Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Música. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Música. Mostrar tots els missatges

divendres, 13 d’abril del 2018

La colònia: Pernil dolç

"Posi'm cent gramets de pernil dolç, si es trenca és igual que a mi m'agrada així, quan estic malalt. I unes torradetes i un arròs bullit i a fer nones dins del llit".


El projecte de La Colònia arrenca pels volts del 2011 amb la trobada d’Albert Galcerà, director i acordionista de l’orquestrina Garbuix, banda que amenitza els cabarets del Festival Trapezi de Reus, i Xavier Ciurans, cantant del grup Gertrudis.


La proposta d’ambdós músics passa a ser compartida amb el percussionista Pepo Busquets, el contrabaixista Lluís Chabuch, i el violinista Albert Carbonell. D’aquesta unió, en surt un estil propi amb aromes de música balcànica, flaires de cabaret i notes d’arrel mediterrània.

Tot i ser una banda purament musical, La Colònia es presenta com un conjunt aglutinador de diferents disciplines, i es transforma, per tant, en un projecte transversal, on hi caben les arts plàstiques, audiovisuals, escèniques i sonores.

Així doncs, la banda s’expandeix a d’altres artistes com ara el pintor Arnau Casanoves, el grup Zebra Concepte Audiovisual, o Ramon Sendra, enginyer de so, entre d’altres. Tots i cadascun d’ells comparteixen una idea: crear un espai artístic on des de l’autonomia de la seva disciplina hi hagi un creixement de la seva obra mimada sense estar sotmesa a pressions de mercat.

Més informació: http://www.lacolonia.cat/

dimecres, 14 d’agost del 2013

L'Ovidi Montllor prepara escalivada amb botifarra de La Garriga per a Pepe Carvalho


Manuel Vázquez Montalbán parla sobre la sèrie de TVE Carvalho:

Cada viernes por la noche contemplo la serie Carvalho, con una mano sobre los ojos, los dedos separados, eso sí, para ver y no ver. Para ver lo que reconozco y para tratar de no ver lo que me resulta irreconocible. La semana pasada tuve que dar crédito a mis ojos porque los tenía bien abiertos, pero me resultó difícil reconocerme como remoto argumentista de un capítulo titulado El mar, ese cristal opaco. El título sí era mío y en el guión original se justificaba mediante la cita de un verso de Carlos Barral, "...de cuando el mar es un cristal opaco", pero en lo que yo estaba viendo el mar no era de invierno y por tanto ni era de cristal opaco, ni ningun hecho o personaje se responsabiliza del título. O yo no lo supe ver.
En cambio, sí asistí aturdido a un despliegue sexual de Carvalho digno de un Mickey Spillane. Aquél no era mi Carvalho, sino un extraño atleta sexual japonés dispuesto a fornicar como un obseso, a vagina por cada cinco minutos de programa. No es que mi Carvalho sea un santo, pero tiene un cierto autocontrol sexual, más relacionado con el sentido del ridículo que con el del pudor. Además, este Carvalho televisivo es un deslenguado que se ha tomado a Cela al pie de la letra y lleva el taco pegado a los labios, como si fuera una colilla de Peninsulares.

Per llegir-ne més, clica aquí
Les receptes de Carvalho

Cantar el Mediterrani

En Méditerranée -- En el Mediterrani

Autor: Georges Moustaki

Adaptació : Pelai Ribas

En el Mediterrani

En aquest gran estany on juguen nens d'ulls negres
hi ha tres continents i una història de segles
els profetes, els déus, el Messies i tot
hi ha un bell estiu que no tem la tardor
en el Mediterrani

hi ha l'olor de sang que flota per les ribes
països masegats plens de fondes ferides
i illes amb trinxeres i murs que són presó
hi ha un bell estiu que no tem la tardor
en el Mediterrani

hi ha oliveres mortes pel foc de tants canons
allí on va aparèixer el primer dels coloms
i pobles oblidats que les guerres han fos
hi ha un bell estiu que no tem la tardor
en el Mediterrani

en aquest gran estany hi vaig jugar de nen
els peus sempre en remull, hi respirava el vent
els meus companys de joc avui ja s'han fet grans
i el món té abandonats a molts dels seus germans
en el Mediterrani

sobre l'Acròpolis el cel està de dol
i llibertat ja no es pot dir en espanyol
Barcelona i Atenes són sempre a l'horitzó
d'aquest estiu tan bell que no tem la tardor
en el Mediterrani

Joan Manel Serrat: Mediterráneo.

Quizá porque mi niñez
sigue jugando en tu playa,
y escondido tras las cañas

duerme mi primer amor,
llevo tu luz y tu olor
por donde quiera que vaya,

y amontonado en tu arena
guardo amor, juegos y penas.

Yo,
que en la piel tengo el sabor
amargo del llanto eterno,
que han vertido en ti cien pueblos

de Algeciras a Estambul,
para que pintes de azul
sus largas noches de invierno.

A fuerza de desventuras,
tu alma es profunda y oscura.

A tus atardeceres rojos
se acostumbraron mis ojos
como el recodo al camino...

