Croquetes

Aparador de la Trattoria Ponte Rosso (Milano), amb una cuineta de joguina. Fotografia: Fina Masdéu

La pasta ja és freda al cossi gros, damunt de la taula de marbre grisenc que l’ús i el temps han tacat i envellit. Amb dues culleres començo a donar-los una forma volgudament regular i les passo al bol ple d’ou batut perquè se’n comencin a xopar. No sóc ni a la meitat i les espatlles em roseguen, totes les taules són massa altes per a mi. Descanso i guaito a la finestra oberta que filtra la claror de la tarda aixafogosa de juliol. Les ombres es multipliquen, deformades pel bellugueig de les fulles eixutes del castanyer immens, interposat, sempre, entre el sol i l’interior.

Em giro cap a la taula i les últimes brases de la cuina econòmica, encesa al matí, em recorden la llauna de pa que, un dia per setmana, es torra al forn aprofitant el caliu, tot esperant el primer dia de pluja que el dugui a bullir amb alls i farigola del bosc petit. Torno a la feina i el fred del marbre em regenera les mans enganxifoses, més ou.

Una a una i una darrere l’altra, la vista se m’escapa a les rajoles de blavet esquerdades per la roentor del foc, esquitxades: oli, sucs de rostit o vapors aromàtics les han malmenat. Acabo amb les culleres. De la lleixa blanca del darrere, agafo el pot del pa ratllat. Obro l’armari gran del racó i de tants estris no sé quin escollir: els ulls se’m perden per les cassoles fumades d’alumini, impossibles de fer lluents, i per les paelles encrostades d’un sutge anquilosat.

Un altre bol i l’arrebossat.

Ja estan, les deixo a la repisa de rajola vermella del costat dels fogons a punt d’enfonsar en l’oli i n’espero el  cruixit tot salivant.

Text cedit per Mariona Quadrada (abril 2013). 

Accediu al seu web: http://www.lacuinadecasa.com/

Pep Coll: Dos taüts negres i dos de blancs

Jose "Tete" Verges (2010): Village house in the Pyrenees

A migdia, quan la mare ha baixat a substituir-la perquè anés a casa a dinar, ha preguntat il·lusionada:

-Dinaré amb el pare?

-No, avui hauràs de dinar sola -ha explicat la mare-. Ja t'ho he deixat tot a punt.

-Ell només vol dinar amb la Maria -ha rondinat la nena.

-No tens raó, Meta. No tens cap molla de raó. Saps que ta germana se n'emporta cada dia el dinar a l'escola. I el pare avui també se n'ha emportat la berena. A la tarda vol a anar a la Pobla i ja saps com és, ell, no vol perdre temps fent viatges.

-No vindrà fins a la nit?

-Fins demà a la nit, Meta! No t'acabo de dir que al plegar se'n va la la Pobla?

La nena ha menjat asseguda al banc del foc amb el plat a la falda. El miol dels gats li ha fet alçar els ulls del plat en el moment que sucava goludament una crosteta de pa al rovell de l'ou. Un parell de gats més gormands que les paelles li pidolaven des de la porta amb uls rodons i desafiadors. Els ha esfurriat. Fora d'aquí! Negrín! Tigre! Marxeu!, ha cridat gesticulant amb els braços. Són de la masia de dalt i els pares no volen que els doni menjar. Que se'ls alimentin ells, diu la mare. Que només baixen aquí a veure què poden rapinyar. S'ha hagut d'aixecar per tancar la porta.

Ha dinat de pressa, així encara ha tingut temps de jugar una mica amb la pesseta que li va donar l'aviador anglès i les pedretes de moro, que guarda sota el llit dins d'una capsa de sabates.

Pep Coll (2014): Dos taüts negres i dos de blancs. Proa. Pàgines 100-101.

Màrius Carol: Un estiu a l'Empordà

Li vaig dir que la portaria a dinar a un lloc que havia d'incloure a la seva guia per a visitants interessats a conèixer l¡Empordà de Dalí. Vaig enfilar el cotxe cap a Corçà, per anar a buscar la carretera que enllaça aquesta població amb Madremanya. És una de les rutes més belles que es poden fer. La carretera serpenteja entre camps i bosquets, sota l'ombra de la serra de les Gavarres. És un paisatge ondulat, pintat amb la paleta dels verds, que algú va qualificar de benigne perquè exalta la vida. Només ens vam creuar amb un cotxe, així que la Nancy va tenir la sensació que havia trobar una drecera per portar-la directament a un restaurant de la Toscana. De sobte, després d'un petit revolt, vam divisar un pujol amb un poble no menys toscà, coronat amb una església a la qual el sol de migdia li conferia un màgic color dorat.

-És aquí on anem.

Vam demanar de dinar a la terrassa del restaurant La Plaça, una mena de pati cobert amb una volta catalana que tenia vistes sobre el jardí. Era un espai plàcid on corria l'aire, amb poques taules, que convidava a la confidència. Hi havia una altra parella quan vam arribar que semblava haver descobert el paradís, o potser era l'efecte d'un cava rosat que anava per la meitat quan vam seure a taula. La Nancy va dir-me que això de l'Empordà era la vuitena meravella del món i que no érem plenament conscients de la seva bellesa i el seu misteri. Jo vaig dir-lo que alguns ho sabíem, però no volíem divulgar-ho per poder continuar gaudint d'aquell paisatge i d'aquella calma, sense ser destorbats per gent de terres llunyanes i properes que ens podien envair en el moment que descobrissin que el paradís era tan a prop de la Mediterrània i tan lluny dels seus somnis hollywoodians. Ella no va voler demanar, així que ho vaig haver de fer jo: de primer vaig escollir una lasanya de botifarra de perol, i de segon, els escamerlans amb un Parmentier al safrà. Per beure vaig triar un vi 5 Finques de Perelada, que estava per aplaudir. No sé si va ser per culpa de la calor, del vi o del component afrodisíac del marisc, però la Nancy es va posar especialmente afectuosa. A mi em va agafar per xerrar molt, mentre ella em mirava amb un permanent sonriure. Abans d'arribar a les postres em va pregar que demanés una habitació per passar-hi la tarda i no vaig saber dir que no, encara que el cos no em demanava sexe. És més, pensava tornar d'hora per veure com anava la verema, però la Nancy va dir-me que a penes li quedaven vint-i-quatre hores i no podia negar-li aquesta última voluntat.

