Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Horts. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Horts. Mostrar tots els missatges

dimecres, 14 d’agost del 2013

Serés fa parlar els clàssics catalans


L’endemà. En una terrassa porticada que s’obre a hortes i serres. Matí assolellat, vora les onze. Assegudes en cadires baixes, Valençona i Caterina broden.[…]        
CATERINA Pare, fruita!
MUNTANER Me l’han donada a l’horta. Quin estiu d’abundància, les pomeres estan tan prenyades que les branques es vinclen fins a terra, sembla que s’hagin de desmaiar. Serà anyada d’ametlles i olives. I els ceps…[…] Ah, quina meravella de setembre i quin any més plujós, pertot arreu hi ha bèsties. (S’espolsa). Més mosquits que mai, diu tothom. I més aranyes i ocells que se’ls mengen i més caça pels falcons.
MACARNAU ¿Anirem a caçar, senyor?, ¿anirem a caçar?
MUNTANER ¿Ara vols anar a la serra? Passa a gratar pergamins.
MACARNAU (De quatre grapes). Senyor, a caçar, anem a caçar.[…]
MUNTANER (Per enllaminar-lo). Becades, perdius, senglars…
MACARNAU Becades, perdius, senglars, llebres i cérvols… Anem a caçar, senyor, fa molts dies que grato pergamins…
Serés, Francesc (2008). Caure amunt. Muntaner, Llull, Roig. Barcelona: Quaderns Crema (p. 42 i 46).
Natura morta: pintura de Luyck Kerstiaen (s. XVII)
http://www.artfinding.com/Artwork/Paintings/Kerstiaen-Luyck/
http://www.francescseres.net/

diumenge, 30 de desembre del 2012

Fertilitat

Cel de capvespre. Fina Masdéu (2012)
I tornava de l’hort la bona esposa, coronada de fruita primerenca, rient amb son esplet de coloraines. A l’arribar a casa, amb un somrís d’amiga que no oblida a l’amic per lluny que el tinga, buidaria el present sobre la taula i li diria: -Mira quin bé de Déu! La duc expressament perquè la tastis...- I anava caminant, calma i serena, com una gran deessa camperola; i l’esclat fantasiós d’aquella posta li tenyia amb reflexos purpuris, com sang d’una matança imaginària, los braços ferms i gràcils com pilarets de marbre, i la cara escaienta.
Arribà als magraners d’aquella feixa, i amb una gran sorpresa sentí aquell cop de cor  i aquella angoixa estranya que l’havien ferida a la pujada i que van perdurar bon tros de tarda mentre enasprà a les mongeteres tendres i abeurà son hortet rega per rega. [...]
Magraner. Fina Masdéu (2012)
De sobte retrunyí tota l’escala amb gran remor alegre i entrà ell, lo marit, panteixant de la folla correguda, i, sense dir un piu, abocà sobre el llit la presentalla: una cascada verda, una gran degollina de caparrons pintats, tots amb sa coroneta retallada; cada un, al rebotar, prenia una espurneta de la llum del gresol, com feble esclat de vida.
La nova mare s’adreçà anhelosa, amb una extremitud de tots los nervis, badà els ulls resplendents, ubriacs de desitjos, i enfonsà, amb avidesa, les dues mans enmig de les magranes.
Se posà a mossegar de l’una a l’altra amb estranya delícia ardidament, amb ànsia esbojarrada, aquella fruita insaborosa i verda, que de tant aspra feia fer ganyotes. Déu sap quanta en menjà! Fins que, rendida, deixà caure son cap sobre el coixí, i els braços s’aturaren d’ells mateixos
Víctor Català. “L’enveja”, dins Drames rurals (1902). Barcelona, Edicions 62 (1982).