Soy cantor, soy embustero,
me gusta el juego y el vino,
Tengo alma de marinero...

¿Qué le voy a hacer, si yo
nací en el MEDITERRÁNEO?

Nací en el MEDITERRÁNEO...

Y te acercas, y te vas
después de besar mi aldea.
Jugando con la marea

te vas, pensando en volver.
Eres como una mujer
perfumadita de brea

que se añora y que se quiere
que se conoce y se teme.

Ay...
si un día para mi mal
viene a buscarme la parca.
Empujad al mar mi barca

con un levante otoñal
y dejad que el temporal
desguace sus alas blancas.

Y a mí enterradme sin duelo
entre la playa y el cielo...

En la ladera de un monte,
más alto que el horizonte.
Quiero tener buena vista.

Mi cuerpo será camino,
le daré verde a los pinos
y amarillo a la genista...

Cerca del mar. Porque yo
nací en el MEDITERRÁNEO...

Nací en el MEDITERRÁNEO...

Nací en el MEDITERRÁNEO...

Savina Yannatou & Miquel Gil & Orq. Àrab de Barcelona: Cançó dels Traginers

Cançó dels traginers

Música i lletra tradicional, del repertori de Peret Blanc de Beget
Transcripció lletra: Francesc Tomàs “Panxito”

Ara ve l'hivern - sempre plou i neva
pobres traginers - que en van de carrera.

Matxos que maneu - gasten gran fatxenda
porten davantal - manteta i coberta.

Si els hi han agafat - i a la presó els menen
si s'hi han escapat - per una finestra.

Que ningú els ha vist - si no una donzella
que en prenia el sol - i al fons d'una era.

N'ha fet un gran crit - ai, l'escarcellera
i els presos se'n van - ja en passen la serra.

Moreu va davant - Jordi va darrera
Moreu se'n girà - Jordi no em segueixes.

No puc caminar - ni trepitjar en terra
i els peus m'hi fan mal - de dur les cadenes

Grinyons en els peus - i a les mans cadenes
si jo puc tornar - i en aquelles terres.

Faria una mort - d'aquella donzella
que en prenia el sol - i al fons d'una era.

Ja en fa un gran crit - ai, l'escarcellera
i els presos se'n van - ja en passen la serra.

dijous, 19 de juliol del 2012

La festa de la circumcisió

MÚSICA ANDALUSÍ - NUBA GARÎBAT AL-HUSEYN [QUDÂMM ]- Tradición de Marruecos.
- Sugl "Me reprocharon tu amor" / - Moaxaja "Mientras yo ocultaba el amor"
Intérprete: CÁLAMUS. Imágenes: Mezquita-Catedral de Córdoba (Andalucía - España).
El séptimo día después de mi nacimiento, mi padre mandó llamar a Hamza, el barbero para circuncidarme e invitó a todos sus amigos a un banquete. En razón del estado en que se hallaban mi madre y Warda, fueron mis dos abuelas y sus sirvientas quienes se encargaron de preparar la comida. Mi madre no asistió a la fiesta pero me confesó que se había escabullido a escondidas de su habitación para ver a los invitados y escuchar la conversación. Era tal su emoción aquel día que se le había quedado grabado en la memoria hasta el menor detalle.
Reunidos en el patio, en torno a la fuente de mármol blanco cincelado, cuya agua refrescaba el ambiente tanto por el rumor como por los miles de minúsculas gotas que esparcía, los invitados comían con tanto mayor apetito cuanto que ya estábamos en los primeros días de ramadán y estaban rompiendo el ayuno al tiempo que celebraban mi ingreso en la comunidad de los Creyentes. Según mi madre, que había de regalarse con las sobras al día siguiente, la comida era un auténtico festín de reyes. El plato principal era la maruziyya: carne de cordero preparada con algo de miel, cilantro, almidón, almendras, peras, así como con nueces tiernas cuya temporada acababa de empezar. Había también tafaya blanca preparada con cilantro seco. ¿Mencionaré los pollos, los pichones, las alondras, con su salsa de ajo y queso, la liebre asada en salsa de azafrán y vinagre, las otras decenas de platos que tan a menudo me ha desgranado mi madre, recuerdo de la última gran fiesta que tuviera lugar en su casa antes de que la cólera del Cielo cayera sobre ella y los suyos? Cuan la escuchaba, niño aún, esperaba, en cada ocasión, con impaciencia que llegara a las muyabanát, esas tortas calientes de queso fresco espolvoreadas de canela y empapadas de miel, a los pasteles de pasta de almendra o de dátiles, a las tortas rellenas de piñones y nueces perfumadas con agua de rosas.
En aquel banquete, los invitados no bebieron más que horchata, me juraba piadosamente mi madre. Bien me guardaba de añadir que, si no se sirvió ni una gota de vino, fue únicamente por respetar el mes santo. La circuncisión siempre ha dado pie, en la región de Al-Andalus, a fiestas en las que se olvidaba por completo el acto religioso que se estaba celebrando. (...)
En mi circuncisión, insistía mi madre, también había músicos y poetas. Hasta recordaba versos que le habían recitado a mi padre:
Por esta circuncisión es tu hijo mucho más radiante
Pues la luz del cirio crece cuando se corta la mecha.
Recitados y cantados en todos los tonos por el propio barbero, estos versos de un antiguo poeta de Zaragoza pusieron fin a la comida y principio a la ceremonia propiamente dicha. Mi padre subió al piso superior para tomarme en sus brazos mientras que los invitados se agolpaban en silencio en torno al barbero y a su ayudante, un muchacho imberbe. Hamza le hizo una seña a este, quien empezó a dar vueltas al patio con un farol en la mano, deteniéndose ante cada invitado. Había que darle algo al barbero y, según la costumbre, cada uno fue pegando las monedas que entregaba en el rostro del muchacho que anunciaba en voz alta el nombre del donante y le daba las gracias antes de dirigirse al vecino. Una vez recogidas las dádivas, el barbero pidió que le acercaran dos potentes faroles, desenvolvió la cuchilla recitando los versículos apropiados y se inclinó ante mí. Mi madre decía que el grito que había dado yo entonces se había oído en todo el barrio, como un signo de precoz valentía, y luego, mientras seguía dando alaridos con toda la fuerza de mi minúsculo cuerpo, como si se hubieran presentado ante mi vista todas las desgracias por venir, la fiesta se reanudó al son del laúd, de la flauta, del rabel y del tamboril, hasta el subur, la comida del alba.

