Màrius Carol: Un estiu a l'Empordà

Li vaig dir que la portaria a dinar a un lloc que havia d'incloure a la seva guia per a visitants interessats a conèixer l¡Empordà de Dalí. Vaig enfilar el cotxe cap a Corçà, per anar a buscar la carretera que enllaça aquesta població amb Madremanya. És una de les rutes més belles que es poden fer. La carretera serpenteja entre camps i bosquets, sota l'ombra de la serra de les Gavarres. És un paisatge ondulat, pintat amb la paleta dels verds, que algú va qualificar de benigne perquè exalta la vida. Només ens vam creuar amb un cotxe, així que la Nancy va tenir la sensació que havia trobar una drecera per portar-la directament a un restaurant de la Toscana. De sobte, després d'un petit revolt, vam divisar un pujol amb un poble no menys toscà, coronat amb una església a la qual el sol de migdia li conferia un màgic color dorat.

-És aquí on anem.

Vam demanar de dinar a la terrassa del restaurant La Plaça, una mena de pati cobert amb una volta catalana que tenia vistes sobre el jardí. Era un espai plàcid on corria l'aire, amb poques taules, que convidava a la confidència. Hi havia una altra parella quan vam arribar que semblava haver descobert el paradís, o potser era l'efecte d'un cava rosat que anava per la meitat quan vam seure a taula. La Nancy va dir-me que això de l'Empordà era la vuitena meravella del món i que no érem plenament conscients de la seva bellesa i el seu misteri. Jo vaig dir-lo que alguns ho sabíem, però no volíem divulgar-ho per poder continuar gaudint d'aquell paisatge i d'aquella calma, sense ser destorbats per gent de terres llunyanes i properes que ens podien envair en el moment que descobrissin que el paradís era tan a prop de la Mediterrània i tan lluny dels seus somnis hollywoodians. Ella no va voler demanar, així que ho vaig haver de fer jo: de primer vaig escollir una lasanya de botifarra de perol, i de segon, els escamerlans amb un Parmentier al safrà. Per beure vaig triar un vi 5 Finques de Perelada, que estava per aplaudir. No sé si va ser per culpa de la calor, del vi o del component afrodisíac del marisc, però la Nancy es va posar especialmente afectuosa. A mi em va agafar per xerrar molt, mentre ella em mirava amb un permanent sonriure. Abans d'arribar a les postres em va pregar que demanés una habitació per passar-hi la tarda i no vaig saber dir que no, encara que el cos no em demanava sexe. És més, pensava tornar d'hora per veure com anava la verema, però la Nancy va dir-me que a penes li quedaven vint-i-quatre hores i no podia negar-li aquesta última voluntat.

Tota mena de plaers

Sant Pere de Rodes (2009). Reinante

No es pot ser sant a l’Empordà, la terra on les temptacions gastronòmiques i visuals ens esperen a cada racó. Ho deia Pla i ho certifica Narcís Comadira.

Un dia, Josep Pla va preguntar a un amic meu, capellà, nascut a Castelló d’Empúries: “Digui, mossèn, vostè coneix algun sant empordanès?” El meu amic va pensar un moment i abans de dir a l’escriptor alguna cosa com “ara no li ho sabria dir”, Pla ja li va donar la resposta: “No cal que s’hi esforci, no n’hi ha cap!”.
Ser sant i empordanès són, l’experiència ho confirma, dues coses que estan íntimament renyides. I és que a l’Empordà, per més Bisbals, per més monestirs i esglésies, per més ermites, aplecs i processsons, hi ha encara una atmosfera pagana que embolcalla el paisatge com una boira hedonista i fa que els déus antics encara s’hi passegin, com en aquell poema de Kavafis.
L’Empordà es terra de descreguts i és terra de mil possibilitats de satisfacció sensual. I si la rudesa esquerpa del cap de Creus sembla exigir una vida del tot ascètica, aviat és compensada per la blanesa lluminosa del golf de Roses, que va acollir aquells grecs que creien en els déus antics.

