L'últim estiu del restaurant El Bulli

I had to leave you and go away but I
think about you everyday
in the morning and the afternoon
I wish that I could see you soon

and when I held you I felt so fine
it was like there was nothing left on my mind
it was like Rockaway Beach in the month of June
I wish that I could see you soon

I had no plans to meet you baby
I had a million things to do baby
but you hit my heart with a harpoon
I wish that I could see you soon

The angels go ''How long 'til you can see her?''
and I'm like: ''The sooner the better'',
''Do you really think she will wait for you?''
''Well I have no way to say and there's nothing I can do,
well I have no way to say and there's nothing I can do'', go!

Now listen, now that I am across the sea
I wonder if you're gonna wait for me
or if you're gonna find a new boy to spoon
I wish that I could see you soon

and if you wait a little my pretty friend
until I come back to hold your hand
we'll be like bugs when they break through a cocoon
you know, I wish that I could see you soon

it's been a while since I felt like this
now i found someone I really miss
under the sun, under the moon
I wish that I could see you soon

Angels: ''how long 'til you can see her?''
and I'm like: ''The sooner the better''
angels: ''do you really think she will wait for you?''
and i'm like: ''there's no way to say and there's nothing i can do
there's no way to say and there's nothing i can do'', go!

Angels again: ''How long 'til you can see her?''
I'm like: ''Well, the sooner the better''
''Do you really think she will wait for you?''
and I'm like: ''There's no way to say and there's nothing i can do
no way to say and there's nothing I can do,
Well, no way to say and there's nothing I can do
no way to say and there's nothing I can do''

La cançó "I wish that I could see you soon" de Herman Düne posa la banda sonora al videoclip de l'estiu que explica la història de l'aprenent de cuina que és admès per fer pràctiques al restaurant de Ferran Adrià, El Bulli, al llarg de la seva última temporada com a restaurant.

Podeu veure el documental "El Bulli, l'últim vals", on Ferran Adrià serveix l'últim i espectacular sopar del reconegut restaurant acompanyat pels millors xefs del món.

Sant Joan

Jordi Joan Fabrega (2007): Esplugues, Nit de Ant Joan. Visita Dennise

Quan van entrar la canalla dels veïns i tres o quatre més a demanar-li fustes, el Maurici va quedar desconcertat. La Gusti li explicava, com si ell fos foraster, que es preparaven per fer una foguera durant la revetlla, i que necessitaven mobles vells, cartons o serradures, i també papers. Al poble els n'hauria pogut donar un sac o anar a fer un feix de llenya amb un salt, però aquí no li sobrava ni una estella. Va moure ampolles i menudències, va anar a la cuina, i els trobà només dues capses de cartó, una de gran i l'altra no. Tota la banda va sortir armant escàndol i quan va haver quedat sol, va pensar que tant apuntar-se les coses i no sabia en quin dia vivia. En faltaven tres per Sant Joan.

La vetlla de la festa, allà al vespre, el Josep va acompanyar el Leandre a la botiga. Venien de jugar la partida com cada tarde, encara amb els ulls estranyats de la claror, per tanta estona com havien tingut la vista fixa als cartons. Van entrar enraonant fort com era costum en tots dos i la botida buida els va rebre. De seguit va comparèixer el Maurici i els va fer passar a dins, al menjador. De seguit va comparèixer el Maurici i els va fer passar a dins, al menjador. El Josep no es volia asseure, només venia, va dir, a convidar-los a menjar coca i a beure una ampolla de vi bo que guardava des de Nadal. Tenia ganes d'encetar-la, no fos que es tornés agre, va riure, i els ensenyava tota la serrellera de les dents.

El Maurici va cridar la Palmira, que devia ser a la cuina. Va acostar-se amarada al menjador, amb el devantal als dits, notant aquell rosec a l'esquena de quan passava tota la tarda cosint. Va escoltar què li deien, ella no tenia ganes de res més que d'estirar-se, però va acceptar el que tots volien. Potser en acabar de sopar, es trobaria més lleugera.

Van sortir els tres homes i ella va quedar-se emparada al marc de la porta, notant com li regalimaven els polsos, i se'ls eixugava al davantal que s'havia tret d'una revolada quan l'havien cridat. Uns espetecs al carrer van desencantar-la i va tornar-se'n cap a la cuina.

Caricola (2011): La Noche mágica de San Juan / La Nit màgica de Sant Joan

S'havien alçat de les cadires del menjador dels Ginestar, acabada la coca, massa dolça, i buidada l'ampolla després de repartir-la desigualment en els cinc vasos que havia portat la Neus a taula. Ella i la Palmira tot just l'havien tastat.

