A l’última platja

Vinet de flors fresques. Fina Veciana (2010)

 Els vespres d’abril al sud de Creta són plàcids i conviden a sopar a l’aire lliure. No recordava gaire la terrassa que en Iorgos tenia habilitada com a menjador, però juraria que tampoc no havia canviat gaire.

[...] Tan bon punt vaig seure, en Iorgos va comparèixer amb un plat de dolmes, un àpat típic de Grècia que ja havia tastat alguna vegada. Com que la meva estada es preveia llarga, havíem pactat un preu fix, força raonable, que incloïa tots els menjars. A canvi, m’havia de conformar amb el que m’oferís en Iorgos. Ja m’estava bé. Sempre m’havia fet molta mandra haver de triar d’una carta.

Devia tenir molta gana perquè vaig trobar boníssimes les fulles de parra farcides d’arròs i de carn. El mèrit era d’en Iorgos, que es va destapar com un excel·lent cuiner.

Un vi negre, aspre i fort, com la terra on s’havia criat, va aconseguir donar encara més categoria al festí. En Iorgos l’havia portat en una ampolla destapada sense cap mena d’etiqueta.

-És cinquanta vegades millor que alguns vins que valen una fortuna –em va dir amb complicitat, quan va veure que girava l’ampolla intentant cercar algun tret distintiu que m’ajudés a identificar-lo.

Celler grec. Fotografia: Fina Masdéu (2010)

 Amb els dies vaig saber que en Iorgos era així. Sabia perfectament on anar a buscar els millors ingredients. L’oli li proporcionava un amic de Myrthio, que tenia, segons ell, les millors oliveres de tot Grècia; el vi, un avi de Sitia, que amenaçava la resta de mortals d’endur-se a la tomba el secret de l’elaboració del seu vi, únic al món, i tot perquè no volia compartir amb el seu fill la fórmula, perquè s’havia enemistat amb ell d’ençà que s’havia casat amb una mossa que no disposava de l’aprovació del cap de família; el peix acostumava a venir d’un pescador de Khóra Sfakion, que sortia a pescar quan li venia de gust i que repartia les captures entre els coneguts; el xai provenia d’un pastor, un xic estrafolari, que tenia el costum de fer pasturar els animals sempre a la banda solella de la muntanya i d’esquena al mar... i així fins a arribar al darrer ingredient. No hi havia ametlla, tàpera, llimona, poma, ceba o el que fos de què no pogués justificar-ne l’origen; per norma general, cretenc cent per cent.

Que el vi era potent ho vaig començar a notar en arribar el torn del segon plat: unes orades a la graella amb sofregit de pebrots, ceba i all. [...] A l’hora de les postres, en Iorgos va aparèixer amb unes taronjasses que se’m posarien d’allò més bé.

-Gaudeix-les, són les darreres de la temporada –em va dir l’amo de l’hostal fent-me l’ullet.

Per ser les últimes de la temporada eren superbes.

Jordi Cortès. L’última platja. Valls 2011. Cossetània Edicions.
Sobre l'illa de Creta 
Sobre Fina Veciana