Sant Joan

Jordi Joan Fabrega (2007): Esplugues, Nit de Ant Joan. Visita Dennise

Quan van entrar la canalla dels veïns i tres o quatre més a demanar-li fustes, el Maurici va quedar desconcertat. La Gusti li explicava, com si ell fos foraster, que es preparaven per fer una foguera durant la revetlla, i que necessitaven mobles vells, cartons o serradures, i també papers. Al poble els n'hauria pogut donar un sac o anar a fer un feix de llenya amb un salt, però aquí no li sobrava ni una estella. Va moure ampolles i menudències, va anar a la cuina, i els trobà només dues capses de cartó, una de gran i l'altra no. Tota la banda va sortir armant escàndol i quan va haver quedat sol, va pensar que tant apuntar-se les coses i no sabia en quin dia vivia. En faltaven tres per Sant Joan.

La vetlla de la festa, allà al vespre, el Josep va acompanyar el Leandre a la botiga. Venien de jugar la partida com cada tarde, encara amb els ulls estranyats de la claror, per tanta estona com havien tingut la vista fixa als cartons. Van entrar enraonant fort com era costum en tots dos i la botida buida els va rebre. De seguit va comparèixer el Maurici i els va fer passar a dins, al menjador. De seguit va comparèixer el Maurici i els va fer passar a dins, al menjador. El Josep no es volia asseure, només venia, va dir, a convidar-los a menjar coca i a beure una ampolla de vi bo que guardava des de Nadal. Tenia ganes d'encetar-la, no fos que es tornés agre, va riure, i els ensenyava tota la serrellera de les dents.

El Maurici va cridar la Palmira, que devia ser a la cuina. Va acostar-se amarada al menjador, amb el devantal als dits, notant aquell rosec a l'esquena de quan passava tota la tarda cosint. Va escoltar què li deien, ella no tenia ganes de res més que d'estirar-se, però va acceptar el que tots volien. Potser en acabar de sopar, es trobaria més lleugera.

Van sortir els tres homes i ella va quedar-se emparada al marc de la porta, notant com li regalimaven els polsos, i se'ls eixugava al davantal que s'havia tret d'una revolada quan l'havien cridat. Uns espetecs al carrer van desencantar-la i va tornar-se'n cap a la cuina.

Caricola (2011): La Noche mágica de San Juan / La Nit màgica de Sant Joan

S'havien alçat de les cadires del menjador dels Ginestar, acabada la coca, massa dolça, i buidada l'ampolla després de repartir-la desigualment en els cinc vasos que havia portat la Neus a taula. Ella i la Palmira tot just l'havien tastat.

Com sempre que es trobaven, havien rigut, i la veu cantant passava del Leandre al Josep i d'ell a la Neus. Anaven a fer un volt, el Josep tenia festa i volia aprofitar la nit per respirar-la a l'aire lliure, prou tip que estava de passar tantes hores tancat.

Van avançat junts per aquell nou ordre de carrers, manat per les fogueres voltades de gent, sobretot de jovenalla, que saltironaven a tocar de les flames sense trobar cap penitència en aquella ardor tremenda. Van veure la ciutat il·luminada de tant en tant per les fogueres, contínuament sondrollada pel tronar dels petards i batejada sovint per asperges d'estrelles de colors. També per primer camí, els Raurell van mirar-se, aturats i atents, els cotxes dels bombers que, custodiats per les seves sirenes, corrien com si els encalcessin. Malgrat el seu crit estrident, no semblava fer-los cas ningú; formaven part d'aquella nit com la mateixa escalfor i la llumenària i el soroll.

Elles s'havien trobat de costat i la Palmira es retreia haver estat tan encantada, ni tan sols s'havia canviar la brusa i faldilla. Encara que s'havia rentat i empolvorat les galtes, molt prest havia acabat el seu amaniment. S'ho retreia perquè entre la Neus i ella, tot li semblava disconforme. No calia posar-se a mesurar les cintures, que no era el cas, però la Neus duia un vestit de cos llis i faldilles arrugades que segurament estrenava; si no era nou de trinca, no devia tenir gaires rentades. S'havia pentinat els cabells negres molt estirats i acabats en un bucle cap a dins, al llarg de la nit humida se li estufarien. Als peus calçava unes sabates blanques reixades, hauríeu dit noves també, amb els talons ben alts. Així no hauria desmerescut gens per anar a una festa.

Els homes anaven sense mudar com la Palmira. Pregat per ella, el sogre havia deixat gec i corbata a casa. Se sentia descurt en cos de camisa, però era l'única manera de resistir aquella calor d'infern.

Van arribar fins a les fonts de Montjuïc i allí van deixar-se anar, després de buscar un forat als graons plens, disposats a reposar. Cada un d'ells barrejava l'espectacle de la gent i dels llums amb els seus pensaments i va ser el Maurici qui va recordar com se celebrava aquella vetllada als pobles. Foguera al mig de la plaça, els xics acaçant-se al seu voltant i els altres guaitant-los des del pedrís. Vi ranci amb el porró i trossets de coca. "Tot plegat no re", que va sentenciar la Neus, ben decidida. I el seu home que seia entre ella i la Palmira va dir que no es pensessin, mirant a qui no era la seva dona, que ell algunes hores s'enyorava, i aleshores creia que quan fos més gran hi tornaria, s'arreglaria la casa ben bé i cuidaria un hort, mai que només fos per les quaatre coses que poguessin gastar per viure. Un esclat magnífic havia eixordat tothom i s'havien fos totes les veus, les paraules quedaven més que desllorigades, penjant com esquitxos mutilats en cada memòria. La Palmira s'havia arrapat el braç dret del Maurici des d'abans del gran tro, i quan les exclamacions i les rialles havien tornat a ocupar el sostre lliure, havia dit que era tard.

Barbal, Maria (1992): Càmfora, Cicle del Pallars, Editorial La Magrana, Les Ales Esteses, 286-288.