Taula parada

Manuel Benedito (1875-1963)

Des de Barcelona havia dut una mica de menjar al capdamunt de la bossa grossa de nylon. Si fa no fa el que havien sopat la nit abans. Amb el que quedava, la Palmira ben just havia pogut apariar l'esmorzar del Leandre.

Quan ja no podien passar per més i calia enraonar de la Sabina, encara no ho van fer. Des de la porta els sorprenia la veu coneguda de la veïna de Torrent, la Roseta de casa Lau.

"¿Que hi ha tornat gent, en aquesta casa?" "Entreu, entreu Roseta." La Palmira, seguida del seu sogre, va avançar des de la sala cap al corredor, quan es van trobar no va poder abraçar-la. "Reïra de dona", va dir Leandre.

Duia en una ma un tupí de terrissa i en l'altra alçava una ferrada amb trumfes, una col, uns quants ous. Al tupí hi havia llet acabada de munyir.

"De la meua Fosca, ¿encara te'n recordes, Palmira?"

La Roseta del Lau va passar els presents a mans de l'altra dona, no va voler esperar els dos recipients, ja se'n tornava; no volia passar, no, calia que esmorzessin... Se'n va anar.

Leandre tampoc no va tardar a seguir el camí de la porta. Abans de traspassar-la, només va dir "me'n vai" i la Palmira es va quedar sense saber si passaria per casa de la filla, però estava certa que no ho faria. Quan ella sortís, no li tocava altre remei que visitar la seva cunyada. No podia badar gaire, l'estona passava volant.

En el fons, el tema que es discutia al poble era si a Barcelona els Raurill passaven necessitats. Si vivien estrets i menjaven com cal, si la feina els era, de debò, més lleugera que a pagès. I a casa la Sabina, sense gastar ni una paraula, també es debatia, a més a més, si calia mantenir la mateixa guaita ferotge, esmolada, eixuta de moviments, aquella guerra freda sense esperança de pau, senzillament per covar la rancúnia pels antics desencerts, a foc lent. Sempre brasa roent sota la cendra, sense ganes d'engreixar la flama.

La Palmira mirava l'altra dona amb la llum que la ciutat li havia deixat als ulls, sense que ella mateixa ho conegués, i va veure-la estranya darrere el davantal etern, al costat de cada quadret blanc, un de gris, i així així fins al ribet que el reforçava tot al voltant. (...)
Va quedar dit, com un manament més, que el pare i ella, dona del germà, dinarien a casa seva. L'endemà era el primer dia de la festa, no hauria estar honrós de cara al poble que es complís d'una altra forma. (...)

Dtodaf  (2007): Sopera Pont de Suert

Quan van travessar la plaça només hi havia canalla jugant al taulell dels músics, esquinçant els serrells de paper fi, cada cinc pams d'un color. Caminaven sense enraonar i al costat de totes les diferències, els reunia la tibantor que a tots dos dominava. A cada pas, Leandre es deia que era el seu dret, dictat per la llei dels costums, que havia heretat com la sang i la terra. Anava a dinar a casa la seva filla. S'acalorava pel record de l'home que trobaria al seu costat, amb qui s'havia casat manada per ell mateix, i ell, aconsellat per un parent que a l'infern passés. Amb aquell equilibri coix del pensament, entrava al terrenya de la batalla mentre remuntava les escales de casa Manoi. Al seu costat, la Palmira qui sap en què pensava. No pas en cap dret. S'hauria estimat més un sol plat d'escudella que aquell dinar de festa.
La taula era parada i el Frederic n'ocupava el capa. A la seva vora, la mare d'ells estava dreta, les mans agafades a la cadira, com si l'emparés. La Palmira es va acostar a fer els compliments a la Doloretes, després de dir bon dia a tothom. El cunyat no s'havia alçat de taula, s'hi veia atrinxerat, i en la confusió de veus li havia semblat mastegar un bon dia que s'havia empassat sense que sonés.
La primera ferida del combat no va fer soroll. A l'altre cap de taula, no hi havia plat ni coberts i va quedar buit. La filla també estava en contra seu, va enravenar-se Leandre mentre s'asseia al costat de la cadira que la Sabina ocuparia quan hagués servir tots els plats.
El silenci permetia escoltar la llossa tustant les partes blanques de la sopera. Primerament es va abocar al plat de Frederic; en acabar, la Doloretes va voler que Leandre fos seon. "Primer els homes!", va dir. Ningú no li ho va agrair, mentre la Palmira enraonava amb esforç, que ningú tampoc no agrairia. Ella havia de rebre el plat servit en quart lloc, just abans de l'últim, que la tradició reserva a la mestressa. La sopa era bona, però només en va repetir el Frederic; mentre la Palmira retirava els plats fondos dels altres, ell mateix va decantar la sopera i va arramassar la sopa que quedava amb la llossa, preguntant a la seva mare si en volia més i rient de seguida perquè la dona menjava a pleret, de la punta de la cullera, com si tingués por d'escaldar-se i molt possiblement tenia por.
El menjador quedava a la part obaga de la casa. En ple estiu l'ambient era fresc, igual que eixutes quedaven les converses malgrat que el porró, com fruit d'un acord previ i sense gaire reposar, anava del Frederic al Leandre i del Leandre al Frederic. La Palmira i la Doloretes eren les missatgeres amatents d'aquell trasllat continu, talment es tractés d'una bandera blanca creuant el camp de batalla.
Amb tan poca conversa avançaven de menjar. Ja havien despatxat una plata d'amanit després de la sopa i enfilaven, decidits, el guisat de pollastre amb moixarrons. Ben prest una platada de crema ompliria la presidència, al mig de taula. "Hi tinc dret." S'ho havia repetit més de tres camins. Cada un dels instants que havia tingut ganes d'alçar-se de la cadira i estossinar el seu gendre.

