Sopar a Can Salina

Isabel Castro (2017): Museo del Romanticismo, Madrid.

A can Salina el sopar se servia amb la fastuositat escantonada que aleshores era marca de la casa del regne de les Dues Sicílies. La quantitat de comensals (catorze en total, entre amos, fills, institutrius i tutors) ja feia que l'escena resultés majestuosa. Amb unes tovalles apedaçades però de roba finíssima, la taula resplendia sota la llumnària d'un potent llum d'oli precàriament penjat sota la "nimfa", sota una gran aranya de cristal de Murano. Per les finestres encara s'esquitllaven les últimes clarors del dia però les figures blanques pintades a les cornises fosques, que simulaven baixos relleus, ja es diluïen en l'ombra.

Isabel Castro (2017): Museo del Romanticismo, Madrid.

La coberteria era de plata massissa i els gots esplèndids, amb les inicials F.D. (Ferdinandus dedit) gravades al medalló llis entre les sanefes de Bohèmia com a record de la munificència reial;

Isabel Castro (2017): Museo del Romanticismo, Madrid.

els plats, en canvi, cada un distingit amb una sigla il·lustre, procedien de serveis diferents, supervivents dels estralls del personal de cuina. Els més grossos, preciosos, de la fàbrica de Capodimonte, amb vora ampla de color verd d'ametlla i sanefa de petites àncores daurades, estaven reservats al príncep, que era partidari de les coses a la seva escala, fora de la muller. Quan entrà al menjador hi trobà tothom esperant-lo, cadascú darrere la seva cadira tret de la princesa, que ja s'havia assegut. També l'esperaven, flanquejats per una pila de plats, els malucs platejats de l'enorme sopera amb la tapadora coronada del guepard dansant. El príncep escudellava personalment, agraïda feina que simbolitzava els deures alimentaris del pater familias. 

Tomasi di Lampedusa (1958): El Gattopardo. Traducció de Pau Vidal. Editorial Proa. Pàgines 53-54.

L’alegria i la llei

Fina Masdéu (2017): Panettoni

No era pas que li agradés amb bogeria aquella barreja de farina, ou en pols i panses tan garantida com dubtosa, més ben dit, fet i fet, no li agradava. Però set quilos d’una cosa de luxe tots d’un cop! Una abundància determinada, però vasta, en una casa on els aliments entraven a lliures i a mitjos litres!, un producte il·lustre en un rebost dedicat a les etiquetes de tercera classe! Quina alegria tindira la Maria! Quins esgarips farien els nens, que durant tres setmanes recorrerien aquell Far-West inexpolorat, un banquet!

Aquestes, però, eren les alegries dels altres, alegries materials de vainilla i cartró pintat, “panettoni”, com aquell qui diu. La seva felicitat personal era ben diferent, una felicitat espiritual, mescla d’orgull i tendresa; sí senyors, espiritual.

Quan, no feia gaire estona, el Comendatore que dirigia la seva oficina havia repartit pagues extres i felicitacions nadalenques amb la bonhomia arrogant del vell jerarca que era, havia dit que el “panettone” de set quilos que la Gran Empresa Productora havia enviat de franc al despatx seria otorgat a l’empleat amb més mèrits, de manera que demanava als estimats col·laboradors que elegissin democràticament (això digué exactament) l’afortunat, en aquell mateix instant.

Mentrestant, el “panettone” era allà, al mig de l’escriptori, pesant, hermèticament tancat, “replet de presagis” com el mateix Comendatore hauria dit vint anys enrere, en uniforme negre. Entre els col·legues hi hagué rialletes i murmuris; després, tots ells, i en primer lloc el director, van dir cridant el seu nom. Una gran satisfacció, una assegurança de la continuïtat en el treball, un triomf, en una paraula; i res no havia aconseguit fer-li espolsar del damunt aquella sensació tonificant, ni les tres-centes lires que havia hagut de pagar al bar de sota, en la lividesa del crepuscle tempestuós i del neó de baixa tensió, quan havia convidat els amics a cafè, ni el pes del botí, ni els insults consistents a l’autobús; res, ni tan sols la mitja idea que voltava en les profunditats de la seva consciència segons la qual havia estat un acte de pietat desdenyosa per part dels empleats envers les seves necessitats; era de debò massa pobre per poder-se permetre que la mala herba de l’orgull brotés on no havia de fer-ho.

