divendres, 4 de maig de 2012

L'home dels pijames de seda

Scucs (2009): Suquet
No li va costar gaire trobar el local situat al centre del poble, que duia el nom de la ucinaera que l'havia obert. Un bon restaurant on se sumaven l'excel·lent matèria primera del pòsit de Palamós i les mans expertes de la propietària, que no solament coneixia els trucs de la cuina del peix, sinó que era capaç de transformar unes humils patates i uns peixos d'aspecte mostruós, com són els cap-roigs, en un plat de culte. L'establiment era una antiga taverna reformada amb gràcia, amb unes grans voltes de totxo vist que separaven un menjador de l'altre, a les parets hi penjaven nombrosos quadres que donaven al local un aire de menjador amb pretensions. El va estranyar que estigués buit, però el cambrer que el va atendre tan bon punt va seure a taula el va treure de dubtes.
- Veig que té gana però no comenem a servir dinars fins a dos quarts de dues.
Capote no el va entendre i amb el seu rudimentari castellà li va dir que era americà i que havia vingut per recomanació de Pere Pagès. El noi, que sabia dir quatre frases en anglès però que, sobretot, era capaç de fer-se entendre més fàcilment amb les mans que amb la parla, va aconseguir explicar-li que la cuina encara no era oberta, però qu epodia prendre una canya de cervesa per fer temps mentre la mestressa s'hi posava. (...)
Capote va canviar de conversa tan aviat va arribar el suquet de cap-roig. El cambrer va deixar la cassola de fang a la taula, mentre Jack li preguntava què era aquell plat que havia demanat i que feia tan bona olor. El seu amic li va contestar que era una mena de plat sucós de peix amb patates que, pel que li havia explicat Pere Pagès, era cuina de pescadors de tota la vida. I fins i tot es va atrevir a comparar-lo amb una bullabessa que s'havien pres durant la seva primera estada a Marsella, deu anys abans, quan van fer una travessia pel Mediterrani amb Cecil Beaton. El cambrer, que xampurrejava en anglès quatre paraules mal dites que havia après dels turistes que cada estiu començavan a arribar a la Costa Brava, sí que va entendre la paraula bullabessa i, sense que ningú li hagués demanat res, va exclamar, convençut que aquella parella d'americans l'entendria:
- Haurien de saber que li he sentit dir al senyor Pla, que és un escriptor molt important i que publica a Barcelona, que aquest suquet de cap-roig que fem nosaltres no té res a envejar a la bullabessa. Prou que sabia de què parlava, perquè la va tastar per primera vegada abans de la guerra a l'Hotel du Commerce de Marsella, que era d'un personatge molt espavilat que fins i tot la venia pel món en pots de llauna. El senyor Pla, que sempre que ve a aquesta casa demana el nostre suquet, diu que té l'avantatge que els peixos de roca nostres són millors, que no és una sopa encara que tingui una mica de brou i que a més no ens cal posar-hi safrà perquè ja porta una bona picada que li dóna colro i substància. I a més, es queixava que la sopa provençal hi ha qui la bateja amb absenta i, si el cuiner perd la mesura, queda emborratxat el peix i el comensal.

MÀRIUS CAROL: L'home dels pijames de seda. Tres estius de Truman Capote a Palamós. Editorial Columna: Barcelona. Pàgines 37-40.

Més informació:

Vídeo de TV3: Truman Capota a Palamós
Ruta literària: El Palamós de Truman Capote.
Club de lectura adulto: Biblioteca Pública de Cambrils
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

ENGRANDEIX EL TEXT