Erri de Luca: Montedidio

Cinzia Robbiano (2009): Margherita

Al lloc que li fa de casa, que era una cofurna de mals endreços, no hi ha electricitat. ÇA la nit hi encén una espelma. La deixa sobre una cadira, diu que ha de ser avall perquè la llum vol pujar. També diu que l'espelma il·lumina la foscor, no la fa fora. Amb el foc del ble el got de vi agafa llum a dins, l'oli llueix, el pa sent el foc i comença a fer olor. Què més mengeu, pregunto. Ceba, diu, al costat de l'espelma és tan bonica que vénen ganes de fer-li un petó en comptes de tallar-la. Després hi posa orenga, la sal brilla mentre en fa caure un pessic dels dits al plat de davant del llum. Mentre diu aquestes coses conegudes m'adono que encara no les havia vistes sota una espelma. Semblen més bones. Són substancioese, en tindrà prou per folar fins a Jerusalem. Després diu que l'estança es torna més gran amb una sola flama, les ombres es mouen a les parets i li fan companyia i diu que a l'hivern l'espelma fins i tot escalfa. Al final del dia escric aquestes coses d'en Rafaniello i després apago el llum. Al papa i a la mama no els agraden les espelmes, en feien servir durant la guerra.

Erri de Luca (2002): Montedidio. Les Ales Esteses, 136: Barcelona. Pàgina 43.

Sebastià Bennasar: El país dels crepuscles

Pablo Cusiné (2013): Pont de Suert

A Casa Manolo s'havien lluït i la Mei havia fet una sàvia selecció. Teníem deu entrepans de llom amb formatge i pebrots vermells escalivats, però a més a més li havien posat cinc carmanyoles amb les sobres de les tapes del dia. Hi havia mandonguilles, mitja truita de patata i carxofa, xampinyons amb allets tendres, sèpia amb salsa i esqueixada de bacallè. Per uns moments vaig ser feliç, supòs que m'havia quedat ancorada la tradició mallorquina dels meus ancestres del variat, una tapa que és una suma de moltes tapes en un sol plat, i cada vegada que podia espipellar una mica de cada cosa era feliç. Els dos microones del refugi començaren a treballar a tota potència i en un tres i no res ens entaulàrem.

Amb aquell àpat, que no arribava al menú que s'havia clavat el migdia a can Juquim, però que sens dubte superava les possibilitats que oferia la seva proverbial nevera gairebé buida, en Ramon va sentir que la cosa començava a compensar. Això i poder-ho explicar tot l'endemà al bar del poble. Hi havia històries per a setmanes. [...]

-Caram, Mei, sí que hi tens bons tractes, amb els de can Manolo.- La Marina Obach s'estava fent llepadis amb les mandonguilles. Es reservava l'entrepà per al final.

-Home, m'han salvat la vida més d'una vegada. Quan viag arribar a Pont de Suert, aquest bar es va convertir en el meu refugi. Jo hi visc molt a prop, i ateses les meves pèssimes habilitats culinàries, el millor que es pot fer és buscar un bar bo i barat.

-Doncs, noia, et felicito, has escollit molt bé.

-En realitat, ho ha fet la Dolors. Quan ha sabut que en Miquel venia amb nosaltres ha dit qu eel millor era un poc de tot, i que als entrepans no hi podien faltar els pebrots.

-És que vosaltres dues encara heu de menjar moltes sopes. La Dolors ja em feia els entrepans amb pebrots quan jo tornava de l'institut i havia d'esperar que la mare em vingués a buscar per anar a Barruera. Arrivaba mort de gana i ella sempre tenia els pebrots escalivats. Aquesta recepta de l'entrepà amb pebrots, después, s'ha escampat per tota la vall i és una innovació que ve de Pont, de la Dolors. Bé, en realitat és que a mi m'agraden molt els pebrots i li vaig dir que me'ls posés. I ella ho va tastar i li va agradar, i l'endemà en va fer per a uns camioners que venien, i va tenir tant d'èxit que des de llavors els entrepans de llom amb formatge genen pebrots.
-O sigui que en realitat ha estat una innovació teva.
-Es pot dir que tècnicament és així.

Sebastià Bennanar (2013): El país dels crepuscles. Crims.cat, Alrevès: Barcelona.

Pinyons

Svein Erik Larsen (2012): Pinje Pinus Pinea Stone Pine

De sobte m’adono que els cinc pins que voregen el camí d’accés són plens d’activitat. Pel so sembla com si els esquirols estiguessin esqueixant fulls de paper, o mossegant panini, aqueixos panets durs italians. Un home baixa d’un bot d’un cotxe, agafa tres o quatre pinyes i continua ràpidament el seu camí. El signor Martini. Espero que porti notícies i hagi trobat algú que pugui llaurar les terrasses. Escull una de les pinyes i la colpeja contra el mur de pedra. En cauen pedretes negres. N’obre una amb una pedra i sosté un òval recobert d’una pell fosca. “Pinolo”, anuncia. Aleshores assenyala les fosques i petites peces escampades pel camí d’accés. “Torta della nonna”, declara, por si de cas no n’he captat el sentit. Millor encara, penso, pesto per fer-lo amb l’abundant alfàbrega que ha sortit de les sis plantes que he plantat. M’encanten els pinyons a l’amanida. Pinyons! I els he estat trepitjant.

Per descomptat, ja sabia que els pinyons vénen dels pins. Fins i tot he inspeccionat els arbres del pati de l’edifici on visc per veure si trobava pinyons enlloc. Però no se m’hauria acudit pensar en els arbres que voregen el camí: fins ara, per a mi no eren més que arbres que no necessitaven una atenció immediata. La imatge que he tingut sempre dels pins era més aviat pictòrica, com aqueixos arbres de vegades atrofiats pels vents marins que abunden en moltes ciutats costaneres de la Mediterrània, entre els quals vagarejava Dante en el seu exili a Ravenna. En canvi, els arbres que voregen el camí són lleugers i alts. Imagina-t’ho, aquest simple pino domestico (el veig a la meva guia d’arbres) donarà els seus fruits mantegosos, tan deliciosos quan es torren. Aquí devia viure una d’aqueixes nonne que fan gruixudes coques guarnides amb pinolo, i feia deliciosos ravioli amb farcit de nocciole mòltes, avellanes, i macarrons i altres torte, perquè també hi ha vint ametllers i un avellaner que fa ombra i es decanta sota el pes de la seva collita. La nocciola creix amb una part aplanada a la base, com si fos un fermall i hom el pogués subjectar a la solapa. Les ametlles estan embolicades amb un suau vellut canyella. Fins i tot l’arbre que va caure sobre la terrassa i segurament s’està morint ha produït una abundant collita.