G. Tomasi di Lampedusa (1961): “L’alegria i la llei”, Tots els contes. Traducció de Rossend Arqués. Editorial Empúries, Fundació Caixa de Barcelona. Pàgines 39-40.

El temps de les cireres (Montserrat Roig)

AmerigoLand (2009): A cup (Vaixella de Llemotges

La Natàlia mirava cap a la galeria, plena de la llum grisa d’aquell migdia boirós i humit i buscà el llimoner i les buguenvíl·lees. “I el llimoner?”, féu unes passes cap endavant i s’aturà davant de les vidrieres. I el llimoner?, repetí, què ha passat, tieta, això no ho veig igual! Ai, filla, i és clar que no ho veus igual! Em vaig vendre el jardí. Que et vas vendre el jardí?, va fer la Natàlia. Havia sortir a fora i es trobava a la mateixa alçada de la galeria coberta. Des de la tribuna abans baixava una escala de cargol de ferro esmaltat que anava directament al jardí i ara tot era de planta baixa. On hi havia el jardí, hi veia un enorme terrat amb rajoles de color rosa esbarrellat, un color uniforme amb clapes humides, trencat pel vidre de les claraboies. Al voltant del terrat no hi havia el clàssic seguit de punxes de ferro negre sinó unes parets arrebossades de guix adesiara escrostonat. La Natàlia caminava d’un cantó a l’altre del pati i travessava a frec la roba estesa sota l’esguard iracund de l’Encarna. M’ho van comprar els del magatzem del costat, volíem ampliar les oficines.¿No sents les màquines d’escriure?, diu la Patrícia. El terra del jardí era tapat amb tot de pedretes menudetes que feien soroll en trepitjar-les. La Natàlia, de petita, guardava pedretes a les butxaques i després s’entretenia a tirar-les al cap dels vianants que passaven per sota del balcó de casa seva. Els dos llimoners eren allí, a tocar dels patis de l’altra banda, per on un nen li feia llengots , i els baladres donaven a la banda esquerra, renteu-vos les mans, si heu tocat baladres que les flors són verinoses, els deia la mare; un dia que la Natàlia es va voler morir, se n’empassà una de sencera, una flor rosada i empallegosa. I no es va morir i va pensar que els grans diuen moltes mentides. 

Roig, Montserrat (1993). El temps de les cireres: Barcelona : Edicions 62, 22-26

En Gonçal. de tant en tant, li llegia un poema i ella el trobava bell, encara que molts no els entenia perquè eren complicats. Són poemes simbolistes, li deia en Gonçal, i ella, tota flonja, deia que si. En Gonçal no cridava mai, com cridava l'Esteve, i deia "dispensi", "em permet", en Gonçal era un home diferente, delicat, com un núvol. La Patrícia pensava, no és un home com el meu pare, no es un home com l'Esteve. Sempre demanava si podia esperar l'Esteve al rebedor però la Patrícia el feia passar a la tribuna i, mentre ella feia ganxet, ell enraonava. Baixaven al jardí i se sentia el crec-crec de les pedretes en ésser trepitjades. En Gonçal acariciava l'heura color d'aran, agafava una llimona i l'olorava. Després se la passava per la cara. "Aromade tardor", deia, "aquesta és l'aroma de Barcelona."

Roig, Montserrat (1993). El temps de les cireres: Barcelona : Edicions 62, 78.

Informació sobre Montserrat Roig

• Associació d'escriptors en llengua catalana: Montserrat Roig
• LletrA. La literatura catalana a Internet: Montserrat Roig
• Pàgina del Programa NOMS a TV3: Retrat d'una mirada
• Vídeos sobre Montserrat Roig
• Propostes de treball sobre El temps de les cireres

