Sopa de dragons blancs

Una sopa excel·lent. Fotografia: Fina Masdéu (2011)

-Un poc més de xampany –digué el baró-. Ens hem d’acabar aquesta botella abans de sopar. Encara n’hi ha una altra en fresc. I per després de sopar... –va fer una pausa-, un Tokai del temps del rei Carles.

-No serà tant –rigué en Mike-; però, així i tot, esplèndid! Sopem!

Els veia molt confiats de sopar, però jo no ho estava gens. Bé és ver que aquella gent de qualsevol cosa en deia sopar. Però resulta que m’errava de tot: la minyona-bruixa entrava amb una safata fumejant, que feia olor d’herbes muntanyenques.

-Què fotres t’has inventat avui, dimoni? –demanà el baró.

-Cambuix de Sant Joan –va dir ella, sense returar, i es va senyar de pressa, murmurant alguna cosa.

Vaig quedar convençut que ens donava mal bocí. Deixà la safata sobre la taula i se n’anà, sense deixar de murmurar coses en veu baixa. Dins la safata hi havia carn amb salsa, brins de fonoll, fulles d’herba-sana i qui sap si moraduix i tarongí i donzell i totes-herbes, com n’usava ma mare en guisar no sé quins condiments antiquíssims.

-Tu creus que això és mengívol? –demanà en Mike?

-A mi –vaig respondre, fent-me l’esprit fort-, em resulta familiar.

-De segur que és alguna cosa exquisida –assegurà el baró.

Tornava entrar la minyona amb les tovalles i els plats i els coberts. En efecte: no hi havia taula parada.

-Tot ho fa molt bé, però al revés –explicà el baró-. Eh, calipígia? –i li pegà un cop a les anques.

La bruixa parava taula i el baró aguantava la safata. Ajudàrem en Mike i jo a repartir els plats i els coberts. En veure que ja no feia falta, ella se’n tornà a la cuina. Tornà al cap de poca estona amb una sopera plena d’una sopa gelada, que no era gazpacho ni vichysoisse ni cap de les sopes fredes més o menys conegudes. Però tampoc no havia portat els plats sopers i calgué esperar que els anàs a dur. [...]

La sopa era molt bona, cal confessar-ho, però jo la menjava com a estugós, perquè Déu sap què, i, a més, que en Llorenç Villalonga m’havia contat la història del cuiner xinès, que feia, precisament, unes sopes molt afamades i arribaren a saber que n’arribava a aconseguir la qualitat excel·lent ficant una rata morta dins el brou. No vaig gosar repetir el conte, naturalment. Però no calia tanta consideració, perquè el baró comentà:

-Una sopa excel·lent. La fa amb picadís de dragons blancs.

-Jo –digué en Mike- n’hi ensenyaré de fer amb dragons negres: serà de molt més efecte.

El baró rigué com si s’hagués tornat boig. I ens menjàrem la sopa. La minyona entrava encara i sortia portant, ara un platet d’olives, ara envinagrat de fonoll marí... El baró l’aturà:

-No treguis tantes coses, que llavors estaràs una hora per llevar taula.

La minyona tornà agafar el que havia tret i s’ho endugué dins la cuina. Seguia remugant en veu baixa.
 

Jaume Vidal Alcover. Les quatre llunes. Barcelona 1969. Editorial Selecta.

Mercè Rodoreda: La plaça del Diamant, 1960

Josep Domínguez ( 1932): Mercat al carrer Arc del Teatre, Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