Potser el signor Martini hauria d’haver tornat ja al seu despatx i s’hagi de preparar per ensenyar a d’altres clients estrangers cases sense teulada o sense aigua, però es posa a recollir pinoli amb mi. Com la majoria d’italians que he conegut, sembla tenir temps de sobres. M’encanta veure la intensitat amb què viuen cada moment. La superfície sutjosa dels pinyons aviat ens emmascara les mans. “Com és que sap tantes coses? –li pregunto. Ha nascut al camp? Les pinyes cauen sempre el mateix dia? Abans m’havia dit que les avellanes són madures el 22 d’agost, festiu en honor de l’estranger sant Filiberto.

(…)

Després de passar mitja hora obrint pinyons, en tinc unes quatre cullerades. Tinc les mans enganxifoses i negres. No m’estranya que les bossetes de cel·lofana de seixanta grams que compro a casa siguin tan cares.

Mayes, Frances (2002). Bajo el so de Toscana. Barcelona: Seix Barral, 78-80.

Dàtils

Plakas (2009) . Vendedor de dátiles

La investigació de fòssils ha aportat una sorprenent descoberta: la palmera salvatge datilera va sorgir a la conca de París.

Els antics pobles del Pròxim Orient foren els primers a domesticar la palmera datilera. A Mesopotàmia s’han trobat testimonis realment extraordinaris que es remunten al tercer mil·lenni. És el cas d’un segell cilíndric que, dos mil anys abans de la Bíblia, mostra l’escena del pecat original amb una magnífica palmera datilera al centre, a la dreta de l’home; a l’esquerra, la dona i la serp.

Els sumeris i els assiris babilònics la consideraren un arbre sagrat. A Egipte fou l’arbre de la vida i, a més a més, el seu nom, bennu, la identificava com l’ocell que diàriament reneix com el sol naixent.

Els grecs també l’anomenaren phoinix, altra vegada un ocell fantàstic que reneix de les seves cendres.

Els hebreus la convertiren en el símbol d’allò just, a l’ensems que en mantenien, especialment pel que fa a la palma, els antics significats: regeneració, resurrecció, immortalitat. A l’Evangeli segons Sant Joan, els habitants de Jerusalem reberen Jesús, en la seva darrera arribada a la Ciutat Santa, enarborant unes palmes. Es tractava, doncs, tant d’una expressió d’alegria com d’una premonició de la mort i la resurrecció.

Els països àrabs, generalment àrids o semiàrids, ofereixen a la palmera datilera un clima ideal, atès que, durant els sis mesos o més que transcorren des de l’aparició dels fruits i la seva plena maduració, aquests poden sadollar-se de llum i, protegits de la pluja, perdre progressivament humitat i astringència.

D’altra banda, tenint en compte la seva remota implantació en aquestes latituds, els palmerars d’Algèria, Egipte, Hedjaz o Iraq han tingut tot el temps del món per diversificar-se i cultivar un nombre considerable de varietats. Només a la regió de Bàssora, fa dotze segles, Jâhiz n’anomenava 360.

La varietat més coneguda és la Deglet Nur, dita així en memòria d’una princesa que, a finals del segle XIII, hauria sembrat ossos al palmerar de Al-Harira, a Algèria. Tres segles després, un plantador de Tozeur la introduí a Tunísia.

Iraq és el país on se’n cultiven més varietats. Les de més qualitat són els seus dàtils Jallâwî i Khadrâwî.

Pereirano 1974 (2009) . El palmeral de Tozeur

Entre Mauritània i el Golf Pèrsic hi ha immensos palmerars que se han convertit en l’emblema de tota una civilització, igual que l’olivera una mica més al nord. El tronc s’utilitza en la construcció d’obra; les palmes, despullades dels seus folíols s’empren per fer mobles; i els folíols serveixen per elaborar cistells i fibres per trenar cordes. El fruit es consumeix tal qual, tendre o madur, però també es destina a mil usos: dàtils confitats o farcits, bunyols, pans de pessic farcits, coques, galetes, torrons.

A Iraq, influïts pels britànics, es preparen els cakes, els puddings i els toffees. D’altres formes més típiques són la truita o el kebbé de Mossoul, preparat amb figues i melassa de dàtils.

A la cuina magribina es preparen cuscús i tajines dolços, així com guisats d’anyell o aviram.

El cor de la palmera datilera es menja cru o cuit, salat o dolç, i també se n’aprofita la saba. En altres temps se’n bevia fins a la sacietat, sobretot fermentada, sense oblidar el vi de dàtils, aromatitzat amb canyella i clau d’espècia, ni l’alcohol, anisat a l’estil llevantí.

Aquest text ha estat extret de  La cocina de Ziryâb. El Gran Sibarita de Córdoba, de Mardam-Bey, Farouk (2002) . Barcelona : Zendrera Zariiquiey,46-50 i ha estat traduït al català per Fina Masdéu.

Més informació: `

La palmera datilera y el dátil
El palmeral de Tozeur
Palmeral d'Elx

Mercat del ram: Vic
Processó de la Burreta: Barcelona
La processó de Verges
Diumenge de rams a toc de dolçaina i tambor
Diumenge de rams a Alacant
Caputxins de Catalunya i Balears

Albercocs

Pepekitchen.com (2009) . Albaricoques almibar pasos

Malgrat el seu nom, prunus armeniaca, l’albercoc no és originari d’Armènia, sinó de la Xina, com el préssec, una altra delícia que els botànics persisteixen a atribuir a Pèrsia. El millor dels albercocs és la fruita de mel i or que només es troba en zones de Llevant. A Turquia i Síria és on l’albercoquer sembla haver escollit la seva residència. 

A Damasc, durant uns quants mesos, l’art de viure coincidia amb el cicle de l’albercoc. La seva floració al març, molt primerenca, anunciava la primavera. Atreia una multitud de passejants cap als jardins de Ghouta, on se’n cultivaven fins a vint-i-una varietats, de les quals només nou han arribat fins als nostres dies.
La fascinació davant la delicada bellesa de les flors de corol·les blanques, reforçades per un tendre color rosa, venia acompanyada d’una mena d’inquietud per la pluja excessivament abundant, el vent violent o la glaçada tardana. Només els crits dels venedors ambulants que ponderaven el michmich baladí, “mandonguilles d’aigua de rosa”, els feien sentir-se segurs i els empenyien a començar la temporada de l’albercoc que, malauradament, esdevenia molt curta després de tan llarga espera: es menjaven albercocs a consciència, fins a sadollar-se’n, per por que en faltessin l’any següent. Immediatament, es veia a totes les terrasses de la ciutat reposar al sol, a l’aire lliure, melmelades i confitures en recipients de diferents mides, amb prou feines coberts per una gasa per protegir-los de la pols i els insectes. Collit al punt i amarat de llum, l’albercoc respon aleshores millor que mai a una de les seves denominacions llatines, apricum, l’assolellat.