Més sobre Víctor Català (Caterina Albert i Paradís).

dimarts, 25 d’octubre del 2011

Hort mort

Campos de Castilla (2010)

De les cendres neix la flor
Faves tendres, pomes d'or
Ordre orgànic, plors i cebes
El desig natural treu les penes

Però comença el poder infal·lible del sol
Que resseca la terra quan vol
I que dona la vida i la pren
Ja s'acosta la mala sort
Sense tu el meu hort es mort

L'harmonia entre els éssers
Res més maco que tu menjant préssecs
Sol i aigua, terra i lluna
Res més maco que tu menjant prunes

Però comença el poder infal·lible del sol
Que resseca la terra quan vol
I que dona la vida i la pren
Ja s'acosta la mala sort
Sense tu el meu hort es mort

Joan Colomo: Hort mort. Del disc Producto interior bruto (2011).




Joan Colom i El petit de Cal Erill

Més informació del cantautor: http://www.myspace.com/joancolomo

divendres, 5 d’agost del 2011

Els horts de Ridorta (Solitud)

Roger Rovira Rius (2010): Camps al Baix Ter
A l'esquerra del carro s'aixecava un marge alterós, més eixit de dalt que de baix, com a punt d'esllavissar-se sobre el camí, però contingut per paretotes seques i desiguals, ventrudes ací i allà i més perilloses que el marge mateix. Al cim s'arrapaven les tanques de les feixes, fetes, a trossos, amb atzavares assocades, quals fulles, testes i polpudes farien l'espai com glavis apomellats, i, a trossos, amb tamarius de brancada bellugadissa o rengleres d'arns que aleshores començaven sa blanca florida tota enrondada de punxes.
De l'altra banda, i a cosa de cana i mitja per sota la carretera, s'estenia el pla de Ridorta, abraçat al turó i tot ell divís en partions simètriques, mateix que un gran tauler d'escacs. Aquestes partions eren els horts de regadiu, la riquesa del poble, esmerçada a bocinets entre tots els veïns, mercès a antics establiments emfitèutics. Aleshores s'hi veien virolejar arreu les notes frescals i alegres de la verdura tendra, clapejant la grogor colrada del terrer, enmigs dels viarons d'aigua clara, que espurnejaven al sol com llengues d'espill.
La Mila quedà ullpresa de tanta hermosura. A n'ella, la filla de la gran planúria, magra per falla de braços, d'aigua i d'adob, li semblà que no podia ésser veritable, sinó que la veia per virtud d'un miratge fantasiós, aquella altra planúria petiteta que, enclosa entremig d'un turó ple de cases i d'unes muntanyes de pedra crua i erma,tenia tan fecunda i riallera vida. Ni un pam de lloc vagatiu, ni una mala herba xuclant-se els sucs del terrer! Tot conreuat, tot girat de sota a sobre per l'aixada o per la fanga, tot amanyagant i servit a tall de senyor, tot fruitant superbament, amb una gran liberalitat d'amor i de bona volença!
Andrés Cortés Aguilar (1812-1879): Vaches au pâturage.
Allà baix, en la terra de la Mila, la gent s'esgranva pels camps espaiosament, posant força tros entre uns i altres, i per les vores i marges amplíssims, coberts de brostam i mengia de tota mena, verdejaven al sol els lluerts i pasturaven les herbotes resseques quatre vaques magres, que reganyaven el costellam, despullat com unes graelles i uns ossos de les anques tan punxeguts, que cuidaven a foradar-los-hi la pell. Aquí no s'hi veia una de bèstia de mal profit, mes les persones hi estaven espesses com els dits en les mans; una munió de dones, com peces del gran joc, escampades arreu del taluler, bellugaven, feineres i escarassades com abelles, masegant la terra, fent muntar i baixar les poualanques, calçant la vianda o reposant sota la pampolada d'una figuera: totes amb les faldilles doblegades, els mocadors sobre la cara i braços i cames nus, adobant-se i embrunint-se al sol.
Guillermo Gómez Gil (1980-1985): La fuente de Reding- Colección Carmen Thyssen-Bornemisza en depósito en el Museo Thyssen-Bornemiza
La Mila, tot guaitant-se-les, sentí que se li esbataava son ànima calda de terrassana i que un anhel, una fal·lera dolçament ofegada, l'empenyia a baixar del carro, a ficar-se per aquells horts i grapejar també, com les dones aquelles, la terra tèbia, les fulles humides, l'aigua regalada que s'esmunyia pel mig de les banques, quals flors d'or capejaven senyorívolament arran de marge.