MAALOUF, Amin (1990): León, el Africano. Editorial Círculo de lectores: Barcelona. Pàgines 18-19.

diumenge, 29 de gener del 2012

Bed & Breakfast



Això és un conte amb un final feliç.
Va de dos joves que
no es coneixen però acabaran al llit
a la primera nit.

- Jo sóc en Jordi.
(que ben plantat)
- Jo sóc la Marta.
(quin goig que fa)

I avui sopem junts en un restaurant.

- Què pensarà si demano cervesa?
(ai no que les parelles beuen vi)
- Haurà notat aquest perfum que porto?
(oi tant si jo el puc ensumar des d'aquí)

- Ai que mono que ets.
- Que bona que està.

- Renoi que bona que està la cambrera.
(ai noi concentra't amb el què tenim)
- Per internet semblava molt més guapo.
(tampoc no fa pas metre noranta-cinc)

- I anem per feina.
(que se'ns fa tard)
- 'nem cap a casa.
(no cal parlar)

De fons una cançó d'en Barry White.

I els dos tindran
aquella sensació de voler cardar el camp,
però s'esperaran
i l'endemà encara esmorzaran
bed and breakfast.


Els amics de les Arts: "Bed & Breakfast". De l'àlbum Bed & Breakfast (2009)



dissabte, 29 d’octubre del 2011

Gastronomia i literatura portuguesa: Antonio Tabucchi i Joan Margarit

Mercat de Bolhao (Porto) .Fotografia: Beatriz Comella
Sonet de Lisboa , de Joan Margarit (Sanaüja, 1938), recitat per Montserrat Auqué, amb imatges del film Lisbon Story (Wim Wenders, 1995), amb música de Madredeus i la veu de Teresa Salgueiro. 
Pereira pidió una dorada a la plancha, sostiene, y Monteiro Rossi un gazpacho y después arroz a la marinera. El arroz llegó en una enorme cazuela de barro, de la que Monteiro Rossi se sirvió tres veces, se lo comió todo y eso que era una ración enorme.Y después se echó para atrás el mechón de pelo que le caía sobre la frente y dijo: Me comería una helado,o quizá simplemente un sorbete de limón. Pereira calculó mentalmente lo que le iba a costar aquella comida y llegó a  la conclusión de que buena parte de su sueldo semanal se le iba a ir en aquel restaurante donde había creído que iba encontrarse con los literatos de Lisboa y donde, en cambio, no había más que dos viejecitas con sombrero y cuatro figuras siniestras en una mesa de una esquina.
               
Antonio Tabucchi (1995; ed. original: 1994) : Sostiene Pereira. Barcelona, Anagrama


dimarts, 25 d’octubre del 2011

Hort mort

Campos de Castilla (2010)

De les cendres neix la flor
Faves tendres, pomes d'or
Ordre orgànic, plors i cebes
El desig natural treu les penes

Però comença el poder infal·lible del sol
Que resseca la terra quan vol
I que dona la vida i la pren
Ja s'acosta la mala sort
Sense tu el meu hort es mort

L'harmonia entre els éssers
Res més maco que tu menjant préssecs
Sol i aigua, terra i lluna
Res més maco que tu menjant prunes

Però comença el poder infal·lible del sol
Que resseca la terra quan vol
I que dona la vida i la pren
Ja s'acosta la mala sort
Sense tu el meu hort es mort

Joan Colomo: Hort mort. Del disc Producto interior bruto (2011).




