 |
| Fina Masdéu (2017): Panettoni |
No era pas que li
agradés amb bogeria aquella barreja de farina, ou en pols i panses tan
garantida com dubtosa, més ben dit, fet i fet, no li agradava. Però set quilos
d’una cosa de luxe tots d’un cop! Una abundància determinada, però vasta, en
una casa on els aliments entraven a lliures i a mitjos litres!, un producte
il·lustre en un rebost dedicat a les etiquetes de tercera classe! Quina alegria
tindira la Maria! Quins esgarips farien els nens, que durant tres setmanes
recorrerien aquell Far-West inexpolorat, un banquet!
Aquestes, però,
eren les alegries dels altres, alegries materials de vainilla i cartró pintat,
“panettoni”, com aquell qui diu. La seva felicitat personal era ben diferent,
una felicitat espiritual, mescla d’orgull i tendresa; sí senyors, espiritual.
Quan, no feia
gaire estona, el Comendatore que dirigia la seva oficina havia repartit pagues
extres i felicitacions nadalenques amb la bonhomia arrogant del vell jerarca
que era, havia dit que el “panettone” de set quilos que la Gran Empresa Productora
havia enviat de franc al despatx seria otorgat a l’empleat amb més mèrits, de
manera que demanava als estimats col·laboradors que elegissin democràticament
(això digué exactament) l’afortunat, en aquell mateix instant.
Mentrestant, el “panettone”
era allà, al mig de l’escriptori, pesant, hermèticament tancat, “replet de
presagis” com el mateix Comendatore hauria dit vint anys enrere, en uniforme
negre. Entre els col·legues hi hagué rialletes i murmuris; després, tots ells,
i en primer lloc el director, van dir cridant el seu nom. Una gran satisfacció,
una assegurança de la continuïtat en el treball, un triomf, en una paraula; i
res no havia aconseguit fer-li espolsar del damunt aquella sensació tonificant,
ni les tres-centes lires que havia hagut de pagar al bar de sota, en la
lividesa del crepuscle tempestuós i del neó de baixa tensió, quan havia
convidat els amics a cafè, ni el pes del botí, ni els insults consistents a l’autobús;
res, ni tan sols la mitja idea que voltava en les profunditats de la seva
consciència segons la qual havia estat un acte de pietat desdenyosa per part
dels empleats envers les seves necessitats; era de debò massa pobre per poder-se
permetre que la mala herba de l’orgull brotés on no havia de fer-ho.
G. Tomasi di
Lampedusa (1961): “L’alegria i la llei”, Tots els contes. Traducció de Rossend Arqués. Editorial Empúries,
Fundació Caixa de Barcelona. Pàgines 39-40.