Si voleu llegir l'article complet, CLIQUEU-HI.
Comadira, Narcís. Tota mena de plaers. Descobrir Catalunya, novembre 2009, Barcelona, 98-99

Narcís Comadira:

Escriptors en Llengua catalana: Narcís Comadira
LletrA La literatura catalana a Internet: Narcís Comadira
Corpus literari: Obres

L'home dels pijames de seda

Scucs (2009): Suquet

No li va costar gaire trobar el local situat al centre del poble, que duia el nom de la ucinaera que l'havia obert. Un bon restaurant on se sumaven l'excel·lent matèria primera del pòsit de Palamós i les mans expertes de la propietària, que no solament coneixia els trucs de la cuina del peix, sinó que era capaç de transformar unes humils patates i uns peixos d'aspecte mostruós, com són els cap-roigs, en un plat de culte. L'establiment era una antiga taverna reformada amb gràcia, amb unes grans voltes de totxo vist que separaven un menjador de l'altre, a les parets hi penjaven nombrosos quadres que donaven al local un aire de menjador amb pretensions. El va estranyar que estigués buit, però el cambrer que el va atendre tan bon punt va seure a taula el va treure de dubtes.

- Veig que té gana però no comenem a servir dinars fins a dos quarts de dues.

Capote no el va entendre i amb el seu rudimentari castellà li va dir que era americà i que havia vingut per recomanació de Pere Pagès. El noi, que sabia dir quatre frases en anglès però que, sobretot, era capaç de fer-se entendre més fàcilment amb les mans que amb la parla, va aconseguir explicar-li que la cuina encara no era oberta, però qu epodia prendre una canya de cervesa per fer temps mentre la mestressa s'hi posava. (...)

Capote va canviar de conversa tan aviat va arribar el suquet de cap-roig. El cambrer va deixar la cassola de fang a la taula, mentre Jack li preguntava què era aquell plat que havia demanat i que feia tan bona olor. El seu amic li va contestar que era una mena de plat sucós de peix amb patates que, pel que li havia explicat Pere Pagès, era cuina de pescadors de tota la vida. I fins i tot es va atrevir a comparar-lo amb una bullabessa que s'havien pres durant la seva primera estada a Marsella, deu anys abans, quan van fer una travessia pel Mediterrani amb Cecil Beaton. El cambrer, que xampurrejava en anglès quatre paraules mal dites que havia après dels turistes que cada estiu començavan a arribar a la Costa Brava, sí que va entendre la paraula bullabessa i, sense que ningú li hagués demanat res, va exclamar, convençut que aquella parella d'americans l'entendria:

- Haurien de saber que li he sentit dir al senyor Pla, que és un escriptor molt important i que publica a Barcelona, que aquest suquet de cap-roig que fem nosaltres no té res a envejar a la bullabessa. Prou que sabia de què parlava, perquè la va tastar per primera vegada abans de la guerra a l'Hotel du Commerce de Marsella, que era d'un personatge molt espavilat que fins i tot la venia pel món en pots de llauna. El senyor Pla, que sempre que ve a aquesta casa demana el nostre suquet, diu que té l'avantatge que els peixos de roca nostres són millors, que no és una sopa encara que tingui una mica de brou i que a més no ens cal posar-hi safrà perquè ja porta una bona picada que li dóna colro i substància. I a més, es queixava que la sopa provençal hi ha qui la bateja amb absenta i, si el cuiner perd la mesura, queda emborratxat el peix i el comensal.

MÀRIUS CAROL: L'home dels pijames de seda. Tres estius de Truman Capote a Palamós. Editorial Columna: Barcelona. Pàgines 37-40.

Més informació:

Vídeo de TV3: Truman Capota a Palamós
Ruta literària: El Palamós de Truman Capote.
Club de lectura adulto: Biblioteca Pública de Cambrils

L’home dels pijames de seda

 

View more PowerPoint from Biblioteca Pública Municipal de Cambrils

La festa de Sant Ponç (Solitud)

Josep Berga i Boix (1886): La romería. Abadia de Montserrat. 

 VIII. La festa de les roses

(...) Ja al llevar-se, a les quatre de la matinada, vegé enfilar-se per la collada una corrua primerenca de rosers humans, e toies oloroses que s’obrien, tot ascendit, als aires fresquivols del matí; i més tard, a mida que s’aixecava el dia, les toies anaven multiplicant-se i espessint-se, sorgint de tots costats, per camins i dreceres, per baumes i carenes, el mateix en el fons dels torrents que en l’estimbada de Peu de Gall. A les deu del matí tota la muntanya era florida, com un immens, jardí meravellós. Les campanes de l’ermita, repicant desenfrenaes, semblaven cridar a la gent, sentint que tota aquella alegria se’ls ficava a les entranyes i els hi rebotava en els ulls esplendents, en les veus màgicament entonades i en els gestos grandiloqüents, anaven pujant sense parar, abraçats a les roses preservadores que ho embaumaven tot en sa agonia: terra, aires i cervells.

