Els gelats —diuen els estudiosos de la vida humana— són un producte de l’època burgesa, de la industrialització burgesa general i progressiva. I és gairebé segur que això és cert.[…]
Data de la meva adolescència el fet de la popularització de les neveres de fer gelats en aquest país. Aquestes neveres eren un típic artefacte burgès. És un fet, però, que aquest país hi arribà molt tard. Els escrits de Stendhal sobre Itàlia ho demostren plenament i clarament. És realment sorprenent la importància que els gelats tingueren en aquella península coincidint amb l’època napoleònica i probablement molt abans. Stendhal arribà al nord d’Itàlia amb les tropes que envaïren aquest país, manades per Bonaparte. Sens dubte perquè es mantingué a la península la tradició romana i la feudal de les coses fresques i perquè, per altra part, hi fa calor a l’estiu, Stendhal es trobà amb alguns establiments públics, amb un negoci de gelats, no pas general, però de gran interès. La capital dels gelats fou Bolonya i terres adjacents. Bolonya fou —i ho continuà essent durant molts decennis— la capital de la cuina italiana. Ja no era un producte limitat a unes quantes famílies, sinó que es podia prendre en els cafès i hotels. Tinc la impressió, purament intuïtiva, que, en tot això, hi intervingué Venècia. L’autèntic ambient dels gelats en aquest continent ha estat sempre, i encara ho és, la plaça de Sant Marc. «Quan apareix una nova forma de cassata els italians la mengen com si fessin un pecat nou» —escriví Stendhal, des de Pàdua, amb la seva habitual ingenuïtat murriesca. La superior qualitat dels gelats a Itàlia s’ha mantingut a través dels decennis i avui continua essent aquella península la que ofereix els millors gelats del món occidental que es poden prendre.
En aquest país, fou la geladora familiar i burgesa la que popularitzà, en un radi limitat, els primers mantecados. La geladora consistia en una galleda de fusta oberta, dins la qual es posava una altra galleda de llauna, tancada —vull dir que es tancava quan s’hi havien posat, a dins, els ingredients que havien de formar el gelat. L’espai buit que formaven les dues galledes s’emplenava amb tota classe de trossos i engrunes de gel i sal —perquè ja hi començava a haver les barres de gel. No era pas un negoci brillant, perquè, de barres, se’n feien poques, i l’estiu era curt. Amb un engranatge molt senzill, es feia girar, accionant una maneta de manubri, la galleda metàl·lica, hermèticament tancada, rodejada dels trossos de gel. […] Si els productes de la seva composició —llet, ous batuts, sucre, un punt de canyella, etcètera— eren de bona qualitat, aquest producte familiar era literalment excels. Hom el col·locava llavors en unes copes expresses —que generalment eren blavisses— i la gent el menjava a cremadent, després dels considerables dinars que es feien llavors a l’estiu, sobretot a la marina.
Josep Pla (1980). El que hem menjat. Barcelona: Ed. Destino (pàg. 509-511)