Galería de Greg @ Flickr (2008) . Apricots

Però a Damasc l’entusiasme dels nostres contemporanis no té res a veure amb el que sentien els seus avantpassats. Si ens creiem el viatger egipci Badrî, a l’època dels mamelucs, els ulemes no dubtaven a agafar-se unes vacances durant l’època dels albercocs, tot abandonant càtedres i llibres. Així, acataven la tradició instaurada des de mitjan segle XIII per un cadi al qual el sultà Baybars havia nomenat jardiner de Damasc.
Tanmateix, només a Damasc i en cap lloc més, l’albercoc confitat assoleix la sublimació. Només els albercocs secs de Turquia podran competir amb els nuqu’ siris, que consisteixen en suculents baladî aplastats amb el pinyol i assecats al sol. Es consumeixen sobretot en el mes del ramadà, en forma de khochâf, per apaivagar la set.
El qamar al dîn, “la lluna de la religió”, és propietat exclusiva de Damasc. S’obté amassant albercocs, estenent després la pasta sense pinyols damunt de planxes de fusta llargues, d’uns dos metres, i posades al sol. Quan la pasta d’albercocs és seca, s’unta amb oli de sèsam perquè conservi el seu aspecte lluent i oliós abans de ser doblegada com una catifa. S’assaboreix tal qual, o millor encara, remullada en aigua fresca.

Aquest text ha estat extret de La cocina de Ziryâb. El Gran Sibarita de Córdoba, de Mardam-Bey, Farouk (2002) . Barcelona : Zendrera Zariiquiey, 35-37. Ha,estat adaptat per Isabel i traduït al català per Fina Masdéu.

Andrea Corsi (2008) . Mercato di Damasco.

Estambul i la cuina turca

 La cantant Aynur a Crossing the bridge. The sound of Istambul (Fatih Akin, 2006)

El cuiner Gönul Paksoy explica com és la cuina turca, des de la dominació otomana:

La evolución de la cocina turca se puede dividir en varios períodos, a saber: el período de Asia Central; la síntesis anatolia, que se desarrolló tras la emigración a esa región; la cocina de Estambul, o de palacio, y la cocina turca actual.

(...)

Se sabe que el plato turco más antiguo, el tutmaç (Tutma Aç) encabezaba los menús seleucidas y los otomanos. Se trata de un complicado plato de repostería. Era una comida que saciaba, que daba energía y que tenía propiedades curativas. (...) Podemos encontrar platos de repostería similares en los desayunos otomanos.

No cabe duda de que la cocina otomana es la raíza de la moderna cocina turca. Los elementos más importantes de esa cocina son los alimentos que se trajeron de Asia Central. Algunos ejemplos son el çemen, que es un aderezo hecho de hierbas, ajo y pimienta roja, utilizado para cubrir la carne cruda (pastirma), el yogur y la mayoría de las variedades del kebab, así como algunos platos de repostería. Los otomanos jamás perdieron sus vínculos con su antigua cultura aunque gobernaran un inmenso imperio. Pero integraron la cultura que trajeron de Anatolia con las de las poblaciones locales, creando un acervo cultural común.

La cuina turca , segons Gönul Paksoy, cuiner d'Estambul

Venedor de te

D'Orhan Pamuk: Visió del Bòsfor

En los paseos en barca que dábamos con mi madre, a mí me parecía como si los colores procedentes de las colinas del Bósforo no fueran el reflejo de una luz llegada de otra fuente. Me daba la impresión de que desde los tejados, desde los plátanos y los árboles de Judas, desde las alas de las gaviotas que de repente pasaban a toda velocidad ante nuestros ojos y desde las paredes de la caseta medio hundida de los caiques se desprendiera una luz ligera y pálida. Incluso en los días más caluroso del verano en que los niños pobres se lanzan al mar desde la carretera de la costa, en el Bósforo el sol no es totalmente dueño del clima y del paisaje. Ya las tardees de verano, cuando el color rojo del cielo se une a la oscuridad misteriosa del estrecho, me gusta contemplar esa luz incomparable e intentar comprenderla.

De Orhan Pamuk (2003, ed en castellano: 2009): Estambul. Ciudad y recuerdos. Barcelona: Debolsillo Mondadori.

Més informació sobre Orhan Pamuk: Estambul, d'Orhan Pamuk

El Bòsfor a Estambul

Aroma Àrab, de Salah Jamal. La cuina de Palestina

L'autor Salah Jamal és metge, historiador i professor de Cuina i altres cultures a la Universitat de Vic. Va arribar a Barcelona als anys setanta i s'hi va quedar. Des de llavors ha estat estudiant la cuina del seu país, incentivat pels records que aquesta despertaven en un jove que no trobava a la ciutat cap lloc on menjar plats àrabs.
Un fragment de la introducció al seu interessant llibre:

"On i quan elaboràvem aquests 'semiàpats' àrabs? Realment, aquesta era una dificultat afegida, que en molt poques ocasions fou miraculosament superada. Gairebé tots els aproximadament cinc-cents estudiants àrabs residents a Barcelona ( no superaven els dos mil a tota Espanya) s'allotjaven com a inquilins en cases particulars 'sense dret a cuina', tal i com acabava l'anunci d' ''habitació per llogar'...(...)
Però més endavant, a mesura que adquiríem experiència, tant bon punt acbàvem la feina impregnàvem de perfums francesos la cuina, el pis sencer i, fins i tot, l'escala (desconeíxiem l'existència d'ambientadors)..."

El programa Karakia, del Canal 33 va dedicar una de les seves emissions a conèixer-lo : Karakia (programa de TVC) : Salah Jamal i Palestina
Podeu accedir al llibre sencer en castellà des d'aquí ( en dos arxius):
Salah Jamal (2001) Aroma Árabe (part 1)
Salah Jamal (2001) Aroma Árabe (part2)

Una deliciosa recepta amb rap

Al mercat, després de comprar el peix.

