dimarts, 9 de setembre de 2014

Pep Coll: Dos taüts negres i dos de blancs

Jose "Tete" Verges (2010): Village house in the Pyrenees


A migdia, quan la mare ha baixat a substituir-la perquè anés a casa a dinar, ha preguntat il·lusionada:
-Dinaré amb el pare?
-No, avui hauràs de dinar sola -ha explicat la mare-. Ja t'ho he deixat tot a punt.
-Ell només vol dinar amb la Maria -ha rondinat la nena.
-No tens raó, Meta. No tens cap molla de raó. Saps que ta germana se n'emporta cada dia el dinar a l'escola. I el pare avui també se n'ha emportat la berena. A la tarda vol a anar a la Pobla i ja saps com és, ell, no vol perdre temps fent viatges.
-No vindrà fins a la nit?
-Fins demà a la nit, Meta! No t'acabo de dir que al plegar se'n va la la Pobla?
La nena ha menjat asseguda al banc del foc amb el plat a la falda. El miol dels gats li ha fet alçar els ulls del plat en el moment que sucava goludament una crosteta de pa al rovell de l'ou. Un parell de gats més gormands que les paelles li pidolaven des de la porta amb uls rodons i desafiadors. Els ha esfurriat. Fora d'aquí! Negrín! Tigre! Marxeu!, ha cridat gesticulant amb els braços. Són de la masia de dalt i els pares no volen que els doni menjar. Que se'ls alimentin ells, diu la mare. Que només baixen aquí a veure què poden rapinyar. S'ha hagut d'aixecar per tancar la porta.
Ha dinat de pressa, així encara ha tingut temps de jugar una mica amb la pesseta que li va donar l'aviador anglès i les pedretes de moro, que guarda sota el llit dins d'una capsa de sabates.

Pep Coll (2014): Dos taüts negres i dos de blancs. Proa. Pàgines 100-101.

dilluns, 8 de setembre de 2014

Màrius Carol: Un estiu a l'Empordà

José Luis Mieza (2008): Pals (XX)

Li vaig dir que la portaria a dinar a un lloc que havia d'incloure a la seva guia per a visitants interessats a conèixer l¡Empordà de Dalí. Vaig enfilar el cotxe cap a Corçà, per anar a buscar la carretera que enllaça aquesta població amb Madremanya. És una de les rutes més belles que es poden fer. La carretera serpenteja entre camps i bosquets, sota l'ombra de la serra de les Gavarres. És un paisatge ondulat, pintat amb la paleta dels verds, que algú va qualificar de benigne perquè exalta la vida. Només ens vam creuar amb un cotxe, així que la Nancy va tenir la sensació que havia trobar una drecera per portar-la directament a un restaurant de la Toscana. De sobte, després d'un petit revolt, vam divisar un pujol amb un poble no menys toscà, coronat amb una església a la qual el sol de migdia li conferia un màgic color dorat.
-És aquí on anem.
Vam demanar de dinar a la terrassa del restaurant La Plaça, una mena de pati cobert amb una volta catalana que tenia vistes sobre el jardí. Era un espai plàcid on corria l'aire, amb poques taules, que convidava a la confidència. Hi havia una altra parella quan vam arribar que semblava haver descobert el paradís, o potser era l'efecte d'un cava rosat que anava per la meitat quan vam seure a taula. La Nancy va dir-me que això de l'Empordà era la vuitena meravella del món i que no érem plenament conscients de la seva bellesa i el seu misteri. Jo vaig dir-lo que alguns ho sabíem, però no volíem divulgar-ho per poder continuar gaudint d'aquell paisatge i d'aquella calma, sense ser destorbats per gent de terres llunyanes i properes que ens podien envair en el moment que descobrissin que el paradís era tan a prop de la Mediterrània i tan lluny dels seus somnis hollywoodians. Ella no va voler demanar, així que ho vaig haver de fer jo: de primer vaig escollir una lasanya de botifarra de perol, i de segon, els escamerlans amb un Parmentier al safrà. Per beure vaig triar un vi 5 Finques de Perelada, que estava per aplaudir. No sé si va ser per culpa de la calor, del vi o del component afrodisíac del marisc, però la Nancy es va posar especialmente afectuosa. A mi em va agafar per xerrar molt, mentre ella em mirava amb un permanent sonriure. Abans d'arribar a les postres em va pregar que demanés una habitació per passar-hi la tarda i no vaig saber dir que no, encara que el cos no em demanava sexe. És més, pensava tornar d'hora per veure com anava la verema, però la Nancy va dir-me que a penes li quedaven vint-i-quatre hores i no podia negar-li aquesta última voluntat.

