Brunetti recupera el bon humor

Venècia

Es va adonar que no podia anar a casa a veure Paola amb aquell mal humor. Especialment durant la seva primera setmana de classes.
Per evitar-ho va fer una parada al Do Mori, el seu bar preferit, just a quatre passes del Rialto, i va saludar Roberto, el propietari de cabells grisos. Van intercanviar unes quantes paraules, i Brunetti va demanar una copa de Cabernet, l’única cosa que li venia de gust prendre. Per acompanyar-lo va menjar unes quantes gambes fregides, especialitat del bar, i després va decidir menjar-se un tramezzino dels gruixuts, amb pernil i carxofes. Va prendre una altra copa de vi i després d’això ja es va començar a sentir humà, per primera vegada en tot el dia. Paola sempre l’acusava de tornar-se malcarat quan feia estona que no menjava, i ell començava a pensar que tenia tota la raó. Va pagar i se’n va anar; va anar per Rughetta i va continuar el camí cap a casa.
Es va aturar a contemplar les flors de l’aparador de Biancat. [...] Brunetti hi va entrar i va demanar deu lliris blaus.

Donna Leon (2001). Mort en un país estrany. Barcelona: Edicions 62 (pàg.112).

Un día entre libros y fogones con Donna Leon y Roberta Pianaro

LauretART (2005)

"Leon es más callada que su amiga, más observadora, más anglosajona, remarca ella misma, pero las dos parecen formar un binomio indivisible en la que Pianaro marca el tempo y Leon la pausa. el paseo hasta la casa de la primera, un precioso apartamento pegado al canal pero alejado de las hordas de turistas, es otro rosario de saludos y bendiciones. La cocina de Pianaro, que se ha propuesto demostrar al periodista las bondades de la gastronomía local, es pequeña y huele a madera, a guiso, a guerras libradas con el tomate y la cebolla, las zanahorias o los calabacines. Cuando la veneciana se pone el delantal no quiere ayudantes ni curiosos, así que desalojar el campo de batalla es prioritario".

LauretART (2005)

"Es la una y media y el aroma que llega de la cocina empieza a ser peligroso. Pianaro está en su salsa, peleándose con una avispa, una cacerola, una paella y dos bandejas. Es una maravilla verla cocinar. Lo mejor es que ella se cocina para cada día algo para sí misma. Por fin llegan a la mesa los higos con jamón, las bases de alcachofa al pesto y una bandeja de calamares rellenos en jugosa salsa de tomate con gambas. ¿Ves? Es muy simple. Es lo que tiene la cocina veneciana: gran materia prima y simplicidad".

Fragmentos del artículo de Toni García "Venecia: se ha cocinado un crimen". Revista de Verano, El País, miércoles 31 de agosto de 2011.

Un dinar a Pellestrina

Gasperazzo, Andrea (2009). Pellestrina laguna

—Què ens recomana? —va preguntar Brunetti.
—L’antipasto di mare és molt bo. Si no, tenim sèpia o sardines, si els agraden.
—Què més hi ha? —va preguntar Vianello.
—Aquest matí encara quedaven alguns espàrrecs al mercat, o sigui que hi ha amanida d’espàrrecs i gambes.Brunetti va demanar això; Vianello va dir que ell no prendria antipasto i el cambrer va passar als primi piatti.
—Spaghetti alle vongole, spaghetti alle cozze i penne all’Amatriciana —va recitar, i llavors es va aturar.

[...] L’elecció dels plats principals estava limitada a ànec rostit o un plat de peix fregit. Vianello va escollir el primer, i Brunetti el segon. Van demanar mig litre de vi blanc i un litre d’aigua mineral. El cambrer els va portar un cistell de bussolai, els gruixuts bastons de pa ovalats que agradaven especialment a Brunetti.
Quan se’n va haver anat, Brunetti en va agafar un, el va partir per la meitat i hi va fer una mossegada. Sempre el sorprenia que, malgrat estar tan a la vora del mar, estiguessin cruixents. El cambrer els va portar el vi i l’aigua, els va deixar sobre la taula i es va afanyar a retirar els plats de la parella més gran.
—Venim a Pellestrina i no menja peix —va dir Brunetti, més fent una afirmació que una pregunta.[...]
—M’he fet de Greenpeace, senyor —va dir Vianello com a resposta.

Donna Leon (2003). Un mar de problemes. Barcelona: Edicions 62 (pàg. 34-35).

Akkaeffe (2008). Spaghetti alle vongole

Musei in rete de la Provincia di Venezia

Viquipèdia: El vènet

Dizsionario de la Léngua Vèneta

Una cambrera imponent

Arellano-Ongpin, Mónica (2008). Antipasto di mare, at La Lancia d'Oro

Padovani ja s’esperava al restaurant quan va arribar Brunetti. El periodista estava dret entre el bar i la vitrina plena d’aperitius: cargolins de mar, sípia, gambes. Van encaixar breument i la signora Antonia, la imponent cambrera que era reina suprema del local, els va acompanyar a la taula. Un cop asseguts, van deixar la conversa sobre el crim i les xafarderies per a després d’haver consultat la signora Antonia sobre el dinar. Tot i que hi havia una carta, pocs clients habituals se la miraven. La majoria no l’havia vista mai. La selecció del dia i les especialitats estaven apuntades al cap de l’Antonia. Els va cantar la llista ràpidament, tot i que Brunetti sabia que això només era una formalitat. Igual de ràpidament ella mateixa va decidir que el que volien menjar era l’antipasto di mare, l’arròs amb gambes, i el branzino a la brasa, que els va assegurar que era fresc del dia. Padovani va preguntar si la signora considerava convenient que prengués també una amanida verda. Ella va concedir a la petició l’atenció que es mereixia, va dir que sí i va dir que prendrien el vi blanc de la casa, que va anar a buscar de seguida.

[…] Abans que li pogués contestar, va tornar Antonia. Padovani es va acabar l’última gamba del plat i li va somriure.

—Deliciós, signora.

Ella es va endur el seu plat i després el de Brunetti.

Va tornar de seguida amb l’arròs, fumejant i olorós. Quan va veure que Padovani agafava el saler de la taula, va dir:

—Ja té prou sal.

Ell va retirar la mà com si s’hagués cremat i va agafar la forquilla.

Donna Leon (2001). Mort a La Fenice. Barcelona: Edicions 62 (pàg.231-233).