Víctor Català (1901): Solitud, Edició crítica de Núria Nardi, Edicions 62, 44-46.

SOBRE SOLITUD:

dijous, 4 d’agost del 2011

La tragèdia de no tenir res per posar-se a la boca

Josep Manaut Viglietti 1898 -1971
De vegades em demano com ha estat possible tanta tragèdia junta. I la de després també, la de la misèria, la de no tenir res per posar-se a la boca, la de, ah, això us passa per vendre-us els els camps. Ens miraven tots de biaix i jo veia que l'Eulàlia tenia gana i no sabia què donar-li. La Tineta se la va endur a casa i tit just fa uns mesos que ha tornat, d'ençà que tornem a tenir clients. M'agradaria tenir prou diners per poder-la enviar a Serd a estudiar, té prou edat per anar-hi, però ara per ara no n'hi ha ni per començar a pagar deutes. Un bon dia ens vam mirar la Carme i jo perquè buscàvem alguna cosa per posar a l'escudella i no trobàvem res. Res de res. I se'ns va acudir d'anar a la meva antiga casa, és a dir, a ca l'Hereu, i la Tineta ens va donar patates. I llavors va ser quan li vaig demanar que es quedés l'Eulàlia. I la Carme i jo vam tornar cap a casa, i ara què farem, plorava la meva jove, doncs no ho sé, filla,  responia jo, preocupada i amb un forat a l'estómac que més endavant es faria tristament habitual. Ningú del poble no ens volia donar res, ens continuaven girant la cara per allò del telèfon, per la Roser, per haver fet diners en el passat, per tot. I no podíem viure a costa de la Tineta, que ja havia fet prou quedant-se amb l'Eulàlia. Sort que no havia d'alimentar els fills de la Roser, perquè ja eren grans. Vaig plantar quatre patates a l'era però quan van créixer, se les van endur els soldats. I llavors vaig tenir una idea. Anem, vaig dir a la desconcertada Carme. Vam tancar l'hostal i vam anar a ca l'Hereu. Vaig demanar a la Tineta que em donés unes quantes verdures i amb això vaig estirar la Carme cap als Cingles. Però on aneu, us heu tornat boja, va fer la meva jove. No, no m'hi he tornat, plantarem a dalt. Així ningú no ho veurà, i els soldats, tampoc.
Vam plantar patates i verdures a dalt, sí. I les vam recollir quan van créixer sense que ningú no les hagués vistes, perquè no hi havia ningú que estigués per anar pujant muntanyes que no duien enlloc. Els soldats sí que es ficaven pels boscos, però no per aquells. I, després d'un temps d'impàs durant el qual vam estar les dues netejant a l'hospici de Saltamartí a canvi d'un minso plat a taula cada dia, vam aconseguir que el nostre hort de les altures florís i en poguéssim recollir els fruits. Cada vegada que, després de la dura pujada, arribàvem a dalt, patíem un atac de pànic pensant que algú ho hagués arribar a descobrir. Afortunadament, no va passar mai aixó. De tota manera, vam amagar el nostre hort, de manera que no es veiés si s'esqueia que algú arribava a pujar a dalt. La primera vegada que vam veure que se'ns havien fet patates, vam plorar les dues abraçades una bona estona. S'havia acabat passar gana, i la Carme deia, estem salvades, estem salvades, i jo vaig pensar que a dalt dels Cingles només hi passaven coses bones.

Blanca Busquets (2011): La nevada del cucut, Rosadelsvents,  203-205.
Carles Vilarrasa (2011): Cabrera
-Aquí devia ser on plantaven les patates.
S'han quedat tots dos mirant aquell tros de pla.
-A qui se li acut... -murmurà en Jordi-. Aquelles dones sí que eren valentes... pujaven i baixaven d'aquesta muntanya com qui es canvia de camisa.
-I amb aquest fred -afegeix la Lali traient el nas per sobre de la bufanda-. Deu ser la gana que et porta a fer tot això. Jo no n'he passat mai, de gana... Anem, au.