dijous, 14 d’agost de 2014

Erri de Luca: Montedidio

Cinzia Robbiano (2009): Margherita
Al lloc que li fa de casa, que era una cofurna de mals endreços, no hi ha electricitat. ÇA la nit hi encén una espelma. La deixa sobre una cadira, diu que ha de ser avall perquè la llum vol pujar. També diu que l'espelma il·lumina la foscor, no la fa fora. Amb el foc del ble el got de vi agafa llum a dins, l'oli llueix, el pa sent el foc i comença a fer olor. Què més mengeu, pregunto. Ceba, diu, al costat de l'espelma és tan bonica que vénen ganes de fer-li un petó en comptes de tallar-la. Després hi posa orenga, la sal brilla mentre en fa caure un pessic dels dits al plat de davant del llum. Mentre diu aquestes coses conegudes m'adono que encara no les havia vistes sota una espelma. Semblen més bones. Són substancioese, en tindrà prou per folar fins a Jerusalem. Després diu que l'estança es torna més gran amb una sola flama, les ombres es mouen a les parets i li fan companyia i diu que a l'hivern l'espelma fins i tot escalfa. Al final del dia escric aquestes coses d'en Rafaniello i després apago el llum. Al papa i a la mama no els agraden les espelmes, en feien servir durant la guerra.

Erri de Luca (2002): Montedidio. Les Ales Esteses, 136: Barcelona. Pàgina 43.

dimarts, 12 d’agost de 2014

Sebastià Bennasar: El país dels crepuscles

Pablo Cusiné (2013): Pont de Suert
A Casa Manolo s'havien lluït i la Mei havia fet una sàvia selecció. Teníem deu entrepans de llom amb formatge i pebrots vermells escalivats, però a més a més li havien posat cinc carmanyoles amb les sobres de les tapes del dia. Hi havia mandonguilles, mitja truita de patata i carxofa, xampinyons amb allets tendres, sèpia amb salsa i esqueixada de bacallè. Per uns moments vaig ser feliç, supòs que m'havia quedat ancorada la tradició mallorquina dels meus ancestres del variat, una tapa que és una suma de moltes tapes en un sol plat, i cada vegada que podia espipellar una mica de cada cosa era feliç. Els dos microones del refugi començaren a treballar a tota potència i en un tres i no res ens entaulàrem.
Amb aquell àpat, que no arribava al menú que s'havia clavat el migdia a can Juquim, però que sens dubte superava les possibilitats que oferia la seva proverbial nevera gairebé buida, en Ramon va sentir que la cosa començava a compensar. Això i poder-ho explicar tot l'endemà al bar del poble. Hi havia històries per a setmanes. [...]
-Caram, Mei, sí que hi tens bons tractes, amb els de can Manolo.- La Marina Obach s'estava fent llepadis amb les mandonguilles. Es reservava l'entrepà per al final.
-Home, m'han salvat la vida més d'una vegada. Quan viag arribar a Pont de Suert, aquest bar es va convertir en el meu refugi. Jo hi visc molt a prop, i ateses les meves pèssimes habilitats culinàries, el millor que es pot fer és buscar un bar bo i barat.
-Doncs, noia, et felicito, has escollit molt bé.
-En realitat, ho ha fet la Dolors. Quan ha sabut que en Miquel venia amb nosaltres ha dit qu eel millor era un poc de tot, i que als entrepans no hi podien faltar els pebrots.
-És que vosaltres dues encara heu de menjar moltes sopes. La Dolors ja em feia els entrepans amb pebrots quan jo tornava de l'institut i havia d'esperar que la mare em vingués a buscar per anar a Barruera. Arrivaba mort de gana i ella sempre tenia els pebrots escalivats. Aquesta recepta de l'entrepà amb pebrots, después, s'ha escampat per tota la vall i és una innovació que ve de Pont, de la Dolors. Bé, en realitat és que a mi m'agraden molt els pebrots i li vaig dir que me'ls posés. I ella ho va tastar i li va agradar, i l'endemà en va fer per a uns camioners que venien, i va tenir tant d'èxit que des de llavors els entrepans de llom amb formatge genen pebrots.
-O sigui que en realitat ha estat una innovació teva.
-Es pot dir que tècnicament és així.