Del curull espesseït del pom, dels volts de l’ermita, se n’aixecava una remor brunzent d’abegotera: crits, rialles, xiu-xius, renecs, cançons... l’alenada sonorosa de l’aplec.

Tota la vida de l’encontrada, de Llisquents fins al mar i de Roquesalbes al pla llunyer, s’anava concentrant en aquells cims erms e Sant Ponç, que, no podent contenir la gent, la deixava regalar pendissos i solanes avall, cap al Bram, cap a les pinedes i corregades voreres, on s’aturava a grumolls, a claps inquiets que feien acampaments pintorescs. A mig matí es veien a tot arreu, com senyals misteriosos d’un pla estratègic, els muntets de tres pedres el fogó silvestre, i escampats a la vora, les paneres i sarrions esventrats de les vitualles; i més tardet, nombroses i blanques fumaredes, atravessant de dret la quietud dels aires, s’aixecaven com arbres esborradissos d’una blanca boscúria de miratge. Pel camí i dreceres de la banda de Murons podien pujar-hi, bé que malament, cavalcadures i fins tartanes de lloguer, que duguessin animals de pota dura i gent valenta a prova de sotracs; i per allà era per on venien, amb tots sos arreus a coll o muntats en burrets, els firataires de la fireta de Sant Ponç: venedors de rosquilles i caramels, de confits, vi blanc i aiguardent, d’avellanes i pinyons torrats, de morratxes i cantirets de vidre, de soldats de plom i trompetes de llauna; l’home del tret al blanc i el de la baboia, el cec del violí que convertia en planyívoles melopees el relat de crims vulgars, i en Cristòfol, el beneit de Llisquents, que feia gestos i ganyotes enmig de les rodones, escarnint a totes les bèsties conegudes, dels rossinyol fins al garrí i de l’ase fins a les sargantanes.

Víctor Català (1905): Solitud, Edicions 62, 155-164

Si voleu llegir el text sencer, CLIQUEU-HI.

Francisco de Goya y Lucientes (1799): Mucho hay que chupar. Museo del Prado

 IX. Gatzara

De cap a cap de la sala s’hi havien estes dues llargues taules –arrendades, amb estovalles i emés parament, a un hostal de Murons i muntades sobre cavallets-; en la cambra del canterano hi havia dues taules mes, estretes i malsegures, una de rodona en la cambra del campanar i una altra encara en el paati, enginyada sobre el brocal e la cisterna; això sense comptar la de la cuina, que el personal de la casa i els arrimats d’aquell dia –l’Ànima, les cuineres i les ajudantes- s’havien volgut reservar per a ells, sense que els hi reexís l’intent.A quarts d’una, totes aquelles taules –fora la rodona, destinada als capellans- estaven enrondades de gent afamada i esvolotaire que movia gran rebombori.Aixì que s’havien acabat les cantúries en la capella, tots aquells que  no duien fato havien assaltat la casa desballestadament, a tall d’exèrcit conqueridor, i regolfaven amunt i avall, ficant-see oer titm ticant-ho tot, ensumant-ho tot, demanant-ho tot i cridant-ho tot i a tothom. Bagolaven en el pati, entraven per tandes en la cuina, destorbant a les pobres dones atrafegades, anaven a corrues a fer ses feines al corral, forcejaven la cleda, bastonejaven els xiprers, invadien el terrat i trencaven les flors a grapades matusseres escopien en les basses de fora, s’enfilaven als ametllers per a fer caure el fruit, tiraven pedres als anyells encantats que arrimaven el morricó a la porta enllatada de l’aixart, i en fi, com altres tants caps de núvol, no deixaven cosa sencera arreu.Mes, a mida que els anava fiblant la gana o que es cansaven de furar, passejar o fer mal, es concentraven cap als alts i s’ensitjaven en els refetors improvisats. I allà creixia el xivarri.

Víctor Català (1905): Solitud, Edicions 62, 165-179.

Si voleu llegir el text sencer, CLIQUEU-HI.


Sobre les festes de Sant Ponç:

• Feres i festes de Sant Ponç
• Fira de Sant Ponç de Barcelona
• Fira de Sant Ponç: Hierbas medicinales y productos naturales

La cargolada

Encantadísimo (2008): Casa Jordi

-Tanmateix, ermitana, avui que el dia és frescot poríem fere la cargolada. Tingui uns boers desdejunats més grossos que castanyes. Són de Pas de Llop, el clap que els cria més ufans de tota la muntanya. Què m’hi dieu?

A la Mila li estava molt bé: sols que ja tenia el dinar, com qui diu a punt.

