Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Itàlia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Itàlia. Mostrar tots els missatges

diumenge, 11 de febrer del 2018

Un día en Amalfi

Fina Masdéu (2015): Capri
Una vez llegué al atardecer a Sorrento, en las abruptas riberas del golfo de Nápoles. Era diciembre y de los árboles de la piazza colgaban luces de Navidad. Al principio pensé que había adornos dorados entre las ramas, pero luego me di cuenta de que se trataba de los enormes híbridos de cidra y limón de piel rugosa que crecen en las costas de Campania. Los limones de Sorrento y Amalfi son las frutas más famosas y constituyen los principales ingredientes de numerosas recetas que dependen de sus maravillosas y específicas cualidades y son casi desconocidas fuera de un área muy restringida de la zona. Su zumo tiene muy poca acidez; no se espera que le dé un toque de sabor a una mayonesa casera ni se puede utilizar en vez de vinagre en un aliño de ensalada porque es demasiado suave para esos usos. Sin embargo, puede cocinarse un plato de pasta veraniego aliñando los espaguetis con ajo crudo, perejil y el zumo suave pero intensamente aromático, de un limón de Sorrento y, en Amalfi, una rodaja de limón rociada con café molido y azúcar es un sencillo digestivo después de una comida. [...] Actualmente los limones de Amalfi se suelen pelar, se cortan en finas rodajas y se combinan con ajo, aceite de oliva, una gota de vinagre de vino blanco, menta picada y sal. Comer limones crudos siempre me ha resultado difícil, pero para los locales el intenso sabor de estos chispeantes frutos amarillos constituyen la esencia misma del verano.´
Fina Masdéu (2015): Botiga de Napoli, on venen figures per al pessebre. Els productes de la foto són de cera.
Helena Attlee (2017): El país donde florece el limonero. Traducció de María Belmonte. Editorial Acantilado. Pàgines 67-69.
_______________________________________

Amb gust del Magrib
Isabel Castro (2018): Llimones confitades
Preparació del llimones confitades, segons recepta de Mariona Quadrada

Talleu les llimones a rodanxes, poseu-les en un cassó cobertes d'aigua i porteu-les al foc. Un cop arrenqui el bull, escorreu-les i llanceu-ne l'aigua. Torneu-les a posar al cassó amb sucre i 100 cc d'aigua. Coeu-les a foc molt lent fins que les vegeu confitades i transparents.

Mariona Quadrada (2004): Amb gust del Magrib [Receptes del Marroc, Algèria i Tunisia). Pragma Edicions, El món a la cuina. Pàgina 69.

divendres, 9 de febrer del 2018

El país donde florece el limonero

Diarmuid Kelley
Recuerdo cuando los vuelos eran tan caros que la gente solía hacer el largo viaje de Inglaterra a Italia en barco y tren. En cuanto llegabas a París las cosas mejoraban, porque allí era posible tomar el Palatino, un coche cama nocturno que iba a Roma, con parada en Florencia, en el que uno podía dormir durante todo el trayecto. La primera vez que hice ese viaje fue hace treinta y cinco años. Al amanecer levanté una esquina de la cortinilla de la sofocante litera y me di cuenta de que ya habíamos atravesado la frontera. Estábamos en la Riviera italiana, en algún lugar cerca de Ventimiglia, y crecían limones junto al andén de la estación. Las oscuras hojas y los brillantes frutos de los árboles destacaban contra el telón de fondo del mar. Nunca he olvidado aquellos árboles ni la manera en que transformaban el paisaje a su alrededor; un paisaje que resultaba intensamente extraño a mi mirada genuinamente inglesa. [...]

Giovanni Battista Lusieri (1982): Panorama de Palerm i la Conca d'Oro des de Monreale
Goethe recorrió toda Sicilia y, como muchos otros viajeros ingleses, franceses y alemanes que hacían el Grand Tour, quedó cautivado por la belleza del paisaje. Alos después concentró un anhelo común a los europeos del norte por la belleza, calidez y placer de vivir en el Mediterráneo en una pregunta que parece obsesionar nuestra imaginación colectiva: "¿Conoces el país donde florece el limonero [...]? ¿Lo conoces bien?". Muchos de los contemporáneos de Goethe lo conocían bien, y los vedutisti italianos que suministraban a los turistas pinturas de paisajes, vistas urbanas y estudios de monumentos antiguos ya habían comenzado a incluir la Conca d'Oro entre sus temas. Panorama de Palermo y la Conca d'Oro desde Monreale, pintado por Giovanni Battista Lusieri en 1982, muestra la exuberante llanura entre las montañas y el mar salpicada de huertos de limoneros amurallados conectados por rectos caminos a una serie de granjas y graneros, construidos todos con la misma piedra dorada.