Cireres/Guindes

Isabel Castro: Cerezo florido

Como se sabe por Plinio, aunque Plutarco en su vida de Lúculo no diga nada del asunto, fue este quien, de regreso de Asia Menor, concretamente de Kerasos, en el Ponto, trajo a Occidente los cerezos. Según Böhler, se extendió muy lentamente, y todavía para San Beda, en el siglo VIII, era un árbol bastante raro en las Galias. Es el propio Böhler quien afirma que fue Cluny el divulgador del cerezo por toda Europa, y no había casa cluniacense desde Salzburgo a Melon que no tuviese en su huerto media docena de cerezos. La cereza tenía fama de indigesta por un texto de no recuerdo quién, que afirmaba que un sobrino del rey Lisímaco había muerto de una indigestión de cerezas. Ese Lisímaco viene como legislador en mi obispo Guevara, con barba engominada y curioso de saber cuál fue la lengua original de la humanidad. Para Guevara, es una especie de Salomón, y murió rodeado de sus sesenta mujeres, las cuales unánimemente lo lloraron y pacíficamente se repartieron su barba. Pero Guevara no sabía nada de las cerezas de Lisimaco… El gran siglo de la expansión del cerezo fue el XVIII. María Antonieta y sus damas se dedicaban a cogerlas de las ramas, subidas a frágiles escaleras. Fragonard, por ejemplo, pintó mucha aristócrata francesa subida al cerezo, enseñando el tobillo Y por la época de Fragonard, los canónigos de Besançon dejaban en este mes los estudios de pirotecnia para subirse a los guindos. Las guindas mejores de Europa son las del valle del Doubs, y de ahí son los primeros kirschs y marrasquinos, y las mejores ratafías. Un racionero de Besançon, cadete de la casa de Golain-Dumesnil, estableció las cinco clases de kirschs, a las que aludirá Stendhal, que era muy aficionado. Lenôtre ha explicado una vez cómo la ratafía roja tuvo una cierta boga durante la Revolución de Francia, porque la bebían los girondinos, mientras que la Montaña insistía en el eau-de-vie charentina y en el calvados. ¡Mucho personaje de Balzac bebe kirsch, especialmente banqueros y oficiales de caballería! Esto tiene su importancia. Salinger ha hecho ver el cambio profundo que se produjo en la literatura inglesa del siglo XVIII, cuando las protagonistas de las novelas en vez de un cordial de vino con especias pasaron a beber té. ¡OH, Pamela y Evelina!
Mi valle natal y el vecino de Lorenzana son valles de cerezos. Especialmente este último. Las hay muorás, blancás, garrafales, leonesas, de piñón. Y hay buenas guindas, de pico. En Villanueva de Lorenzana, en una taberna, ponen unas guindas en aguardiente anisado que son verdaderamente deliciosas. Pero, si la gente pone guindas en aguardiente, a nadie se le ocurre destilarlas, y sin duda que se obtendría un licor estupendo, perfumado, lo que revalorizaría el fruto. Pero esto es otra historia.
Estos días, poniendo yo unas cerezas en aguardiente – que me gustan estos trabajos-, me acordaba de mi vale nativo, de los cerezos, llenos del rojo fruto, en la falda del Padornelo, y de lejanas horas en que, al igual que en las estampas dieciochescas de Francia, yo comía directamente de la rama. Las cerezas peteiradas del mirlo o del jilguero son las más dulces, como si los picos de las aves cantoras hubieran provocado en la cereza un alboroto de azúcares.

Cunqueiro, Álvaro (1981). La cocina cristiana de Occidente. Barcelona : Los 5 sentidos, 229-231.

Informació sobre Álvaro Cunqueiro: Centro Virtual Cervantes

 Fregonard, Jean-Honoré (1765) .  The Swing

Més sobre la ratafia: Olesti, Isabel (2005) . Ratafia . El País

Recepta de la ratafía: Temps de ratafia

Comida bajo la sombre del cerezo (La tierra fértil, de Paloma Díaz-Mas)

Jorge Carmona Ferri (2013): Cesto de cerezas

Era ya mediodía y empezaba a apretar el calor y el señor pidió que le dieran de comer, porque tenía ahambre; que, como habían salido temprano y habían estado toda la mañana cabalgando, con el aire de aquellos montes se les había abierto el apetito.

Había ante la puerta del molino una solana pavimentada con lajas de piedra, a una parte de la cual daba sombra una parra que crecía al ras del muro del molino y desde allí trepaba por unos vástagos formando como un dosel de hojas verdes. Al lado crecían un par de cerezos que estaban cargados de fruto, como correspondía a la época; el señor se acordó de cuántas veces había comido del fruto de aquellos árboles cuando salía al campo con su amigo don Bertrán Guerau, que muchos días iban a aquel lugar a la vera del río y le pedían al molinero que les diese cerezas, se las echaban en el esquero y las iban comiendo por el camino, sin desmontar siquiera del caballo, y de pensarlo casi le parecía que sentía en la boca el sabor de aquellas guindas que comió años atrás. Así que le dijo a la hija del molinero que les pusiese allí algún asiento para comer a la sombra, bajo la parra y junto a los cerezos, y que antes de nada les trajera unas pocas cerezas de aquellas, que las quería probar porque todavía no había tomado aquel año.

