Pep Coll: Dos taüts negres i dos de blancs

Jose "Tete" Verges (2010): Village house in the Pyrenees

A migdia, quan la mare ha baixat a substituir-la perquè anés a casa a dinar, ha preguntat il·lusionada:

-Dinaré amb el pare?

-No, avui hauràs de dinar sola -ha explicat la mare-. Ja t'ho he deixat tot a punt.

-Ell només vol dinar amb la Maria -ha rondinat la nena.

-No tens raó, Meta. No tens cap molla de raó. Saps que ta germana se n'emporta cada dia el dinar a l'escola. I el pare avui també se n'ha emportat la berena. A la tarda vol a anar a la Pobla i ja saps com és, ell, no vol perdre temps fent viatges.

-No vindrà fins a la nit?

-Fins demà a la nit, Meta! No t'acabo de dir que al plegar se'n va la la Pobla?

La nena ha menjat asseguda al banc del foc amb el plat a la falda. El miol dels gats li ha fet alçar els ulls del plat en el moment que sucava goludament una crosteta de pa al rovell de l'ou. Un parell de gats més gormands que les paelles li pidolaven des de la porta amb uls rodons i desafiadors. Els ha esfurriat. Fora d'aquí! Negrín! Tigre! Marxeu!, ha cridat gesticulant amb els braços. Són de la masia de dalt i els pares no volen que els doni menjar. Que se'ls alimentin ells, diu la mare. Que només baixen aquí a veure què poden rapinyar. S'ha hagut d'aixecar per tancar la porta.

Ha dinat de pressa, així encara ha tingut temps de jugar una mica amb la pesseta que li va donar l'aviador anglès i les pedretes de moro, que guarda sota el llit dins d'una capsa de sabates.

Pep Coll (2014): Dos taüts negres i dos de blancs. Proa. Pàgines 100-101.

El venedor d'ous

Madrigal, Carlos (2007). Por mis huevos

Conte popular sefardita

Hi havia una vegada un venedor d’ous jueu que venia ous al mercat amb molt poc profit. Un dia, anava caminant cap al mercat amb un cistell amb mil ous al damunt del cap, maleint la seva sort: “Quan temps més he de continuar treballant tan dur per guanyar tan pocs Diners? Seria millor que m’endugués els ous a casa i hi posés gallines al damunt per covar-los. D’aquesta manera, si sortissin de les closques, tindria mil pollets. Alguns serien galls i una altres gallines. Si les gallines comencessin a pondre ous, aviat tindria cents de milers de pollets. Això es convertiria en un negoci de pollastres. Vendria els pollastres a un dinar per pollastre i obtindria dos-cents mil dinars. Aleshores vendria el negoci de pollastres i compraria seda. Vendria la seda a França amb un marge de guany del 50%, empraria els diners en comprar unes altres mercaderies allà, els carregaria el 50% i les vendria aquí. Si comprés i vengués així durant cinc anys, aconseguiria cents de milers de dinars d’or a nom meu. Llavors compraria una mansió rodejada de jardins i fruiters, i algunes botigues que podria llogar per obtenir més diners. Seria un home ric. Tindria més diners que qualsevol altre jueu a Turquia! i seria convidat a ser conseller de la cort del sultà. Aniria cada dia a la cort i faria una reverència al sultà i a tots els membres de la seva cort. I quan em veurien inclinant-me davant d’ells, ells s’haurien d’inclinar cap a mi...” Em dir això, el venedor d’ous abaixà el cap i el cistell caigué a terra, trencant-se el miler d’ous que duia.

Sternberg, Rabí Robert (1998). La cuina sefardita (La riquesa cultural de la saludable cuina dels jueus del Mediterrani). Editorial Zendrera Zariquiey, Barcelona, pàgina 319-320.

Més contes: CLIQUEU-HI

Ous ferrats

Velázquez, Diego (1618). Vieja friendo huevos. National Gallery of Scotland

Quan es couen, quins esclats,

els ous ferrats,

fins i tot, si no es vigila,

poden fer alguns disbarats.

I un cop cuits, ben presentats,

els ous ferrats,

se’ls mengen sense ganyotes

fins i tot els desganats.

Miquel Martí i Pol (1999). Bon profit!

Sobre Miquel Martí i Pol

• Viquipèdia: Miquel Martí i Pol
• Miquel Martí i Pol a LletrA
• Miquel Martí i Pol a l'AELC
• Auca de Miquel Martí i Pol
• Articles sobre Miquel Martí i Pol en El País
• Canciones escritas por Miquel Martí i Pol

Sobre Diego Velázquez

• Viquipèdia: Diego Velázquez
• Wikipedia: Vieja friendo huevos
Retrato de Diego Velázquez
Biografía de Velázquez per Enriqueta Harris (en la web del Museo del Prado)
Análisis de Las Meninas por Carmen Garrido (Conservadora del Museo del Prado)
Análisis de la Rendición de Breda por Jonathan Brown (en la web del Museo del Prado)
Análisis de Las Meninas por Calvo Serraller (en la web del Museo del Prado)
Análisis de las Hilanderas por Lucas Redondo (Universitat de València)
Aproximación a la técnica de Velázquez por Rafael Bueno (Web de la Junta de Andalucía)
Exposición sobre Velázquez en el Prado en 1990 (en la web del Museo del Prado)
• Pàgina web del Museu del Prado amb les obres de Diego Velázquez

Ous de Calaf

Encantadísimo (2011): Mercat de la Boqueria

A les quatre de la matinada arriben els ous de Calaf, li havia dit el senyor Abad a en Manolo. El senyor Abad era el propietari del restaurant més important de la ciutat, un lloc preciós en què hi podien cabre fins a dues-centes persones i on, a més a més, s`hi menjava molt bé. L`Abad no era dels que ensabonaven la crítica i tampoc inventaven coses increïbles. L`Abad cuinava com ho havia vist fer a la seva mare i a la seva àvia, i elles també havien cuinat, potser per altres, com ho havien vist fer a altres mares i àvies.
-Si les coses estan ben fetes i el mercat ens dóna allò que volem, per què canviar-ho? –deia el senyor Abad.

Per això els ous continuaven arribant a les quatre de la matinada des de Calaf. I mai no li havien fallat. Els ous arribaven de Calaf quan ja hi havia poca gent que demanava truites, però la qualitat dels ous ha de ser inqüestionable. Era per això que el senyor Abad, mentre dormia, sabia que al seu restaurant ja tancat hi havia en Manolo que escoltava la ràdio i que potser jugava al sudoku o que llegia alguna novel·la policíaca, però que era allà no tant per vigilar l`establiment dels possibles malfactors nocturns sinó sobretot per atendre la camioneta que a les quatre de la matinada portava els ous de Calaf. Només així podia posar a la seva carta elegant el remenat de múrgoles amb ous de Calaf o la truita de tòfona amb ous de Calaf. I el senyor Abad, guardonat amb totes les distincions possibles del món dels fogons, sabia que allò que més atreia als seus clients no era pas la paraula ous, ni truita, ni tòfona ni múrgoles, ara que ja m`era el temps. Allò que els seduïa era la denominació d`origen dels ous, al capdavall una esperança de les gallines a les quals tant els feia estar picossejant el terra de Calaf o de vés a saber on.

BARRIL, Joan (2009): 201 contes corrents, Barcelona, Ara Llibres, SCCL, pàg. 138-139.