Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mites. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mites. Mostrar tots els missatges

dimecres, 14 d’agost del 2013

La creació

La Creación, de Michelangelo. Bóveda de la Capilla Sixtina, en los Museos Vaticanos.
Al principi, Déu va crear el cel i la terra. La terra era caòtica i desolada, les tenebres cobrien la superfície de l`oceà, i l`Esperit de Déu planava sobre les aigües.
Déu digué:
-Que existeixi la llum.
I la llum va existir. Déu veié que la llum era bona, i separà la llum de les tenebres. Déu va donar a la llum el nom de dia, i a les tenebres, el de nit.
Hi hagué un vespre i un matí, i fou el primer dia.
Déu digué:
-Que hi hagi un firmament enmig de les aigües, per separar unes aigües de les altres.
I va ser així. Déu va fer la volta del firmament i va separar les aigües que hi ha a sota la volta de les que hi ha a sobre. Déu donà a la volta del firmament el nom de cel.
Hi hagué un vespre i un matí, i fou el segon dia.
Déu digué:
-Que les aigües de sota el cel s`apleguin en un sol indret i apareguin els continents.
I va ser així. Déu donà als continents el nom de terra, i a les aigües aplegades, el de mar. Déu veié que tot això era bo.
Déu digué:
-Que la terra produeixi vegetació, herbes que facin llavor i arbres de tota mena que donin fruit amb la seva llavor, per tota la terra.
I va ser així. La terra produí la vegetació, les herbes de tota mena que fan la seva llavor i els arbres de tota mena que donen fruit amb la seva llavor. Déu veié que tot això era bo.

(LA BÍBLIA: Gènesi, 1, 1-12)    

Cap al desert de Sin. Les guatlles i el mannà

Recollint el mannà. Il·lustració d`un llibre d`hores s. XV
Tota la comunitat dels israelites va partir d'Elim, i arribà al desert de Sín, entre Elim i el Sinaí, el dia quinze del segon mes després de la sortida d'Egipte. En el desert tota la comunitat va murmurar contra Moisès i Aaron. Els israelites els deien:
--Tant de bo la mà del Senyor ens hagués fet morir al país d'Egipte, quan ens assèiem vora les olles de carn i menjàvem pa fins a saciar-nos! Ens heu fet sortir cap aquest desert perquè tot el poble mori de fam.
El Senyor va dir a Moisès:
--Jo us faré ploure pa des del cel. Que el poble surti cada dia a recollir la ració necessària per a aquell dia. Així els posaré a prova i veuré si obren o no d'acord amb això que els mano. I el sisè dia, quan preparin la quantitat que s'han d'emportar, n'agafaran el doble del que recullen els altres dies.
Moisès i Aaron van dir a tots els israelites:
--Aquest vespre sabreu que el Senyor us ha fet sortir del país d'Egipte, i al matí veureu la glòria del Senyor, ja que ha sentit les vostres murmuracions contra ell. Nosaltres, qui som perquè hàgiu de murmurar en contra nostre?
Moisès va afegir:
--Al vespre el Senyor us donarà carn per a menjar, i al matí, pa per a saciar-vos, perquè ha sentit les vostres murmuracions contra ell. Nosaltres, qui som? No és pas contra nosaltres que murmureu, sinó contra el Senyor.
Moisès va dir a Aaron:
--Digues a tota la comunitat dels israelites: "Acosteu-vos al Senyor. Ell ha sentit les vostres murmuracions."
10 I mentre Aaron parlava a tota la comunitat dels israelites, ells es van girar cap al desert i van veure la glòria del Senyor que s'apareixia en el núvol.
11 El Senyor digué a Moisès:
12 --He sentit les murmuracions dels israelites. Vés a dir-los: "Al vespre menjareu carn, i al matí us saciareu de pa. Així sabreu que jo sóc el Senyor, el vostre Déu."
13 Aquell mateix vespre va arribar un vol de guatlles que cobrí el campament, i al matí, al voltant del campament, hi havia una capa de rosada. 14 Quan s'esvaí la capa de rosada, damunt el desert va quedar-hi una capa granulada, fina com el gebre. 15 Els israelites, en veure-ho, es deien l'un a l'altre: « Man hu? » (que vol dir: «Què és això?»), perquè no sabien què era. Moisès els va dir:
--Això és el pa que el Senyor us dóna per aliment. 16 El manament del Senyor és aquest: Que cadascú en reculli el que necessita per a menjar. Agafeu-ne la mesura d'un ómer per persona, segons el nombre de persones que hi ha a cada tenda.
17 Els israelites ho van fer així. Uns en van recollir molt, i altres poc; 18 però, quan ho van mesurar, ni en sobrava als qui n'havien recollit molt ni en faltava als qui n'havien recollit poc. Cadascú havia recollit el que necessitava per a menjar.
19 Moisès també els va dir:
--Que ningú no en guardi gens per a l'endemà.