Com sempre que es trobaven, havien rigut, i la veu cantant passava del Leandre al Josep i d'ell a la Neus. Anaven a fer un volt, el Josep tenia festa i volia aprofitar la nit per respirar-la a l'aire lliure, prou tip que estava de passar tantes hores tancat.

Van avançat junts per aquell nou ordre de carrers, manat per les fogueres voltades de gent, sobretot de jovenalla, que saltironaven a tocar de les flames sense trobar cap penitència en aquella ardor tremenda. Van veure la ciutat il·luminada de tant en tant per les fogueres, contínuament sondrollada pel tronar dels petards i batejada sovint per asperges d'estrelles de colors. També per primer camí, els Raurell van mirar-se, aturats i atents, els cotxes dels bombers que, custodiats per les seves sirenes, corrien com si els encalcessin. Malgrat el seu crit estrident, no semblava fer-los cas ningú; formaven part d'aquella nit com la mateixa escalfor i la llumenària i el soroll.

Elles s'havien trobat de costat i la Palmira es retreia haver estat tan encantada, ni tan sols s'havia canviar la brusa i faldilla. Encara que s'havia rentat i empolvorat les galtes, molt prest havia acabat el seu amaniment. S'ho retreia perquè entre la Neus i ella, tot li semblava disconforme. No calia posar-se a mesurar les cintures, que no era el cas, però la Neus duia un vestit de cos llis i faldilles arrugades que segurament estrenava; si no era nou de trinca, no devia tenir gaires rentades. S'havia pentinat els cabells negres molt estirats i acabats en un bucle cap a dins, al llarg de la nit humida se li estufarien. Als peus calçava unes sabates blanques reixades, hauríeu dit noves també, amb els talons ben alts. Així no hauria desmerescut gens per anar a una festa.

Els homes anaven sense mudar com la Palmira. Pregat per ella, el sogre havia deixat gec i corbata a casa. Se sentia descurt en cos de camisa, però era l'única manera de resistir aquella calor d'infern.

Van arribar fins a les fonts de Montjuïc i allí van deixar-se anar, després de buscar un forat als graons plens, disposats a reposar. Cada un d'ells barrejava l'espectacle de la gent i dels llums amb els seus pensaments i va ser el Maurici qui va recordar com se celebrava aquella vetllada als pobles. Foguera al mig de la plaça, els xics acaçant-se al seu voltant i els altres guaitant-los des del pedrís. Vi ranci amb el porró i trossets de coca. "Tot plegat no re", que va sentenciar la Neus, ben decidida. I el seu home que seia entre ella i la Palmira va dir que no es pensessin, mirant a qui no era la seva dona, que ell algunes hores s'enyorava, i aleshores creia que quan fos més gran hi tornaria, s'arreglaria la casa ben bé i cuidaria un hort, mai que només fos per les quaatre coses que poguessin gastar per viure. Un esclat magnífic havia eixordat tothom i s'havien fos totes les veus, les paraules quedaven més que desllorigades, penjant com esquitxos mutilats en cada memòria. La Palmira s'havia arrapat el braç dret del Maurici des d'abans del gran tro, i quan les exclamacions i les rialles havien tornat a ocupar el sostre lliure, havia dit que era tard.

Barbal, Maria (1992): Càmfora, Cicle del Pallars, Editorial La Magrana, Les Ales Esteses, 286-288.

Unos pantalones bombachos y una bicicleta

Foto El País: Unas bicicletas descansan a la orilla de una playa.- HERBERT LIST (MAGNUM)

De noche la banda de música tocaba pasodobles en la plaza. Cuando llegaba el solo de bombardino el público callaba y en el silencio absoluto desde el fondo de los naranjos se oía el canto del cuclillo con una cadencia medida, como si marcara el compás. En las noches del verano de 1947, el alma de cuantos habitaban el paraíso terrenal era de dos clases: la de los pobres se alimentaba de habas cocidas y altramuces; la de los ricos, de horchata o de leche merengada, mientras la banda de música tocaba España cañí bajo bombillas de 50 vatios y un hambre canina.

No existe un paraíso sin un árbol prohibido, sin una vigilancia estricta de los placeres, sin la amenaza de expulsión. El auténtico paraíso siempre es el que se ha perdido, como el de Milton, pero en el verano de 1947 el mío se hallaba en aquel pueblo del Mediterráneo. La Vilavella tenía las paredes encaladas, geranios en las ventanas y algún jilguero o un verderol dando vueltas neuróticas en la jaula colgada en la jamba pintada de azulete de alguna casa. En verano el sonsonete de la tabla de multiplicar ya no salía por los ventanales de la escuela; había sido sustituido por los gritos de los niños que jugaban en la plaza, pero seguían sonando las herramientas agrícolas, los rebuznos de asnos que se oían de lejos como las trompetas de Jericó, el yunque del herrero, el flautín del afilador. Las radios echaban a la calle boleros de Machín y de Jorge Sepúlveda en discos dedicados. Al final de la tarde volvían del campo los carros de labranza con perros jadeantes y el aire olía a paja quemada, a calabaza al horno y ese era también su color.