La plaça del Diamant (1960), cap. XIV: 
L'olor de carn, de peix, de flors i de verdures, es barrejava, i, encara que no hagués tingut ulls, de seguida hauria endevinat que m'acostava a la plaça de vendre. Sortia del meu carrer, i travessava el carrer Gran, amb tramvies amunt i avall, grocs, amb campaneta. Amb el conductor i el cobrador amb vestits ratllats de ratlles fines que tot plegat feia gris. El sol venia tot sencer de la banda del Passeig de Gràcia i ¡plaf! per entre els rengles de les cases queia damunt de l'empedrat, damunt de la gent, damunt de les lloses dels balcons. Els escombriaires escombraven, amb les grans escombres de branquillons de bruc, com si fossin fets de pasta d'encantament: escombraven els reguerons. I m'anava ficant en l'olor de la plaça de vendre, per acabar a dintre de les empentes, en un riu espès de dones i de cistells. La meva musclaire, amb maneguins blaus i davantal amb pitet, omplia mesures i mesures de musclos i petxines, ja rentats amb aigua dolça, però que encara duien enganxada pels dintres, i l'escampaven, olor de mar. Dels rengles de les tripaires sortia l'olor fada de mort. El rebuig de les bèsties tot servia per ser venut damunt de fulles de col: els peus de cabridet, els caps de cabridet amb l'ull de vidre, els cors partits, amb un canal buit al mig, embussat per una gleva de sang negra...Dels ganxos penjaven els fetges molls de sang per dintre i les tripes humides i el cap bullit i totes les tripaires tenien la cara blanca, de cera, de tant estar a la vora d'aquells menjars sense gust, de tant bufar les freixures de color de rosa, girades d'esquena a la gent, com si fessin un pecat...La meva peixatera, amb dents d'or i rient, pesava palangres i a cada escata hi havia, petita que gairebé no es veia, la bombeta que penjava damunt de la panera del peix. Les llísseres, les lluernes, els llobarros, les escórpores de cap gros, que semblaven acabades de pintar amb les espines a la ratlla de l'esquena com les punxes d'una gran flor...tot sortia d'aquelles onades que a mi em deixaven buida quan m'hi asseia al davant, a cops de cua i amb els ulls fora del cap. Les cols de paperina me les guardava la meva verdulaire, vella, prima i sempre de negre, amb dos fills que li cuidaven els horts...

Carns permeses i carns prohibides

El Bosco. Carro de Heno. Museo del Prado

3 »No mengis res d'abominable, res que sigui ritualment impur.

4 Els animals que podeu menjar són aquests: el bou, l'anyell, el cabrit,

5 el cérvol, la gasela, el cabirol, la cabra salvatge, l'isard, l'antílop, la daina

6 i totes les altres bèsties remugants que tenen la peülla partida.

7 Però d'aquests animals cal exceptuar el camell, la llebre i el conill, que són remugants però no tenen la peülla partida: considereu-los impurs.

8 També el porc, que té la peülla partida però no és remugant, considereu-lo impur. No mengeu la carn d'aquests animals ni toqueu els seus cadàvers.

9 »Dels animals que viuen a l'aigua, podeu menjar els que tenen aletes i escates,

10 però els que no en tenen, no els mengeu: considereu-los impurs.

11 »Podeu menjar qualsevol ocell pur,

12 però absteniu-vos de menjar: l'àguila, el trencalòs, el voltor,

13 el milà i tota espècie de falcó

14 o de corb;

15 l'estruç, el siboc, la gavina i tota espècie d'esparver;

16 la xibeca, el duc, el cigne;

17 el mussol, el voltor blanc, el corb marí,

18 la cigonya i tota espècie de garsa, la puput i el rat-penat.

19 »Considereu impurs tots els insectes alats: no els heu de menjar.

20 Podeu menjar, en canvi, els altres animals voladors que siguin purs.

21 »No mengeu la carn d'una bèstia morta de mort natural: dóna-la a l'immigrant que resideix a la teva ciutat, i que en mengi, o bé ven-la a un foraster: tu ets un poble consagrat al Senyor, el teu Déu. No coguis un cabridet amb la llet de la seva mare.

(Dt, 14, 3-21). LA BÍBLIA (1993): Antic Testament. Deuteronomi, Ed. Claret, Associació Bíblica de Catalunya i Societats Bíbliques Unides.

Text sencer

Un xauarma amb tu és el millor que hi ha

El xauarma (de l'àrab شاورما) és un plat originari de l'Orient Mitjà, que consisteix en fines làmines de carn rostides en un rostidor vertical. Es fa amb la carn de xai, cabra, pollastre, indiot o bou, o una barreja d'aquestes.

Es pot menjar en un plat amb amanida, patates, arròs o bé en un entrepà de pa de barra (com a Turquia) o bé en un entrepà de pa de pita, en qualsevol cas sovint amb amanida i opcionalment alguna salsa. Amanides populars inclouen el fatuix, el tabulé, o cogombre i tomàquet. Salses menjades amb el xauarma inclouen tum (una salsa elaborada amb all i oli d'oliva) i pasta de sèsam. És molt típic menjar-lo amb algun tipus d'envinagrat; l'amba, un condiment elaborat amb mango o nap envinagrat, és molt popular, particularment a ll'Iraq i Israel.

La paraula "xauarma" prové del turc çevirme què vol dir "giratori". Hi ha moltes varietats de xauarma menjades en diversos països; a Turquia es diu döner kebabı o döner kebap ("carn a la graella giratòria"), a Grècia es diu γύρος (gyros, "giratori"), i a Armènia és "tarna" ("giratori" també).