Barbal, Maria (1992): Càmfora, Cicle del Pallars, Editorial La Magrana, Les Ales Esteses, 297-299.

Sant Joan

Jordi Joan Fabrega (2007): Esplugues, Nit de Ant Joan. Visita Dennise

Quan van entrar la canalla dels veïns i tres o quatre més a demanar-li fustes, el Maurici va quedar desconcertat. La Gusti li explicava, com si ell fos foraster, que es preparaven per fer una foguera durant la revetlla, i que necessitaven mobles vells, cartons o serradures, i també papers. Al poble els n'hauria pogut donar un sac o anar a fer un feix de llenya amb un salt, però aquí no li sobrava ni una estella. Va moure ampolles i menudències, va anar a la cuina, i els trobà només dues capses de cartó, una de gran i l'altra no. Tota la banda va sortir armant escàndol i quan va haver quedat sol, va pensar que tant apuntar-se les coses i no sabia en quin dia vivia. En faltaven tres per Sant Joan.

La vetlla de la festa, allà al vespre, el Josep va acompanyar el Leandre a la botiga. Venien de jugar la partida com cada tarde, encara amb els ulls estranyats de la claror, per tanta estona com havien tingut la vista fixa als cartons. Van entrar enraonant fort com era costum en tots dos i la botida buida els va rebre. De seguit va comparèixer el Maurici i els va fer passar a dins, al menjador. De seguit va comparèixer el Maurici i els va fer passar a dins, al menjador. El Josep no es volia asseure, només venia, va dir, a convidar-los a menjar coca i a beure una ampolla de vi bo que guardava des de Nadal. Tenia ganes d'encetar-la, no fos que es tornés agre, va riure, i els ensenyava tota la serrellera de les dents.

El Maurici va cridar la Palmira, que devia ser a la cuina. Va acostar-se amarada al menjador, amb el devantal als dits, notant aquell rosec a l'esquena de quan passava tota la tarda cosint. Va escoltar què li deien, ella no tenia ganes de res més que d'estirar-se, però va acceptar el que tots volien. Potser en acabar de sopar, es trobaria més lleugera.

Van sortir els tres homes i ella va quedar-se emparada al marc de la porta, notant com li regalimaven els polsos, i se'ls eixugava al davantal que s'havia tret d'una revolada quan l'havien cridat. Uns espetecs al carrer van desencantar-la i va tornar-se'n cap a la cuina.

Caricola (2011): La Noche mágica de San Juan / La Nit màgica de Sant Joan

S'havien alçat de les cadires del menjador dels Ginestar, acabada la coca, massa dolça, i buidada l'ampolla després de repartir-la desigualment en els cinc vasos que havia portat la Neus a taula. Ella i la Palmira tot just l'havien tastat.

Com sempre que es trobaven, havien rigut, i la veu cantant passava del Leandre al Josep i d'ell a la Neus. Anaven a fer un volt, el Josep tenia festa i volia aprofitar la nit per respirar-la a l'aire lliure, prou tip que estava de passar tantes hores tancat.

Van avançat junts per aquell nou ordre de carrers, manat per les fogueres voltades de gent, sobretot de jovenalla, que saltironaven a tocar de les flames sense trobar cap penitència en aquella ardor tremenda. Van veure la ciutat il·luminada de tant en tant per les fogueres, contínuament sondrollada pel tronar dels petards i batejada sovint per asperges d'estrelles de colors. També per primer camí, els Raurell van mirar-se, aturats i atents, els cotxes dels bombers que, custodiats per les seves sirenes, corrien com si els encalcessin. Malgrat el seu crit estrident, no semblava fer-los cas ningú; formaven part d'aquella nit com la mateixa escalfor i la llumenària i el soroll.

