Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Dècada de 1960. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Dècada de 1960. Mostrar tots els missatges

dimecres, 7 de febrer del 2018

L’alegria i la llei

Fina Masdéu (2017): Panettoni
No era pas que li agradés amb bogeria aquella barreja de farina, ou en pols i panses tan garantida com dubtosa, més ben dit, fet i fet, no li agradava. Però set quilos d’una cosa de luxe tots d’un cop! Una abundància determinada, però vasta, en una casa on els aliments entraven a lliures i a mitjos litres!, un producte il·lustre en un rebost dedicat a les etiquetes de tercera classe! Quina alegria tindira la Maria! Quins esgarips farien els nens, que durant tres setmanes recorrerien aquell Far-West inexpolorat, un banquet!
Aquestes, però, eren les alegries dels altres, alegries materials de vainilla i cartró pintat, “panettoni”, com aquell qui diu. La seva felicitat personal era ben diferent, una felicitat espiritual, mescla d’orgull i tendresa; sí senyors, espiritual.
Quan, no feia gaire estona, el Comendatore que dirigia la seva oficina havia repartit pagues extres i felicitacions nadalenques amb la bonhomia arrogant del vell jerarca que era, havia dit que el “panettone” de set quilos que la Gran Empresa Productora havia enviat de franc al despatx seria otorgat a l’empleat amb més mèrits, de manera que demanava als estimats col·laboradors que elegissin democràticament (això digué exactament) l’afortunat, en aquell mateix instant.
Mentrestant, el “panettone” era allà, al mig de l’escriptori, pesant, hermèticament tancat, “replet de presagis” com el mateix Comendatore hauria dit vint anys enrere, en uniforme negre. Entre els col·legues hi hagué rialletes i murmuris; després, tots ells, i en primer lloc el director, van dir cridant el seu nom. Una gran satisfacció, una assegurança de la continuïtat en el treball, un triomf, en una paraula; i res no havia aconseguit fer-li espolsar del damunt aquella sensació tonificant, ni les tres-centes lires que havia hagut de pagar al bar de sota, en la lividesa del crepuscle tempestuós i del neó de baixa tensió, quan havia convidat els amics a cafè, ni el pes del botí, ni els insults consistents a l’autobús; res, ni tan sols la mitja idea que voltava en les profunditats de la seva consciència segons la qual havia estat un acte de pietat desdenyosa per part dels empleats envers les seves necessitats; era de debò massa pobre per poder-se permetre que la mala herba de l’orgull brotés on no havia de fer-ho.


G. Tomasi di Lampedusa (1961): “L’alegria i la llei”, Tots els contes. Traducció de Rossend Arqués. Editorial Empúries, Fundació Caixa de Barcelona. Pàgines 39-40.

dissabte, 8 de desembre del 2012

Sopa de dragons blancs



Una sopa excel·lent. Fotografia: Fina Masdéu (2011)

-Un poc més de xampany –digué el baró-. Ens hem d’acabar aquesta botella abans de sopar. Encara n’hi ha una altra en fresc. I per després de sopar... –va fer una pausa-, un Tokai del temps del rei Carles.
-No serà tant –rigué en Mike-; però, així i tot, esplèndid! Sopem!
Els veia molt confiats de sopar, però jo no ho estava gens. Bé és ver que aquella gent de qualsevol cosa en deia sopar. Però resulta que m’errava de tot: la minyona-bruixa entrava amb una safata fumejant, que feia olor d’herbes muntanyenques.
-Què fotres t’has inventat avui, dimoni? –demanà el baró.
-Cambuix de Sant Joan –va dir ella, sense returar, i es va senyar de pressa, murmurant alguna cosa.
Vaig quedar convençut que ens donava mal bocí. Deixà la safata sobre la taula i se n’anà, sense deixar de murmurar coses en veu baixa. Dins la safata hi havia carn amb salsa, brins de fonoll, fulles d’herba-sana i qui sap si moraduix i tarongí i donzell i totes-herbes, com n’usava ma mare en guisar no sé quins condiments antiquíssims.
-Tu creus que això és mengívol? –demanà en Mike?
-A mi –vaig respondre, fent-me l’esprit fort-, em resulta familiar.
-De segur que és alguna cosa exquisida –assegurà el baró.
Tornava entrar la minyona amb les tovalles i els plats i els coberts. En efecte: no hi havia taula parada.
-Tot ho fa molt bé, però al revés –explicà el baró-. Eh, calipígia? –i li pegà un cop a les anques.
La bruixa parava taula i el baró aguantava la safata. Ajudàrem en Mike i jo a repartir els plats i els coberts. En veure que ja no feia falta, ella se’n tornà a la cuina. Tornà al cap de poca estona amb una sopera plena d’una sopa gelada, que no era gazpacho ni vichysoisse ni cap de les sopes fredes més o menys conegudes. Però tampoc no havia portat els plats sopers i calgué esperar que els anàs a dur. [...]
La sopa era molt bona, cal confessar-ho, però jo la menjava com a estugós, perquè Déu sap què, i, a més, que en Llorenç Villalonga m’havia contat la història del cuiner xinès, que feia, precisament, unes sopes molt afamades i arribaren a saber que n’arribava a aconseguir la qualitat excel·lent ficant una rata morta dins el brou. No vaig gosar repetir el conte, naturalment. Però no calia tanta consideració, perquè el baró comentà:
-Una sopa excel·lent. La fa amb picadís de dragons blancs.
-Jo –digué en Mike- n’hi ensenyaré de fer amb dragons negres: serà de molt més efecte.
El baró rigué com si s’hagués tornat boig. I ens menjàrem la sopa. La minyona entrava encara i sortia portant, ara un platet d’olives, ara envinagrat de fonoll marí... El baró l’aturà:
-No treguis tantes coses, que llavors estaràs una hora per llevar taula.
La minyona tornà agafar el que havia tret i s’ho endugué dins la cuina. Seguia remugant en veu baixa.
 
