Debilidades gastronómicas

Fresc romà descobert el 2010 a Hongria

Paella. Fina Masdéu (2012)

Se me ocurrió que era buena idea comer pronto y hacerlo en un entorno agradable para elevar un poco la moral de mi tropa. Pensé que nada mejor, aprovechando el día soleado, que acercarnos a la playa. Para irlos familiarizando de paso con el terreno que tendríamos que desbrozar, me los llevé a un restaurante de menú de Castelldefels, que recordaba de mi etapa catalana. Seguía allí, un poco venido a menos, como en cierto modo todo lo de alrededor. […] Pese a todo, sería la nostalgia, o la infalible luz del Mediterráneo, me resultó de lo más gratificante volver a pisar aquel paseo marítimo. Incluso le perdoné al cocinero algo que resultaba imperdonable en Barcelona: que el arroz de la paella estuviera pasado y el conjunto del plato fuera deleznable. Durante mis años barceloneses había aprendido a apreciar la paella catalana como una de las mejores, aunque Valencia se lleve la fama. Según me dijo alguien, era el tomate el que marcaba la diferencia, y bien podía ser, porque también padecía una debilidad irresistible por el pa amb tomàquet. A mi juicio, esas dos especialidades culinarias y los calçots (que, por cierto, recordé que estábamos ya en temporada) podían sostener por sí solos, incluso ante quienes consideran cuestionable la entidad de todo lo demás en que pretendía asentarse, la existencia de una patria catalana.

-Esta paella es delictiva aquí –informé a los míos-. Otro día gastaremos un poco más y os tomareis un arroz como Dios manda.

-Yo estoy mal acostumbrado –intervino Arnau-. No es por ponerme chovinista, pero el peor arroz huertano deja a éste en ridículo.

-Espera a probarlo en un sitio en condiciones. En lo que toca al arroz, te aseguro que esta gente puede competir.

-Me costará convencerme, pero vaya.

-Ya verás. Y otro día nos hincaremos una calçotada.

-¿Una qué? –preguntó Chamorro.

-Calçots. Una especie de cebolla nacionalista. Deliciosa. Me encantará ver cómo te chupas los dedos con el manjar enemigo.

Lorenzo Silva (2012). La marca del meridiano. Barcelona, Planeta.



Informació sobre el fresc romà, que representa una persona menjant-se una ceba, o un porro, o un calçot...

A l’última platja

Vinet de flors fresques. Fina Veciana (2010)

 Els vespres d’abril al sud de Creta són plàcids i conviden a sopar a l’aire lliure. No recordava gaire la terrassa que en Iorgos tenia habilitada com a menjador, però juraria que tampoc no havia canviat gaire.

[...] Tan bon punt vaig seure, en Iorgos va comparèixer amb un plat de dolmes, un àpat típic de Grècia que ja havia tastat alguna vegada. Com que la meva estada es preveia llarga, havíem pactat un preu fix, força raonable, que incloïa tots els menjars. A canvi, m’havia de conformar amb el que m’oferís en Iorgos. Ja m’estava bé. Sempre m’havia fet molta mandra haver de triar d’una carta.

Devia tenir molta gana perquè vaig trobar boníssimes les fulles de parra farcides d’arròs i de carn. El mèrit era d’en Iorgos, que es va destapar com un excel·lent cuiner.

Un vi negre, aspre i fort, com la terra on s’havia criat, va aconseguir donar encara més categoria al festí. En Iorgos l’havia portat en una ampolla destapada sense cap mena d’etiqueta.

-És cinquanta vegades millor que alguns vins que valen una fortuna –em va dir amb complicitat, quan va veure que girava l’ampolla intentant cercar algun tret distintiu que m’ajudés a identificar-lo.

Celler grec. Fotografia: Fina Masdéu (2010)

 Amb els dies vaig saber que en Iorgos era així. Sabia perfectament on anar a buscar els millors ingredients. L’oli li proporcionava un amic de Myrthio, que tenia, segons ell, les millors oliveres de tot Grècia; el vi, un avi de Sitia, que amenaçava la resta de mortals d’endur-se a la tomba el secret de l’elaboració del seu vi, únic al món, i tot perquè no volia compartir amb el seu fill la fórmula, perquè s’havia enemistat amb ell d’ençà que s’havia casat amb una mossa que no disposava de l’aprovació del cap de família; el peix acostumava a venir d’un pescador de Khóra Sfakion, que sortia a pescar quan li venia de gust i que repartia les captures entre els coneguts; el xai provenia d’un pastor, un xic estrafolari, que tenia el costum de fer pasturar els animals sempre a la banda solella de la muntanya i d’esquena al mar... i així fins a arribar al darrer ingredient. No hi havia ametlla, tàpera, llimona, poma, ceba o el que fos de què no pogués justificar-ne l’origen; per norma general, cretenc cent per cent.

Que el vi era potent ho vaig començar a notar en arribar el torn del segon plat: unes orades a la graella amb sofregit de pebrots, ceba i all. [...] A l’hora de les postres, en Iorgos va aparèixer amb unes taronjasses que se’m posarien d’allò més bé.