Sebastià Bennanar (2013): El país dels crepuscles. Crims.cat, Alrevès: Barcelona.

dissabte, 31 d’agost de 2013

El temps de les cireres (Montserrat Roig)


AmerigoLand (2009): A cup (Vaixella de Llemotges
La Natàlia mirava cap a la galeria, plena de la llum grisa d’aquell migdia boirós i humit i buscà el llimoner i les buguenvíl·lees. “I el llimoner?”, féu unes passes cap endavant i s’aturà davant de les vidrieres. I el llimoner?, repetí, què ha passat, tieta, això no ho veig igual! Ai, filla, i és clar que no ho veus igual! Em vaig vendre el jardí. Que et vas vendre el jardí?, va fer la Natàlia. Havia sortir a fora i es trobava a la mateixa alçada de la galeria coberta. Des de la tribuna abans baixava una escala de cargol de ferro esmaltat que anava directament al jardí i ara tot era de planta baixa. On hi havia el jardí, hi veia un enorme terrat amb rajoles de color rosa esbarrellat, un color uniforme amb clapes humides, trencat pel vidre de les claraboies. Al voltant del terrat no hi havia el clàssic seguit de punxes de ferro negre sinó unes parets arrebossades de guix adesiara escrostonat. La Natàlia caminava d’un cantó a l’altre del pati i travessava a frec la roba estesa sota l’esguard iracund de l’Encarna. M’ho van comprar els del magatzem del costat, volíem ampliar les oficines.¿No sents les màquines d’escriure?, diu la Patrícia. El terra del jardí era tapat amb tot de pedretes menudetes que feien soroll en trepitjar-les. La Natàlia, de petita, guardava pedretes a les butxaques i després s’entretenia a tirar-les al cap dels vianants que passaven per sota del balcó de casa seva. Els dos llimoners eren allí, a tocar dels patis de l’altra banda, per on un nen li feia llengots , i els baladres donaven a la banda esquerra, renteu-vos les mans, si heu tocat baladres que les flors són verinoses, els deia la mare; un dia que la Natàlia es va voler morir, se n’empassà una de sencera, una flor rosada i empallegosa. I no es va morir i va pensar que els grans diuen moltes mentides. 

Roig, Montserrat (1993). El temps de les cireres: Barcelona : Edicions 62, 22-26

En Gonçal. de tant en tant, li llegia un poema i ella el trobava bell, encara que molts no els entenia perquè eren complicats. Són poemes simbolistes, li deia en Gonçal, i ella, tota flonja, deia que si. En Gonçal no cridava mai, com cridava l'Esteve, i deia "dispensi", "em permet", en Gonçal era un home diferente, delicat, com un núvol. La Patrícia pensava, no és un home com el meu pare, no es un home com l'Esteve. Sempre demanava si podia esperar l'Esteve al rebedor però la Patrícia el feia passar a la tribuna i, mentre ella feia ganxet, ell enraonava. Baixaven al jardí i se sentia el crec-crec de les pedretes en ésser trepitjades. En Gonçal acariciava l'heura color d'aran, agafava una llimona i l'olorava. Després se la passava per la cara. "Aromade tardor", deia, "aquesta és l'aroma de Barcelona."

Roig, Montserrat (1993). El temps de les cireres: Barcelona : Edicions 62, 78.

