El temps de les cireres (Montserrat Roig)

AmerigoLand (2009): A cup (Vaixella de Llemotges

La Natàlia mirava cap a la galeria, plena de la llum grisa d’aquell migdia boirós i humit i buscà el llimoner i les buguenvíl·lees. “I el llimoner?”, féu unes passes cap endavant i s’aturà davant de les vidrieres. I el llimoner?, repetí, què ha passat, tieta, això no ho veig igual! Ai, filla, i és clar que no ho veus igual! Em vaig vendre el jardí. Que et vas vendre el jardí?, va fer la Natàlia. Havia sortir a fora i es trobava a la mateixa alçada de la galeria coberta. Des de la tribuna abans baixava una escala de cargol de ferro esmaltat que anava directament al jardí i ara tot era de planta baixa. On hi havia el jardí, hi veia un enorme terrat amb rajoles de color rosa esbarrellat, un color uniforme amb clapes humides, trencat pel vidre de les claraboies. Al voltant del terrat no hi havia el clàssic seguit de punxes de ferro negre sinó unes parets arrebossades de guix adesiara escrostonat. La Natàlia caminava d’un cantó a l’altre del pati i travessava a frec la roba estesa sota l’esguard iracund de l’Encarna. M’ho van comprar els del magatzem del costat, volíem ampliar les oficines.¿No sents les màquines d’escriure?, diu la Patrícia. El terra del jardí era tapat amb tot de pedretes menudetes que feien soroll en trepitjar-les. La Natàlia, de petita, guardava pedretes a les butxaques i després s’entretenia a tirar-les al cap dels vianants que passaven per sota del balcó de casa seva. Els dos llimoners eren allí, a tocar dels patis de l’altra banda, per on un nen li feia llengots , i els baladres donaven a la banda esquerra, renteu-vos les mans, si heu tocat baladres que les flors són verinoses, els deia la mare; un dia que la Natàlia es va voler morir, se n’empassà una de sencera, una flor rosada i empallegosa. I no es va morir i va pensar que els grans diuen moltes mentides. 

Roig, Montserrat (1993). El temps de les cireres: Barcelona : Edicions 62, 22-26

En Gonçal. de tant en tant, li llegia un poema i ella el trobava bell, encara que molts no els entenia perquè eren complicats. Són poemes simbolistes, li deia en Gonçal, i ella, tota flonja, deia que si. En Gonçal no cridava mai, com cridava l'Esteve, i deia "dispensi", "em permet", en Gonçal era un home diferente, delicat, com un núvol. La Patrícia pensava, no és un home com el meu pare, no es un home com l'Esteve. Sempre demanava si podia esperar l'Esteve al rebedor però la Patrícia el feia passar a la tribuna i, mentre ella feia ganxet, ell enraonava. Baixaven al jardí i se sentia el crec-crec de les pedretes en ésser trepitjades. En Gonçal acariciava l'heura color d'aran, agafava una llimona i l'olorava. Després se la passava per la cara. "Aromade tardor", deia, "aquesta és l'aroma de Barcelona."

Roig, Montserrat (1993). El temps de les cireres: Barcelona : Edicions 62, 78.

Informació sobre Montserrat Roig

• Associació d'escriptors en llengua catalana: Montserrat Roig
• LletrA. La literatura catalana a Internet: Montserrat Roig
• Pàgina del Programa NOMS a TV3: Retrat d'una mirada
• Vídeos sobre Montserrat Roig
• Propostes de treball sobre El temps de les cireres

Menjar dolços

Pastisseria Escribà. Barcelona (2005). Jaume Ventura

A la Sílvia, allò que més li agradava del món era menjar dolços. Havia de fer un gran esforç quan encetava un règim per a aprimar-se i passava davant d’una pastisseria. La flaire del sucre cremat, la sentor de llet dolça i de pasta fullada, les lioneses que vessaven de nata els marrons glacé, els braços de gitano, nevats de sucre fi, els tortells, els Sarah Bernardt, els pastissos de coco i de crema, els borratxos, els borregos que desprenien un aroma de comí... Divendres al matí, la Sílvia només havia pres un iogurt. Estava desesperada, s’havia posat la cinta mètrica al volant de la cintura, cinc centímetres! S’havia engreixat cinc centímetres! En Lluís no ho havia sentit perquè estava encaparrat amb un catàleg de cotxes esportius que li havien enviat els de l’Automòbil Club. Un iogurt, només, i es moria de gana. Per això, abans d’entrar al gimnàs, es va deixar seduir per la sentida dels pastissos. Hi demanà un suís amb una ensaïmada, però no la va demanar farcida de cabell d’àngel –i això que s’hi fonia, per les ensaïmades farcides de cabell d’àngel-, perquè va trobar que per a sucar la xocolata ha n’hi havia prou, amb una ensaïmada normal.