[…] la senyoreta Sofia era una senyoreta malcarada i sempre amb aquell posat de tossuda que tenen les persones ben alimentades. No tenia res a veure amb la seva mare i si l’una volia fred l’altra demanava bullent. I tots sempre a deshora i cadascú pel seu cantó. Per a nosaltres era un desfici, sobretot per la senyoreta, que sempre demanava més imaginació: “Avui, Armanda, poc enginy a la cuina, oi? Vermell de primer plat, vermell de segon plat, vermell a les postres!” […]

Només hi havia un plat amb el qual tot eren compliments i unanimitat per demanar-lo: el rap amb gambes. Era una recepta que la tia Anselma —i jo mateixa— copiàvem de la tia Farners. Molt senzill i alhora força entretingut de preparar. És molt millor si els peixos són grossos, cosa que no sempre trobava al mercat de Barcelona i a vegadesni tan sols a can Quintana. Se’ls treu l’espina i per rostir-los es lliguen els lloms, que, si no, la carn blanca es torça. Preparo damunt la llauna un llit de ceba picada, amb quatre tomàquets, all, llorer, pebre i sal i una punteta, només una punteta, de farigola. Poso el tall i les espines al damunt, ho rego amb una miqueta d’oli i cap al forn. Al cap de deu minuts, no pas més, miro si cal donar-li la volta, que depèn del gruix del peix, i hi tiro un rajolí de vermut  blanc sec. El deixo encara dos minutets, que agafi el regust del vi, i trec el rap deixant que la verdura s’acabi de coure. Al cap d’un quart d’hora hi tiro les gambes, que amb cinc minuts són llestes. Un cop tot cuit, s’han de pelar les gambes mirant de treure tota la substància dels seus caps per barrejar-la al sofregit. Reservo el rap i els crustacis i passo tota la resta pel colador xinès, per fer-ne una salsa fina. Preparo una maionesa, generosa, força generosa. I la gràcia consisteix en la presentació a taula, amb la plata de servir força gran i plana: primer, untada de maionesa, hi poso el rap, fred, a talls no més gruixuts que el meu dit petit, i pel damunt les cues de les gambes. A l’últim moment, uns segons abans de portar el plat a taula, hi tiro pel damunt la salsa fina ben calenta. La barreja de fred i calent i de la consistència del peix amb la cremositat de l’adob agradava a tots els Valldaura.

Montserrat Casals i Octavi Martí (2009). Els dissabtes, mercat. Memòries de l’Armanda. Barcelona: La Magrana. Premi Sent Soví de Literatura Gastronòmica 2008.

http://cat.rba.es/Serveis/Premis/Premi-Sent-Sovi-de-literatura-gastronomica 

Ferragosto

Terrace in Cortona (2007). Echiner1

Ferragosto, que és dia festiu, al principi ens desconcertava, fins que no vam començar a comprendre que és un estat mental. Nosaltres mateixos hi hem entrat gradualment. En poques paraules, ferragosto, el 15 d’agost, marca l’ascensió del cos material i l’ànima de la verge Maria cap al cel. Per què el 15 d’agost? Potser perquè feia massa calor per romandre un sol dia més a la terra. El sostre de volta de la catedral de Parma en mostra la gloriosa ascensió envers el cel, acompanyada per una gernació. Des de la perspectiva de qui mira des de baix, el que hom veu són unes faldilles inflades en la seva elevació per l’aire. Això sí que és un triomf de l’art: no es veu la roba interior de ningú. Però de fet el dia no és més que un senyal, ja que el seu significat més ampli implica que l’agost és un mes de vacances i un període d’intens laissez-faire. Estem començant a comprendre que la feina diària queda en suspens durant tot l’agost. Encara que arribin a una ciutat hordes de turistes, és possible que la seva millor trattoria tingui penjat un rètol de chiuso per ferie, tancat per vacances, i que els amos hagin fet les maletes i hagin marxat cap a Viareggio. La lògica mercantil dels nord-americans aquí no ajuda. Els italians no es dediquen necessàriament a amassar diners durant la temporada de turistes i se’n van de vacances a l’abril o al novembre, quan ja se n’ha anat tothom. Per què? Perquè som a l’agost. La taxa d’accidents a les autopistes augmenta vertiginosament. Les ciutats costaneres estan atapeïdes. Hem après a posposar qualsevol projecte més complicat que fer melmelades. O fins i tot això: omplo la meva gorra de prunes, m’assec sota un arbre, les mossego absorbint-ne el suc i quan acabo en llenço la pell i el pinyol per damunt del mur. Arreu d’Itàlia, la festa de l’Assumpció invita a les celebracions. Cortona celebra una gran festa: la Sagra della bistecca, una festa per als grans bistecs de la comarca.

Mayes, Frances (2002). Bajo el sol de Toscana. Barcelona: Seix Barral, 214-217. Traducció al català de Fina Masdéu.

Si voleu continuar llegint, CLIQUEU-HI.

Frances Mayes

Frances Mayer Website: See You in the plazza!

Bramasole

Hand picked under theTuscan sun

Terrace in Cortona (2008). Anahata Katkin

Cortona

Cortona web: Welcome to Cortona
Viajeros.com: Bajo el sol de la Toscana

La carabassa

Luis Meléndez

La carabassa i altres cucurbitàcies tenen mala fama. A Espanya val més no rebre’n ja que indiquen que les coses han anat malament: que hom ha suspès els exàmens o que ha estat refusat en afers amorosos. 

Els orientals han procurat a la carabassa un destí menys cruel. A l’Extrem Orient fou símbol d’abundància i fecunditat, tothora que les seves llavors, que es consumien a l’equinocci de primavera, es consideraven com un aliment de la immortalitat. Al Pròxim Orient, on la cucurbitàcia més preuada sembla que ha estat el cogombre, es coneixia la carabassa des de l’època preislàmica. Tanmateix, serà l’islam qui en doni les cartes de noblesa, ja que al Corà es diu que Jonàs, després d’haver estat engolit a les entranyes d’una balena, fou expulsat “en un estat lamentable sobre una platja deserta” on el Senyor estengué al seu damunt una planta de grans fulles, el yaqtîn. Ara bé, aquesta paraula, que en un principi designava qualsevol planta arrossegadissa, més endavant es referia únicament a la carabassa.

N’existeixen diverses espècies i un nombre considerable de varietats que van des del petit carabassó a la majestuosa carabassa americana, algunes són allargades, altres arrodonides, unes altres esclafades, deprimides, estrangulades, llises o rugoses, de color crema o verd fosc, grogues o vermelles, d’un sol color o de ratlles. La majoria ens han arribat d’Amèrica, entre les quals la carabassera de carabassons, desconeguda a l’Edat Mitjana en les nostres latituds.

Els agrònoms i botànics àrabs de l’edat clàssica fan referència a moltes varietats, però tan a correcuita que resulta impossible saber a quines espècies pertanyen. Els àrabs coneixien la carabassa “dels pelegrins”, la forma d’ampolla de la qual, amb un broc més o menys llarg, és en bona part la raó que s’anomenés qar’a, carabassa, la part inferior de l’alambí.