Elles s'havien trobat de costat i la Palmira es retreia haver estat tan encantada, ni tan sols s'havia canviar la brusa i faldilla. Encara que s'havia rentat i empolvorat les galtes, molt prest havia acabat el seu amaniment. S'ho retreia perquè entre la Neus i ella, tot li semblava disconforme. No calia posar-se a mesurar les cintures, que no era el cas, però la Neus duia un vestit de cos llis i faldilles arrugades que segurament estrenava; si no era nou de trinca, no devia tenir gaires rentades. S'havia pentinat els cabells negres molt estirats i acabats en un bucle cap a dins, al llarg de la nit humida se li estufarien. Als peus calçava unes sabates blanques reixades, hauríeu dit noves també, amb els talons ben alts. Així no hauria desmerescut gens per anar a una festa.

Els homes anaven sense mudar com la Palmira. Pregat per ella, el sogre havia deixat gec i corbata a casa. Se sentia descurt en cos de camisa, però era l'única manera de resistir aquella calor d'infern.

Van arribar fins a les fonts de Montjuïc i allí van deixar-se anar, després de buscar un forat als graons plens, disposats a reposar. Cada un d'ells barrejava l'espectacle de la gent i dels llums amb els seus pensaments i va ser el Maurici qui va recordar com se celebrava aquella vetllada als pobles. Foguera al mig de la plaça, els xics acaçant-se al seu voltant i els altres guaitant-los des del pedrís. Vi ranci amb el porró i trossets de coca. "Tot plegat no re", que va sentenciar la Neus, ben decidida. I el seu home que seia entre ella i la Palmira va dir que no es pensessin, mirant a qui no era la seva dona, que ell algunes hores s'enyorava, i aleshores creia que quan fos més gran hi tornaria, s'arreglaria la casa ben bé i cuidaria un hort, mai que només fos per les quaatre coses que poguessin gastar per viure. Un esclat magnífic havia eixordat tothom i s'havien fos totes les veus, les paraules quedaven més que desllorigades, penjant com esquitxos mutilats en cada memòria. La Palmira s'havia arrapat el braç dret del Maurici des d'abans del gran tro, i quan les exclamacions i les rialles havien tornat a ocupar el sostre lliure, havia dit que era tard.

Barbal, Maria (1992): Càmfora, Cicle del Pallars, Editorial La Magrana, Les Ales Esteses, 286-288.

La festa de Sant Ponç (Solitud)

Josep Berga i Boix (1886): La romería. Abadia de Montserrat. 

 VIII. La festa de les roses

(...) Ja al llevar-se, a les quatre de la matinada, vegé enfilar-se per la collada una corrua primerenca de rosers humans, e toies oloroses que s’obrien, tot ascendit, als aires fresquivols del matí; i més tard, a mida que s’aixecava el dia, les toies anaven multiplicant-se i espessint-se, sorgint de tots costats, per camins i dreceres, per baumes i carenes, el mateix en el fons dels torrents que en l’estimbada de Peu de Gall. A les deu del matí tota la muntanya era florida, com un immens, jardí meravellós. Les campanes de l’ermita, repicant desenfrenaes, semblaven cridar a la gent, sentint que tota aquella alegria se’ls ficava a les entranyes i els hi rebotava en els ulls esplendents, en les veus màgicament entonades i en els gestos grandiloqüents, anaven pujant sense parar, abraçats a les roses preservadores que ho embaumaven tot en sa agonia: terra, aires i cervells.

Del curull espesseït del pom, dels volts de l’ermita, se n’aixecava una remor brunzent d’abegotera: crits, rialles, xiu-xius, renecs, cançons... l’alenada sonorosa de l’aplec.

Tota la vida de l’encontrada, de Llisquents fins al mar i de Roquesalbes al pla llunyer, s’anava concentrant en aquells cims erms e Sant Ponç, que, no podent contenir la gent, la deixava regalar pendissos i solanes avall, cap al Bram, cap a les pinedes i corregades voreres, on s’aturava a grumolls, a claps inquiets que feien acampaments pintorescs. A mig matí es veien a tot arreu, com senyals misteriosos d’un pla estratègic, els muntets de tres pedres el fogó silvestre, i escampats a la vora, les paneres i sarrions esventrats de les vitualles; i més tardet, nombroses i blanques fumaredes, atravessant de dret la quietud dels aires, s’aixecaven com arbres esborradissos d’una blanca boscúria de miratge. Pel camí i dreceres de la banda de Murons podien pujar-hi, bé que malament, cavalcadures i fins tartanes de lloguer, que duguessin animals de pota dura i gent valenta a prova de sotracs; i per allà era per on venien, amb tots sos arreus a coll o muntats en burrets, els firataires de la fireta de Sant Ponç: venedors de rosquilles i caramels, de confits, vi blanc i aiguardent, d’avellanes i pinyons torrats, de morratxes i cantirets de vidre, de soldats de plom i trompetes de llauna; l’home del tret al blanc i el de la baboia, el cec del violí que convertia en planyívoles melopees el relat de crims vulgars, i en Cristòfol, el beneit de Llisquents, que feia gestos i ganyotes enmig de les rodones, escarnint a totes les bèsties conegudes, dels rossinyol fins al garrí i de l’ase fins a les sargantanes.