Al vestidor trobà la seva amiga Merche que es despullava. Ahir, deia la Merche, van anar a sopar a la Scala, i la canalla?, féu la Sílvia. He trobat una baby sitter que és un àngel, em cobra cinquanta pessetes l’hora i m’adorm les criatures i tot. En Ramon, continuava la Merche, estava de barrila, n’hi havia per a llogar-hi cadires. Jo em moria de riure. Vam beure molt de xampany, s’hi acostà la Dolors, nois, tu i les vostres gresques, és que a en Ramon, diu la Merche, lli agrada sortir un cop per setmana, gairebé sempre ho fem els dijous, sobretot des que anem de week-end, a en Lluís, mentí la Sílvia, li agrada sortir qualsevol dia de la setmana, no té preferències, jo, quan surto, féu la Merche, menjo pels descosits i després em quedo amb una panxa, no me’n parlis, digué la Sílvia, sabeu que en Luís troba que m’he engreixat molt?

Per continuar llegint, CLIQUEU-HI.

Informació sobre Montserrat Roig

Associació d’escriptors en llengua catalana: Montserrat Roig
LletrA. La literatura catalana a Internet: Montserrat Roig
Pàgina del Programa NOMS a TV3: Retrat d’una mirada
Vídeos sobre Montserrat Roig
Propostes de treball sobre El temps de les cireres

Clase de Spinning (2010). Bravofelipe

Pastisseria Escribà. Barcelona

Pàgina web de la passiteria Escribà: Escribà Barcelona
Vídeos a la carta TV3 de Catalunya: Pastisseria Escribà: una façana molt dolça
Viquipèdia: Antiga Casa Figueras
11870.com: Antigua Casa Figueras
Wikipedia: Antoni Ros i Güel

L'arròs amb suc o la poesia als fogons

Uns escamarlans fresquíssims

—Quin arròs amb suc faran, ¿eh? —digué la venedora gran al senyor Barbarà tot donant-li una gran bossa—. No oblidi de posar-hi pebre negre i julivert trinxat, als tomàquets.

—I un bon raig de vi blanc! —digué la noia sense deixar de riure.

Quan sortíem del mercat, dúiem tres bosses plenes i molta lleugeresa, caminant els quatre de costat pel centre de la Rambla, com si fos una festa. [...]

Sobre el marbre rosa de la gran taula de la cuina vàrem disposar les ampolles, els tomàquets, els pebrots, les taronges, les llagostes, els escamarlans, els musclos i la resta de peix, i de seguida entrà l’Arnau de Barbarà disfressat de cuiner amb l’alt barret de roba blanca. Amb cançons de la Traviata, exclamacions de la Clàudia, remor de sofregit d’all i pebrot, renecs entusiastes i riallades generals, procedírem a sublimar els aliments en cultura, en una cultura que, com deia el senyor de Barbarà, era un producte del gran Carême i del Quico de Calella, que li havia ensenyat a fer l’arròs amb suc. El senyor de Barbarà ens feia olorar el brou, contemplar el congre, observar les dues pues dels pessics, remenar l’arròs i tallar en rodanxes les taronges, i d’això en deia poesia.

—Només en Sagarra —explicava— en té tanta, de poesia, perquè ell també en sap, de fer bullir les escórpores i els caps de lluç.

Mentre s’acabava de coure l’arròs, vàrem menjar els entremesos a la mateixa cuina.

Josep M. Carandell (1985). Prínceps. Barcelona: Laia (pàg. 235)

Informació sobre Josep M. Carandell: Corpus literari

Xocolata desfeta

Riego, Rodrigo (2009)

COMERCIAL

Com cada primer dijous de mes, m'havia calçat les meves Reebok per anar a prendre un Cacaolat a la pastisseria Candela del carrer Petritxol, aprofitant un quinze per cent de descompte gràcies als cuponsde Sàpies. Però no vaig poder anar més lluny de la botiga Versace de mocadors i paraigües del número Twenty/Two, ja que una noia em va aturar, amb l'aire malhumorat de les models de Chanel, i de fet era gairebé tan bonica com la Judit Mascaró quan ven el perfum nº 5. Portava els cabells negres i llargs, acabats de pentinar a can Llongueras, una arracada Ferrara al nariu esquerre i un vestit de la penúltima temporada de Zara. Em va cridar: "Jo també tinc accions del golf Golden Green de Cassà de la Selva", i, abans que hagi pogut respondre, va treure un ganivet Pallarès de la seva bossa Mark & Spencer i me'l va clavar a la panxa, fent malbé la camisa NewMan que havia comprat a les rebaixes d'Hipercor.

