Retrat d'un assassí d'ocells: un sopar a la rectoria

Encantadísimo (2006): El Molín de Mingo

A la cuina, la Gundeta i una altra dona, la Pepa Cadiraire, que era l`encarregada de fer les recaptes de les misses dels diumenges i de llogar cadires els dies solemnials de molta gent, s`atrafegaven a preparar safates amb copes, xampany, llesques de pa, porrons de vi, fuets, llonganisses, plats de mató, ametlles i avellanes, figues seques, moscatell, secalls i tota mena de requisits.

-Ah, ets tu...! –la Gundeta semblava reviscolada enmig del tràfec, se la veia sufocada, amb un vermell suau, de rosa delicada, a les galtes, i amb gotetes de suor al front i al coll. Va dir-me: -Tu mateix. Pessiga el que vulguis, el que et faci més goig; tot és bo. Però no toquis res de les safates: ha de sortir tot perfecte per presentar-ho a la sala. Hem de quedar com la millor cuina de la comarca davant del senyor bisbe i dels rectors veïns. A les torres de la Colònia potser ho farien millor que nosaltres, però ho dubto perquè mossèn Miquel m`ha explicat fil per randa com havia de posar-ho tot, des dels tovallons als coberts de postres, tot!

La Pepa Cadirarire no deia res, atrafegada amb tot el moviment.

-Té... –la Gundeta va allargar-me un llonguet empastifat de mantega i amb una llenca de pernil cru a dins-. Així mataràs la gana fins a l`hora de sopar.

La visió d`aquella cuina plena de vianda i l`oloreta agradable de rebost i de menja gairebé em van marejar. D`alguna manera vaig tenir la certesa que, malgrat les primeres aparences, acabava d`entrar en un món ric i nou.

TEIXIDOR, Emili: Retrat d`un assassí d`ocells. Barcelona. La Galera-Proa, 2007, pp. 86-87.

Text en PDF

Informació sobre Emili Teixidor

• Página dedicada a Emili Teixidor, en lletrA, el espacio de literatura catalana de la Universitat Oberta de Catalunya, en castellano.
• Página sobre la obra Pa negre (Pan negro) en el portal de literatura catalana Lletra; en español
• Página de Teixidor en la AELC

Poemes esgraonats al bacallà

Encantadísimo (2007): La Fonda Emilio

Cada comarca de Catalunya té les seves receptes de bacallà. Algunes en tenen de peixopalo, que només la ignorància ens pot fer pensar que es tracta d’una bèstia diferent. La cultura del bacallà comporta la cultura de l’oli d’oliva, dels alls, del julivert, de l’aigua dolça, dels pebres vermells, de la llet. És a dir: el bacallà s’acaba convertint en una referència central de tota cuina digna.

En tot cas, el receptari de l’original que tinc al damunt de la taula, de Josep Garcia i Fortuny, em suggereix tres poemes esgraonats, fent ús exclusiu d’algunes de les receptes que proposa. Heus-los aquí:

1.

¿Tripes de bacallà encebades?

Mandonguilles, croquetes, xató de Vilanova,

Bacallà amb sèpies, carxofes, cigrons i ous durs.

2.

Poti-poti. Peixupalo a l’olla. El Niu.

Bacallà del frare. O amb mel. O a la manresana.

Arròs de paraigüero.

Bacallà al caliu.

Truita de bacallà.

¿Escarola amb romesco?

¡Cues de bacallà encebades!

3.

Penca de bacallà a la provençal.

Milfulles de brandada i pasta fresca.

Suquet. Suquillo. Bacallà amb surenys.

Mossos de patata farcits de bacallà.

Amb mostassa de gra.

Confitat, amb favetes del temps.

I una amanida de bacallà marinada amb fonoll marí.

Pròleg d’Ignasi Riera al llibre: Garcia i Fortuny, Josep (1995). La cuina del bacallà a Catalunya. Edicions La Magrana, Pèl i Ploma. Barcelona, 8-9

Pàgina de Josep Garcia i Fortuny: Gastronomicum 2.0

La cargolada

Encantadísimo (2008): Casa Jordi

-Tanmateix, ermitana, avui que el dia és frescot poríem fere la cargolada. Tingui uns boers desdejunats més grossos que castanyes. Són de Pas de Llop, el clap que els cria més ufans de tota la muntanya. Què m’hi dieu?

A la Mila li estava molt bé: sols que ja tenia el dinar, com qui diu a punt.