Joan Colom i El petit de Cal Erill

Més informació del cantautor: http://www.myspace.com/joancolomo

dijous, 8 de setembre del 2011

La sesta d'un faune

Jaime Espinar. Fauno rojo

Segons Ignasi Albors, mai un autor amb tan poca obra havia dut a terme una revolució tan important en tota la història de la música clàssica com Claude Debussy (1869-1918). I més tenint en compte la senzillesa de les seves obres, pensades més per a un petit grup d'amics íntims que per a un gran escenari.
La seva importància rau en el fet que fou el primer en "imaginar-se" sons nous. El seu particular llenguatge és molt influït per la música d'altres cultures.
La música de Debussy és subtil, evocadora, creadora d'ambients més que no pas narradora. És bàsicament colorista.


Claude Monet (1840-1926), Nenúfars

El Preludi a la sesta d'un faune (Prélude à l'après-midi d'un faune) és una obra primerenca i breu, inspirada en un poema del seu amic i poeta simbolista Stéphane Mallarmé (1842-1898). Amb aquesta obra, el compositor Claude Debussy dona un pas de gegant cap a la citada modernitat. Va ser estrenada el desembre de 1894.
L’autor del poema va dir “aquesta música prolonga l’emoció del meu poema... aconsegueix anar més enllà en la nostàlgia i en la llum”.
L’orquestra es limita a un conjunt d’instruments de corda, fusta, trompes i dues arpes, accentuat tot això amb el so de cristall d’una percussió de campanol•les i címbals antics.
Es narren els somnis d'amor i de sexe d'un jove faune en una càlida tarda estival. Darrera un brollador guaita el faune. Vigila amb ull desconfiat i s’adorm al so d’una flauta que tremola lànguidament i s’eleva fins més amunt del migdia d’estiu, quan Sicília s’embriaga amb el botorn espès de la calor, oferint una sensació de plaer i benestar.
El propi Debussy, diu: “Aquest és l’escenari on es mouen els somnis i els desigs del faune en la calor de la sesta; cansat de perseguir nimfes i nàiades, cau en un somni embriagador on veu realitzats els seus desigs”.

Le Bejart Ballet Lausanne. Palau de Congressos de Madrid (1989)

Fonts consultades:
ALBORS, Ignasi: Música per a no melòmans. Barcelona, Pòrtic, 2002.

Més informació sobre Jaime Espinar: http://jaimeespinar.wordpress.com

dimarts, 6 de setembre del 2011

Mediterráneo



Joan Manuel Serrat (1971): "Mediterráneo", del disc Mediterráneo, Zafiro/Novola.

Quizá porque mi niñez
sigue jugando en tu playa,
y escondido tras las cañas

duerme mi primer amor,
llevo tu luz y tu olor
por donde quiera que vaya,

y amontonado en tu arena
guardo amor, juegos y penas.

Yo,

que en la piel tengo el sabor
amargo del llanto eterno,
que han vertido en ti cien pueblos

de Algeciras a Estambul,
para que pintes de azul
sus largas noches de invierno.

A fuerza de desventuras,
tu alma es profunda y oscura.

A tus atardeceres rojos
se acostumbraron mis ojos
como el recodo al camino...

Soy cantor, soy embustero,
me gusta el juego y el vino,
Tengo alma de marinero...

¿Qué le voy a hacer, si yo
nací en el Mediterráneo?

Y te acercas, y te vas
después de besar mi aldea.
Jugando con la marea

te vas, pensando en volver.
Eres como una mujer
perfumadita de brea

que se añora y que se quiere
que se conoce y se teme.

Ay...

si un día para mi mal
viene a buscarme la parca.
Empujad al mar mi barca

con un levante otoñal
y dejad que el temporal
desguace sus alas blancas.

Y a mí enterradme sin duelo
entre la playa y el cielo...

En la ladera de un monte,
más alto que el horizonte.
Quiero tener buena vista.

Mi cuerpo será camino,
le daré verde a los pinos
y amarillo a la genista...

Cerca del mar. Porque yo
nací en el Mediterráneo...-


Més informació sobre el cantautor:



Versió de la cançó Mediterráneo del grup Tachenko. Vídeo Diego Olmo i Sergi Cameron

divendres, 2 de setembre del 2011

Rita Pavone: Viva la pappa col pomodoro


Viva la pappa pappa

col po po po po po po pomodoro
viva la pap pa pappa
che è un ca po po po po po polavoro
viva la pa parappappa
col po po po modor.
La storia del passato
ormai ce l'ha insegnato
che un popolo affamato
fa la rivoluzion.
Ragion per cui affamati
abbiamo combattuto,
perciò buon appetito
facciamo colazion!
Viva la pap pa pap pa
col po po po po po po po modoro
viva la pap pa pap pa
che è un ca po po po po po po lavoro
viva la pa parappappa
col po po po modor.
La pancia che borbotta
è causa del complotto
è causa della lotta:
"Abbasso il direttor!".
La zuppa ormai l'è cotta
e noi cantiamo tutti
vogliamo detto fatto
la pappa al pomodor.
Viva la pap pa pap pa
col po po po po po po po modoro
viva la pap pa pap pa
che è un ca po po po po po po lavoro
viva la pa parappappa
col po po po modor.