Com diuen els Amics de les Arts:

Uh-lé-lé, uh-là-là, un xauarma amb tu és el millor que hi ha

Uh-lé-lé, uh-là-là, si us plau poco picante que no ho puc suportar

Informació extreta de www.viqupedia.com.

Cançó 4-3-3 de l'àlbum Bed & Breakfast del grup català Els Amics de les Arts (2009). Més informació del grup a:

www.elsamicsdelesarts.cat

Una vedella ben condimentada



Manel (2006): Quemando el 006


[…] mentre el pare era fora provant de consolar el fill gran, el petit va aprofitar-ho per donar un cop d’ull a la cuina, on la vedella grassa era ja a punt de ser posada a les brases. Veient Asaf que els criats es disposaven a torrar-la sense cap condiment, va fer-se anar a cercar la bossa que portava en arribar i va manar que li preparessin un morter gros i una quartera d’oli d’oliva; va treure un grapat de clavells d’espècia de l’alforja i els anà clavant per tot el cos de la bèstia; tot seguit va treure pólvores de pebre vermell, grans de pebre negre, dos canonets de canyella, hi va afegir sal i ho va picar tot junt i ho remenà dins l’oli. Quan la vedella fou posada al foc, ell mateix, servint-se d’un ram de farigola a tall de salpasser, l’anava esquitxant amb aquell suc fins que la carn va ser ben feta. Aleshores va fer preparar dàtils amb llet de somera i vi adobat, tot segons la fórmula de Murtra. I, abans d’anar a saludar el seu germà, es va fer precedir per totes aquestes menges i les hi va donar a tastar.

Hilel va començar a menjar de mala gana, pel molt ressentiment que portava al seu germà pròdig, però ben aviat mudà l’expressió de la cara, i acabà abraçant i petonejant cordialment Asaf, perquè mai no havia menjat amb tanta virolació de paladar ni mai cap menja no havia produït en el seu cos i a la seva ànima una exultació com la que experimentava en aquells moments.

Ofèlia Dracs (1985). Boccato di cardinali. València. Tres i quatre (pàg. 105-106).

Sicília i CAMILLERI: la gastronomia siciliana

Insalata siciliana. Mercato La Vucchiria. Fotografia: Irene Domènech 

Al llegar a la altura de la trattoria San Calogero, el comisario, que caminaba apurando el paso, se detuvo en seco como hacen los burros cuando, por misteriosas razones, deciden parase y no moverse por muchos azotes o puntapiés que les den en la tripa. Consultó el reloj. Eran sólo las ocho. Demasiado pronto para cenar. Pero el trabajo que lo esperaba en Via Cavour sería muy largo y seguramente le llevaría toda la noche. Podía empezar e interrumpir su tarea sobre las diez…Pero ¿y si le entraba el apetito antes?

- ¿Qué hace, señor comisario, se decide o no se decide?

Sigue leyendo

Arancini sicialians (imatge: blogdeloles2.blogspot.com)

Andrea CAMILLERI (1999) : La Nochevieja de Montalbano. (Trad: M.Antònia Menini Pagès) . Barcelona: Ed. Salamandra


¡Dios mío, los arancini de Adelina!Los había saboreado sólo una vez: un recuerdo que se guramente le había penetrado en el ADN, en su patrimonio genético.
Adelina tardaba dos días enteros en prepararlos: Se sabía de memoria la receta. La  víspera se prepara un estofado de ternera y carne de cerdo a partes iguales que tiene que cocer a fuego muy lento durante horas y horas con cebolla, tomate, apio, perejil y albahaca. Al día siguiente se prepara un arroz, al que llaman a la milanesa ( ¡pero sin azafrán, por favor!), se vierte todo sobre una mesa, se mezcla con los huevos y se deja enfriar. Entre tanto, se hierven los guisantes, se hace una besamel, se cortan en trocitos unas lonchas de salchichón y se mezcla todo con la carne estofada y triturada a mano con la tajadera (¡nada de batidoras, por el amor de Dios!). Al arroz  se le añade el jugo de la carne. A continuación, se coge un poco, se coloca en la palma de la mano ahuecada, se le agrega una cucharada de la mezcla anterior y se cubre con una poco más de arroz para formar una albóndiga. Cada albóndiga se pasa por harina y después por clara de huevo y pan rallado. Luego, todos los arancini se echan en una sartén con aceite de oliva muy caliente y se fríen hasta que adquieren un color de oro viejo. Se escurren sobre papel. ¡Y, al final, loado sea el Señor, se comen!
Montalbano no tuvo ninguna duda acerca de con quién iba a cenar en Nochevieja.

Més informació sobre l'autor:

web de l'autor

Andrea Camilleri (wikipèdia)

Receptes de Sicília