La mujer puso un par de serones para que sirvieran de asiento y un banquillo de madera, y sobre él colocó una artesa vuelta boca abajo para que hiciese de tabla; y aunque todo era muy rústico y muy sencillo, de verdad que se podía comer allí como en un palacio, porque no podía haber techo pintado más hermoso que aquel emparrado, ni tapiz ni alfombra mejor que aquel suelo de piedra, con los dibujos que formaba el sol al colarse por éntrelas hojas, que en algunos sitios parecía que habían caído lascas de plata al suelo.

El señor se sentó en uno de los serones y, como vio que Joan Galba se quedaba de pie, le dijo que tomase el otro serón y se sentase a la tabla, frente por frente con él, como suelen comer en el campo los pastores o los caballeros, cuando van de caza, que en lugar de sentarse uno al costado de otro, como se hace en corte, forman rueda y comen unos enfrente de otros.

Joan Galba se sentó y la mujer trajo las cerezas recién cogidas y mojadas, porque para que estuvieran más frescas las había puesto en un cestillo y había metido el cesto en la corriente del río. El señor empezó a comer y, a cada cereza que comía, se echaba el hueso en la mano y lo tiraba luego al suelo debajo de la tabla; porque así se ha de hacer; que si uno está en la mesa y tiene que escupir cualquier cosa, no debe hacerlo ni sobre la tabla ni en ningún sitio donde se pueda ver, sino echarlo con disimulo bajo la mesa o entre las piernas. Pues ya hemos dicho que el señor de Bonastre comía siempre con mucha limpieza, y no solo cuando estaba sentado en mesa con manteles.

Las cerezas parecían dulces y frescas, pero Joan Galba las miraba sin atreverse a tocarlas, aunque del ejercicio de la mañana y del calor del mediodía tenía mucha sed. El señor, que lo notó, le dijo que comiese, y como él tomó solo una o dos, agarró un puñado y se lo puso delante a este caballero. Y, cuando lo hubo acabado, le puso otro, hasta que acabaron todas las del cesto.

Mientras tanto, la hija del molinero había preparado de comer, y lo trajo todo junto en un tajador de madera. Puso también en la mesa media hogaza de pan, un cuchillo y un pichel de vino. Pero no les dio agua para lavarse las manos porque entre las gentes del campo eso no se usa, que es una cortesía de los que viven en la corte o en la villa.

El señor le dijo a la mujer que se marchase a sus tareas y a Joan Galba que le sirviese y que luego se sirviese a sí mismo. Él se puso en pie, tomó el pan y el cuchillo, cortó primero una rebanada gruesa, tan ancha como la hogaza, y se la puso delante al señor; y como don Arnau se lo dijo, también cortó otra lonja más delgada para sí. Luego fue tomando pedazos de la comida que había traído la molinera, que era una mezcla de diversas carnes como las hacen en aquella tierra, metidas en tripas de cerdo y cocidas para que se conserven mejor; que luego, después de cocidas, las hacen a la brasa o las pasan por la sartén, y otras las toman frías. Cada pedazo grande él lo iba trinchando y poniéndole un poco al señor sobre la hogaza, procurando que el jugo de lasque estaban fritas no fuese escaso ni demasiado, porque si es poco resulta el pan seco y si es mucho se ensopa. Y cortó también algunos pedazos de pan más pequeños para tomar con ellos los trozos de carne sin mancharse los dedos.

Una vez hecho esto, el señor le indicó que se sentase y comiese con él; Joan Galba esperó a que don Arnau tomase uno o dos bocados y luego comenzó a comer con gana, que en aquel lugar tan agradable y con la comida bien aderezada, se le olvidaron todas sus penas.

Paloma Díaz Mas (1999): La tierra fértil. Editorial Anagrama, Narrativas hispánicas: 272. Páginas394-396.

La Ben Plantada

Ramon Casas (1894) : Abans del bany

Eugeni D'Ors (1911): La Ben Plantada

Fisiologia de la Ben Plantada

No hi ha damunt la terra millor fortuna que és la salut. I la Ben Plantada n'és tan rica com escau a la pròpia missió i a son acompliment perfecte.
La fam
Sempre és una ruda prova, per a un déu o per a una deessa, l'ésser vist menjant. Com l'excursió d'avui ha estat de tot el dia, ha calgut que vegéssim com menjava la nostra Teresa. La nostra Teresa té bon apetit. No és vegetariana. No és excessivament llaminera. Devora amb tanta dignitat com naturalitat.