Víctor Català (1905): Solitud, Edicions 62, 155-164

Si voleu llegir el text sencer, CLIQUEU-HI.

Francisco de Goya y Lucientes (1799): Mucho hay que chupar. Museo del Prado

 IX. Gatzara

De cap a cap de la sala s’hi havien estes dues llargues taules –arrendades, amb estovalles i emés parament, a un hostal de Murons i muntades sobre cavallets-; en la cambra del canterano hi havia dues taules mes, estretes i malsegures, una de rodona en la cambra del campanar i una altra encara en el paati, enginyada sobre el brocal e la cisterna; això sense comptar la de la cuina, que el personal de la casa i els arrimats d’aquell dia –l’Ànima, les cuineres i les ajudantes- s’havien volgut reservar per a ells, sense que els hi reexís l’intent.A quarts d’una, totes aquelles taules –fora la rodona, destinada als capellans- estaven enrondades de gent afamada i esvolotaire que movia gran rebombori.Aixì que s’havien acabat les cantúries en la capella, tots aquells que  no duien fato havien assaltat la casa desballestadament, a tall d’exèrcit conqueridor, i regolfaven amunt i avall, ficant-see oer titm ticant-ho tot, ensumant-ho tot, demanant-ho tot i cridant-ho tot i a tothom. Bagolaven en el pati, entraven per tandes en la cuina, destorbant a les pobres dones atrafegades, anaven a corrues a fer ses feines al corral, forcejaven la cleda, bastonejaven els xiprers, invadien el terrat i trencaven les flors a grapades matusseres escopien en les basses de fora, s’enfilaven als ametllers per a fer caure el fruit, tiraven pedres als anyells encantats que arrimaven el morricó a la porta enllatada de l’aixart, i en fi, com altres tants caps de núvol, no deixaven cosa sencera arreu.Mes, a mida que els anava fiblant la gana o que es cansaven de furar, passejar o fer mal, es concentraven cap als alts i s’ensitjaven en els refetors improvisats. I allà creixia el xivarri.

Víctor Català (1905): Solitud, Edicions 62, 165-179.

Si voleu llegir el text sencer, CLIQUEU-HI.


Sobre les festes de Sant Ponç:

• Feres i festes de Sant Ponç
• Fira de Sant Ponç de Barcelona
• Fira de Sant Ponç: Hierbas medicinales y productos naturales

Les festes de Sant Joan a Ciutadella de Menorca

Coca i xicolati per Sant Joan 

(font de la imatge: http://sonaparets.blogspot.com/ )


"Les festes de Sant Joan de Ciutadella, com a qualsevol festa, tenen també la seva pròpia gastronomia, que va des dels plats o productes de rebosteria que trobem a qualsevol taula per berenar el Diumenge des Be i a les berenetes del Dissabte  després del Caragol des Born, als plats de celebració del Dissabte i del Dia de Sant Joan al migdia.

(...)

La cuina de Sant Joan fa oloreta de tomatigat, de cebes i de pebres que acompanyen pilotes, conills i llagostes; fa oloreta de ensaïmades acabades de fer i xicolati; té olors d'arrossos i de calderes; de peixos al forn amb patates noves i tomàtigues d'estiu; fa oloreta de macarrons, de formatge vell, de menjar blanc amb pella de llimona i canyella; de salses d'ametlles i d'avellanes, de coques dolces i salades...Sant Joan, la cuina de Sant Joan,com la festa és també plena colors, d'olors, de germanor entorn a una taula, de bulla, d'amics, de celebració."

                                  Bep Al·lès Salvà (2010): Petit receptari de cuina de ses festes de Sant Joan.    Menorca:Setmanari El Iris.

Coca de pebres i panets de sobrassada

Ensaïmades

Coca de verdures

Pastissets

Escultura a Es Bé (Ciutadella)

Fotografies: Irene Domènech

Els tiberis de Nadal: Figures de calidoscopi

Francisco de Goya (1808-1812) : Aves muertas

La Rasclosa, 12 de gener

"Estimada Fina,
(...)
¿T'has empatxat aquestes festes? Estic segura que t'has atipat com un lladre i que a hores d'ara tot són bons propòsits dietètics. Si veies els tiberis de Nadal que es fan per aquí! Tot és greix: carn de porc, guisat amb llard, farciments embafadors, però és boníssim si en menges amb mesura. ¿Has menjat cap capó rostit? Quina delícia! Ja saps el fàstic que em fan els ocells i les gallines - encara no he entrat cap vegada al galliner de casa i espero no haver de fer-ho mai -, però haig de reconèixer que els nostres pollastres, a la cassola, tenen un gust exquisit. Aviram com el d'aquí no el trobaràs a Barcelona."
                                Ramon Solsona (1989): Figures de calidoscopi. Barcelona: Quaderns Crema, 31-32.