Sens dubte, també cultivaren una carabassa amb olor de almesc i moltes altres varietats, suficients per permetre’n un ús refinat a la cuina. Mentre que Baghdâdî (1226) o Ibn al-‘Adîm (1626) en donen una gran quantitat de receptes, les obres europees només en donen 3 sobre 2.274 menges inventariades, a causa del seu manifest desinterès envers la carabassa, però sobretot del menyspreu de què eren objecte totes les verdures en general abans del Renaixement.

Ara les dues ribes del Mediterrani rivalitzen a l’hora de reverenciar les verdures, tot i que els àrabs hi mantenen un lleuger avantatge. Ens n’adonem quan tenim el privilegi de tastar el tajín marroquí de corder o de pollastre amb puré de carabassa caramelitzada i perfumada amb canyella.

Els algerians utilitzen una altra varietat de la carabassa, però la recepta és pràcticament la mateixa, només que afegeixen al puré una cullerada d’aigua de flor de taronger.

Als tres països del Magrib gaudeixen dels cuscús en què les carabasses vermelles s’acompanyen de moltes altres verdures, com el famós cuscús bidaui, o amb una o altra verdura en concret, per exemple faves verdes, com a Tunísia.

Al Pròxim Orient, sobretot a Síria, hi ha dos plats que criden l’atenció: l’un associa la carabassa a la cuixa d’anyell i als cigrons, l’altre, a la carn trinxada, les nous i una salsa de crema de sèsam amanida amb llimona. Es pot servir amb arròs, però resulta molt millor amb blat triturat. El fet d’associar la carabassa i el blat sempre resulta, com es pot comprovar menjant kebbé amb carabassa. Foren els cristians de Síria i del Líban els qui amb gran saviesa l’inventaren per al període de Quaresma.

El carabassó

El carabassó ocupa a la cuina àrab un lloc destacat. La cuina siriano-libanesa té cinc plats de carabassons farcits bastant senzills de fer: carn, arròs, pinyons, ceba.

A Algèria preparen la confitura de carabassó blanc.

Al Marroc preparen el cuscús amb carabassons, faves fresques i naps, perfumat amb coriandre. Els marroquins a més a més fan un ús perspicaç del carabassó fent-lo servir de càntir, que anomenen slauia i s’assembla al yaqtin del Llevant.

I la flor del carabassó?

Hi ha potser una menja més subtil que aquestes flors grogues, amb prou feines rentades amb aigua fresca, i després submergides en un arrebossat lleuger abans de ser fregides?

La segona menja és encara més meravellosa. Imaginem-nos una carabassa sencera que hagi romàs durant dues hores al forn i escampada en capes successives: pa torrat fregat amb all, xampinyons, formatge ratllat i crema de llet fresca. Després es barreja delicadament la polpa i es posa la carabassa al mig de la taula presidint-la majestuosament. Doncs bé, encara que siguem insensibles als contes de fades, creurem que es tracta de la carrossa de la Ventafocs.

Mardam-Bey, Farouk (2002) . La cocina de Ziryâb. El Gran Sibarita de Córdoba. Barcelona : Zendrera Zariiquiey, 55-58.

Isabel Castro: El mercat

El mercat de Jerusalem

L'encant sensual del mercat de Jerusalem, amb els ulls d'una dona immigrada, vist per Amos Oz:

Vet aquí, potser, una escletxa per on observar i reconstruir una mica el que despertaven els paisatges, els colors i les olors orientals al cor de l’àvia i tal vegada també al d’altres immigrants-refugiats procedents dels pobles grisosos-tardorencs de l’est d’Europa, totalment impressionats per la pletòrica sensualitat llevantina, fins al punt de construir-se un gueto per protegir-se de la seva amenaça.

La seva amenaça? Possiblement no va ser a causa dels perills del llevant que l’àvia va mortificar i purificar el seu cos amb banys d’aigua bullent, matí, tarda i nit, tots els dies que va viure a Jerusalem, sinó precisament a causa de la fascinació del seus encants sensuals, del propi cos, i de la forta atracció dels mercats curulls a vessar que es desplegaven al seu voltant i la feien inspirar fins el fons del diafragma, marejant-la i fent-li flaquejar les cames, amb aquella disbauxa de verdures, fruites i formatges condimentats, d’olors acres i de menges guturals, exòtiques i rares que l’excitaven, i les mans àvides que palpaven i recercaven el fons ocult de les piles de fruites i verdures, els pebrots vermells, les olives adobades, la nuesa d’aquelles carns grasses, sangonoses, despullades i envermellides, sense pell ni vergonya, balancejant-se en el ganxo, i la gran quantitat d’espècies, perfums i pòlvores fins fer-te fondre, gairebé desmaiar, la gama d’encants depravats del món amarg, picant i salat, i també les aromes del cafè verd fincat-se dins les entranyes, i els recipients de vidres plens de begudes de colors amb glaçons i rodanxes de llimona, i els robusts carregadors del mercats, morenos, peluts, nus fins la cintura, amb tots els músculs de l’esquena movent-se per l’esforç sota la pell calenta i brillant al sol pels reflexos dels rierols de suor. I si els rituals de neteja de l’àvia només només eren una mena de vestit espacial hermètic i estèril? Un cinturó de castedat antisèptic que l’àvia, d’ençà de la seva arribada al país, hagués forjat al seu voltant per protegir-se voluntàriament, tancats amb set cadenats i destruïdes totes les claus?

Al final va morir d’un atac de cor: és un fet. Però no va ser l’atac de cor el que la va matar, sinó la neteja. O potser no la va matar la neteja, sinó els desitjos secrets. O potser no van ser els desitjos, sinó la siple basarda que aquests li feien. O potser no va ser ni la neteja, ni els desitjos, ni la basarda, sinó justament la seva ira - eterna i secreta – envers aquesta basarda; una ira reprimida, perniciosa, com una infecció mal curada; ira contra el seu cos i els seu desitjos, i també un altre tipus d’ira més profunda, ira per l’essència de la seva basarda als desitjos, tèrbola i verinosa, ira contra la presonarea i la guardiana, anys i anys de dol secret pel temps erm que passa, pel cos que s’asseca i per la bellesa d’aquest cos, rentada milers de vegades i ensabonada fins a reprimir-la – desinfectada, fregada i bullida - , la bellesa d’aquest llevant brut, amarat de suor, bestial i plaent fins a perdre els sentits, però infestat de microbis.

