 |
| Dona de sorra. Fina Masdéu (Salou, 2011) |
L’illa era una mà
oberta, pel setembre el raïm era ple, demanava la verema. El gotim esclafat a
la boca gra rere gra, descalç a la tarda sobre la terra feliç dels passos d’un
nen: això era l’agraïment més just, cap pregària no hi arribava. [...]
Jo pensava en els
pagesos que havien plantat el blat als camps, en el sol que l’havia fet
créixer, en la nau que l’havia portat pel mar. Allò era la pau, la bona
voluntat, el pa blanc a taula, que a més feia bona olor. [...]
Al setembre hi ha dies
de cel arran de terra. S’abaixa el pont llevadís del castell que té a l’aire i
el cel, avall per una escala blava, descansa una mica a terra. A deu anys podia
veure els graons angulosos, prou per remuntar-los amb els ulls. Ara em conformo
havent-los vist i creient que encara hi són. El setembre és el mes de les
núpcies de la superfície terrestre i l’espai de sobre encès per la llum. A les
feixes esglaonades de les vinyes els pescadors fan de pagesos i cullen el raïm,
que posen als coves fets per les dones. Abans i tot d’esprémer els penjolls, el
dia de la verema embriaga els que van descalços entre les rengleres al sol i
l’eixam de vespes assedegades. L’illa el setembre és una vaca que dóna vi.
[...]
 |
| Vinyes a Santorini. Fina Masdéu (2010) |
|
|
|
-Dóna’m un cop de mà a
la cuina. Avui farem els espaguetis amb all, oli i julivert que t’agraden a tu
i els ous ferrats que m’agraden a mi. [...]
-Àvia, com es fan els
ous ferrats?
A la mama no m’atrevia
a preguntar-li res, ens dèiem frases seques, que calia oblidar. I l’àvia
responia llesta i aguda a l’auricular. Així vaig anar fent i a través seu vaig
progressar fins a les albergínies a la parmesana. [...]
Vam arribar a una
caleta, entre les roques es veia al sud una altra illa que jeia. Penjava damunt
nostre l’ombra d’una figuera.
-Aquí es diu que es coneix
que la fruita està al punt quan té el coll d’un penjat, la roba estripada i una
llàgrima de mala dona.
-I per què de mala
dona? –va preguntar.
-No ho sé, sembla que
tenen llàgrimes més espesses, potser de dolor.
-De totes maneres la
figa no és una fruita sinó una flor.
I per què la venen els
verdulaires i no els floristes? Vaig pensar la rucada però no la vaig dir. N’hi
vaig oferir una, la va obrir. Jo me la vaig menjar sencera, coll i tot. [...]
De tornada a les cases
se sentia molta olor de tomàquet cuit. Havia començat l’aprovisionament de
conserves, totes les cuines obeïen la cita. L’olor acompanyava els retorns a
terra ferma de final de setembre. [...]