Més sobre l'autor:

Ramon Solsona (Escriptors catalans)

Ramon Solsona a l'XTEC

La fiesta del sacrificio

Travir (2009): Run away!!!

Salimos y apenas habíamos dado un par de pasos en el frío cuando vi que en el solar vacío y enfangado que había al lado se había reunido una multitud bajo el pequeño tilo que había más allá dispuesta a degollar un carnero para el sacrificio. Tal y como veo las cosas ahora, debería haber pensado que iban a degollar a aquel animal, que eso podría impresionar a aquella niña pequeña y no tendría que haber dejado que Füsum se acercara.

Pero eché a andar hacia allá curioso y sin pensármelo dos veces. Nuestro cocinero Bekri Efendi y nuestro portero Saim Efendi se habían arremangado y estaban derribando un carnero pintado con alheña y con las patas atadas. Junto al carnero había un hombre con un delantal y un enorme cuchillo de carnicero, pero no podía ver lo que hacía porque el animal se sacudía continuamente. Entre el cocinero y el portero, de sus bocas salía vaho por el esfuerzo, lograron inmovilizarlo. El carnicero agarró al carnero por el bonito morro y por la boca, le giró la cabeza torpemente y le apoyó el largo cuchillo en la garganta. Se produjo un silencio. "Dios es grande, Dios es grande", dijo el carnicero. Movió el cuchillo adelante y atrás y lo clavó con rapidez en la blanca garganta del carnero. Al sacarlo brotó un grueso chorro de sangre rojísima. El carnero se sacudía y uno podía comprender que estaba agonizando. No se veía el menor movimiento. De repente una ráfaga de viento hizo ulular las desnudas ramas del tilo. El carnicero echó a un lado la cabeza del carnero y dejó que la sangre cayera en un agujero que habían cavado previamente. 

A un lado vi unos niños curiosos que arrugaban el gesto, al chófer Çetin Efendi, a un anciano que rezaba. Füsum se agarró en silencio a la manga de mi chaqueta. El carnero todavía se movía de vez en cuando, pero eran sus últimos estertores. El carnicero, que estaba limpiándose el cuchillo en el delantal, era Kazim, el de la carnicería al lado de la comisaría, no lo había reconocido en un primer momento. Cuando mi mirada se cruzó con la del cocinero Bekri comprendí que se trataba del carnero que habíamos comprado hacía unos días para las fiestas y que se había pasado una semana atado en el jardín de atrás de casa.

Annie Lambla (2007): Kurban Bayram, Feast of the Sacriice, Kadiköy, Istambul, 2007

Orhan Pamuk (2009): El Museo de la Inocencia, Literatura Mondadori, 57-58.

Un camell d'orient

Un camell d'Orient entra a la ciutat,
Carrega a la gepa un sac
ple de regals.
Pregunta al seu
Rei quin camí han de seguir,però
l'home està ben adormit,
el camell vol despertar-lo amb un crit
que es perd en la nit.
"Disculpi taxista, em podría orientar?
Som a nit de Reis, com
vostè ja sabrà,
un nen i una nena
ens estan esperant,
portem uns
paquets de molt lluny,
però el Rei ha caigut
en un somni profund
i estic tan perdut!"
Grimpa el camell, grimpa,
grimpa pel fanal!
Descansa al balcó del pis principal,
es topa amb pa i aigua
que li han preparat,
però el Rei dorm en el carreró
i el camell no vol
malgastar l'ocasió
de tastar unes
neules i un torró.
I es mira
al pessebre i es trova atractiu,
allà entre la molsa,
travessant un riu,
però no queda
temps i s'apropa al sofà,
amb les dents treu,
amb cura, del sac,
una bicicleta de colors
llampants,
unes nines russes i un
soldat.
Un camell d'Orient
surt de la ciutat!
La gepa lleugera buida de regals!
El Rei es desperta i pregunta on estan.
"Pot estar tranquil
Majestat",
contesta la bèstia
avançant per l'asfalt,
"ja l'avisaré en arribar".
I el sol va sortint i el rei segueix
roncant!