Irene Domènech (2011): Taronges del mercat de Palerm
Yo entonces no lo sabía, pero los viajeros del norte de Europa siempre se han emocionado ante la visión de los cítricos italianos, de modo que mi reacción era completamente previsible. Hans Christian Andersen, escritor y poeta danés conocido sobre todo por sus cuentos de hadas, visitó Italia en 1833, y ver por primera vez bosquecillos de naranjos y limoneros le produjo la mezcla de éxtasis y deseo que Italia sigue provocando en los visitantes de países más fríos y menos románticos. "Intenta imaginar el hermoso mar y una profusión de naranjos y limoneros", escribió a un amigo; el suelo estaba cubierto de sus frutos y las resedas y clavelinas crecían como malas hierbas. "¡Oh, Dios mío!¿Qué desgraciados somos los habitantes del norte! El paraíso está aquí". 

Helena Attlee (2017): El país donde florece el limonero. La historia de Italia y de sus cítricos. Traducció de María Belmonte. Editorial Acantilado. Pàgines 11-94.

dimecres, 7 de febrer del 2018

L’alegria i la llei

Fina Masdéu (2017): Panettoni
No era pas que li agradés amb bogeria aquella barreja de farina, ou en pols i panses tan garantida com dubtosa, més ben dit, fet i fet, no li agradava. Però set quilos d’una cosa de luxe tots d’un cop! Una abundància determinada, però vasta, en una casa on els aliments entraven a lliures i a mitjos litres!, un producte il·lustre en un rebost dedicat a les etiquetes de tercera classe! Quina alegria tindira la Maria! Quins esgarips farien els nens, que durant tres setmanes recorrerien aquell Far-West inexpolorat, un banquet!
Aquestes, però, eren les alegries dels altres, alegries materials de vainilla i cartró pintat, “panettoni”, com aquell qui diu. La seva felicitat personal era ben diferent, una felicitat espiritual, mescla d’orgull i tendresa; sí senyors, espiritual.
Quan, no feia gaire estona, el Comendatore que dirigia la seva oficina havia repartit pagues extres i felicitacions nadalenques amb la bonhomia arrogant del vell jerarca que era, havia dit que el “panettone” de set quilos que la Gran Empresa Productora havia enviat de franc al despatx seria otorgat a l’empleat amb més mèrits, de manera que demanava als estimats col·laboradors que elegissin democràticament (això digué exactament) l’afortunat, en aquell mateix instant.
Mentrestant, el “panettone” era allà, al mig de l’escriptori, pesant, hermèticament tancat, “replet de presagis” com el mateix Comendatore hauria dit vint anys enrere, en uniforme negre. Entre els col·legues hi hagué rialletes i murmuris; després, tots ells, i en primer lloc el director, van dir cridant el seu nom. Una gran satisfacció, una assegurança de la continuïtat en el treball, un triomf, en una paraula; i res no havia aconseguit fer-li espolsar del damunt aquella sensació tonificant, ni les tres-centes lires que havia hagut de pagar al bar de sota, en la lividesa del crepuscle tempestuós i del neó de baixa tensió, quan havia convidat els amics a cafè, ni el pes del botí, ni els insults consistents a l’autobús; res, ni tan sols la mitja idea que voltava en les profunditats de la seva consciència segons la qual havia estat un acte de pietat desdenyosa per part dels empleats envers les seves necessitats; era de debò massa pobre per poder-se permetre que la mala herba de l’orgull brotés on no havia de fer-ho.


