 |
| Francisco de Goya y Lucientes: La acerolera. Museo del Prado |
boques fresques besant glops de silenci
pels carrers tortuosos.
A la plaça d’en Caramany no hi ha cascalls:
hi ha la dona de l’hort vora el riu
que ven tomates, cebes, mongetes i naps.
Ha envellit amb les bledes, les carxofes
i la veu se li ha fos als sécs del davantal.
Encara hi són els nostres ulls ardents
que busquen un racó per estimar-se
entre els préssecs de vinya i les prunes lluents.
A la plaça d’en Caramany
no hi veig els cascalls de l’oblit:
només els nostres ulls que encar esperen
trobar un racó en el clos de les maduixes,
una escletxa a la fulla de les bledes
on amagar les nostres boques fresques
bevent glops de silenci a la plaça del cos.
M. Rosa Font (2011). Un lloc a l’ombra. Barcelona. Proa
“[...] fresca, com el cascall de l’oblit, la boca que la besa.” Paul Celan
només els nostres ulls que encar esperen
trobar un racó en el clos de les maduixes,
una escletxa a la fulla de les bledes
on amagar les nostres boques fresques
bevent glops de silenci a la plaça del cos.
M. Rosa Font (2011). Un lloc a l’ombra. Barcelona. Proa
“[...] fresca, com el cascall de l’oblit, la boca que la besa.” Paul Celan