MANEL, "Un camell d'orient", del llibre-disc Un camell d'orient, Estrella Polar, 2010

Preparativos para la boda

Filippo N. (2006): Su pani 'e saba
Momenti della preparazione del pan di sapa dolce tipico meaneses

(...) Por tanto, la boda de Bonacatta le había parecido a la viuda Listru una ocasión más que propicia para una pequeña demostración de fuerza frente a Bonaria Urrai, puesto que la cantidad de dulces y pan que había que preparar podía justificar la ausencia de Maria por unos días en el colegio.

Contra los peores pronósticos de Anna Teresa, la vieja Urrai no pareció oponer ninguna resistencia, así que su hija menor se presentó la tarde del día establecido para elaborar los dulces de almendra sin necesidad de haber tenido que pedirlo dos veces. Quizá, después de todo, se podía hacer alguna labor en ese sentido, aprovechando la circunstancia de que alrededor de la gran mesa central del salón reinaba el clima entusiasta de los acontecimientos irrepetibles.

Todos los ingredientes necesarios para los amarettos estaban aliniados bien a la vista, y, en esa aromática hilera, cada par de manos, incluidas las de la futura esposa, tenía su momento preciso para intervenir. A un lado se encontraban las almendras dulces, desmenuzadas con la tajadera hasta reducirlas a polvo, reservadas en un amplio lebrillo de barro esmaltado, listas para ser mezcladas con la harina y los huevos en una masa que acabaría en el horno con una almendra o media cereza confitada en el centro. Anna Teresa las había encarecido a ser generosas en harina y ahorrativas en almendra, a despecho de la esponjosidad del resultado. El otro lado de la larga mesa, en cambio, se hallaba dominado por un montón de almendras cortadas en finas láminas, a la espera de ser cristalizadas en azúcar mezclado con ralladura de limón: una vez frías y cortadas en rombos se convertirían en un sencillo crocante al que solo los dientes más sanos podrían enfrentarse.

Lucia Cossu (20111): Dolci

Maria rallaba los limones entre el parloteo de sus hermanas y su madre.

- ¿Te alegras de no haber ido hoy al colegio? -preguntó Anna Teresa Listru, entrando en materia enseguida.

- Bueno... no me disgusta ir, pero hoy era un día epecial.

Regina y Giulia  cruzaron una mirada mientras Bonacatta trabajaba la masa con los huevos para ablandarla.

- ¡No sé cómo te las arreglas para no aburrirte estando todo el rato sentada!- exclamó Giulia-. ¡A mí me parecieron odiosos cada uno de  los días que fui al colegio!

- Y el colegio te pagó con la misma moneda, porque acabaste repitiendo cuarto curso- replicó con malicia Bonacatta, animada por la autoridad de sus veinticinco años.

- ¡Si, tú eres la que más ha estudiado! -Regina jamás habría reconocido que a ella estudiar no le había desagradado, y no dejó escapar la oportunidad de echar más leña al sonrojo de su hermana.

La humillación de Giulia encontró una ayuda inesperada en su madre, que habitualmente no intervenía en aquellas discusiones, a menos que acabaran convertidas en un incordio para ella.

- El colegio no sirve para nada-afirmó-. Una vez que has aprendido a firmar y a contar el cambio que te devuelven en la tienda, ya tienes suficiente, que después de todo no vas a ser médica. Piensa que yo hice solo hasta tercero de primaria y no por eso me han tomado el pelo, jamás, ¡ni siquiera los más instruidos!

A Anna Teresa Listru le gustaba repetir a menudo esa sentencia, convencida de que era una buena idea proponer a sus hijas un modelo a su alcance. Giulia en particular había dedicado sus diecinueve años a ese objetivo, con resultados que su madre no dejaba de ponderar ante las vecinas. "Parezco yo de joven, sana y sin pájaros en la cabeza", proclamaba dando golpecitos afectuosos en la espalda de la que había pasado a ser su hija menor.

- En cambio, a Maria le gusta ir a la escuela... -prosiguió, decidida a no dejar que la conversación decayera-. ¿Qué quieres ser, Maria, doctora en almendras? ¿Profesora en dobladillos y presillas, como la tía Bonaria Urrai?

Sus hermanas rieron, pero la chiquilla no se dejó intimidar; no era la primera vez que su madre tocaba ese tema para burlarse de ella, y desde el inicio de la conversación se había dado cuenta de que ese día estaba esperando que picara el anzuelo.

- El colegio sirve para todo, también para preparar dulces.

- Sí, claro. Nosotras, sin ir a la escuela, no sabríamos hacerlos, ¿verdad? Pero ¿qué tonterías dices?

Maria dejó de rallar el limón. Cogió una de las bolitas de pasta de almendra que Regina acababa de hacer y se la mostró a su madre con aire desafiante.

Cristiano Cani (2006): Durcis

Dolci tradizionali della Sardegna: Gueffus, amarettus, bianchini, pabassinas e piricchittus

- ¿Sabes por qué los gueffus se llaman gueffus? Anna Teresa Listru la miró como si se hubiera vuelto loca y sus hermanas dejaron de mover las manos para disfrutar de la escena.

