 |
| Josep Berga i Boix (1886): La romería. Abadia de Montserrat. |
VIII. La festa de les roses
(...) Ja al llevar-se, a les quatre de la matinada, vegé enfilar-se per la collada una corrua primerenca de rosers humans, e toies oloroses que s’obrien, tot ascendit, als aires fresquivols del matí; i més tard, a mida que s’aixecava el dia, les toies anaven multiplicant-se i espessint-se, sorgint de tots costats, per camins i dreceres, per baumes i carenes, el mateix en el fons dels torrents que en l’estimbada de Peu de Gall. A les deu del matí tota la muntanya era florida, com un immens, jardí meravellós. Les campanes de l’ermita, repicant desenfrenaes, semblaven cridar a la gent, sentint que tota aquella alegria se’ls ficava a les entranyes i els hi rebotava en els ulls esplendents, en les veus màgicament entonades i en els gestos grandiloqüents, anaven pujant sense parar, abraçats a les roses preservadores que ho embaumaven tot en sa agonia: terra, aires i cervells.
Del curull espesseït del pom, dels volts de l’ermita, se n’aixecava una remor brunzent d’abegotera: crits, rialles, xiu-xius, renecs, cançons... l’alenada sonorosa de l’aplec.
Tota la vida de l’encontrada, de Llisquents fins al mar i de Roquesalbes al pla llunyer, s’anava concentrant en aquells cims erms e Sant Ponç, que, no podent contenir la gent, la deixava regalar pendissos i solanes avall, cap al Bram, cap a les pinedes i corregades voreres, on s’aturava a grumolls, a claps inquiets que feien acampaments pintorescs. A mig matí es veien a tot arreu, com senyals misteriosos d’un pla estratègic, els muntets de tres pedres el fogó silvestre, i escampats a la vora, les paneres i sarrions esventrats de les vitualles; i més tardet, nombroses i blanques fumaredes, atravessant de dret la quietud dels aires, s’aixecaven com arbres esborradissos d’una blanca boscúria de miratge. Pel camí i dreceres de la banda de Murons podien pujar-hi, bé que malament, cavalcadures i fins tartanes de lloguer, que duguessin animals de pota dura i gent valenta a prova de sotracs; i per allà era per on venien, amb tots sos arreus a coll o muntats en burrets, els firataires de la fireta de Sant Ponç: venedors de rosquilles i caramels, de confits, vi blanc i aiguardent, d’avellanes i pinyons torrats, de morratxes i cantirets de vidre, de soldats de plom i trompetes de llauna; l’home del tret al blanc i el de la baboia, el cec del violí que convertia en planyívoles melopees el relat de crims vulgars, i en Cristòfol, el beneit de Llisquents, que feia gestos i ganyotes enmig de les rodones, escarnint a totes les bèsties conegudes, dels rossinyol fins al garrí i de l’ase fins a les sargantanes.
Víctor Català (1905): Solitud, Edicions 62, 155-164
Si voleu llegir el text sencer, CLIQUEU-HI.
 |
| Francisco de Goya y Lucientes (1799): Mucho hay que chupar. Museo del Prado |
IX. Gatzara
De cap a cap de la sala s’hi havien estes dues llargues taules –arrendades, amb estovalles i emés parament, a un hostal de Murons i muntades sobre cavallets-; en la cambra del canterano hi havia dues taules mes, estretes i malsegures, una de rodona en la cambra del campanar i una altra encara en el paati, enginyada sobre el brocal e la cisterna; això sense comptar la de la cuina, que el personal de la casa i els arrimats d’aquell dia –l’Ànima, les cuineres i les ajudantes- s’havien volgut reservar per a ells, sense que els hi reexís l’intent.A quarts d’una, totes aquelles taules –fora la rodona, destinada als capellans- estaven enrondades de gent afamada i esvolotaire que movia gran rebombori.Aixì que s’havien acabat les cantúries en la capella, tots aquells que no duien fato havien assaltat la casa desballestadament, a tall d’exèrcit conqueridor, i regolfaven amunt i avall, ficant-see oer titm ticant-ho tot, ensumant-ho tot, demanant-ho tot i cridant-ho tot i a tothom. Bagolaven en el pati, entraven per tandes en la cuina, destorbant a les pobres dones atrafegades, anaven a corrues a fer ses feines al corral, forcejaven la cleda, bastonejaven els xiprers, invadien el terrat i trencaven les flors a grapades matusseres escopien en les basses de fora, s’enfilaven als ametllers per a fer caure el fruit, tiraven pedres als anyells encantats que arrimaven el morricó a la porta enllatada de l’aixart, i en fi, com altres tants caps de núvol, no deixaven cosa sencera arreu.Mes, a mida que els anava fiblant la gana o que es cansaven de furar, passejar o fer mal, es concentraven cap als alts i s’ensitjaven en els refetors improvisats. I allà creixia el xivarri.
Víctor Català (1905): Solitud, Edicions 62, 165-179.
