Pep Coll: Dos taüts negres i dos de blancs

Jose "Tete" Verges (2010): Village house in the Pyrenees

A migdia, quan la mare ha baixat a substituir-la perquè anés a casa a dinar, ha preguntat il·lusionada:

-Dinaré amb el pare?

-No, avui hauràs de dinar sola -ha explicat la mare-. Ja t'ho he deixat tot a punt.

-Ell només vol dinar amb la Maria -ha rondinat la nena.

-No tens raó, Meta. No tens cap molla de raó. Saps que ta germana se n'emporta cada dia el dinar a l'escola. I el pare avui també se n'ha emportat la berena. A la tarda vol a anar a la Pobla i ja saps com és, ell, no vol perdre temps fent viatges.

-No vindrà fins a la nit?

-Fins demà a la nit, Meta! No t'acabo de dir que al plegar se'n va la la Pobla?

La nena ha menjat asseguda al banc del foc amb el plat a la falda. El miol dels gats li ha fet alçar els ulls del plat en el moment que sucava goludament una crosteta de pa al rovell de l'ou. Un parell de gats més gormands que les paelles li pidolaven des de la porta amb uls rodons i desafiadors. Els ha esfurriat. Fora d'aquí! Negrín! Tigre! Marxeu!, ha cridat gesticulant amb els braços. Són de la masia de dalt i els pares no volen que els doni menjar. Que se'ls alimentin ells, diu la mare. Que només baixen aquí a veure què poden rapinyar. S'ha hagut d'aixecar per tancar la porta.

Ha dinat de pressa, així encara ha tingut temps de jugar una mica amb la pesseta que li va donar l'aviador anglès i les pedretes de moro, que guarda sota el llit dins d'una capsa de sabates.

Pep Coll (2014): Dos taüts negres i dos de blancs. Proa. Pàgines 100-101.

L'ou ferrat

J. Torres-Garcia. Dos figuras.

A l’hora de dinar, el menú era sempre el mateix: dos ous ferrats i un bistec amb patates. Era una perspectiva d’una irreparable tristesa. Arribà un moment, però, que vaig adonar-me d’una cosa que em féu molta pena. Aguilar tallava primer els ous amb un ganivet, com si es tractés d’un aliment de gran solidesa, i després els menjava amb la forquilla. Els esforços que havia de fer per aconseguir-ho eren penibles. Els rovells i les clares li queien al plat a causa de l’engraellat de l’instrument. Quan intentava amb la forquilla portar-se aquelles coses toves i líquides a la boca, el fracàs era visible. A la fi, no tenia més remei: sucava les matèries amb el pa –espectacle poc agradable de veure-, el bigoti de llargues i elevades guies se li tornava groc, i així corregia l’estrall que havia fet. Un dia vaig trobar l’estudiant mallorquí al corredor en penombra de la pensió i li vaig dir:

-La idea del senyor Aguilar segons la qual els ous ferrats s’han de tallar prèviament amb el ganivet és un error complet.

-Té tota la raó –em respongué.

-Em fa molta pena. És un fenomen que no s’hauria de produir en una taula col·lectiva.

-Evidentment.

Josep Pla. Retrats de passaport. Obra completa, 17. Barcelona, 1982. Destino.

Sensacions des de l'illa

Dona de sorra. Fina Masdéu (Salou, 2011)

L’illa era una mà oberta, pel setembre el raïm era ple, demanava la verema. El gotim esclafat a la boca gra rere gra, descalç a la tarda sobre la terra feliç dels passos d’un nen: això era l’agraïment més just, cap pregària no hi arribava. [...]

Jo pensava en els pagesos que havien plantat el blat als camps, en el sol que l’havia fet créixer, en la nau que l’havia portat pel mar. Allò era la pau, la bona voluntat, el pa blanc a taula, que a més feia bona olor. [...]

Al setembre hi ha dies de cel arran de terra. S’abaixa el pont llevadís del castell que té a l’aire i el cel, avall per una escala blava, descansa una mica a terra. A deu anys podia veure els graons angulosos, prou per remuntar-los amb els ulls. Ara em conformo havent-los vist i creient que encara hi són. El setembre és el mes de les núpcies de la superfície terrestre i l’espai de sobre encès per la llum. A les feixes esglaonades de les vinyes els pescadors fan de pagesos i cullen el raïm, que posen als coves fets per les dones. Abans i tot d’esprémer els penjolls, el dia de la verema embriaga els que van descalços entre les rengleres al sol i l’eixam de vespes assedegades. L’illa el setembre és una vaca que dóna vi. [...]

Vinyes a Santorini. Fina Masdéu (2010)

-Dóna’m un cop de mà a la cuina. Avui farem els espaguetis amb all, oli i julivert que t’agraden a tu i els ous ferrats que m’agraden a mi. [...]

-Àvia, com es fan els ous ferrats?

A la mama no m’atrevia a preguntar-li res, ens dèiem frases seques, que calia oblidar. I l’àvia responia llesta i aguda a l’auricular. Així vaig anar fent i a través seu vaig progressar fins a les albergínies a la parmesana. [...]

Vam arribar a una caleta, entre les roques es veia al sud una altra illa que jeia. Penjava damunt nostre l’ombra d’una figuera.

-Aquí es diu que es coneix que la fruita està al punt quan té el coll d’un penjat, la roba estripada i una llàgrima de mala dona.

-I per què de mala dona? –va preguntar.

-No ho sé, sembla que tenen llàgrimes més espesses, potser de dolor.

-De totes maneres la figa no és una fruita sinó una flor.

I per què la venen els verdulaires i no els floristes? Vaig pensar la rucada però no la vaig dir. N’hi vaig oferir una, la va obrir. Jo me la vaig menjar sencera, coll i tot. [...]

De tornada a les cases se sentia molta olor de tomàquet cuit. Havia començat l’aprovisionament de conserves, totes les cuines obeïen la cita. L’olor acompanyava els retorns a terra ferma de final de setembre. [...]

Erri De Luca. Els peixos no tanquen els ulls. Alzira 2012. Bromera