-Gaudeix-les, són les darreres de la temporada –em va dir l’amo de l’hostal fent-me l’ullet.

Per ser les últimes de la temporada eren superbes.

Jordi Cortès. L’última platja. Valls 2011. Cossetània Edicions.
Sobre l'illa de Creta 
Sobre Fina Veciana

Mediterráneo

Joan Manuel Serrat (1971): "Mediterráneo", del disc Mediterráneo, Zafiro/Novola.

Quizá porque mi niñez
sigue jugando en tu playa,
y escondido tras las cañas

duerme mi primer amor,
llevo tu luz y tu olor
por donde quiera que vaya,

y amontonado en tu arena
guardo amor, juegos y penas.

Yo,

que en la piel tengo el sabor
amargo del llanto eterno,
que han vertido en ti cien pueblos

de Algeciras a Estambul,
para que pintes de azul
sus largas noches de invierno.

A fuerza de desventuras,
tu alma es profunda y oscura.

A tus atardeceres rojos
se acostumbraron mis ojos
como el recodo al camino...

Soy cantor, soy embustero,
me gusta el juego y el vino,
Tengo alma de marinero...

¿Qué le voy a hacer, si yo
nací en el Mediterráneo?

Y te acercas, y te vas
después de besar mi aldea.
Jugando con la marea

te vas, pensando en volver.
Eres como una mujer
perfumadita de brea

que se añora y que se quiere
que se conoce y se teme.

Ay...

si un día para mi mal
viene a buscarme la parca.
Empujad al mar mi barca

con un levante otoñal
y dejad que el temporal
desguace sus alas blancas.

Y a mí enterradme sin duelo
entre la playa y el cielo...

En la ladera de un monte,
más alto que el horizonte.
Quiero tener buena vista.

Mi cuerpo será camino,
le daré verde a los pinos
y amarillo a la genista...

Cerca del mar. Porque yo
nací en el Mediterráneo...-

Més informació sobre el cantautor:

Juan Manuel Serrat

Versió de la cançó Mediterráneo del grup Tachenko. Vídeo Diego Olmo i Sergi Cameron

Al mar

Tu i jo hem sopat en bons restaurants,
tu i jo hem ballat a la llum d’un fanal,
tu i jo volàvem en un Ford Fiesta groc,
tu i jo hem cantat a la vora del foc,
tu i jo hem buscat coses similars,
tu i jo hem tingut el cap ple de pardals,
tu i jo dalt de la nòria,
tu i jo i la nostra història,
però tu i jo no ens hem banyat mai al mar, al mar, al mar.

Plantem les tovalloles, convido a un gelat,
juguem amb alegria, esquivem passejants.
A l’horitzó es divisen les veles
d’uns nens que fan optimist a la cala del costat.
Dormo una estona, a la que bufa la mar,
així estirada se’t veu espectacular
llarga i blanqueta a la sorra llegint
intrigues de final inesperat.
Es abusiva tanta calor.
T’incorpores i et poses bé el banyador,
amb el peu calcules com està l’aigua
i tot esta llest per tal que entrem al mar.

Així doncs si un dia vens i passes per aquí,
i sí malgrat la feina trobem un matí,
no em perdonaria mai, no podria assumir,
no agafar-te amb la moto i que no féssim camí,
molt lluny d’aquí, a l’altra banda del món,
hi ha un xiringuito amb quatre pins al fons,
tu i jo asseguts a la barra d’un bar,
sona bona música i som davant del mar.

MANEL, Al mar, del disc Els millors professors europeus (2009)

Més informació del grup: www.manelweb.com

La meva terra és el mar

Sóc navegant solitari,
sóc mariner sense port.
Mai no he tingut calendari,
el meu rellotge sóc jo,
que no tinc segons i allargo les hores.

Tu, vell timó que m'ajudes,
la meva adreça sou tu i el vent;
treu-me d'aquesta tempesta,
treu-me que ja no puc més,
seguint una estrella potser vaig perdre el temps
i vaig perdre el seny.

Dóna'm força per cridar,

que no sóc d'aquí tampoc sóc d'allà,
la meva terra és el mar.

Dóna'm força per cridar,

que jo sóc de mi,
no sóc de ningú

i sempre així serà.

Vaig néixer sense fronteres,
no crec en les possessions,

doncs penso que hi ha masses

coses que ens separen
i tots som del mateix món,

no crec en nacions,
ni en obligacions.

Dóna'm força per cridar,
que no sóc d'aquí tampoc sóc d'allà,
la meva terra és el mar.
Dóna'm força per cridar,
que jo sóc de mi, no sóc de ningú,
la meva terra és el mar fet d'aigua i sal.
Sota l'aigua no hi ha peles
ni banderes ni nacions
el silenci que m'envolta
és la solfa que em fa viure,
viure i ser lliure, LLIURE!

Dóna'm força per cridar,
que si l'aigua és amor

jo de pedra no sóc,
mulla'm un altre cop.
Dóna'm força, torna'm boig,
que si l'aigua és amor,

jo de pedra no sóc,
mulla'm un altre cop,
dins el cor.

LAX'N'BUSTO, La meva terra és el mar, del disc Amb tu (1994)

Més informació del grup: www.laxnbusto.com