La Biblia (1993):  El Pentateuc, Éxode, 16.  Associació Bíblica de Catalunya, Editorial Clarel i Societats Bíbliques Unides 

Jesús i la samaritana

Alonso Cano: Jesús y la samaritana
2 De fet, no era Jesús qui batejava, sinó els seus deixebles.
3 Llavors va deixar Judea i se'n tornà a Galilea.
1 Jesús va saber que havia arribat a oïda dels fariseus que ell feia més deixebles i en batejava més que Joan.
4 Jesús havia de travessar Samaria.
5 Arribà, doncs, en una població samaritana que es deia Sicar, no gaire lluny de la propietat que Jacob havia donat al seu fill Josep;
6 allà hi havia el pou de Jacob. Jesús, cansat de caminar, s'assegué allí a la vora del pou. Era cap al migdia.
7 Una dona de Samaria es presentà a pouar aigua. Jesús li diu:
--Dóna'm aigua.
8 Els seus deixebles se n'havien anat al poble a comprar menjar.
9 Però la dona samaritana preguntà a Jesús:
--Com és que tu, que ets jueu, em demanes aigua a mi, que sóc samaritana?
Cal recordar que els jueus no es fan amb els samaritans.
10 Jesús li respongué:
--Si sabessis quin és el do de Déu i qui és el qui et diu: "Dóna'm aigua", ets tu qui li n'hauries demanada, i ell t'hauria donat aigua viva.
11 La dona li diu:
--Senyor, no tens res per a pouar i aquest pou és fondo. D'on la trauràs, l'aigua viva?
12 El nostre pare Jacob ens va donar aquest pou, i en bevia tant ell com els seus fills i el seu bestiar. ¿Que potser ets més gran que no pas ell?
13 Jesús li respongué:
--Tots els qui beuen aigua d'aquesta tornen a tenir set.
14 Però el qui begui de l'aigua que jo li donaré, mai més no tindrà set: l'aigua que jo li donaré es convertirà dintre d'ell en una font d'on brollarà vida eterna.

(Joan, 4, 1-42) LA BIBLIA (1993): Nou Testament: Joan, 4, 1-42, Associació Bíblica de Catalunya, Editorial Claret i Societats Bíbliques Unides.
Per llegir-ne més