-Això rai, ona! Patiu pas per tan poca cosota: jaquiu-lo pel vespre i així tindreu més aviat enllestida la feina. Amb un plat d’escudella i els boers, n’hi haurà pla bé prou per a anar a la guerra tot lo dia.

En Matias acollí la idea entusiasmat, i el pastor es fregà les mans content.

-Vaja, donques: tracte fet… Mentris l’ermitana me deixi el morter per a fer una cuierada d’alioli –perquè sense alioli o pebre els cargols valen pas una escopinyada de penjat!- vós, ermità, replegueu un bon braçat de brossa de l’aixart i l’aconduïu al mirador de la solana, en aquella planícia rodona com una taula. –Tot es deixà per la cargolada. Així que el pastor hagué enllestit l’alioli, i seguit de la Mila que duia el pa i el porró, i del vailet amb la cargolada agafada per l’ansa de vims, tirà cap a l’altell de la solana. La dona estava tota eixorivida.

-Com cascavellegen, pastor, els vostres cargolets...!

 -Faram pla bé més musica quan els hi socarrem les anques, ermitana!

Josep Maria Serarols (2010): Masia del Puig de la Balma, a Mura (Bages)

En el mirador els esperava en Matias, prop del feix de brossa seca, assegut al sòl, les cames en angle, els braços encreuats sobre els genolls i la barba damunt dels braços.

-Vatua conques, ermità! Bé hauríeu pogut endegar els encenals, tanmateix! Quan estarem llestos ja l’alioli serà desfet com aixarop. Veieu de fere un bon llit de seguida, que els mancos estiguin planerets abans de morir... Mentristant l’ermitana i el xerric triaran los minyons que els hi facin més peça, i jo gorniré les forquilles... Forquilles d’estrena... Ací dugui un bruc que és exprés...

Si voleu llegir el text sencer, CLIQUEU-HI. 

Víctor Català (1905): Solitud, Edicions 62, 118-124.

Sops de pastor

Andrés Cortés y Aguilar: Cuinera

Havíem passat un terradet i entrat a la cuina. Era una peça molt gran, quals parets i sotre, emmascarats d’omba i de fum, semblaven fer-se enrera per a que no les atrapessin les mirades, i tann sols la llepada viva d’una peça d’aram o llauutó denunciava certament on eren. Sota el faldar de la xemeneia espurnejava un grapat de caliu, i vora el caliu negrejava quekcim potser una olla. Clavada de sets quatre potes i aixenquellades en la pemombra, i en positura èrtica, la llarga taula semblava un animalàs sense cap que es preparés per a envestir als que entraven.

La Mila encara entrellucà la pedra esmolada i llefiscosa ‘una aigüera, les portes d’un armari, el torn de passar farina... Mes tot lo altre restà per a ella en el misteri: un misteri farcit de sospreses i estranyors. (p. 65)

Numeta (2009): Sopa de farigola

(...) La cuina semblava una altra. Un quinqué e llauna verda, amb la carculla reflectint com un grapat d’adamants, l’enriolava tota. Les estovalles s’estenien sobre la taula, i al cim de les estovalles una sopera i quatre plats grocs semblaven talment peces d’or polit. El pastor apagà el llum i el va penjar sota el faldar de la xemeneia.
-Siguem-hi, ermitans? Tanmateix ja heu prou dejunat, pensi... –Però s’aturà, tot sorpreès.

-La sopera buida...! Com és això, petit?

-Vos-t’hi posat quelcom que te n’has descuidat? Malhaja la memori...! I a fe quepodem pas tirar de l’oia estant; nos escaldaríem pla bé els mostatxos...

I dient aicò anà al foc, portà l’olla i abocà la sopa. S’aixecà enlaire una gran aroma i una cargoladissa blanca, com si la sopera fos un pitxer d’enredadores florides. Toothom ensumà amb goig.

-Quina flaire! –cridà la Mila sorpresa.

-Sops de pastor, ermitana –contestà en Gaietà anant a deixar l’olla-. Un gra d’ai, un brotet e farigola, quatre gotes d’oli que bullin. Els homes sabemm pas fere gaire belles trifulques, com vosatros.

Però malgrat aquelles paraules, la Milà trobà que les sopes tenien tots els gustos: a cada cullerada se sentia retornar els esperits perduts, i quan no en guedà gota al plat, ella aixecà vers l’homenet remirgolat sos ulls humits d‘agraïment i plens d’una gran admiració. Quina sort haver trobat allà aquella ànima bona! ¿Com s’ho hauria fet, la primera nit, si s’hagués hagut de cuidar de tot, soleta?