Per llegir-ne més:
Amos Oz(2002) : Una història d'amor i de foscor (Cap. 6)

Més informació sobre l'autor: Amos Oz en català a la Vikipèdia

Amos Oz - The Nature of Dreams
A film by Yonathan & Masha Zur
Israel, May 2009

Boccato di cardinali

Per sorprendre sa santedat, el cuiner pontifici havia apariat un plat típic de la terra natal dels Borja, preparat amb aquella gramínia que els alarbs havien introduït a Occident, que es conrea en maresmes i que fa un gra blanc que, posat en ebullició, rebenta i es fa tou i saborós. Es cuinava la menjua en un atuell de ferro, pla i amb nanses, que els ferrers de Roma no sabien si servia per cuinar o com a escut de condottiero. Transcric la recepta que vingué directament de la Gandia papal, portada per un jueu convers anomenat Climent, que jo mateix, fills meus, he traduït del català:
«Poseu la paella (nom de l’atuell de ferro, que no tradueixo) damunt d’un foc viu d’alzina, roure i taronger. Tireu-hi un petricó d’oli verge i una cullerada de saïm fresc. Sofregiu-hi costella alta de porc, rostimalls de xulla, mitja llebre i dos quarts de pollastre fet bocins. Quan la carn rossegi, afegiu-hi una ceba ben capolada i dos grans d’all picats al morter, amb una mica de julivert. Quan la ceba sigui ben rossa, hi afegireu els cargols bovers, si pot ser sense closca, bajoques, mongeta tendra i pèsols verds. A part, haureu preparat una olla amb brou fet dels menuts dels pollastres, botifarres negres i blanques i una penca de xulla dessalada. Quan el sofregit estigui a punt, hi tirareu l’arròs i el remenareu ben remenat perquè no se us enganxi al cul de la paella. Aleshores anireu afegint el brou de l’olla, ben calent. Salareu, hi posareu pebre bo, pebre vermell i un polsim de safrà i atiareu el foc perquè no minvi la cocció. Haureu de posar un cullerot de brou per cada grapat d’arròs que hàgiu posat a coure i dos més per a la paella. A part escalivareu un pebrot vermell que tallareu a tires. Quan l’arròs hagi rebentat i s’hagi embegut tot el brou, sacsareu la paella per tal que no s’aferri i damunt hi posareu el pebrot escalivat. Cal menjar-lo deu minuts després d’haver-lo retirat del foc. Hi podeu esprémer una llimona al damunt, però cal anar amb compte amb els pinyols.»
I aquest és el plat que els criats van entrar a la Sala de les Columnes. Sa santedat, en veure el menjar del seu terròs va exclamar:
—Xe, collons, una paella!

Ofèlia Dracs (1985). Boccato di cardinali. València. Tres i quatre (pàg. 73-74).

Informació sobre els Borja: Els Borja. Família i mite (2000)

El tomàquet

Piñeiro,Moncho (2010): Tomate

El tomàquet, el moresc i la major part de les bajoques es començaren a conèixer al Vell Món a partir del segle XVI, en portar-los els conqueridors espanyols d’Amèrica. La cuina del Mediterrani, avui fortament marcada pel gust i el color del tomàquet, fins aleshores tenia una consistència absolutament distinta. Mentre que els asteques cultivaven extensament als jardins flotants de Tenochtitlan el seu apetitós fruit vermell per obtenir-ne una salsa condimentada amb bitxo, els italians, per la seva part, la passió dels quals per la pasta es remunta al segle XIV, encara no eren capaços de preparar-la a l’estil napolità o a la bolonyesa...

Des de la seva introducció a Europa, primer a la Península Ibèrica, després a Itàlia, a través del regne espanyol de Nàpols, el tomàquet s’emparentà amb la mandràgora, planta que d’entrada evoca la figura de Circe, la fetillera, i les baies de la qual, suposadament tòxiques, es trobaven revestides de misteriosos poders, especialment afrodisíacs. Això explica possiblement que se l’anomenés “poma de l’amor” en diferents llengües europees. Fins i tot els botànics li donaren el poc agradable nom de Lycopesicum esculentum, és a dir, el “préssec del llop”. 

Mardam-Bey, Farouk (2002) . La cocina de Ziryâb. El Gran Sibarita de Córdoba. Barcelona : Zendrera Zariiquiey, 63-66. ´Traducció al català de Fina Masdéu.

Brunetti recupera el bon humor

Venècia

Es va adonar que no podia anar a casa a veure Paola amb aquell mal humor. Especialment durant la seva primera setmana de classes.
Per evitar-ho va fer una parada al Do Mori, el seu bar preferit, just a quatre passes del Rialto, i va saludar Roberto, el propietari de cabells grisos. Van intercanviar unes quantes paraules, i Brunetti va demanar una copa de Cabernet, l’única cosa que li venia de gust prendre. Per acompanyar-lo va menjar unes quantes gambes fregides, especialitat del bar, i després va decidir menjar-se un tramezzino dels gruixuts, amb pernil i carxofes. Va prendre una altra copa de vi i després d’això ja es va començar a sentir humà, per primera vegada en tot el dia. Paola sempre l’acusava de tornar-se malcarat quan feia estona que no menjava, i ell començava a pensar que tenia tota la raó. Va pagar i se’n va anar; va anar per Rughetta i va continuar el camí cap a casa.
Es va aturar a contemplar les flors de l’aparador de Biancat. [...] Brunetti hi va entrar i va demanar deu lliris blaus.

Donna Leon (2001). Mort en un país estrany. Barcelona: Edicions 62 (pàg.112).

Día de mucho, víspera de nada

Angelo Angelino (2012): Taganu siciliano

Los hermanos y las hermanas Safamita se reunían siempre para la festividad del día de Difuntos. Cada año, a finales de octubre, se celebraba la fiesta campestre en el olivar de Torreche-parla, cerca de Sarentini, seguida inmediatamente por los festejos de Difuntos con sus tradicionales regalos; se concluía después honrando a los antepasados con una misa en la iglesia mayor.

Los Safanita daban mucha importancia a la buena cocina y tenían fama de glotones, lo que, en una isla en la que rige el culto a los alimentos y a las comilonas, significaba que se tomaban la gastronomía muy en serio. En la fiesta se celebraba el fin de la recogida de las aceitunas, que en aquellos campos de clima suave maduraban antes que en otras zonas. Guglielmo Safamita organizaba una fiesta para los aceituneros, que se celebraba de forma separada pero al mismo tiempo que la de los amos. Cada uno de los dos grupos tenía sus especialidades -oveja hervida para aquellos y manjares preparados por los chefs para la familia-, pero compartían el primer plato y el postre.