G. Tomasi di Lampedusa (1961): “L’alegria i la llei”, Tots els contes. Traducció de Rossend Arqués. Editorial Empúries, Fundació Caixa de Barcelona. Pàgines 39-40.

dimecres, 14 d’agost del 2013

Ferragosto



Ferragosto, que és dia festiu, al principi ens desconcertava, fins que no vam començar a comprendre que és un estat mental. Nosaltres mateixos hi hem entrat gradualment. En poques paraules, ferragosto, el 15 d’agost, marca l’ascensió del cos material i l’ànima de la verge Maria cap al cel. Per què el 15 d’agost? Potser perquè feia massa calor per romandre un sol dia més a la terra. El sostre de volta de la catedral de Parma en mostra la gloriosa ascensió envers el cel, acompanyada per una gernació. Des de la perspectiva de qui mira des de baix, el que hom veu són unes faldilles inflades en la seva elevació per l’aire. Això sí que és un triomf de l’art: no es veu la roba interior de ningú. Però de fet el dia no és més que un senyal, ja que el seu significat més ampli implica que l’agost és un mes de vacances i un període d’intens laissez-faire. Estem començant a comprendre que la feina diària queda en suspens durant tot l’agost. Encara que arribin a una ciutat hordes de turistes, és possible que la seva millor trattoria tingui penjat un rètol de chiuso per ferie, tancat per vacances, i que els amos hagin fet les maletes i hagin marxat cap a Viareggio. La lògica mercantil dels nord-americans aquí no ajuda. Els italians no es dediquen necessàriament a amassar diners durant la temporada de turistes i se’n van de vacances a l’abril o al novembre, quan ja se n’ha anat tothom. Per què? Perquè som a l’agost. La taxa d’accidents a les autopistes augmenta vertiginosament. Les ciutats costaneres estan atapeïdes. Hem après a posposar qualsevol projecte més complicat que fer melmelades. O fins i tot això: omplo la meva gorra de prunes, m’assec sota un arbre, les mossego absorbint-ne el suc i quan acabo en llenço la pell i el pinyol per damunt del mur. Arreu d’Itàlia, la festa de l’Assumpció invita a les celebracions. Cortona celebra una gran festa: la Sagra della bistecca, una festa per als grans bistecs de la comarca.

Mayes, Frances (2002). Bajo el sol de Toscana. Barcelona: Seix Barral, 214-217. Traducció al català de Fina Masdéu.

Si voleu continuar llegint, CLIQUEU-HI.

Frances Mayes

Frances Mayer Website: See You in the plazza!

Bramasole

Brunetti recupera el bon humor

Venècia
Es va adonar que no podia anar a casa a veure Paola amb aquell mal humor. Especialment durant la seva primera setmana de classes.
Per evitar-ho va fer una parada al Do Mori, el seu bar preferit, just a quatre passes del Rialto, i va saludar Roberto, el propietari de cabells grisos. Van intercanviar unes quantes paraules, i Brunetti va demanar una copa de Cabernet, l’única cosa que li venia de gust prendre. Per acompanyar-lo va menjar unes quantes gambes fregides, especialitat del bar, i després va decidir menjar-se un tramezzino dels gruixuts, amb pernil i carxofes. Va prendre una altra copa de vi i després d’això ja es va començar a sentir humà, per primera vegada en tot el dia. Paola sempre l’acusava de tornar-se malcarat quan feia estona que no menjava, i ell començava a pensar que tenia tota la raó. Va pagar i se’n va anar; va anar per Rughetta i va continuar el camí cap a casa.
Es va aturar a contemplar les flors de l’aparador de Biancat. [...] Brunetti hi va entrar i va demanar deu lliris blaus.

Donna Leon (2001). Mort en un país estrany. Barcelona: Edicions 62 (pàg.112).

dimarts, 9 d’abril del 2013

La soledad de los números primos (Paolo Giordano)

Mercat de La Vuchiria (Palermo, Siciília) Fotografia: Beatriz Comella
Paolo Giordano ( 2009) : La soledad de los números primos

A Alice estuvo a punto de darle un soponcio. Había supuesto que no habría más. Pero sí: Fabio se había levantado de la mesa y sacaba del horno una bandeja con dos tomates, dos berenjenas y dos pimientos amarillos, rellenos con lo que parecía carne picada y pan rallado. Los colores eran alegres, pero viendo el tamaño desmesurado de aquellas verduras, ella se las imaginó al punto metidas, enteritas como estaban, dentro de su estómago, como piedras en el fondo de un estanque.
- Elige- le ofreció Fabio.
Alice se mordió el labio, y señaló tímidamente un tomate, y él, pinzándolo con el tenedor y el cuchillo, lo sirvió en su plato.
- ¿Qué más?
- Nada más.
- Eso sí que no . No has comido nada. ¡Y con lo que llevas bebido!
Alice lo miró y por un instante lo odió profundamente, como odiaba  a su padre, a su madre, a Sol y a quienquiera que llevase la cuenta de lo que comía.Pero se rindió y señaló una berenjena:
-Ésta.
Fabio se sirvió una ración de cada verdura  y las atacó no sin antes  mirarlas con satisfacción. Alice probó el relleno con la punta del tenedor.Además de carne, enseguida reconoció huevo, queso fresco y parmesano y rápidamente calculó que un día de ayuno no bastaría para compensar."