Em vaig despertar dos dies més tard, al Pepsi Cola Mercy Hospital. Prop meu, un policia amb un uniforme patrocinat per Gladiator's semblava vigilar-me rere les seves ulleres Lacoste d'imitació. Després dproposar-me una Fanta, va felicitar-me: "Esteu de sort, les ferides abdominals es poden pagar amb sis mensualitats sense interessos amb la targeta MasterCard!, i tot seguit va preguntar-me: "El somriure d'aquella noia era ingenu com el de Naomi Campbell en un anunci dels laboratoris Schwarzkopf o entremaliat com el de George Clooney per a Nespresso?"  

LLUÍS, Joan-Lluís (2012): Xocolata desfeta. Exercicis d'espill. Editorial La Magrana, Les ales esteses; 281: Barcelona. Pàgines 208-209.

Veure més textos: Biblioteca Municipal de Cambrils.

Presentació Xocolata desfeta. Entrevista a l'autor

Presentació Xocolata desfeta. Lectura de fragments

Sant Joan

Jordi Joan Fabrega (2007): Esplugues, Nit de Ant Joan. Visita Dennise

Quan van entrar la canalla dels veïns i tres o quatre més a demanar-li fustes, el Maurici va quedar desconcertat. La Gusti li explicava, com si ell fos foraster, que es preparaven per fer una foguera durant la revetlla, i que necessitaven mobles vells, cartons o serradures, i també papers. Al poble els n'hauria pogut donar un sac o anar a fer un feix de llenya amb un salt, però aquí no li sobrava ni una estella. Va moure ampolles i menudències, va anar a la cuina, i els trobà només dues capses de cartó, una de gran i l'altra no. Tota la banda va sortir armant escàndol i quan va haver quedat sol, va pensar que tant apuntar-se les coses i no sabia en quin dia vivia. En faltaven tres per Sant Joan.

La vetlla de la festa, allà al vespre, el Josep va acompanyar el Leandre a la botiga. Venien de jugar la partida com cada tarde, encara amb els ulls estranyats de la claror, per tanta estona com havien tingut la vista fixa als cartons. Van entrar enraonant fort com era costum en tots dos i la botida buida els va rebre. De seguit va comparèixer el Maurici i els va fer passar a dins, al menjador. De seguit va comparèixer el Maurici i els va fer passar a dins, al menjador. El Josep no es volia asseure, només venia, va dir, a convidar-los a menjar coca i a beure una ampolla de vi bo que guardava des de Nadal. Tenia ganes d'encetar-la, no fos que es tornés agre, va riure, i els ensenyava tota la serrellera de les dents.

El Maurici va cridar la Palmira, que devia ser a la cuina. Va acostar-se amarada al menjador, amb el devantal als dits, notant aquell rosec a l'esquena de quan passava tota la tarda cosint. Va escoltar què li deien, ella no tenia ganes de res més que d'estirar-se, però va acceptar el que tots volien. Potser en acabar de sopar, es trobaria més lleugera.

Van sortir els tres homes i ella va quedar-se emparada al marc de la porta, notant com li regalimaven els polsos, i se'ls eixugava al davantal que s'havia tret d'una revolada quan l'havien cridat. Uns espetecs al carrer van desencantar-la i va tornar-se'n cap a la cuina.

Caricola (2011): La Noche mágica de San Juan / La Nit màgica de Sant Joan

S'havien alçat de les cadires del menjador dels Ginestar, acabada la coca, massa dolça, i buidada l'ampolla després de repartir-la desigualment en els cinc vasos que havia portat la Neus a taula. Ella i la Palmira tot just l'havien tastat.

Com sempre que es trobaven, havien rigut, i la veu cantant passava del Leandre al Josep i d'ell a la Neus. Anaven a fer un volt, el Josep tenia festa i volia aprofitar la nit per respirar-la a l'aire lliure, prou tip que estava de passar tantes hores tancat.