Guglielmo había adoptado la tradición de los Lattuca, considerada vulgar y casi vergonzosa por sus parientes de la ciudad. Preparaba él mismo el plato fuerte de la comilona; un taganu que saciaba a cien personas. Era este un plato popular, típico de Coppolo, el pueblo de los Lattuca. Consistía en una especie de timbal de macarrones, picadillo de carne con tomate y salchichas, aderezado con queso, sobre el que se echaban cien huevos batidos. Se preparaba en una olla de barro tan grande como dos cántaros, llamado precisamente taganu, que se utilizaba exclusivamente con este fin.

Costanza se divertía: aquella era la única ocasión en la que el abuelo trataba al personal femenino del servicio de igual a igual, como, sin embargo, hacía ella todos los días. Solamente durante esa jornada, las mujeres eran las dueñas de la cocina grande junto al abuelo -Monsù se veía desterrado a la cocina pequeña, donde trabajaba con aires de desdeñosa superioridad- y se levantaban al alba para empezar los preparativos: tiras de pasta del grosor de un pulgar, sacadas del agua a media cocción y puestas a secar una a una sobre telas dispuestas a propósito; un picadillo de carne y tomate hecho como es debido, con todas sus especias, salchichas rehogadas en la sartén, rociadas con vino tinto y cortadas después en trocitos. Las más inexpertas se encargaban de los ingredientes que no necesitan cocción: grandes cantidades de queso de oveja rallado, perejil triturado, huevos batidos. Cortaban trozos de tuma, un queso suave y dulce no curado que el barón hacía traer a propósito de Muralisci, el feudo montañés de Madonie cuyo título ostentaban los Safamita.
A primera hora de la mañana, el barón, seguido por los familiares que querían asistir a la preparación -por lo general, los más jóvenes-,y también por quienes no habían sido capaces de rechazar su invitación, ajaba a la cocina. Protegido con su delantal de cocinero, se ponía manos a la obra. Untaba el fondo y las paredes del taganu con manteca de cerdo y después empezaba a llenarlo usando una técnica antigua. Cubría el fondo y los lados con lonchas de tuma, a medida que el relleno iba creciendo. Disponía entonces una capa de tiras de pasta sin presionarlas, y las cubría después con el picadillo. Sellaba el conjunto con una mezcla de huevos batidos, perejil triturado y queso de oveja, y a continuación añadía otra capa de tiras de pasta. Las cubría con las salchichas y su salsa, añadía después más huevo batido y forraba los lados con más lonchas de tuma. Así, alternando las capas de ingredientes, se iba avanzando entre la hilaridad general. (...)
El trabajo iba avanzando en medio del parloteo de las mujeres, hasta que la olla estuvo llena. Al final, el barón añadió sobre el taganu el resto del huevo batido y dejó que una de las mujeres lo cubriera con una última capa de tuma.
-Así, si se deshace no es culpa mía -sentenció, también en esa ocasión, entre bromas y veras-. Ahora llamad a los hombres para meterlo en el horno.
El barón había acabado su cometido: faltaba la última parte, la más espectacular. Después de la cocción, cuando aún estaba tibio, dos hombres transportaron el taganu a la terraza y lo depositaron sobre una mesa cerca de la balaustrada, de modo que los campesinos reunidos en la plaza que se abría ante la casa patronal pudieran verlo. El barón rompió la olla de barro, siguiendo la tradición, con un punzón y un martillo. Los trozos de loza se desprendían de los lados y revelaban la crujiente costra de tuma. El pastel señoreaba intacto. Por las grietas de aquel revoque de tuma goteaba la salsa aromatizada del relleno. Los criados cortaron una rueda de la parte superior, par los amos. El resto -la mayor parte- fue llevada a la alquería, donde tenía lugar el festín para los campesinos. Fue recibido con aplausos.

Simonetta Agnello Hornby (2006): La tía marquesa. Editorial Tusquets: Barcelona. Páginas 153-156.

La soledad de los números primos (Paolo Giordano)

Mercat de La Vuchiria (Palermo, Siciília) Fotografia: Beatriz Comella

Paolo Giordano ( 2009) : La soledad de los números primos

A Alice estuvo a punto de darle un soponcio. Había supuesto que no habría más. Pero sí: Fabio se había levantado de la mesa y sacaba del horno una bandeja con dos tomates, dos berenjenas y dos pimientos amarillos, rellenos con lo que parecía carne picada y pan rallado. Los colores eran alegres, pero viendo el tamaño desmesurado de aquellas verduras, ella se las imaginó al punto metidas, enteritas como estaban, dentro de su estómago, como piedras en el fondo de un estanque.
- Elige- le ofreció Fabio.
Alice se mordió el labio, y señaló tímidamente un tomate, y él, pinzándolo con el tenedor y el cuchillo, lo sirvió en su plato.
- ¿Qué más?
- Nada más.
- Eso sí que no . No has comido nada. ¡Y con lo que llevas bebido!
Alice lo miró y por un instante lo odió profundamente, como odiaba  a su padre, a su madre, a Sol y a quienquiera que llevase la cuenta de lo que comía.Pero se rindió y señaló una berenjena:
-Ésta.
Fabio se sirvió una ración de cada verdura  y las atacó no sin antes  mirarlas con satisfacción. Alice probó el relleno con la punta del tenedor.Además de carne, enseguida reconoció huevo, queso fresco y parmesano y rápidamente calculó que un día de ayuno no bastaría para compensar."

Pàgina oficial de l'autor

Paolo Giordano a la wikipèdia

Consagració de la cassoleta de conill

Missa pagesa (Bràvium Teatre, febrer 2013). Fotografia: Carme Andrade.

Missa pagesa (Bràvium Teatre, febrer 2013). Fotografia: Carme Andrade.

On és el conill que perdem mentre deglutim el conill?

És conill allò que esquarterem o és ja una altra cosa?

On és la mort que ens empassem per convertir-la en vida?

És el conill mort el somriure que tindrem aquesta tarda?

I és l’enciam decapitat el cabell que ens va creixent indòmit?

És el gotim de raïm torturat la teoria que naixerà ara?

És la ceba emparedada el sentiment que retornarà hora rera hora?

És la mortaldat del tortell de nata la mà que pessigarà la galta?

És el brot de farigola aquell moviment de la cama?

És una branca de timó aquella brillantor de la pupil·la?

És la fulla de llorer aquell vers que se’ns desperta?

Sentor, accepta l’horror miraculós d’aquesta cassoleta.

Senyor, accepta el canibalisme vitalista d’aquesta cassoleta.

Mandíbula, comporta’t. Mastega. Ensaliva.

Dolors Miquel (2006). Missa pagesa. Barcelona. Edicions 62.