Pàgina oficial de l'autor

Paolo Giordano a la wikipèdia

divendres, 2 de setembre del 2011

Rita Pavone: Viva la pappa col pomodoro


Viva la pappa pappa

col po po po po po po pomodoro
viva la pap pa pappa
che è un ca po po po po po polavoro
viva la pa parappappa
col po po po modor.
La storia del passato
ormai ce l'ha insegnato
che un popolo affamato
fa la rivoluzion.
Ragion per cui affamati
abbiamo combattuto,
perciò buon appetito
facciamo colazion!
Viva la pap pa pap pa
col po po po po po po po modoro
viva la pap pa pap pa
che è un ca po po po po po po lavoro
viva la pa parappappa
col po po po modor.
La pancia che borbotta
è causa del complotto
è causa della lotta:
"Abbasso il direttor!".
La zuppa ormai l'è cotta
e noi cantiamo tutti
vogliamo detto fatto
la pappa al pomodor.
Viva la pap pa pap pa
col po po po po po po po modoro
viva la pap pa pap pa
che è un ca po po po po po po lavoro
viva la pa parappappa
col po po po modor.




La historia del pasado
Ahora nos enseñó
que un pueblo con hambre
Hace la revolución.
Razón por la cual hambrientos
hemos combatido
Así que buen provecho
a desayunar.

El vientre se queja
Es la causa del complot
Es a causa de la lucha:
"¡Abajo el Director!"
La sopa se cocina por ahora
Y todos cantamos
Queremos este hecho
La sopa de tomate!


dijous, 1 de setembre del 2011

Un día entre libros y fogones con Donna Leon y Roberta Pianaro

LauretART (2005)

"Leon es más callada que su amiga, más observadora, más anglosajona, remarca ella misma, pero las dos parecen formar un binomio indivisible en la que Pianaro marca el tempo y Leon la pausa. el paseo hasta la casa de la primera, un precioso apartamento pegado al canal pero alejado de las hordas de turistas, es otro rosario de saludos y bendiciones. La cocina de Pianaro, que se ha propuesto demostrar al periodista las bondades de la gastronomía local, es pequeña y huele a madera, a guiso, a guerras libradas con el tomate y la cebolla, las zanahorias o los calabacines. Cuando la veneciana se pone el delantal no quiere ayudantes ni curiosos, así que desalojar el campo de batalla es prioritario".

LauretART (2005)

"Es la una y media y el aroma que llega de la cocina empieza a ser peligroso. Pianaro está en su salsa, peleándose con una avispa, una cacerola, una paella y dos bandejas. Es una maravilla verla cocinar. Lo mejor es que ella se cocina para cada día algo para sí misma. Por fin llegan a la mesa los higos con jamón, las bases de alcachofa al pesto y una bandeja de calamares rellenos en jugosa salsa de tomate con gambas. ¿Ves? Es muy simple. Es lo que tiene la cocina veneciana: gran materia prima y simplicidad".

Fragmentos del artículo de Toni García "Venecia: se ha cocinado un crimen". Revista de Verano, El País, miércoles 31 de agosto de 2011.