Les pomes d'or de les Hespèrides

El jardí de les Hespèrides. Frederic Leighton (1892).
Imagineu-vos un jardí, és a dir, no pas un jardí, que és poca cosa, sinó un parc, un parc immens, que s’estén a pèrdua de vista. Arrer arreu només veieu arbres corpulents i frondosos que exhalen les més delicades aromes; ací i allà, grapats de flors, enceses i rares, que exhalen els més suaus perfums; i només heu de fer que allargar el braç per abastar tota mena de fruites. Nius de verdor, racons misteriosos i encisadors, fonts límpides i pures que canten en el silenci del bosc, de tot hi ha. En mig d’aquestes incomparables riqueses, acumulades allí per la generositat d’una naturalesa pròdiga, heus aquí unes pomes l’esclat de les quals sobrepassa el que pugueu imaginar. Per això en diuen Pomes d’or.
[…] Després de llargues i pesades caminades, Hèrcul s’atura un moment prop d’una font per reprendre alè i per refrescar-se un xic. No gaire lluny de la font, hi havia una nimfa asseguda damunt d’un banc de molsa tot esmaltat de margaridoies. La graciosa criatura, commoguda en veure que el formós viatger estaba confós, va dir-li: “Em sembla, senyor, que el vell Nereu, que és un déu marí, fill de l’Oceà i de Tetis, us podrà ajudar. Nereu sap moltes coses i potser us donarà raó del que cerqueu.”

Emili Genest (1988). Figures i llegendes mitològiques. Barcelona: Ed. Joventut (pàg. 151-152)

Paràbola del sembrador

Dalí. Angelus (inspirat en Millet)
Es reunia molta gent entorn de Jesús i hi acudien de totes les poblacions. Ell els digué, valent-se d'una paràbola:
--Un sembrador va sortir a sembrar la seva llavor. Tot sembrant, una part de les llavors va caure arran del camí i fou trepitjada, o bé els ocells se la van menjar. Una altra part va caure a la roca; però, quan la planta començava a créixer, es va assecar, perquè no tenia saó. Una altra part va caure entre els cards; els cards van créixer al mateix temps i l'ofegaren. Una altra part de les llavors va caure en terra bona, va créixer i va donar fruit fins al cent per u.
I, acabat de dir això, exclamà:
--Qui tingui orelles per a escoltar, que escolti.
LA BÍBLIA (1993): Nou Testament. Lluc, 8, 4-8, Associació Bíblica de Catalunya, Ed. Claret i Societats Bíbliques Unides.