- ¡Vaya pregunta! Se llaman así porque siempre se han llamado así.

- Sí, pero ¿por qué? ¿Por qué no se llaman bombines o... trictrac?

Bonacatta dejó escapar una risita e inmediatamente se sintió taladrada por la mirada asesina de su madre.

- No lo sé. ¿Y tú? ¿Acaso lo sabes? Dínoslo, profesora Maria, venga. Explícanos esa cosa fundamental.

- La palabra deriva de los güelfos, los guerreros que en la Edad Media apoyaron al papa contra el emperador.

- Muy interesante. ¿Y se tiraban bolas de pasta de almendra?

Esta vez rieron todas, pero Maria prosiguió, impertérrita:

- Se llaman así porque, cuando los envolvemos, cortamos los bordes de papel dentados, como las torres de los castillos güelfos.

- Increíble ... -Con gesto teatral cogió un gueffus de la mesa enharinada, se lo acercó a la boca y de un bocado engulló la mitad. Mientras masticaba, cerró los ojos, pero de pronto los abrió con expresión de sorpresa-: ¡Que me parta un rayo!... ¡Ahora que sé por qué se llaman así, hasta han cambiado de sabor! ¿Si no llegas a decírmelo, Maria, desde luego no habría sabido lo que estaba perdiéndome!

Giulia y Regina, que entre bromas y veras le habían hincado el diente a un gueffus para seguir el juego a su madre, se troncharon de risa, mientras que Bonacatta, preocupada por la preparación de sus dulces, comentó con una sonrisa la desilusión de Maria:

- ¡Hoy ya nos has dado la lección. Ahora haz otra cosa buena: acaba con los limones, que necesito la ralladura para los pirichittus. Y te advierto que, si me preguntas por qué se llaman así, lo sé.

- Pero te lo dirá cuando seas mayor -terció Regina, que se ganó un pescozón por aquella impertinencia, mientras que Maria se puso otra vez a rallar la corteza con una furia digna de mejor causa.

Durante tres jornadas la casa de la novia fue un auténtico hormiguero, un ir y venir de parientes y vecinas con cestas repletas de ingredientes frescos y bandejas prestadas para colocar los dulces preparados. Las hermanas Listru trabajaron sin parar, alternándose las tareas para dar vida al milagro de un ejército de capigliette bordadas de con azúcar a modo de encaje, kilos de tiliccas impregnadas de saba de almendra, cestos rebosantes de aranzada de perfume especiado, cajas metálicas rellenas de crujientes muñéquitas de azúcar y centenares de redondos gueffus de almendra, envueltos uno por uno a modo de caramelos en papel de seda blanco, recortado en los extremos como las torres güelfas. En toda la casa no había una sola habitación en que quedara un punto de apoyo libre; a la hora de acostarse. Giulia y Regina tenían que retirar de las camas los cestillos de dulces ya preparados, y se dormían envueltas en la delicada fragancia del agua de azahar.

Murgia, Michela (2011): La acabadora, Editorial Salamandra, 53-57.

Bloc personal de Michela Murgia

Mygonet (2010): Confezione su "Pan'e Sapa"

Les nits de Nadal

Emi Yañez (2005). Galets

Las de Nadal, la Judit portava les olles plenes de brou a la galeria. Les olles no cabien dins de la nevera, eren tan grosses, i la Judit posava draps de cuina en lloc de tapadores, així s’hi mantenia la temperatura. El brou que feia la Judit era greixós i els galets tenien un tel, si els deixaves refredar. A casa dels Miralpeix hi anava una colla per les festes. Eren ells cinc –encara no havia mort en Pere, el germà petit-, la Patrícia i l’Esteve –per Sant Esteve anaven tots a casa dels MIràngels-, l’oncle Joan Antoni, pobre, tan envellit, la tia Engràcia, que feia catúfols, i l’Engràcia petita. (…) Cada Nadal, la Judit tocava el piano, la Natàlia li girava els fulls, l’Esteve llegia un poema, l’Engràcia cantava “A Aragó hi ha una dama / més bonica que un sol d’or…”, mentre la seva mare feia capcinades a la vora del braser, i la Patrícia cantava cuplets, bufada de xampany. Seien tots al voltant de la taula i aplaudien els fiambres fets per la Judit i la Patrícia, el gall dindi farcit de tòfones i el rap amb salsa verda que semblava llangosta. Damunt de la taula parada amb les estovalles de lagarterana i la cristalleria, la Judit hi havia amagat un regal per a cadascú. Acabaven l’àpat amb les galtes enceses i una son molt dolça dins del cap. La nit de Nadal, en Joan Miralpeix llegia algun conte en català de les Pàgines Viscudes d’en Folch i Torres, a en Lluís i la Natàlia, mentre en Pere jugava amb el cavallet de cartró. Així s’acostumen al català, deia, i la Natàlia o en Lluís preguntaven, pare, què vol dir paó? 