La historia del pasado
Ahora nos enseñó
que un pueblo con hambre
Hace la revolución.
Razón por la cual hambrientos
hemos combatido
Así que buen provecho
a desayunar.

El vientre se queja
Es la causa del complot
Es a causa de la lucha:
"¡Abajo el Director!"
La sopa se cocina por ahora
Y todos cantamos
Queremos este hecho
La sopa de tomate!


dilluns, 29 d’agost del 2011

Una versió: "La gent normal"

MANEL, "La gent normal", versió de "Common people" del grup PULP (2009)


S’havia estat cultivant per Grècia
i havia après que és tant important viatjar…
I jo…, jo me l’escoltava i deia: sí-sí, sí-sí, està clar…
Son pare acumulava grans riqueses… I vaig dir:
caram, en aquest cas, si us plau, anul·li la cervesa
i posi’ns…, posi’ns el vi car. Li va semblar genial.
Va fer un glopet, em va mirar i va dir:
Vull viure com viuen els altres.
Vull fer les coses que fa la gent normal.
Vull dormir amb qui dormen els altres, t’estic parlant
de ficar-me al llit amb gent normal com tu.
I assumint…, assumint aquell paper, vaig dir:
Bé, veurem què s’hi pot fer.

Vaig passejar-la pel mercat del barri.
Em va semblar un escenari adequat, per començar…
Vaig dir: d’acord, ara fes veure que no tens ni un duro…
I va riure, i va dir: ai quina gràcia,
que boig estàs, ets molt divertit…!
Doncs, francament, maca, no em sembla
que ningú estigui rient aquí.
Ja t’ho has pensat bé això de…
Viure com ho fan els altres,
veure les coses que veu la gent normal,
dormir amb qui dormen els altres,
ficar-te al llit amb gent normal com jo…

I ella no…, no entenia res… I m’agafava del bracet!!!
Comparteix pis amb estranys, busca una feina formal,
puja al metro pels matins, ves al cine alguna nit.
Però igualment mai entendràs, el que és ‘nar passant els anys,
esperant la solució, que s’emporti tanta por.
No… tu mai viuràs com viuen els altres,
ni patiràs com pateix la gent normal,
mai entendràs el fracàs dels altres, mai comprendràs
com els somnis se’ns van quedant
en riure i beure i ‘nar tirant, i si pots, ja saps,
follar de tant en tant.

Prova a cantar, si ho fan els altres,
i canta fort, si et sembla interessant.
Riu a pulmó, si ho fan els altres,
però no t’estranyi, si et gires, que es riguin de tu,
que no et sorprengui si estan farts… de tu,
jugant a ser com és la gent normal.

L'últim estiu del restaurant El Bulli




I had to leave you and go away but I
think about you everyday
in the morning and the afternoon
I wish that I could see you soon

and when I held you I felt so fine
it was like there was nothing left on my mind
it was like Rockaway Beach in the month of June
I wish that I could see you soon

I had no plans to meet you baby
I had a million things to do baby
but you hit my heart with a harpoon
I wish that I could see you soon

The angels go ''How long 'til you can see her?''
and I'm like: ''The sooner the better'',
''Do you really think she will wait for you?''
''Well I have no way to say and there's nothing I can do,
well I have no way to say and there's nothing I can do'', go!

Now listen, now that I am across the sea
I wonder if you're gonna wait for me
or if you're gonna find a new boy to spoon
I wish that I could see you soon

and if you wait a little my pretty friend
until I come back to hold your hand
we'll be like bugs when they break through a cocoon
you know, I wish that I could see you soon

it's been a while since I felt like this
now i found someone I really miss
under the sun, under the moon
I wish that I could see you soon

Angels: ''how long 'til you can see her?''
and I'm like: ''The sooner the better''
angels: ''do you really think she will wait for you?''
and i'm like: ''there's no way to say and there's nothing i can do
there's no way to say and there's nothing i can do'', go!

Angels again: ''How long 'til you can see her?''
I'm like: ''Well, the sooner the better''
''Do you really think she will wait for you?''
and I'm like: ''There's no way to say and there's nothing i can do
no way to say and there's nothing I can do,
Well, no way to say and there's nothing I can do
no way to say and there's nothing I can do''
La cançó "I wish that I could see you soon" de Herman Düne posa la banda sonora al videoclip de l'estiu que explica la història de l'aprenent de cuina que és admès per fer pràctiques al restaurant de Ferran Adrià, El Bulli, al llarg de la seva última temporada com a restaurant.