( Ed. Quaderns Crema, 2004: pàg. 93)
Més sobre l'autor:
Pàgina sobre D\'Ors

L'arròs amb suc o la poesia als fogons

Uns escamarlans fresquíssims

—Quin arròs amb suc faran, ¿eh? —digué la venedora gran al senyor Barbarà tot donant-li una gran bossa—. No oblidi de posar-hi pebre negre i julivert trinxat, als tomàquets.

—I un bon raig de vi blanc! —digué la noia sense deixar de riure.

Quan sortíem del mercat, dúiem tres bosses plenes i molta lleugeresa, caminant els quatre de costat pel centre de la Rambla, com si fos una festa. [...]

Sobre el marbre rosa de la gran taula de la cuina vàrem disposar les ampolles, els tomàquets, els pebrots, les taronges, les llagostes, els escamarlans, els musclos i la resta de peix, i de seguida entrà l’Arnau de Barbarà disfressat de cuiner amb l’alt barret de roba blanca. Amb cançons de la Traviata, exclamacions de la Clàudia, remor de sofregit d’all i pebrot, renecs entusiastes i riallades generals, procedírem a sublimar els aliments en cultura, en una cultura que, com deia el senyor de Barbarà, era un producte del gran Carême i del Quico de Calella, que li havia ensenyat a fer l’arròs amb suc. El senyor de Barbarà ens feia olorar el brou, contemplar el congre, observar les dues pues dels pessics, remenar l’arròs i tallar en rodanxes les taronges, i d’això en deia poesia.

—Només en Sagarra —explicava— en té tanta, de poesia, perquè ell també en sap, de fer bullir les escórpores i els caps de lluç.

Mentre s’acabava de coure l’arròs, vàrem menjar els entremesos a la mateixa cuina.

Josep M. Carandell (1985). Prínceps. Barcelona: Laia (pàg. 235)

Informació sobre Josep M. Carandell: Corpus literari

Les pomes d'or de les Hespèrides

El jardí de les Hespèrides. Frederic Leighton (1892).

Imagineu-vos un jardí, és a dir, no pas un jardí, que és poca cosa, sinó un parc, un parc immens, que s’estén a pèrdua de vista. Arrer arreu només veieu arbres corpulents i frondosos que exhalen les més delicades aromes; ací i allà, grapats de flors, enceses i rares, que exhalen els més suaus perfums; i només heu de fer que allargar el braç per abastar tota mena de fruites. Nius de verdor, racons misteriosos i encisadors, fonts límpides i pures que canten en el silenci del bosc, de tot hi ha. En mig d’aquestes incomparables riqueses, acumulades allí per la generositat d’una naturalesa pròdiga, heus aquí unes pomes l’esclat de les quals sobrepassa el que pugueu imaginar. Per això en diuen Pomes d’or.

[…] Després de llargues i pesades caminades, Hèrcul s’atura un moment prop d’una font per reprendre alè i per refrescar-se un xic. No gaire lluny de la font, hi havia una nimfa asseguda damunt d’un banc de molsa tot esmaltat de margaridoies. La graciosa criatura, commoguda en veure que el formós viatger estaba confós, va dir-li: “Em sembla, senyor, que el vell Nereu, que és un déu marí, fill de l’Oceà i de Tetis, us podrà ajudar. Nereu sap moltes coses i potser us donarà raó del que cerqueu.”

Emili Genest (1988). Figures i llegendes mitològiques. Barcelona: Ed. Joventut (pàg. 151-152)

Assaborint unes albergínies

Bodegas Mezquita (2010). Berenjenas fritas

m’agraden molt les albergínies
i tu les fas molt bé,
exactament les deixes en el seu punt d’oli i farina.
és una delicia de les dents,
com abans ho és de la mirada,
en llesques com palaies,
gustosament se’m desfan a la llengua.
demore el got de vi per fruir-lo més.
per aquestes belles i molt agradables albergínies
que tu m’has enllestit
faria l’única cosa que no pensava fer:
casar-me, casar-me, és clar, amb tu.
allarga’m el pitxer.
gràcies.