Blanca Busquets (2011): La nevada del cucut, Rosadelsvents,  241.

dissabte, 23 de juliol del 2011

La collita dels tarongerars



La cançó de moda vos la cantarem.
No és molt divertida però és veritat.
No diu cap mentida però que ho lamentem.
La cançó de moda canta tristament...

Ja s'acosta la collita dels tarongerars,
tot el món a l'horta verda a salts a treballar,
no eixiran a plaça per fer-se llogar,
n'hi haurà tanta feina que es farà a destall.

Els que tenen terra seguiran dormint,
no eixiran a plaça per llogar jornals,
per primera volta han fet tots d'acord,
la cooperativa i el governador.

Primer el camp del jutge i el camp del rector,
els del tio Llopis i els de l'alteró,
tots fent una colla aniran un per un,
colliran els arbres sens deixar-ne un.

No caldran cabassos ni escales tampoc,
estelles i cables han fet els caixons,
només se duu a l'horta per l'últim jornal
un grapat de cordes, serres i destrals.

Ja s'acosta la collita dels tarongerars,
no es cullen taronges, arbres colliran,
exportarem llenya si trobem mercat
i si no a desembre encendrem la llar.

Ara es lloguen químics i es vol intentar
traure algun suc de la fusta que se va tallant.
La gent als casinos diu de pegar foc
tots els magatzems i cases dels exportadors.

I eixir a les vies per fer boicot
al tren de taronja que ve de Marroc.
Ja s'acosta la collita dels tarongerars,
tot el món a l'Horta merda tindrà que menjar.

La cançó de moda ja vos hem cantat.
No estarà de moda però és veritat.
Sí que diu mentida, diu que exagerem.
La meitat que passe serà suficient,
més val parlar massa que arribat al fet.
Al Tall, "La collita dels tarongerars", del disc La cançó popular a València (1975)


dimecres, 13 de juliol del 2011

Vora el barranc dels Algadins

Tarongers
Castro, Isabel (2009): Tarongers
Vora el barranc dels Algadins
hi ha uns tarongers de tan dolç flaire
que per a omplir d'aroma l'aire,
no té lo món millors jardins.
Allí hi ha un mas, i el mas té dins
volguts records de ma infantesa;
per ells jo tinc l'ànima presa
vora el barranc dels Algadins.

   Vora el barranc cels Algadins,
s'alcen al cel quatre palmeres;
lo vent, batent ales lleugeres,
mou son plomall i els seus troncs fins.
En ells, millars de teuladins
fan un soroll que el cor enxisa.
¡Qui ouir pogués sa xillerissa
vora el barranc dels Algadins!

   Vora el barranc dels Algadins
l'aigua corrent los camps anega;
en sos espills lo sol llampega,
i trau l'arròs verdosos brins.
Sona el tic-tac en los molins;
i al caure el sol, caçadors destres,
a joca van d'ànecs silvestres
vora el barranc dels Algadins.

   Vora el barranc dels Algadins
mourà demà les palmes l'aire,
li donaran los horts son flaire,
i sa cantúria els teuladins.
Lo mas demà guardarà dins
dolços records i imatges belles;
¡jo no podré gojar ja d'elles
vora el barranc dels Algadins!



Llorente, Teodor (1909). Nou llibret de versos.


Sobre Teodor Llorente:

divendres, 22 d’abril del 2011

Les magranes flamejants

<><>
Hera i Prometeu
[…]
Alcides, en collir-me, dels braços meus digué
que eren una garlanda d’amor, tota florida.
Oh Hera, en sa tornada, l’estrenyeria bé
i fóra ma garlanda potent com una brida.
I despullant, de dia, les hortes i els jardins,
en premi de les meves volences sobiranes,
tos temples ornaria de flamejants magranes
que, ben ferides, llencen un xàfec de robins.

Carner, Josep (1994). Els fruits saborosos.Barcelona:Edicions 62
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

ENGRANDEIX EL TEXT