Van avançat junts per aquell nou ordre de carrers, manat per les fogueres voltades de gent, sobretot de jovenalla, que saltironaven a tocar de les flames sense trobar cap penitència en aquella ardor tremenda. Van veure la ciutat il·luminada de tant en tant per les fogueres, contínuament sondrollada pel tronar dels petards i batejada sovint per asperges d'estrelles de colors. També per primer camí, els Raurell van mirar-se, aturats i atents, els cotxes dels bombers que, custodiats per les seves sirenes, corrien com si els encalcessin. Malgrat el seu crit estrident, no semblava fer-los cas ningú; formaven part d'aquella nit com la mateixa escalfor i la llumenària i el soroll.

Elles s'havien trobat de costat i la Palmira es retreia haver estat tan encantada, ni tan sols s'havia canviar la brusa i faldilla. Encara que s'havia rentat i empolvorat les galtes, molt prest havia acabat el seu amaniment. S'ho retreia perquè entre la Neus i ella, tot li semblava disconforme. No calia posar-se a mesurar les cintures, que no era el cas, però la Neus duia un vestit de cos llis i faldilles arrugades que segurament estrenava; si no era nou de trinca, no devia tenir gaires rentades. S'havia pentinat els cabells negres molt estirats i acabats en un bucle cap a dins, al llarg de la nit humida se li estufarien. Als peus calçava unes sabates blanques reixades, hauríeu dit noves també, amb els talons ben alts. Així no hauria desmerescut gens per anar a una festa.

Els homes anaven sense mudar com la Palmira. Pregat per ella, el sogre havia deixat gec i corbata a casa. Se sentia descurt en cos de camisa, però era l'única manera de resistir aquella calor d'infern.

Van arribar fins a les fonts de Montjuïc i allí van deixar-se anar, després de buscar un forat als graons plens, disposats a reposar. Cada un d'ells barrejava l'espectacle de la gent i dels llums amb els seus pensaments i va ser el Maurici qui va recordar com se celebrava aquella vetllada als pobles. Foguera al mig de la plaça, els xics acaçant-se al seu voltant i els altres guaitant-los des del pedrís. Vi ranci amb el porró i trossets de coca. "Tot plegat no re", que va sentenciar la Neus, ben decidida. I el seu home que seia entre ella i la Palmira va dir que no es pensessin, mirant a qui no era la seva dona, que ell algunes hores s'enyorava, i aleshores creia que quan fos més gran hi tornaria, s'arreglaria la casa ben bé i cuidaria un hort, mai que només fos per les quaatre coses que poguessin gastar per viure. Un esclat magnífic havia eixordat tothom i s'havien fos totes les veus, les paraules quedaven més que desllorigades, penjant com esquitxos mutilats en cada memòria. La Palmira s'havia arrapat el braç dret del Maurici des d'abans del gran tro, i quan les exclamacions i les rialles havien tornat a ocupar el sostre lliure, havia dit que era tard.

Barbal, Maria (1992): Càmfora, Cicle del Pallars, Editorial La Magrana, Les Ales Esteses, 286-288.

Ous de Calaf

Encantadísimo (2011): Mercat de la Boqueria

A les quatre de la matinada arriben els ous de Calaf, li havia dit el senyor Abad a en Manolo. El senyor Abad era el propietari del restaurant més important de la ciutat, un lloc preciós en què hi podien cabre fins a dues-centes persones i on, a més a més, s`hi menjava molt bé. L`Abad no era dels que ensabonaven la crítica i tampoc inventaven coses increïbles. L`Abad cuinava com ho havia vist fer a la seva mare i a la seva àvia, i elles també havien cuinat, potser per altres, com ho havien vist fer a altres mares i àvies.
-Si les coses estan ben fetes i el mercat ens dóna allò que volem, per què canviar-ho? –deia el senyor Abad.

Per això els ous continuaven arribant a les quatre de la matinada des de Calaf. I mai no li havien fallat. Els ous arribaven de Calaf quan ja hi havia poca gent que demanava truites, però la qualitat dels ous ha de ser inqüestionable. Era per això que el senyor Abad, mentre dormia, sabia que al seu restaurant ja tancat hi havia en Manolo que escoltava la ràdio i que potser jugava al sudoku o que llegia alguna novel·la policíaca, però que era allà no tant per vigilar l`establiment dels possibles malfactors nocturns sinó sobretot per atendre la camioneta que a les quatre de la matinada portava els ous de Calaf. Només així podia posar a la seva carta elegant el remenat de múrgoles amb ous de Calaf o la truita de tòfona amb ous de Calaf. I el senyor Abad, guardonat amb totes les distincions possibles del món dels fogons, sabia que allò que més atreia als seus clients no era pas la paraula ous, ni truita, ni tòfona ni múrgoles, ara que ja m`era el temps. Allò que els seduïa era la denominació d`origen dels ous, al capdavall una esperança de les gallines a les quals tant els feia estar picossejant el terra de Calaf o de vés a saber on.