Vicent Andrés Estellés (1970). Horacianes.

Pintura de Francisco Pelayo Somoano

Conflictes alimentaris

Àngels, de Perugino (1445-1523)

Quan el refús del gall va esdevenir definitiu, l’àngel davallà altra vegada damunt l’assemblea dels ancians.

—Adonai no ha vist amb bons ulls la vostra reticència als seus desigs, però la misericòrdia de l’Altíssim és infinita i pensa que per una qüestió dietètica tampoc no paga la pena engegar a dida compromisos antiquíssims i solvents. Per això m’envia altre cop entre vosaltres per anunciar-vos les seves consignes. Digueu així a tota la comunitat d’Israel: quan arribi el dia deu d’aquest mes, que cada cap de família aconsegueixi un peix gros, nero o mero, dèntol, orad, sard, corbai, oblada, roger gros, congre o llobarro. Ben escatat, deixeu-lo en cassola terrera amb un dit llarg d’oli en record de les pesades hores de l’esclavatge. Fet a trossos llenceu-li una mica d’all —llàstima no conèixer encara altres vegetals sucosos i odorants—, si pot ser, tendre. Es mig cou tot plegat i afegiu-hi julivert picat i una cullerada d’allioli negat, per recordar que els esporços de l’home no són res si Adonai no hi posa la seva ajuda. Deixeu-ho coure amb dues o tres xicres d’aigua. Una vegada menjat, pengeu al llindar de la casa l’espina sencera del peix, sense trencadissa de cap mena. Així coneixerà l’Altíssim les llars dels seus fidels.

L’assemblea restà en silenci.

—Que tampoc no us està bé? —s’impacientà l’àngel.

Ningú no gosà respondre. Passada una estona, un dels ancians més ancians, prudent però savi, hereu de murrieries eternes d’un poble avesat a la dialèctica, s’alçà des del fons.

—No hi ha millor plat de peix que la vedella amb pèsols —cità un proverbi antic, que cap altre dels presents no coneixia. S’hi afegiren, però, amb inclinacions afirmatives del cap.

—Voleu dir el que em sembla que voleu dir?

Ofèlia Dracs (1985). Boccato di cardinali. València. Tres i quatre (pàg. 54-55).

Perugino
Ofèlia Dracs

La guerra a Sicília , segons Camilleri ( La pensió Eva, 2008)

Port de Cefalú (Sicília).Fotografia:Beatriz Comella

Andrea Camilleri (2008)Pensió Eva. Cada dia era més difícl trobar queviures. Les barques de pesca no sortien gaire sovint perquè corrien el perill de rebre trets de metralladora o d'anar a espetegar contra alguna mina.El pa que donaven amb la cartilla de racionament era verdós de tanta floridura com tenia, i si l'obries, agafaves una mica de molla, en feies una boleta i la llançaves contra la paret, s'hi quedava enganxada com si fos cola. D'oli ja no se'n trobava, i de carn, encara menys. El sopar a la pensió alguna vegada es va haver de fer només amb olives, sardines en salmorra i formatge per acompanyar els dos pans de pagès del bo que en Jacolino, misteriosament, treia, no se sabia d'on.Allò que no faltava mai, per això, era vi.

Francesco Costa: Nàpols (Un embrollo en la pantalla, L'imbroglio nel lenzuolo, 1998)

Mercat de la Vucciria - Palermo- fotografia:Beatriz Comella

Francesco Costa: Un embrollo en la pantalla (L'imbroglio nel lenzuolo, 1998)

Celestina miró alrededor con ojos hechizados, por todas partes había cajones de manzanas, de limones, y en unos estantes se alineaban unos frascos de vidrio repletos de mermelada de membrillo, de berenjenas en aceite, había setas secándose y del techo colgaban ristras de ajos y retahílas de salchichas, y además había cajas con patatas, cebollas, calabacines, pimientos, ahí adentro solo vivían dos y mira toda la comida que tenían, y sobre la mesa había muchas jarras de agua con limones cortados por la mitad adentro, relamente hacía calor y ellas, en casa, siempre tenían poca agua y les tocaba recogerla cuando llovía.

Francesco Costa en la wikipèdia (italià)

Els bunyols (brunyols) de Quaresma.