Podeu veure el documental "El Bulli, l'últim vals", on Ferran Adrià serveix l'últim i espectacular sopar del reconegut restaurant acompanyat pels millors xefs del món.

dilluns, 1 d’agost del 2011

Cenas en Estambul

Hoffnung88 (2008): Balikçilar
Sibel
Cuando Sadi se acercó a nuestra mesa le preguntamos por la 1"), por la salutd ("¡Bien, gracias a Dios!"), por el trabajo ("Somos una familia, Kemal Bey, todas las noches los mismos!"), por la situación ("¡No se puede salir a la calle con el terrorismo de izquierdas y de derechas!") y por quiénes iban y venían ("Todo el mundo ha vuelto de Uludag"). Conocía a Sadi desde que yo era niño, antes de que abrieran Vestíbulo, del local en Beyoglu del restaurante Abdullah Efendi, que mi padre frecuentaba. Vio por primera vez el mar al llegar a Estambaul a los diecinueve años, hacía treinta de eso, y en poco tiempo aprendió de famosos taberneros y camareros rumíes de la ciudad los refinamientos de seleccionar y preparar el pescado. Puso en una bandeja y nos mostró unos salmonetes, una anjova y una lubina gordas y jugosas que esa misma mañana había escogido con sus propias manos en la lonja. Olimos el pescado y confirmamos su frescura observando el brillo de los ojos y lo rojo de las agallas. Luego hablamos en tono de queja de la contaminación del Mármara. Sadi nos contó que, en prevención de los cortes, cada día una empresa especializada llevaba a Vestíbulo un camión de agua. Todavía no habían comprado un generador para los cortes de luz, pero a los clientes les gustaba el ambiente de velas y lámparas de gas en la oscuridad de algunas noches. Nos volvió a llenar las copas de vino y se marchó.
- ¿Te acuerdas de los pescadores, padre e hijo, cuyas voces oíamos por la noche en la mansión? -dije-. Desaparecieron poco después de que te marcharas a París. Entonces pareció que la casa fuera un lugar más frío y solitario y no pude aguantarlo.
A Sidel solo le interesó lo que tenían de disculpa aquellas palabras. Para atraer su atención hacia otra parte, le conté que pensaba a menudo en los pescadores. (Se me pasaron por la mente los pendientes de perlas que me dio mi padre.)
- Puede que padre e hijo fueran en busca de los bancos de bonitos y anjora -dije.
Leonie Balci-Kant (2008): Nootjesverkoper ann de bosporus in Tarabya, Istanbul 
Le conté que ese año tanto los bonitos como las anjoras habían salido buenos y que había visto hasta a los vendedores ambulantes de las callejuelas de Fatih vendiendo bonitos en sus carros, con los correspondientes gatos que les seguían. Mientras nos tomábamos el pescado, Sadi nos contó que el precio del rodaballo había subido mucho porque los rusos y los búlgaros detenían a los pescadores turcos que entraban en sus aguas territoriales siguiendo los bancos. 

Orhan Pamuk (2009): El Museo de la Inocencia, Literatura Mondadori, 276.
Por aquel entonces el lugar preferido de los estambulíes que iban al Bósforo a pasar un buen rato era Tarabya, con su hilera de tabernas una detrás de otra, rebosantes de público que se instalaba en las mesas de las aceras por entre las que pasaban arriba y abajo loteros ambulantes, vendedores de mejillones y almendras, fotógrafos que te traían la fotografía en una hora, heladeros y, en la mayoría de los restaurantes, pequeñas orquestas de música tradicional y cantantes "a la turca". (Por aquellos años todavía no se veía ni un solo turista.) Recuerdo que siempre que íbamos la tía Nesibe se reía maravillada de la velocidad y el valor de los camareros que servían bandejas rebosantes de entremeses corriendo por entre los coches que avanzaban por el estrello espacio que dejaban las mesas y el restaurante.
Íbamos a un restaurante relativamente modesto llamado Paz. Dicho restaurante, en el que la primera noche entramos simplemente porque había sitio libre, le gustaba a Tarik Bey porque además podíamos escuchar "gratis y de lejos" la música a la turca y las viejas canciones procedentes del próximo y pretencioso cabaret Joya. Cuando la siguiente vez que fuimos sugería que si nos sentábamos en el Joya podríamos escuchar mucho mejor a las ancianas cantantes, Tarik Bey replicó:
- ¡Por Dios, Kemal Bey, no vamos a darle dinero a esa panda desastrosa de mujeres que graznan como cuervos!
Pero durante toda la cena estuvo escuchando atentamente, complacido y furioso, la música que nos llegaba. Corregía en voz alta los errores de las cantantes "Sin voz y sin oído", nos demostraba que se sabía todas las letras acabando la canción antes que la cantante y, después de la tercera copa de raki, cerraba los ojos con melancolía y un sentimiento de profundidad espiritual  y llevaba el ritmo de la música moviendo la cabeza.
Orhan Pamuk (2009): El Museo de la Inocencia, Literatura Mondadori, 415-416.