dilluns, 25 de juliol del 2011

Una cambrera imponent

Arellano-Ongpin, Mónica (2008). Antipasto di mare, at La Lancia d'Oro

Padovani ja s’esperava al restaurant quan va arribar Brunetti. El periodista estava dret entre el bar i la vitrina plena d’aperitius: cargolins de mar, sípia, gambes. Van encaixar breument i la signora Antonia, la imponent cambrera que era reina suprema del local, els va acompanyar a la taula. Un cop asseguts, van deixar la conversa sobre el crim i les xafarderies per a després d’haver consultat la signora Antonia sobre el dinar. Tot i que hi havia una carta, pocs clients habituals se la miraven. La majoria no l’havia vista mai. La selecció del dia i les especialitats estaven apuntades al cap de l’Antonia. Els va cantar la llista ràpidament, tot i que Brunetti sabia que això només era una formalitat. Igual de ràpidament ella mateixa va decidir que el que volien menjar era l’antipasto di mare, l’arròs amb gambes, i el branzino a la brasa, que els va assegurar que era fresc del dia. Padovani va preguntar si la signora considerava convenient que prengués també una amanida verda. Ella va concedir a la petició l’atenció que es mereixia, va dir que sí i va dir que prendrien el vi blanc de la casa, que va anar a buscar de seguida.
[…] Abans que li pogués contestar, va tornar Antonia. Padovani es va acabar l’última gamba del plat i li va somriure.
—Deliciós, signora.
Ella es va endur el seu plat i després el de Brunetti.
Va tornar de seguida amb l’arròs, fumejant i olorós. Quan va veure que Padovani agafava el saler de la taula, va dir:
—Ja té prou sal.
Ell va retirar la mà com si s’hagués cremat i va agafar la forquilla.
Donna Leon (2001). Mort a La Fenice. Barcelona: Edicions 62 (pàg.231-233).

dimecres, 20 de juliol del 2011

Gelats

Els gelats —diuen els estudiosos de la vida humana— són un producte de l’època burgesa, de la industrialització burgesa general i progressiva. I és gairebé segur que això és cert.[…]
Data de la meva adolescència el fet de la popularització de les neveres de fer gelats en aquest país. Aquestes neveres eren un típic artefacte burgès. És un fet, però, que aquest país hi arribà molt tard. Els escrits de Stendhal sobre Itàlia ho demostren plenament i clarament. És realment sorprenent la importància que els gelats tingueren en aquella península coincidint amb l’època napoleònica i probablement molt abans. Stendhal arribà al nord d’Itàlia amb les tropes que envaïren aquest país, manades per Bonaparte. Sens dubte perquè es mantingué a la península la tradició romana i la feudal de les coses fresques i perquè, per altra part, hi fa calor a l’estiu, Stendhal es trobà amb alguns establiments públics, amb un negoci de gelats, no pas general, però de gran interès. La capital dels gelats fou Bolonya i terres adjacents. Bolonya fou —i ho continuà essent durant molts decennis— la capital de la cuina italiana. Ja no era un producte limitat a unes quantes famílies, sinó que es podia prendre en els cafès i hotels. Tinc la impressió, purament intuïtiva, que, en tot això, hi intervingué Venècia. L’autèntic ambient dels gelats en aquest continent ha estat sempre, i encara ho és, la plaça de Sant Marc. «Quan apareix una nova forma de cassata els italians la mengen com si fessin un pecat nou» —escriví Stendhal, des de Pàdua, amb la seva habitual ingenuïtat murriesca. La superior qualitat dels gelats a Itàlia s’ha mantingut a través dels decennis i avui continua essent aquella península la que ofereix els millors gelats del món occidental que es poden prendre.
En aquest país, fou la geladora familiar i burgesa la que popularitzà, en un radi limitat, els primers mantecados. La geladora consistia en una galleda de fusta oberta, dins la qual es posava una altra galleda de llauna, tancada —vull dir que es tancava quan s’hi havien posat, a dins, els ingredients que havien de formar el gelat. L’espai buit que formaven les dues galledes s’emplenava amb tota classe de trossos i engrunes de gel i sal —perquè ja hi començava a haver les barres de gel. No era pas un negoci brillant, perquè, de barres, se’n feien poques, i l’estiu era curt. Amb un engranatge molt senzill, es feia girar, accionant una maneta de manubri, la galleda metàl·lica, hermèticament tancada, rodejada dels trossos de gel. […] Si els productes de la seva composició —llet, ous batuts, sucre, un punt de canyella, etcètera— eren de bona qualitat, aquest producte familiar era literalment excels. Hom el col·locava llavors en unes copes expresses —que generalment eren blavisses— i la gent el menjava a cremadent, després dels considerables dinars que es feien llavors a l’estiu, sobretot a la marina.
Josep Pla (1980). El que hem menjat. Barcelona: Ed. Destino (pàg. 509-511)