Acabada la sopa, en Gaietà dugué una cassola d’arròs amb bacallà. Aleshores a la Mila se li escapà una mitja rialla: caa gra feia un través de dit.

-Veieu cosa de mèrit! –declarà el pastor, satisfet-. Aqueix plat de vianda m’ha esbuiaat una nit de dormir. Jo pensavi: ¿què els hi faràs que es puga roure...? Me venia al cap res que s’ho valgués, i rumiant, rumiant, m’han atrapat les aubes. Jo que aleshores me’n baixi cap a la Nina, atrapi a la mare d’aquest, tenim una sentada i ella m’ha tret a vora. (p. 71-73).

Víctor Català: Solitud. Edicions 62, 65-73.

Els horts de Ridorta (Solitud)

Roger Rovira Rius (2010): Camps al Baix Ter

A l'esquerra del carro s'aixecava un marge alterós, més eixit de dalt que de baix, com a punt d'esllavissar-se sobre el camí, però contingut per paretotes seques i desiguals, ventrudes ací i allà i més perilloses que el marge mateix. Al cim s'arrapaven les tanques de les feixes, fetes, a trossos, amb atzavares assocades, quals fulles, testes i polpudes farien l'espai com glavis apomellats, i, a trossos, amb tamarius de brancada bellugadissa o rengleres d'arns que aleshores començaven sa blanca florida tota enrondada de punxes.

De l'altra banda, i a cosa de cana i mitja per sota la carretera, s'estenia el pla de Ridorta, abraçat al turó i tot ell divís en partions simètriques, mateix que un gran tauler d'escacs. Aquestes partions eren els horts de regadiu, la riquesa del poble, esmerçada a bocinets entre tots els veïns, mercès a antics establiments emfitèutics. Aleshores s'hi veien virolejar arreu les notes frescals i alegres de la verdura tendra, clapejant la grogor colrada del terrer, enmigs dels viarons d'aigua clara, que espurnejaven al sol com llengues d'espill.

La Mila quedà ullpresa de tanta hermosura. A n'ella, la filla de la gran planúria, magra per falla de braços, d'aigua i d'adob, li semblà que no podia ésser veritable, sinó que la veia per virtud d'un miratge fantasiós, aquella altra planúria petiteta que, enclosa entremig d'un turó ple de cases i d'unes muntanyes de pedra crua i erma,tenia tan fecunda i riallera vida. Ni un pam de lloc vagatiu, ni una mala herba xuclant-se els sucs del terrer! Tot conreuat, tot girat de sota a sobre per l'aixada o per la fanga, tot amanyagant i servit a tall de senyor, tot fruitant superbament, amb una gran liberalitat d'amor i de bona volença!

Andrés Cortés Aguilar (1812-1879): Vaches au pâturage.

Allà baix, en la terra de la Mila, la gent s'esgranva pels camps espaiosament, posant força tros entre uns i altres, i per les vores i marges amplíssims, coberts de brostam i mengia de tota mena, verdejaven al sol els lluerts i pasturaven les herbotes resseques quatre vaques magres, que reganyaven el costellam, despullat com unes graelles i uns ossos de les anques tan punxeguts, que cuidaven a foradar-los-hi la pell. Aquí no s'hi veia una de bèstia de mal profit, mes les persones hi estaven espesses com els dits en les mans; una munió de dones, com peces del gran joc, escampades arreu del taluler, bellugaven, feineres i escarassades com abelles, masegant la terra, fent muntar i baixar les poualanques, calçant la vianda o reposant sota la pampolada d'una figuera: totes amb les faldilles doblegades, els mocadors sobre la cara i braços i cames nus, adobant-se i embrunint-se al sol.

Guillermo Gómez Gil (1980-1985): La fuente de Reding- Colección Carmen Thyssen-Bornemisza en depósito en el Museo Thyssen-Bornemiza

La Mila, tot guaitant-se-les, sentí que se li esbataava son ànima calda de terrassana i que un anhel, una fal·lera dolçament ofegada, l'empenyia a baixar del carro, a ficar-se per aquells horts i grapejar també, com les dones aquelles, la terra tèbia, les fulles humides, l'aigua regalada que s'esmunyia pel mig de les banques, quals flors d'or capejaven senyorívolament arran de marge.

Víctor Català (1901): Solitud, Edició crítica de Núria Nardi, Edicions 62, 44-46.

SOBRE SOLITUD:

• LletraA