Receptes de ficció: Jambalaia

Martínez, Gonzalo (2010). Molino cafe marron ph lr

Va decidir preparar-se un cafè. Quan va trobar el pot ple de grans sense moldre va recordar que el molinet s’havia espatllat l’última vegada que hi havia pujat. Va buscar un tupí i hi va ficar llet. Aleshores va tenir una idea millor: va deixar el tupí sobre el marbre i va buscar una olla i una cassola. Va encendre un dels fogons de la cuina; com a mínim la cuina funcionava. Va netejar i va bullir les gambes. Després va col·locar la cassola al foc, amb mantega. Hi va afegir el pernil, tallat a daus grans, i pebrot verd ben picat. Ho va anar remenant durant uns minuts, i hi va abocar una mica de farina. Més tard hi va afegir les gambes, aigua, tomàquets tallats en quatre trossos, ceba, all i julivert ben picats. Quan tot plegat va arrencar el bull, hi va afegir arròs, sal, farigola, pebre vermell, salsa de soia i vinagre. Hi va posar la tapadora i va abaixar el foc. Durant mitja hora, va anar controlant el xup- xup.

Monzó, Quim. Vuitanta-sis contes. Quaderns Crema

La introducció i la selecció de textos són de Montserrat Serra. Han estat extretes de  Vilaweb: Receptes de ficció.

Quim Monzó:el dinar de Nadal (El meu germà, 2001)

Escudella i carn d'olla (fotografia: Estrella Esteve)

Quim Monzó: El meu germà (fragment) (2001) ,Barcelona: Quaderns Crema.

Això del Toni va ser just després que la mare hagués portat a taula la plata amb els torrons i les neules. Havíem menjat la sopa de galets, la carn d’olla i el pollastre farcit, i, de cop, com si fos la cosa més normal del món, el cap del meu germà es va decantar cap endavant, molt a poc a poc, fins a clavar la cara al plat de torrons. Els pares es van quedar glaçats. Només tocar-los s’haurien esquerdat en mil bocins. Els vaig veure tan incapaços de reaccionar que, en una crítica mil·lèsima de segon, vaig decidir fer, jo també, com si tampoc no me n’adonés. De fet no se’l miraven: miraven la taula, just davant seu, forçant la vista per no veure’l, tan indefensos que, perquè no patissin, almenys de moment, vaig passar la mà per l’esquena del Toni i, per dreçar-li el dors, el vaig estirar pel coll del jersei. Com que tota aquesta activitat necessitava una justificació que la fes mínimament versemblant, vaig agafar el tovalló i li vaig eixugar els llavis.

El meu germà

Més informació sobre l'autor:

Web sobre Quim Monzó

L\'autor a la UOC