Jaume Vidal Alcover. Les quatre llunes. Barcelona 1969. Editorial Selecta.



divendres, 12 d’agost del 2011

Juan Goytisolo: Campos de Níjar



Bahía de San José (Cabo de Gata)
Font de las imatges: http://www.petakista.blogspot.com

"Recuerdo muy bien la profunda impresión de violencia y pobreza que me produjo Almería, viniendo por la nacional 340, la primera vez que la visité, hace yá algunos años.
Había dejado atrás Puerto Lumbreras- con los tenderetes del mercado en medio de la rambla, y el valle del Almanzora, Huercal Overa, Vera, Cuevas, Los Gallardos.
Desde un recodo de la cuneta había contemplado las increibles casas de Sorbas suspendidas sobre el abismo.
Despues, cociendose al sol, las sierras ásperas cinceladas a golpe de martillo, de la zona de Tabernas, corroidas por la erosión y como lunares.
La carretera serpentea entre horcajos y barrancos, bordeando el cauce de un río seco.
En vano había buscado la sombra de un arbusto, la huella de un miserable agave. En aquel universo exclusicamente mineral la calina inventaba espirales de celofán finísimo .
Guardo clara memoria de mi primer descenso hacia Rioja y Benahadux: del verdor de los naranjos, la cresta empenachada de las palmeras, el agua aprovechada hasta la avaricia.
Me habia parecido entonces que allí la tierra se humanizaba un poco y, hasta mucho despues, no advertí que me engañaba.
Anunciada por un rosario de cuevas horadadas en el flanco de la montaña " capital del esparto, los mocos y las legañas " como dicen irónicamente los habitantes de las provincias vecinas.
Almería se extiende al pie de una solada paramera, cuyos pliegues imitan, desde lejos, el olejae de un már petrificado y albarizo.
Cuando fuí la ultima vez, la ciudad me era ya familiar y apenas paré en ella el tiempo preciso para informarme del horario de los autocares.
Conocía el panorama de la Alcazaba sobre el barrio de la Chanca: sus moradores encalan púdicamente la entrada de sus cuevas y, vistos dedes arriba, los techos de las chabolas se alinean como fichas de dominó, azules, ocres, rosas, amarillos, blancos.
(...)
El mozo trae un plato de bacalao con garbanzos y medio litro de vino. A diferencia del gaditano o el malagueño, el almeriense es poco aficionado a la bebida.
(...)
El mozo me sirve un par de huevos fritos anegados en aceite...."
Juan Goytisolo (1960) : Campos de Níjar. Diario El Público ( 2010), 11-12, 28-29.

diumenge, 10 de juliol del 2011

Les festes de Palafrugell

Nicolau Raurich (1906) : Mar llatina, MNAC.
Castellers a la festa de Palafrugell. Font: 
Web de l'Ajuntament de Palafrugell


20 JULIOL
Santa Margarida, festa major de Palafrugell. Una altra més. Com passa la vida! Dia d’estiu, agradable, però a la tarda gropeja. Després apareix la família: els Frank, els Vila, Paco i la nena, la Sra. Gladys. Llarga conversa, Se’n van a quarts de nou i els Vila em porten a Palafrugell . Restaurant Reig, molt ple. Llarga conversa amb Ganiguer i senyora. Després menjo mitja llagosta amb els Vila i Paco. Se’n van. Vaig a Plaça Nova. Les sardanes han acabat. El soroll de les orquestres. No s’hi pot estar. Tertúlia amb Alsius i senyora, un moment amb Gich i després Quimet Caló. Torno a peu. Les quatre. Treballo.
.
21 JULIOL
Segon dia de la festa. Dia magnífic. Passo una gran part de la tarda treballant sobre el «París». Avançat una mica –no gaire, desgraciadament. Pugen, un moment, Frank i Maria, que vénen de la Bisbal. Solitud completa. Teresa ha anat a la festa i els de baix també –excepte el noi gran. A les deu em faig un revoltillo de dos ous, tomàquet i carbassó, que resulta excel·lent. Vaig al llit a quarts de dotze. Delícia de no haver anat enlloc en tot el dia. Em sento bé però vell. Obsessió d’A. Treballo a la nit amb un cert resultat. Llegeixo.
.
22 JULIOL
Darrer dia de la festa major. A la tarda no faig res. Vaig a la vila a peu, a les set. Molt bon dia. Molt de trànsit. A Plaça Nova.Sento una sardana. Trobo Lloses i acompanyo a ell i la seva família a Pals i la platja. Sopo a can Miquel. Una mica de llagosta. Carta a Baltasar Porcel. Martinell. Facundo. Anem a plaça. Les sardanes. La taula del fiscorn. Toquen la «Santa Espina» les dues orquestres. Gran èxit. Aplaudiments. Després torno a casa a peu. A la tarda he fet un article per al «Correo»; al vespre un per a «Destino». Llegeixo. Em costa molt dormir. A primeres del matí, vent de garbí. Fa un estiu molt estrany.
.


Josep Pla (1965): Dietari









Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

ENGRANDEIX EL TEXT