Truites i fragues (Pedra de tartera)

Gustave Courbet (1873): La trucha, Musée d'Orsay

Les ombres ràpides de les truites esmunyint-se sota les roques. L'Elvira era llesta com una guineu, havia après a pescar a mans i no se li n'escapaven gaires. Això sense males arts, que si es picava l'aigua amb blanera, al cap d'una estona les truites anaven borratxes i s'abandonaven a les mans encara que fossin inexpertes. Però aquesta lluita no és lleial i no et deixa satisfet, deia l'Elvira. És una trampa.

Aquell vespre en vam pescar vuit. Ja estava bé. L'escata gris fosc amb puntets negres i platejats a la panxa. Fetes a la llosa amb trossets de cansalada, que b ones eren! Tia baixaria amanit, confitat, pa i la bota.

Mentre ells acabaven de regirar l'herba l'Angeleta em va acompanyar a fer trepadella per als conills. Quan estàvem recollint-ne la nena va començar a trobar fragues; el seu nassiró s'arrufava a prop de la boca per l'atenció de collir-les. Tan menudetes, vermelles, oloroses, suaus, a punt de desfer-se si les engrapaves amb massa força... També color de bresca, els ullets xics i vius de l'Angeleta, i animada, la seva veu: mare, aquí en trobo moltes! 

Maria Barbal (1992): Pedra de tartera. Cicle del Pallars, Editorial La Magrana, Les Ales Esteses, 127. Pàgina 54.

Neil Oscategui (2010): La rica trucha