 |
| Josep Manaut Viglietti 1898 -1971 |
De vegades em demano com ha estat possible tanta tragèdia junta. I la de després també, la de la misèria, la de no tenir res per posar-se a la boca, la de, ah, això us passa per vendre-us els els camps. Ens miraven tots de biaix i jo veia que l'Eulàlia tenia gana i no sabia què donar-li. La Tineta se la va endur a casa i tit just fa uns mesos que ha tornat, d'ençà que tornem a tenir clients. M'agradaria tenir prou diners per poder-la enviar a Serd a estudiar, té prou edat per anar-hi, però ara per ara no n'hi ha ni per començar a pagar deutes. Un bon dia ens vam mirar la Carme i jo perquè buscàvem alguna cosa per posar a l'escudella i no trobàvem res. Res de res. I se'ns va acudir d'anar a la meva antiga casa, és a dir, a ca l'Hereu, i la Tineta ens va donar patates. I llavors va ser quan li vaig demanar que es quedés l'Eulàlia. I la Carme i jo vam tornar cap a casa, i ara què farem, plorava la meva jove, doncs no ho sé, filla, responia jo, preocupada i amb un forat a l'estómac que més endavant es faria tristament habitual. Ningú del poble no ens volia donar res, ens continuaven girant la cara per allò del telèfon, per la Roser, per haver fet diners en el passat, per tot. I no podíem viure a costa de la Tineta, que ja havia fet prou quedant-se amb l'Eulàlia. Sort que no havia d'alimentar els fills de la Roser, perquè ja eren grans. Vaig plantar quatre patates a l'era però quan van créixer, se les van endur els soldats. I llavors vaig tenir una idea. Anem, vaig dir a la desconcertada Carme. Vam tancar l'hostal i vam anar a ca l'Hereu. Vaig demanar a la Tineta que em donés unes quantes verdures i amb això vaig estirar la Carme cap als Cingles. Però on aneu, us heu tornat boja, va fer la meva jove. No, no m'hi he tornat, plantarem a dalt. Així ningú no ho veurà, i els soldats, tampoc.
Vam plantar patates i verdures a dalt, sí. I les vam recollir quan van créixer sense que ningú no les hagués vistes, perquè no hi havia ningú que estigués per anar pujant muntanyes que no duien enlloc. Els soldats sí que es ficaven pels boscos, però no per aquells. I, després d'un temps d'impàs durant el qual vam estar les dues netejant a l'hospici de Saltamartí a canvi d'un minso plat a taula cada dia, vam aconseguir que el nostre hort de les altures florís i en poguéssim recollir els fruits. Cada vegada que, després de la dura pujada, arribàvem a dalt, patíem un atac de pànic pensant que algú ho hagués arribar a descobrir. Afortunadament, no va passar mai aixó. De tota manera, vam amagar el nostre hort, de manera que no es veiés si s'esqueia que algú arribava a pujar a dalt. La primera vegada que vam veure que se'ns havien fet patates, vam plorar les dues abraçades una bona estona. S'havia acabat passar gana, i la Carme deia, estem salvades, estem salvades, i jo vaig pensar que a dalt dels Cingles només hi passaven coses bones.
Blanca Busquets (2011): La nevada del cucut, Rosadelsvents, 203-205.
-Aquí devia ser on plantaven les patates. S'han quedat tots dos mirant aquell tros de pla.
-A qui se li acut... -murmurà en Jordi-. Aquelles dones sí que eren valentes... pujaven i baixaven d'aquesta muntanya com qui es canvia de camisa.
-I amb aquest fred -afegeix la Lali traient el nas per sobre de la bufanda-. Deu ser la gana que et porta a fer tot això. Jo no n'he passat mai, de gana... Anem, au.
Blanca Busquets (2011): La nevada del cucut, Rosadelsvents, 241.