Si voleu continuar llegint el text, CLIQUEU-HI. 

Roig, Montserrat (1993). El temps de les cireres. Barcelona : Edicions 62. 

Emi Yañez (2005). Neules

Festivitat de Sant Esteve

• Viquipèdia: Festivitat de Sant Esteve
• Festes nadalenques: 26 de desembre Sant Esteve
• Festes.Org. L'espai on comença la festa: Festes d'hivern: Festes de Sant Esteve

Quim Monzó:el dinar de Nadal (El meu germà, 2001)

Escudella i carn d'olla (fotografia: Estrella Esteve)

Quim Monzó: El meu germà (fragment) (2001) ,Barcelona: Quaderns Crema.

Això del Toni va ser just després que la mare hagués portat a taula la plata amb els torrons i les neules. Havíem menjat la sopa de galets, la carn d’olla i el pollastre farcit, i, de cop, com si fos la cosa més normal del món, el cap del meu germà es va decantar cap endavant, molt a poc a poc, fins a clavar la cara al plat de torrons. Els pares es van quedar glaçats. Només tocar-los s’haurien esquerdat en mil bocins. Els vaig veure tan incapaços de reaccionar que, en una crítica mil·lèsima de segon, vaig decidir fer, jo també, com si tampoc no me n’adonés. De fet no se’l miraven: miraven la taula, just davant seu, forçant la vista per no veure’l, tan indefensos que, perquè no patissin, almenys de moment, vaig passar la mà per l’esquena del Toni i, per dreçar-li el dors, el vaig estirar pel coll del jersei. Com que tota aquesta activitat necessitava una justificació que la fes mínimament versemblant, vaig agafar el tovalló i li vaig eixugar els llavis.

El meu germà

Més informació sobre l'autor:

Web sobre Quim Monzó

L\'autor a la UOC

Les festes de Palafrugell

Nicolau Raurich (1906) : Mar llatina, MNAC.

Castellers a la festa de Palafrugell. Font: 

Web de l'Ajuntament de Palafrugell


20 JULIOL

Santa Margarida, festa major de Palafrugell. Una altra més. Com passa la vida! Dia d’estiu, agradable, però a la tarda gropeja. Després apareix la família: els Frank, els Vila, Paco i la nena, la Sra. Gladys. Llarga conversa, Se’n van a quarts de nou i els Vila em porten a Palafrugell . Restaurant Reig, molt ple. Llarga conversa amb Ganiguer i senyora. Després menjo mitja llagosta amb els Vila i Paco. Se’n van. Vaig a Plaça Nova. Les sardanes han acabat. El soroll de les orquestres. No s’hi pot estar. Tertúlia amb Alsius i senyora, un moment amb Gich i després Quimet Caló. Torno a peu. Les quatre. Treballo.

.

21 JULIOL

Segon dia de la festa. Dia magnífic. Passo una gran part de la tarda treballant sobre el «París». Avançat una mica –no gaire, desgraciadament. Pugen, un moment, Frank i Maria, que vénen de la Bisbal. Solitud completa. Teresa ha anat a la festa i els de baix també –excepte el noi gran. A les deu em faig un revoltillo de dos ous, tomàquet i carbassó, que resulta excel·lent. Vaig al llit a quarts de dotze. Delícia de no haver anat enlloc en tot el dia. Em sento bé però vell. Obsessió d’A. Treballo a la nit amb un cert resultat. Llegeixo.

.

22 JULIOL

Darrer dia de la festa major. A la tarda no faig res. Vaig a la vila a peu, a les set. Molt bon dia. Molt de trànsit. A Plaça Nova.Sento una sardana. Trobo Lloses i acompanyo a ell i la seva família a Pals i la platja. Sopo a can Miquel. Una mica de llagosta. Carta a Baltasar Porcel. Martinell. Facundo. Anem a plaça. Les sardanes. La taula del fiscorn. Toquen la «Santa Espina» les dues orquestres. Gran èxit. Aplaudiments. Després torno a casa a peu. A la tarda he fet un article per al «Correo»; al vespre un per a «Destino». Llegeixo. Em costa molt dormir. A primeres del matí, vent de garbí. Fa un estiu molt estrany.

.

Josep Pla (1965): Dietari

Més informació sobre Pla: 

El quadern gris ( bloc) 

Fundació Josep Pla

Pàgina sobre Pla

Altres textos sobre festes : 
Les festes de la Mare de Déu del Carme (Cambrils)

Les festes de Vilaniu segons Narcís Oller

Associació Carrutxa (Salvador Palomar)