dijous, 28 de juliol del 2011

Un camell d'orient


Un camell d'Orient entra a la ciutat,
Carrega a la gepa un sac
ple de regals.
Pregunta al seu
Rei quin camí han de seguir,però
l'home està ben adormit,
el camell vol despertar-lo amb un crit
que es perd en la nit.
"Disculpi taxista, em podría orientar?
Som a nit de Reis, com
vostè ja sabrà,
un nen i una nena
ens estan esperant,
portem uns
paquets de molt lluny,
però el Rei ha caigut
en un somni profund
i estic tan perdut!"
Grimpa el camell, grimpa,
grimpa pel fanal!
Descansa al balcó del pis principal,
es topa amb pa i aigua
que li han preparat,
però el Rei dorm en el carreró
i el camell no vol
malgastar l'ocasió
de tastar unes
neules i un torró.
I es mira
al pessebre i es trova atractiu,
allà entre la molsa,
travessant un riu,
però no queda
temps i s'apropa al sofà,
amb les dents treu,
amb cura, del sac,
una bicicleta de colors
llampants,
unes nines russes i un
soldat.
Un camell d'Orient
surt de la ciutat!
La gepa lleugera buida de regals!
El Rei es desperta i pregunta on estan.
"Pot estar tranquil
Majestat",
contesta la bèstia
avançant per l'asfalt,
"ja l'avisaré en arribar".
I el sol va sortint i el rei segueix
roncant!

MANEL, "Un camell d'orient", del llibre-disc Un camell d'orient, Estrella Polar, 2010

dilluns, 25 de juliol del 2011

Moreno García, José-María (2008). Museo y Monda del Azafrán

Conte popular sefardita
Una vegada es va fer un tracte de pau entre el sultà de Turquia i el rei de Grècia. Com a part del tractat, el sultà envià esplèndids obsequis al rei de Grècia. Hi havia tot tipus de joies diferents, sedes u setins, catifes valuosíssimes, objectes d’or i de plata i d’altres luxosos regals. Quan el missatger del sultà portà aquests obsequis al rei, aquest li donà una petita capsa, doblement precintada i embolicada. Li ordenà que ningú no devia obrir aquella capsa excepte el sultà.
Després que le missatger tornà a Turquia amb la capsa, el sultà la mirà amb una amarga expressió a la cara. “Aquest regal és certament petit”, digué. “Però pot ser que contingui alguna cosa preciosa, de la qual només n’existeixen poques en tot el món”. El sultà obrí la capsa i trobà que tot el que contenia era un manat de brins de safrà.
“Per ventura aquest porc s’està rient de mi?”, digué el sultà aïrat. “Li vaig enviar tot tipus de valuosos obsequis del meu palau: joies precioses, teles i catifes, or i plata, i mireu què m’envia ell!” “Un manat d’estams!”
El sultà estava disposat a cridar la seva flota de vaixells i salpar cap a Grècia per començar una nova guerra quan un vell rabí, un dels seus consellers, s’acostà i li digué: “Excel·lència, vós sou un home molt savi i afortunat. He sentit parlar del regal que us ha enviat el rei de Grècia. És un obsequi molt valuós; un pot protegir del diable.”
“Com ho sabeu això?” bramà el sultà.
“Viatgeu demà cap al nord el regne, on viuen els óssos salvatges, i ja ho veureu. Quan els ensenyeu el paquet, arrencaran a córrer.”
Així que el sultà va fer el que el rabí suggerí i anà a un lloc on vivien molt óssos salvatges. Tan aviat com els ensenyà el safrà, els óssos arrencaren a córrer. El sultà proclamà la saviesa del rabí lloà i honrà tots els jueus que vivien en Turquia. És per aquest motiu que els jueus consideren el safrà com una planta màgica i hi cuinen el seu arròs del Sàbat.
Sternberg, Rabí Robert (1998). La cuina sefardita (La riquesa cultural de la saludable cuina dels jueus del Mediterrani). Editorial Zendrera Zariquiey, Barcelona, pàgina 299-300.

Més contes: CLIQUEU-HI
Si voleu més informació sobre el safrà a aquest bloc, CLIQUEU-HI.



"Las estrellas de los cielos/Yo m'enamorí d'un aire". Música dels jueus sefardites. Jordi Savall i Hespèrion XXI (2000)

dissabte, 23 de juliol del 2011

Bamboo ets tu, canya de sucre, mousse de iogurt

Fumen es pescadors,
blanca es sa platja africana
i un tauronet petit
neda amb sa taurona mare.

Mamà, avui m'he clavat
un fil de coco dins un ull.
Mamà, qui som?,
es papà diu que som es seu tigreton.

Bamboo, ets tu,
aigua de fruites, tiramissú,
bamboo, ets tu...

Criden es pescadors,
rotja es sa platja africana
i un tauronet petit
sopa amb son pare i sa mare.

Mamà, avui m'he clavat
un fil de coco dins un ull.
Mamà, que no,
es papà diu que som es seu airgam-boy.

Bamboo, ets tu,
canya de sucre, mousse de iogurt.
Bamboo, ets tu...

Bamboo, ets tu,
aigua de fruites, tiramissú,
bamboo, ets tu...

ANTÒNIA FONT, "Bamboo", del disc Bastiscafo Katiuscas (2008)


Diuen que el peix és car



Encara no ha sortit lo sol
i aquí al moll
no hi queda cap barca.
Cada matí
està més lluny
l'enfilada.
Diuen que el peix és car
i no es parla de tota una vida
viscuda a la barca.
Diuen que el peix és car,
diuen que el peix és car,
de la mar ningú en parla.