dimecres, 13 de juliol del 2011

Orades i tellines


La Niki veu en Mastino darrere el taulell.
—Ei, ens portes de seguida les teves torrades bones, mentre em dutxo?
El senyor gran de darrere el taulell somriu.
—Com desitgi, princesa. Voleu dues orades, també? En tinc de fresquíssimes.
La Niki mira l’Alessandro, que fa que sí amb el cap.
—Sí, perfecte, Masti. Per a mi també una amanida verda amb tomàquets, però no gaire madurs, eh?
En Mastino fa que sí.[…]
Al cap de poc ja són a taula. La Niki encara té els cabells mullats quan mossega la seva torrada. Després mira l’Alessandro.
—Són bones, oi? Jo vinc aquí només per això.
L’Alessandro ha mossegat la seva.
—Amb la gana que tinc no distingiria aquestes cloïsses dels musclos.
La Niki riu.
—En realitat són tellines!
—Em semblaven massa petites.
La Niki fa una altra mossegada, s’eixuga una mica l’oli de la barbeta amb el dors de la mà, que després, però, educada, eixuga amb el tovalló. […]
—Amics meus, aquí teniu les orades i les amanides! —En Mastino apareix darrere seu i deixa els plats a la taula.— Per a qualsevol cosa, crideu-me, sóc allà.
—Sí, Masti, gràcies.
—Mmm, semblen bones… —La Niki, amb la forquilla, obre el peix.— Quina olor, és fresquíssim.— El talla i se’n posa un tros a la boca.— És molt tendre… Mmm, realment bo.
Moccia, Federico (2008). Perdona si et dic amor. Barcelona: Proa. (Pàg. 207-593)

dimecres, 20 d’abril del 2011

El vizconde demediado

Young, Matt (2009). Sense títol
Desde que todos supieron que había regresado la otra mitad del vizconde, tan buen cuanto la primera era mala, la vida en Terralba fue muy distinta.
Por las mañanas yo acompañaba al doctor Trelawney en su tanda de visitas a los enfermos, porque el doctor había reanudado poco a poco la práctica de la medicina y se había dado de cuántos males sufría nuestra gente, cuya fibra habían minado las largas carestías de los tiempos idos, males por los que nunca se había preocupado.
Íbamos por los caminos del campo y veíamos las señales de que mi tío nos había precedido. Mi tío el bueno, quiero decir, el cual cada mañana daba también una vuelta y no solo de visitas a los enfermos, sino también a los pobres, los viejos, cualquiera que necesitara ayuda.
En el huerto de Bacciccia, el granado tenía cada una de las frutas maduras con un pañuelo anudado alrededor. Comprendimos que a Bacciccia le dolían las muelas. Mi tío había vendado las granadas para que no se abrieran y desgranaran ahora que la enfermedad impedía a su propietario salir a cogerlas; pero también como señal para el doctor Trelawney, de que pasara a visitar al enfermo y llevase las tenazas.
El prior Cecco tenía un girasol en el terrado, canijo, que nunca florecía. Esa mañana encontramos tres gallinas atadas allí, a la barandilla, que comían cebo a todo comer y descargaban estiércol blanco en la maceta del girasol. Comprendimos que el prior debía tener cagalera. Mi tío había atado las gallinas para abonar el girasol, pero también para avisar al doctor Trelawney de aquel caso urgente.
En la escalera de la vieja Giromina vimos una fila de caracoles que subía hacia la puerta; caracolazos de esos que se comen cocidos. Era un regalo que mi tío le había traído del bosque a Giromina, pero también una señal de que la enfermedad del corazón de la pobre vieja había empeorado y de que el doctor entrara despacito, para no asustarla.
Todos estos signos de comunicación eran usados por el buen Medardo par no alarmar a los enfermos con una petición demasiado brusca de los cuidados del doctor, pero también para que Trelawney tuviera de inmediato una idea de qué se tratata, ya antes de entrar, y venciese así su renuencia a poner el pie en casas ajenas y acercarse a los enfermos que no sabía qué tenían.
Calvino, Italo (1977). El vizconde demediado. Alianza Tres. Madrid. 60-61 

Podeu veure-hi la pel·lícula de la qual s'ha extret la foto: 
Headquarters from Matt Young on Vimeo.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

ENGRANDEIX EL TEXT