Artículo extraído de EL PAÍS: Manuel Vicent (17/07/2011): 1. Verano de 1947. Unos pantalones bombachos y una bicicleta.

Para leer el artículo completo, CLICA AQUÍ.

Al mar

Tu i jo hem sopat en bons restaurants,
tu i jo hem ballat a la llum d’un fanal,
tu i jo volàvem en un Ford Fiesta groc,
tu i jo hem cantat a la vora del foc,
tu i jo hem buscat coses similars,
tu i jo hem tingut el cap ple de pardals,
tu i jo dalt de la nòria,
tu i jo i la nostra història,
però tu i jo no ens hem banyat mai al mar, al mar, al mar.

Plantem les tovalloles, convido a un gelat,
juguem amb alegria, esquivem passejants.
A l’horitzó es divisen les veles
d’uns nens que fan optimist a la cala del costat.
Dormo una estona, a la que bufa la mar,
així estirada se’t veu espectacular
llarga i blanqueta a la sorra llegint
intrigues de final inesperat.
Es abusiva tanta calor.
T’incorpores i et poses bé el banyador,
amb el peu calcules com està l’aigua
i tot esta llest per tal que entrem al mar.

Així doncs si un dia vens i passes per aquí,
i sí malgrat la feina trobem un matí,
no em perdonaria mai, no podria assumir,
no agafar-te amb la moto i que no féssim camí,
molt lluny d’aquí, a l’altra banda del món,
hi ha un xiringuito amb quatre pins al fons,
tu i jo asseguts a la barra d’un bar,
sona bona música i som davant del mar.

MANEL, Al mar, del disc Els millors professors europeus (2009)

Més informació del grup: www.manelweb.com

Les festes de Palafrugell

Nicolau Raurich (1906) : Mar llatina, MNAC.

Castellers a la festa de Palafrugell. Font: 

Web de l'Ajuntament de Palafrugell


20 JULIOL

Santa Margarida, festa major de Palafrugell. Una altra més. Com passa la vida! Dia d’estiu, agradable, però a la tarda gropeja. Després apareix la família: els Frank, els Vila, Paco i la nena, la Sra. Gladys. Llarga conversa, Se’n van a quarts de nou i els Vila em porten a Palafrugell . Restaurant Reig, molt ple. Llarga conversa amb Ganiguer i senyora. Després menjo mitja llagosta amb els Vila i Paco. Se’n van. Vaig a Plaça Nova. Les sardanes han acabat. El soroll de les orquestres. No s’hi pot estar. Tertúlia amb Alsius i senyora, un moment amb Gich i després Quimet Caló. Torno a peu. Les quatre. Treballo.

.

21 JULIOL

Segon dia de la festa. Dia magnífic. Passo una gran part de la tarda treballant sobre el «París». Avançat una mica –no gaire, desgraciadament. Pugen, un moment, Frank i Maria, que vénen de la Bisbal. Solitud completa. Teresa ha anat a la festa i els de baix també –excepte el noi gran. A les deu em faig un revoltillo de dos ous, tomàquet i carbassó, que resulta excel·lent. Vaig al llit a quarts de dotze. Delícia de no haver anat enlloc en tot el dia. Em sento bé però vell. Obsessió d’A. Treballo a la nit amb un cert resultat. Llegeixo.

.

22 JULIOL

Darrer dia de la festa major. A la tarda no faig res. Vaig a la vila a peu, a les set. Molt bon dia. Molt de trànsit. A Plaça Nova.Sento una sardana. Trobo Lloses i acompanyo a ell i la seva família a Pals i la platja. Sopo a can Miquel. Una mica de llagosta. Carta a Baltasar Porcel. Martinell. Facundo. Anem a plaça. Les sardanes. La taula del fiscorn. Toquen la «Santa Espina» les dues orquestres. Gran èxit. Aplaudiments. Després torno a casa a peu. A la tarda he fet un article per al «Correo»; al vespre un per a «Destino». Llegeixo. Em costa molt dormir. A primeres del matí, vent de garbí. Fa un estiu molt estrany.

.

Josep Pla (1965): Dietari

Més informació sobre Pla: 

El quadern gris ( bloc) 

Fundació Josep Pla

Pàgina sobre Pla

Altres textos sobre festes : 
Les festes de la Mare de Déu del Carme (Cambrils)

Les festes de Vilaniu segons Narcís Oller

Associació Carrutxa (Salvador Palomar)