Potser trobeu mar grossa...
o l'aigua ben calmada
no hi haurà cap timó
que vulgue tornar
sense calada.
Què la verge del Carme
vos done un bon viatge
i la Rosa dels Vents
guie el bon camí
a cada oratge.

De tarda els que heu pescat a prop,
rumb al port
ja guaiteu la casa.
Qui a casa té
un pescador
sempre espera.
si heu tingui bona sort:
los amics, lo gotet, la xerrada
i un plat a la taula.
Si heu tingut bona sort,
si heu tingut bona sort,
a dormir... i a la barca.





QUICO EL CÈLIO, EL NOI I EL MUT DE FERRERIES, "Diuen que el peix és car", del disc Oco! (2008)

La collita dels tarongerars



La cançó de moda vos la cantarem.
No és molt divertida però és veritat.
No diu cap mentida però que ho lamentem.
La cançó de moda canta tristament...

Ja s'acosta la collita dels tarongerars,
tot el món a l'horta verda a salts a treballar,
no eixiran a plaça per fer-se llogar,
n'hi haurà tanta feina que es farà a destall.

Els que tenen terra seguiran dormint,
no eixiran a plaça per llogar jornals,
per primera volta han fet tots d'acord,
la cooperativa i el governador.

Primer el camp del jutge i el camp del rector,
els del tio Llopis i els de l'alteró,
tots fent una colla aniran un per un,
colliran els arbres sens deixar-ne un.

No caldran cabassos ni escales tampoc,
estelles i cables han fet els caixons,
només se duu a l'horta per l'últim jornal
un grapat de cordes, serres i destrals.

Ja s'acosta la collita dels tarongerars,
no es cullen taronges, arbres colliran,
exportarem llenya si trobem mercat
i si no a desembre encendrem la llar.

Ara es lloguen químics i es vol intentar
traure algun suc de la fusta que se va tallant.
La gent als casinos diu de pegar foc
tots els magatzems i cases dels exportadors.

I eixir a les vies per fer boicot
al tren de taronja que ve de Marroc.
Ja s'acosta la collita dels tarongerars,
tot el món a l'Horta merda tindrà que menjar.

La cançó de moda ja vos hem cantat.
No estarà de moda però és veritat.
Sí que diu mentida, diu que exagerem.
La meitat que passe serà suficient,
més val parlar massa que arribat al fet.
Al Tall, "La collita dels tarongerars", del disc La cançó popular a València (1975)


dijous, 21 de juliol del 2011

L'amor de les tres taronges


Això era i no era.
Que faci bon viatge la cadernera!

Conten que un príncep, bell i galant,
que no reposa ni un sol instant,
tresca la terra com per encant.


-L'amor de les tres taronges,
no sabríeu per on cau?
-Set gegants diuen que el guarden
ben tancat amb pany i clau.
De nit, quan la fosca entrava,
veu un llumeneret blau;
com més va, més lluny el veia...
-Hi arribaré, si a Déu plau.

Ai, ai! El gegant remuga:
-Sent olor de carn humana.
La geganta l'ha amagat,
que el gegant té tanta gana
que se'l voldria menjar
dins la mateixa setmana.
La nit és fosca, el gegant
ronca com la tramuntana.

Pel sementer de formigues
escampa tres sacs de blat.
per aconhortar les feres
ha comprat tot un ramat.
La serp de set caps alçava
set boques de fil puat
i al punt la llet de set gerres
els set caps ha doblegat.

Ja és de nit quan arribava
a la porta, el jovencell.
Tot d'una endevina l'arbre:
n'és el taronger més bell.
Tres taronges hi flamegen,
totes tres fan un ramell.
Al cap cimal d'aquell arbre
ha fruitat l'amor per a ell.

Els gegants dormen tranquils,
-dormen amb un ull obert-.
Collí l'amor en Bernadet
i, abans, que fos descobert,
reprèn el camí del vent,
peus falaguers, cor despert.
Cada cabell li tremola.
Ai, que la nit l'ha encobert!

Ai, ai! que tot set l'encalcen.
La terra crida: endavant!
Els llança cintes de seda,
flocs de colors que, a l'instant,
omplen aquells camps d'espines,
de ganivets i d'espant,
de foc, que al punt ja no resta
ni l'ombra d'un sol gegant.

De la primera taronja
una al·lota ben garrida
n'ha sortit, tan bella i blanca,
que potser el sol l'ha ferida.
Ai, ai, que de la segona
surt una jove esmortida!
Ambdues han mort de set,
tan prest han colat la vida.

No l'obrissis, la tercera,
Bernadet, car ni amb diner
no compraries la vida
que ha brostat del taronger.
Arran del brocal d'un pou,
-n'és aquest el fruit darrer-
en obrir l'altra taronja
floreix l'amor venturer.
Gabriel Janer Manila - Luis Delgado

Una altra versió de la rondalla recollida pel valencià Enric Valor, en aquest cas amb la música i veu de Maria del Mar Bonet interpretada al Lotus World Music and Arts Festival realitzat al setembre de 2003:


web consultada: www.cancioneros.com
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

ENGRANDEIX EL TEXT