Informació sobre Montserrat Roig

Aglae i les taronges

Julio Romero de Torres (1928). Naranjas y limones. Museo de Julio Romero de Torres. Córdoba
Aglae, sota un bell taronger deturada,
al lluny sent les germanes com ocellada al vent.
I ja no va a l’encalç per l’herba i la rosada,
i té la cara pàl·lida d’un gran defalliment.

Ella dansava i reia tot just casada amb Drias,
altiva entre la fressa, joiosa de la llum.
I ja de l’hort s’amaga per les desertes vies
i encara es fa més blanca, perduda entre el perfum.

I arriba a les taronges, i en cull i se n’emporta;
la set, de sols mirar-les, li feia els ulls brillants.
Mossega un fruit i acluca els ulls com una morta
i del cabell afluixen el pes les dues mans.

Aglae, ja refeta, es bressa en l’esperança;
amb un sospir molt tendre solleva el pit caigut;
ella pogués besar l’infant que ja s’atansa,
batec tan avinent i tan inconegut.

veu la piadosa taronja que fou bella,
i jeu abandonada del rec vora l’espill.
De la muller la sort li transpareix en ella:
fer-se espremuda i lassa per la frescor del fill.

Carner, Josep (1906). Els fruits saborosos.Barcelona:Edicions 62
Més sobre Josep Carner en aquest bloc

Si voleu llegir Casanova, Eduardo: Naranjas y limones, conte basat en l'obra pictòrica NARANJAS Y LIMONES, de Julio Romero de Torres, CLIQUEU-HI.
Monica Arellano-Ongpin (2008). Oranges and lemons from Siracusa

CURIOSITAT: SOPA DE TARONGES I LLIMONES

Prepareu un brou amb dues gallines i escorreu-lo bé al colador, després barregeu-lo amb el suc d'un quilo de taronges i llimones, convenientment batut amb uns quants ous. Podeu servir aquesta sopa tant calenta com freda.
Les quantitats de taronges, llimones i ous són al gust del consumidor. A Battista, la cuinera de Leonardo da Vinci, li agradava sense taronges, però el mestre la preferia amb elles.

(Extret de Los caminos de la vieja cocina (Ingenieros de Caminos en la cocina). Cofradía Gastronómica "Plat Cerdà". Barcelona, 2001. 

Retrat d'un assassí d'ocells: un sopar a la rectoria

Encantadísimo (2006): El Molín de Mingo
A la cuina, la Gundeta i una altra dona, la Pepa Cadiraire, que era l`encarregada de fer les recaptes de les misses dels diumenges i de llogar cadires els dies solemnials de molta gent, s`atrafegaven a preparar safates amb copes, xampany, llesques de pa, porrons de vi, fuets, llonganisses, plats de mató, ametlles i avellanes, figues seques, moscatell, secalls i tota mena de requisits.
-Ah, ets tu...! –la Gundeta semblava reviscolada enmig del tràfec, se la veia sufocada, amb un vermell suau, de rosa delicada, a les galtes, i amb gotetes de suor al front i al coll. Va dir-me: -Tu mateix. Pessiga el que vulguis, el que et faci més goig; tot és bo. Però no toquis res de les safates: ha de sortir tot perfecte per presentar-ho a la sala. Hem de quedar com la millor cuina de la comarca davant del senyor bisbe i dels rectors veïns. A les torres de la Colònia potser ho farien millor que nosaltres, però ho dubto perquè mossèn Miquel m`ha explicat fil per randa com havia de posar-ho tot, des dels tovallons als coberts de postres, tot!
La Pepa Cadirarire no deia res, atrafegada amb tot el moviment.
-Té... –la Gundeta va allargar-me un llonguet empastifat de mantega i amb una llenca de pernil cru a dins-. Així mataràs la gana fins a l`hora de sopar.
La visió d`aquella cuina plena de vianda i l`oloreta agradable de rebost i de menja gairebé em van marejar. D`alguna manera vaig tenir la certesa que, malgrat les primeres aparences, acabava d`entrar en un món ric i nou.

TEIXIDOR, Emili: Retrat d`un assassí d`ocells. Barcelona. La Galera-Proa, 2007, pp. 86-87.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

ENGRANDEIX EL TEXT