BARRIL, Joan (2009): 201 contes corrents, Barcelona, Ara Llibres, SCCL, pàg. 138-139.

Els llimoners del pati

Cissibackman: Lemons in Sóller, Mallorca

La Natàlia mirava cap a la galeria, plena de la llum grisa d’aquell migdia boirós i humit i buscà el llimoner i les buguenvíl·lees. “I el llimoner?”, féu unes passes cap endavant i s’aturà davant de les vidrieres. I el llimoner?, repetí, què ha passat, tieta, això no ho veig igual! Ai, filla, i és clar que no ho veus igual! Em vaig vendre el jardí. Que et vas vendre el jardí?, va fer la Natàlia. Havia sortir a fora i es trobava a la mateixa alçada de la galeria coberta. Des de la tribuna abans baixava una escala de cargol de ferro esmaltat que anava directament al jardí i ara tot era de planta baixa. On hi havia el jardí, hi veia un enorme terrat amb rajoles de color rosa esbarrellat, un color uniforme amb clapes humides, trencat pel vidre de les claraboies. Al voltant del terrat no hi havia el clàssic seguit de punxes de ferro negre sinó unes parets arrebossades de guix adesiara escrostonat. La Natàlia caminava d’un cantó a l’altre del pati i travessava a frec la roba estesa sota l’esguard iracund de l’Encarna. M’ho van comprar els del magatzem del costat, volíem ampliar les oficines.¿No sents les màquines d’escriure?, diu la Patrícia. El terra del jardí era tapat amb tot de pedretes menudetes que feien soroll en trepitjar-les. La Natàlia, de petita, guardava pedretes a les butxaques i després s’entretenia a tirar-les al cap dels vianants que passaven per sota del balcó de casa seva. Els dos llimoners eren allí, a tocar dels patis de l’altra banda, per on un nen li feia llengots , i els baladres donaven a la banda esquerra, renteu-vos les mans, si heu tocat baladres que les flors són verinoses, els deia la mare; un dia que la Natàlia es va voler morir, se n’empassà una de sencera, una flor rosada i empallegosa. I no es va morir i va pensar que els grans diuen moltes mentides.

Roig, Montserrat (1993). El temps de les cireres: Barcelona : Edicions 62, 22-26  

En Gonçal. de tant en tant, li llegia un poema i ella el trobava bell, encara que molts no els entenia perquè eren complicats. Són poemes simbolistes, li deia en Gonçal, i ella, tota flonja, deia que si. En Gonçal no cridava mai, com cridava l’Esteve, i deia “dispensi”, “em permet”, en Gonçal era un home diferente, delicat, com un núvol. La Patrícia pensav, no és un home com el meu pare, no es un home com l’Esteve. Sempre demanava si podia esperar l’Esteve al rebedor però la Patrícia el feia passar a la tribuna i, mentre ella feia ganxet, ell enraonava. Baixaven al jardí i se sentia el crec-crec de les pedretes en ésser trepitjades. En Gonçal acariciava l’heura color d’aran, agafava una llimona i l’olorava. Després se la passava per la cara. “Aroma de tardor”, deia, “aquesta és l’aroma de Barcelona.”Roig, Montserrat (1993). El temps de les cireres: Barcelona : Edicions 62, 78.

Informació sobre Montserrat Roig

• Associació d’escriptors en llengua catalana: Montserrat Roig
• LletrA. La literatura catalana a Internet: Montserrat Roig
• Pàgina del Programa NOMS a TV3: Retrat d’una mirada  
• Vídeos sobre Montserrat Roig
• Propostes de treball sobre El temps de les cireres 

Chacobo Dept: Interior d'illa

Fotografies:

• Cissibackman (2009): Lemons in Sóller, Mallorca
• Chacobo Dept: Interior d’illa
• Per veure l’àlbum NIKON D70s, de Trapac/Tracy,  amb magnífiques fotografies d’edificis modernistes, CLIQUEU-HI.