diumenge, 5 de febrer del 2012

El safrà

Andrew Whithey (2009): Saffron Flower
El safrà va néixer d’una doble ferida. AGrècia, efectivament, s'explica que el déu Hermes, un dia que jugava alllançament de discos, va ferir en una badada el seu amic Crocos. Aquest morí al’acte, però la seva sang, que tacava el terra, es transformà per voluntatd’Hermes en unes estranyes floretes dotades cadascuna de tres estigmes. La sevaaroma penetrant i el seu color lluent en feren la més preuada de les espècies.
Aquesta mateixa llegenda diu que la nimfaEsmilax, que estimava apassionadament Crocos, també fou transformada per Hermesen flor de safrà. Tal vegada d’aquesta última victòria de l’amor, ja que elsdos amants van romandre units per tota l’eternitat al cor d’una flor, derivi laprincipal virtut del safrà, si més no la més celebrada a l’antiguitat: estracta d’un afrodisíac. Segons Homer, aquesta fou la causa probable de l’abúsper part de Zeus d’aquesta flor fins al punt d’entapissar el seu jaç amb pistilsde safrà. Més endavant, seguint-ne l’exemple, els rics romans sembraran desafrà els llençols dels joves esposos. Al Satiricó s’explica que l’utilitzavenabundantment als banquets, tant per incitar a l’amor com en senyal de riquesa i prodigalitat.
I és que el safrà no només té el color del’or, sinó gairebé el seu valor. Els estigmes han de ser recol·lectats a mà,realitzant el mateix gest mil·lenari que pot encara observar-se en un fresc delpalau de Knossos, a Creta. I per obtenir-ne un quilo fan falta no menys de centcinquanta mil flors. Per això, els antics reservaren a aquesta planta aromàticaun ús preferentment medicinal, com a Egipte, per al seu famós remei kuphi, oper tintar determinades teles d’ús ritual, com es feia a Tir, on les donesacabades de casar portaven un vel ensafranat que indicava que, a la fi, tenientots els atributs femenins.
José-María Moreno García (2008): Recolección azafrán familia Cabra-Casrrasco
El safrà, després de ser aclimatat pels àrabsa Espanya durant l’Edat Mitjana exercirà a Europa el mateix paper a la medicinai a l’artesania. Els metges més reputats en lloaran els mèrits i especialmenteel poder hilarant, alhora que els mercaders de teixits el cercaran per acolorirles seves mercaderies. Fins i tot a Florència servia com a penyora en lesoperacions financeres.
També va interessar el safrà a l’Islamclàssic. Alguns metges, com Razés, el condemnaven perquè sembla ser queprovocava nàusees i insomni; d’altres, com Avicena, en lloaven els efectesbenèfics: cicatritzar ferides, calmar els atacs de gota i guarir lescataractes.
José-María Moreno García (2008): Monda rosa del azafrán familia Cabra-Carrasco
Es cultivava en petites quantitats al PròximOrient àrab, i en major quantitat a l’Iran i Turquia. Després de conquerir elMagrib, arribà a Espanya, que es convertí en el seu terreny predilecte.
La flor del safrà, amb els seus tres estigmes,va atreure una munió de paisatgistes de l’època postclàssica. Hi veuran devegades “brins de sofre flamejants”, d’altres “verges esporuguides”, i fins itot “tres donzelles abraçades”.
Ara i des de sempre, el safrà continua essentapreciat pel seu perfum penetrant. El rei Salomó el cità al Cantar dels Cantarsper evocar els efluvis de la dona ben aimada. De forma més prosaica, arreu delspaïsos mediterranis s’utilitzà per condimentar les menges. Àdhuc hi va haver untemps, a França, el segle XIV, en què se’n citaven fins a 172 receptes, de lesquals les més emblemàtiques són la bullabessa i el murtayrol del sud-oest.
Als italians, per part seva, des de l’EdaMitjana els encanta el panforte de Siena, aromatitzat amb safrà. A Espanya, ones produeix el millor safrà del món, el seu ús està més estès, encara que elplat més conegut on s’utilitza és la paella.
En cap cuina del món es venera tant el safràcom a la cuina marroquina. Es troba en plats tan típics i variats com elcuscús, la harira, la chorba, la bastella i, sobretot en un gran nombre detajines.

Aquest text ha estat extret de La cocina de Ziryâb. El Gran Sibarita de Córdoba, de Mardam-Bey, Farouk (2002) . Barcelona :Zendrera Zariiquiey, 21-24. Ha estat adaptat per Isabel Castro i traduït al català per Fina Masdéu.


Més informació sobre el safrà:

divendres, 2 de desembre del 2011

La sortida d'Egipte

Zurbarán: Agnus Dei. Museo del Prado
1 El Senyor va dir a Moisès i a Aaron en el país d'Egipte:
2 --Aquest mes serà per a vosaltres el primer dels mesos de l'an   
3 Parleu a tota la comunitat d'Israel. Digueu-los: "El dia deu d'aquest mes preneu un anyell o un cabrit per família, un per cada casa.
4 Si una família és massa petita per a menjar-se'l, que s'ajunti amb els veïns més pròxims fins a completar el nombre de persones, comptant quantes en calen per a poder-se'l menjar.
5 L'animal ha de ser sense cap defecte, mascle i d'un any. Podeu prendre tant un anyell com un cabrit.
6 L'heu de guardar fins al dia catorze del mes, i tots els de la comunitat d'Israel el degollareu el capvespre d'aquell dia.
7 Després preneu la sang i poseu-ne als dos muntants i a la llinda de les cases on us el menjareu.
8 Mengeu-ne la carn aquella mateixa nit. L'heu de menjar rostida, amb pa sense llevat i amb herbes amargues.
9 No mengeu gens de carn crua o bullida, sinó tot l'animal rostit, amb el cap, les potes i les entranyes.
10 No en guardeu gens per a l'endemà; si al matí encara en queda, cremeu-ho.
11 Per a menjar-lo, tingueu el cos cenyit, les sandàlies posades i el bastó a la mà. Us l'heu de menjar a corre-cuita. És la Pasqua del Senyor.
12 »Aquella nit travessaré el país d'Egipte i faré morir tots els seus primogènits, tant els dels homes com els dels animals, i faré justícia contra els déus d'Egipte. Jo sóc el Senyor.
13 La sang serà el senyal a les cases on vosaltres viviu. Quan veuré la sang, passaré de llarg i, quan castigui el país d'Egipte, no caurà damunt vostre la plaga de l'extermini.
14 Tingueu aquest dia com un memorial i celebreu-lo amb una festa de pelegrinatge en honor del Senyor. És una institució perpètua. Totes les generacions l'han de celebrar.
Normes sobre la celebració de la Pasqua
43 El Senyor va dir a Moisès i a Aaron:
--Aquestes són les normes referents a l'anyell pasqual:
»No n'ha de menjar cap estranger.
44 »Els esclaus comprats amb diners, si els circumcideu, podran menjar-ne. 
45 »Ni els forasters ni els assalariats no en menjaran. 
46 »L'heu de menjar en una sola casa; no tragueu gens de carn fora de la casa.
»No li heu de trencar cap os. 
47 »Tota la comunitat d'Israel ha de celebrar la Pasqua. 
48 »Si un immigrant que resideix al teu país vol celebrar la Pasqua en honor del Senyor, que faci circumcidar tots els homes de casa seva. Llavors la podrà celebrar, ja que serà com un nadiu del país. Però cap incircumcís no ha de menjar l'anyell pasqual. 
49 »La llei serà la mateixa per al nadiu i per a l'immigrant que resideix enmig vostre. 
50 Tots els israelites van complir el que el Senyor havia manat a Moisès i a Aaron.
 51 Justament aquell dia, el Senyor va fer sortir els israelites del país d'Egipte, formats com un exèrcit. (EX, 12)

LA BÍBLIA (1993): Antic Testament. Èxode, Ed. Claret, Associació Bíblica de Catalunya i Societats Bíbliques Unides 