-Això rai, ona! Patiu pas per tan poca cosota: jaquiu-lo pel vespre i així tindreu més aviat enllestida la feina. Amb un plat d’escudella i els boers, n’hi haurà pla bé prou per a anar a la guerra tot lo dia.

En Matias acollí la idea entusiasmat, i el pastor es fregà les mans content.

-Vaja, donques: tracte fet… Mentris l’ermitana me deixi el morter per a fer una cuierada d’alioli –perquè sense alioli o pebre els cargols valen pas una escopinyada de penjat!- vós, ermità, replegueu un bon braçat de brossa de l’aixart i l’aconduïu al mirador de la solana, en aquella planícia rodona com una taula. –Tot es deixà per la cargolada. Així que el pastor hagué enllestit l’alioli, i seguit de la Mila que duia el pa i el porró, i del vailet amb la cargolada agafada per l’ansa de vims, tirà cap a l’altell de la solana. La dona estava tota eixorivida.

-Com cascavellegen, pastor, els vostres cargolets...!

 -Faram pla bé més musica quan els hi socarrem les anques, ermitana!

Josep Maria Serarols (2010): Masia del Puig de la Balma, a Mura (Bages)

En el mirador els esperava en Matias, prop del feix de brossa seca, assegut al sòl, les cames en angle, els braços encreuats sobre els genolls i la barba damunt dels braços.

-Vatua conques, ermità! Bé hauríeu pogut endegar els encenals, tanmateix! Quan estarem llestos ja l’alioli serà desfet com aixarop. Veieu de fere un bon llit de seguida, que els mancos estiguin planerets abans de morir... Mentristant l’ermitana i el xerric triaran los minyons que els hi facin més peça, i jo gorniré les forquilles... Forquilles d’estrena... Ací dugui un bruc que és exprés...

Si voleu llegir el text sencer, CLIQUEU-HI. 

Víctor Català (1905): Solitud, Edicions 62, 118-124.

Ous de Calaf

Encantadísimo (2011): Mercat de la Boqueria

A les quatre de la matinada arriben els ous de Calaf, li havia dit el senyor Abad a en Manolo. El senyor Abad era el propietari del restaurant més important de la ciutat, un lloc preciós en què hi podien cabre fins a dues-centes persones i on, a més a més, s`hi menjava molt bé. L`Abad no era dels que ensabonaven la crítica i tampoc inventaven coses increïbles. L`Abad cuinava com ho havia vist fer a la seva mare i a la seva àvia, i elles també havien cuinat, potser per altres, com ho havien vist fer a altres mares i àvies.
-Si les coses estan ben fetes i el mercat ens dóna allò que volem, per què canviar-ho? –deia el senyor Abad.

Per això els ous continuaven arribant a les quatre de la matinada des de Calaf. I mai no li havien fallat. Els ous arribaven de Calaf quan ja hi havia poca gent que demanava truites, però la qualitat dels ous ha de ser inqüestionable. Era per això que el senyor Abad, mentre dormia, sabia que al seu restaurant ja tancat hi havia en Manolo que escoltava la ràdio i que potser jugava al sudoku o que llegia alguna novel·la policíaca, però que era allà no tant per vigilar l`establiment dels possibles malfactors nocturns sinó sobretot per atendre la camioneta que a les quatre de la matinada portava els ous de Calaf. Només així podia posar a la seva carta elegant el remenat de múrgoles amb ous de Calaf o la truita de tòfona amb ous de Calaf. I el senyor Abad, guardonat amb totes les distincions possibles del món dels fogons, sabia que allò que més atreia als seus clients no era pas la paraula ous, ni truita, ni tòfona ni múrgoles, ara que ja m`era el temps. Allò que els seduïa era la denominació d`origen dels ous, al capdavall una esperança de les gallines a les quals tant els feia estar picossejant el terra de Calaf o de vés a saber on.

BARRIL, Joan (2009): 201 contes corrents, Barcelona, Ara Llibres, SCCL, pàg. 138-139.

Patates fregides

Can Burguès (2008). Encantadísimo

Ni eixutes ni humides,

són bones les bones
patates fregides.
Rosses per fora, i per dins
flonges com el pa calent,
satisfan el paladar
més exigent.
Un pot menjar-se-les soles,
però acompanyen molt bé
els plats de carn més diversos
quan ens convé.
Ni eixutes ni humides,
són bones les bones
patates fregides.

Miquel Martí i Pol
(Bon profit!, 1999)

Si voleu llegir més sobre Miquel Martí i Pol a aquest bloc, CLIQUEU-HI.