La Niki veu en Mastino darrere el taulell.
—Ei, ens portes de seguida les teves torrades bones, mentre em dutxo?
El senyor gran de darrere el taulell somriu.
—Com desitgi, princesa. Voleu dues orades, també? En tinc de fresquíssimes.
La Niki mira l’Alessandro, que fa que sí amb el cap.
—Sí, perfecte, Masti. Per a mi també una amanida verda amb tomàquets, però no gaire madurs, eh?
En Mastino fa que sí.[…]
Al cap de poc ja són a taula. La Niki encara té els cabells mullats quan mossega la seva torrada. Després mira l’Alessandro.
—Són bones, oi? Jo vinc aquí només per això.
L’Alessandro ha mossegat la seva.
—Amb la gana que tinc no distingiria aquestes cloïsses dels musclos.
La Niki riu.
—En realitat són tellines!
—Em semblaven massa petites.
La Niki fa una altra mossegada, s’eixuga una mica l’oli de la barbeta amb el dors de la mà, que després, però, educada, eixuga amb el tovalló. […]
—Amics meus, aquí teniu les orades i les amanides! —En Mastino apareix darrere seu i deixa els plats a la taula.— Per a qualsevol cosa, crideu-me, sóc allà.
—Sí, Masti, gràcies.
—Mmm, semblen bones… —La Niki, amb la forquilla, obre el peix.— Quina olor, és fresquíssim.— El talla i se’n posa un tros a la boca.— És molt tendre… Mmm, realment bo.
Moccia, Federico (2008). Perdona si et dic amor. Barcelona: Proa. (Pàg. 207-593)