El pecat i les seves conseqüències

Marc Chagall. Adam i Eva expulsats del paradís. Niza. Museu Bíblic Marc Chagall
1 La serp era el més astut de tots els animals que el Senyor-Déu havia fet.
Preguntà, doncs, a la dona:
--Així, Déu us ha dit que no mengeu dels fruits de cap arbre del jardí?
2 La dona va respondre a la serp:
--Podem menjar dels fruits de tots els arbres del jardí,
3 però dels fruits de l'arbre que hi ha al mig del jardí, Déu ha dit que no en mengem ni els toquem, perquè moriríem.
4 La serp li va replicar:
--No, no moriríeu pas!
5 Déu sap que, si un dia en menjàveu, se us obririen els ulls i seríeu igual com déus: coneixeríeu el bé i el mal.
6 Llavors la dona, veient que el fruit de l'arbre era bo per a menjar i feia goig de veure, i que era temptador de tenir aquell coneixement, en va collir i en va menjar; i va donar-ne també al seu home, que en menjà amb ella.
7 Llavors a tots dos se'ls obriren els ulls i es van adonar que anaven nus. Van cosir fulles de figuera i se'n feren faldars.
8 Quan l'home i la dona van sentir els passos del Senyor-Déu, que es passejava pel jardí a l'aire fresc de la tarda, es van amagar entremig dels arbres del jardí, perquè el Senyor-Déu no els veiés.
9 Però el Senyor-Déu cridà l'home i li va dir:
--On ets?
10 Ell li va respondre:
--He sentit que et passejaves pel jardí i, com que vaig nu, he tingut por i m'he amagat.
11 El Senyor-Déu li replicà:
--Qui t'ha fet saber que anaves nu? És que has menjat del fruit de l'arbre que jo t'havia prohibit?
12 L'home va respondre:
--La dona que has posat al meu costat m'ha ofert el fruit de l'arbre i n'he menjat.
13 Llavors el Senyor-Déu va dir a la dona:
--Per què ho has fet, això?
Ella va respondre:
--La serp m'ha enganyat i n'he menjat.
14 El Senyor-Déu va dir a la serp:
--Ja que has fet això, seràs la més maleïda de totes les bèsties i de tots els animals feréstecs. T'arrossegaràs damunt el ventre i menjaràs pols tota la vida.
15 Posaré enemistat entre tu i la dona, entre el teu llinatge i el seu. Ell t'atacarà al cap i tu l'atacaràs al taló.
16 Després digué a la dona:
--Et faré patir les grans fatigues de l'embaràs i donaràs a llum enmig de dolors. Desitjaràs el teu home, i ell et voldrà dominar.
17 Després va dir a l'home:
--Ja que t'has escoltat la teva dona i has menjat el fruit de l'arbre que jo t'havia prohibit, la terra serà maleïda per culpa teva: tota la vida passaràs fatigues per treure'n l'aliment.
18 La terra et produirà cards i espines, i t'hauràs d'alimentar d'allò que donin els camps.
19 Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front fins que tornis a la terra d'on vas ser tret: perquè ets pols, i a la pols tornaràs.
20 L'home va donar a la seva dona el nom d'Eva, perquè ella ha estat la mare de tots els qui viuen.
21 Llavors el Senyor-Déu va fer túniques de pell i va vestir l'home i la dona.
22 Després el Senyor-Déu digué:
--L'home s'ha tornat com un de nosaltres: ja coneix el bé i el mal! I si ara agafa el fruit de l'arbre de la vida, el cull i en menja, viurà per sempre!
23 Llavors el Senyor-Déu va expulsar l'home del jardí de l'Edèn, perquè treballés la terra d'on havia estat tret.
24 Un cop l'hagué expulsat, va posar a l'orient de l'Edèn els querubins amb la flama de l'espasa fulgurant per a guardar el camí de l'arbre de la vida.
(Gn, 3. 1-24)

LA BÍBLIA (1993): Antic Testament. Gènesi, Ed. Claret, Associació Bíblica de Catalunya i Societats Bíbliques Unides.

diumenge, 3 de juliol del 2011

La goja de Fontargent

Rodríguez, Luz (2010). Fresas salvajes
De Fontargent a Oriege
n’he baixada aquest matí
pel rost de Clota Florida
maduixetes a collir.
Tot omplint-ne la cistella
un aurer ensopeguí,
un aurer que entre la sorra
triava granets d'or fi.
“-Déu vos guard, gerdera hermosa.
-Déu vos guard, gallard fadrí;
prou us daria maduixes
si em donéssiu d'or un bri.
-Preneu’s-el, gerdera hermosa;
per gerderes l'apleguí.”
Ell me’n donava una embosta,
jo unes volves en prenguí,
mes maduixes oferint-li,
de les selves coral fi.
Mentre ell se les prenia
les maduixes canvií,
cada gerd era un carboncle,
cada maduixa un robí.
Per ensenyar-vos-en mostra
la més vistosa encastí
en est anell de cinta ampla
que en dos es pot migpartir:
per anell de nuviatge
si el voleu, veus-el aquí.

Verdaguer, Jacint (1886). Canigó [La goja de Fontargent]


Sobre Jacint Verdaguer: 

divendres, 22 d’abril del 2011

Les magranes flamejants

<><>
Hera i Prometeu
[…]
Alcides, en collir-me, dels braços meus digué
que eren una garlanda d’amor, tota florida.
Oh Hera, en sa tornada, l’estrenyeria bé
i fóra ma garlanda potent com una brida.
I despullant, de dia, les hortes i els jardins,
en premi de les meves volences sobiranes,
tos temples ornaria de flamejants magranes
que, ben ferides, llencen un xàfec de robins.

Carner, Josep (1994). Els fruits saborosos.Barcelona:Edicions 62
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

ENGRANDEIX EL TEXT