana. Barcelona: Seix Barral, 87-88.

Melmelada de préssec

Arellano-Ongpin,Mónica (2005). Confettura di susine 04

Des del mercadet del dissabte, carrego fins al cotxe una caixa de préssecs selectes. Són tan bonics que en realitat el que em ve de gust és posar-los en una panera i contemplar-ne els deliciosos colors. A l’únic llibre de cuina que per ara tinc aquí, trobo la recepta d’Elizabeth David per fer melmelada de préssec. No pot ser més senzilla: les dues meitats dels préssecs es bullen amb una mica de sucre i aigua, es deixen refredar, es tornen a posar al foc l’endemà, fins que la conserva s’assenta. Elizabeth David comenta: “Amb aquest mètode s’aconsegueix una confitura extravagant però deliciosa. Malauradament, de seguida tendeix a formar-se pel damunt una fina capa de florit, però això no afecta la resta de la melmelada, que de vegades s’ha arribat a conservar durant gairebé un any, i en cases humides.” Em preocupa una mica aquest comentari, i no parla de l’esterilització dels pots, ni esmenta que cal fixar-se en el so del segell hermètic, com feia la meva mare quan els seus grans pots de conserves de tomaca es refredaven. Recordo que la meva mare donava uns copets a la tapa per assegurar-se que s’havia tancat correctament.

Si voleu continuar llegint, CLIQUEU-HI.

Mayes, Frances (2002). Bajo el sol de Toscana. Barcelona: Seix Barral, 89-90