Brunyols de Palafrugell (2013) Fotografia: Fina Masdéu

Hem estat al temps de la Quaresma, que és una part de l’any perfumada de mimoses i de violes, i, per tant, ens trobem a l’època dels bunyols, que a l’Empordà, sigui dit tot passant, són exquisits. (Del bunyols, a l’Empordà, en diem brunyols.) En realitat, amb el nom de bunyols de l’Empordà s’ha imposat a tot el país, i sobretot a Barcelona, un producte de la rebosteria que té molta fama, probablement merescuda.

[...] El de les cases particulars és, potser, un bunyol que té menys malícia, potser més  modest, però elaborat amb una naturalitat completa. El sucre que entra en la seva producció, com el pols de sucre que intervé en la seva presentació, no és mai donat a mans plenes. A més, és menys vaporós, més sec, i això contribueix a la seva conservació. Aquestes particularitats són francament positives.

Aquí va néixer Josep Pla (al costat, al núm. 51, hi ha la Fundació Josep Pla; Palafrugell). Fotografia: Fina Masdéu

A l’època dels bons temps dels bunyols, a l’Empordà, els feien a coves. Hi havia el bunyol d’abans de Sant Josep i el de després d’aquest sant importantíssim. S’havien, doncs, de conservar, sense que l’excés d’oli els convertís en un panorama melangiós, tous, humits i desfibrats. El bunyol no ha d’ésser mai excessivament plàstic. Ha d’oposar, a la queixalada, una lleugera resistència –sense exagerar, naturalment. Aquesta és, potser, la característica més notòria del bunyol. Els de confiteria són molt més plàstics i d’un color més obscur que els familiars, que són més daurats i més secs. Els primers es mengen sobre la marxa, i si passen bé, com passen... no en parlem més!! Els altres s’han de conservar, cosa ja més difícil. En definitiva, hi ha bunyols tous i bunyols secs.

Vaig veient que estem relliscant devers una vella polèmica: la de saber quin grau de greix i d’ensucrament –i en definitiva de tonalitat- han de tenir les pastes de la rebosteria d’aquest país.

Josep Pla (1980). “Els bunyols”, dins El que hem menjat. OC, 22. Barcelona: Destino.

L'ou ferrat

J. Torres-Garcia. Dos figuras.

A l’hora de dinar, el menú era sempre el mateix: dos ous ferrats i un bistec amb patates. Era una perspectiva d’una irreparable tristesa. Arribà un moment, però, que vaig adonar-me d’una cosa que em féu molta pena. Aguilar tallava primer els ous amb un ganivet, com si es tractés d’un aliment de gran solidesa, i després els menjava amb la forquilla. Els esforços que havia de fer per aconseguir-ho eren penibles. Els rovells i les clares li queien al plat a causa de l’engraellat de l’instrument. Quan intentava amb la forquilla portar-se aquelles coses toves i líquides a la boca, el fracàs era visible. A la fi, no tenia més remei: sucava les matèries amb el pa –espectacle poc agradable de veure-, el bigoti de llargues i elevades guies se li tornava groc, i així corregia l’estrall que havia fet. Un dia vaig trobar l’estudiant mallorquí al corredor en penombra de la pensió i li vaig dir:

-La idea del senyor Aguilar segons la qual els ous ferrats s’han de tallar prèviament amb el ganivet és un error complet.

-Té tota la raó –em respongué.

-Em fa molta pena. És un fenomen que no s’hauria de produir en una taula col·lectiva.

-Evidentment.

Josep Pla. Retrats de passaport. Obra completa, 17. Barcelona, 1982. Destino.

Fertilitat

Cel de capvespre. Fina Masdéu (2012)

I tornava de l’hort la bona esposa, coronada de fruita primerenca, rient amb son esplet de coloraines. A l’arribar a casa, amb un somrís d’amiga que no oblida a l’amic per lluny que el tinga, buidaria el present sobre la taula i li diria: -Mira quin bé de Déu! La duc expressament perquè la tastis...- I anava caminant, calma i serena, com una gran deessa camperola; i l’esclat fantasiós d’aquella posta li tenyia amb reflexos purpuris, com sang d’una matança imaginària, los braços ferms i gràcils com pilarets de marbre, i la cara escaienta.

Arribà als magraners d’aquella feixa, i amb una gran sorpresa sentí aquell cop de cor  i aquella angoixa estranya que l’havien ferida a la pujada i que van perdurar bon tros de tarda mentre enasprà a les mongeteres tendres i abeurà son hortet rega per rega. [...]

