dissabte, 8 de desembre de 2012

Sopa de dragons blancs



Una sopa excel·lent. Fotografia: Fina Masdéu (2011)

-Un poc més de xampany –digué el baró-. Ens hem d’acabar aquesta botella abans de sopar. Encara n’hi ha una altra en fresc. I per després de sopar... –va fer una pausa-, un Tokai del temps del rei Carles.
-No serà tant –rigué en Mike-; però, així i tot, esplèndid! Sopem!
Els veia molt confiats de sopar, però jo no ho estava gens. Bé és ver que aquella gent de qualsevol cosa en deia sopar. Però resulta que m’errava de tot: la minyona-bruixa entrava amb una safata fumejant, que feia olor d’herbes muntanyenques.
-Què fotres t’has inventat avui, dimoni? –demanà el baró.
-Cambuix de Sant Joan –va dir ella, sense returar, i es va senyar de pressa, murmurant alguna cosa.
Vaig quedar convençut que ens donava mal bocí. Deixà la safata sobre la taula i se n’anà, sense deixar de murmurar coses en veu baixa. Dins la safata hi havia carn amb salsa, brins de fonoll, fulles d’herba-sana i qui sap si moraduix i tarongí i donzell i totes-herbes, com n’usava ma mare en guisar no sé quins condiments antiquíssims.
-Tu creus que això és mengívol? –demanà en Mike?
-A mi –vaig respondre, fent-me l’esprit fort-, em resulta familiar.
-De segur que és alguna cosa exquisida –assegurà el baró.
Tornava entrar la minyona amb les tovalles i els plats i els coberts. En efecte: no hi havia taula parada.
-Tot ho fa molt bé, però al revés –explicà el baró-. Eh, calipígia? –i li pegà un cop a les anques.
La bruixa parava taula i el baró aguantava la safata. Ajudàrem en Mike i jo a repartir els plats i els coberts. En veure que ja no feia falta, ella se’n tornà a la cuina. Tornà al cap de poca estona amb una sopera plena d’una sopa gelada, que no era gazpacho ni vichysoisse ni cap de les sopes fredes més o menys conegudes. Però tampoc no havia portat els plats sopers i calgué esperar que els anàs a dur. [...]
La sopa era molt bona, cal confessar-ho, però jo la menjava com a estugós, perquè Déu sap què, i, a més, que en Llorenç Villalonga m’havia contat la història del cuiner xinès, que feia, precisament, unes sopes molt afamades i arribaren a saber que n’arribava a aconseguir la qualitat excel·lent ficant una rata morta dins el brou. No vaig gosar repetir el conte, naturalment. Però no calia tanta consideració, perquè el baró comentà:
-Una sopa excel·lent. La fa amb picadís de dragons blancs.
-Jo –digué en Mike- n’hi ensenyaré de fer amb dragons negres: serà de molt més efecte.
El baró rigué com si s’hagués tornat boig. I ens menjàrem la sopa. La minyona entrava encara i sortia portant, ara un platet d’olives, ara envinagrat de fonoll marí... El baró l’aturà:
-No treguis tantes coses, que llavors estaràs una hora per llevar taula.
La minyona tornà agafar el que havia tret i s’ho endugué dins la cuina. Seguia remugant en veu baixa.
 
Jaume Vidal Alcover. Les quatre llunes. Barcelona 1969. Editorial Selecta.



Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

ENGRANDEIX EL TEXT