Magraner. Fina Masdéu (2012)

De sobte retrunyí tota l’escala amb gran remor alegre i entrà ell, lo marit, panteixant de la folla correguda, i, sense dir un piu, abocà sobre el llit la presentalla: una cascada verda, una gran degollina de caparrons pintats, tots amb sa coroneta retallada; cada un, al rebotar, prenia una espurneta de la llum del gresol, com feble esclat de vida.

La nova mare s’adreçà anhelosa, amb una extremitud de tots los nervis, badà els ulls resplendents, ubriacs de desitjos, i enfonsà, amb avidesa, les dues mans enmig de les magranes.

Se posà a mossegar de l’una a l’altra amb estranya delícia ardidament, amb ànsia esbojarrada, aquella fruita insaborosa i verda, que de tant aspra feia fer ganyotes. Déu sap quanta en menjà! Fins que, rendida, deixà caure son cap sobre el coixí, i els braços s’aturaren d’ells mateixos

Víctor Català. “L’enveja”, dins Drames rurals (1902). Barcelona, Edicions 62 (1982).

Més sobre Víctor Català (Caterina Albert i Paradís).

Sopa de dragons blancs

Una sopa excel·lent. Fotografia: Fina Masdéu (2011)

-Un poc més de xampany –digué el baró-. Ens hem d’acabar aquesta botella abans de sopar. Encara n’hi ha una altra en fresc. I per després de sopar... –va fer una pausa-, un Tokai del temps del rei Carles.

-No serà tant –rigué en Mike-; però, així i tot, esplèndid! Sopem!

Els veia molt confiats de sopar, però jo no ho estava gens. Bé és ver que aquella gent de qualsevol cosa en deia sopar. Però resulta que m’errava de tot: la minyona-bruixa entrava amb una safata fumejant, que feia olor d’herbes muntanyenques.

-Què fotres t’has inventat avui, dimoni? –demanà el baró.

-Cambuix de Sant Joan –va dir ella, sense returar, i es va senyar de pressa, murmurant alguna cosa.

Vaig quedar convençut que ens donava mal bocí. Deixà la safata sobre la taula i se n’anà, sense deixar de murmurar coses en veu baixa. Dins la safata hi havia carn amb salsa, brins de fonoll, fulles d’herba-sana i qui sap si moraduix i tarongí i donzell i totes-herbes, com n’usava ma mare en guisar no sé quins condiments antiquíssims.

-Tu creus que això és mengívol? –demanà en Mike?

-A mi –vaig respondre, fent-me l’esprit fort-, em resulta familiar.

-De segur que és alguna cosa exquisida –assegurà el baró.

Tornava entrar la minyona amb les tovalles i els plats i els coberts. En efecte: no hi havia taula parada.

-Tot ho fa molt bé, però al revés –explicà el baró-. Eh, calipígia? –i li pegà un cop a les anques.

La bruixa parava taula i el baró aguantava la safata. Ajudàrem en Mike i jo a repartir els plats i els coberts. En veure que ja no feia falta, ella se’n tornà a la cuina. Tornà al cap de poca estona amb una sopera plena d’una sopa gelada, que no era gazpacho ni vichysoisse ni cap de les sopes fredes més o menys conegudes. Però tampoc no havia portat els plats sopers i calgué esperar que els anàs a dur. [...]

La sopa era molt bona, cal confessar-ho, però jo la menjava com a estugós, perquè Déu sap què, i, a més, que en Llorenç Villalonga m’havia contat la història del cuiner xinès, que feia, precisament, unes sopes molt afamades i arribaren a saber que n’arribava a aconseguir la qualitat excel·lent ficant una rata morta dins el brou. No vaig gosar repetir el conte, naturalment. Però no calia tanta consideració, perquè el baró comentà:

-Una sopa excel·lent. La fa amb picadís de dragons blancs.

-Jo –digué en Mike- n’hi ensenyaré de fer amb dragons negres: serà de molt més efecte.

El baró rigué com si s’hagués tornat boig. I ens menjàrem la sopa. La minyona entrava encara i sortia portant, ara un platet d’olives, ara envinagrat de fonoll marí... El baró l’aturà:

-No treguis tantes coses, que llavors estaràs una hora per llevar taula.

La minyona tornà agafar el que havia tret i s’ho endugué dins la cuina. Seguia remugant en veu baixa.
 

Jaume Vidal Alcover. Les quatre llunes. Barcelona 1969. Editorial Selecta.