La sopa d'all

Cabeces d'alls en una panera de vímet.

Un dia el rei Jaume anava de cacera i es va perdre i quedà sol i separat de tota la seva gent. Volta que voltaràs per tal de veure si podia orientar-se, com més voltava i caminava més i més s’anava separant dels seus companys. Després de moltes hores començava a tenir gana de debò; per fi va fer cap a una casona mig enrunada en la qual vivia una velleta sola pobra com una rata i tan vella que gairebé no es podia valer. El rei li demanà si tenia alguna cosa per a menjar; però aquella bona dona, tota espantada en veure a casa seva un cavaller tan distingit i elevat, ni va saber què dir-li ni què fer. El rei, empès per la gana, va obrir un calaix d’una taulota i va trobar un rosegó de pa sec com un os. Entre mil altres rampoines va trobar una cabeça d’alls, i, sense haver-se’n vistes mai de més fresques, el rei va posar al foc un tupí tot fumat que corria per allí i va fer una sopa d’all, que va trobar boníssima i gustosa com mai en tota la seva vida no hagués menjat res de millor.

Aplacada la gana, el rei se n’anà i aviat va trobar-se amb un escamot de la seva gent que el cercaven. El record deliciós d’aquella sopa d’all va mantenir-se molt viu en ell. I sempre pensava que si ell, que no entenia gens en guisofis, havia fet unes sopes tan suculentes i saboroses, com les faria el seu coc, que era un gran mestre en l’art de cuinar! I el dia que li escaigué cridà el coc i li manà que fes una sopa d’all. El coc, tot sorprès per aquell encàrrec, complí el manament reial i portà les sopes a taula. El rei les tastà i encara escup ara; les va trobar insípides i sense cap mena de gust. Cridà tot seguit el coc, li preguntà com havia fet les sopes i manà que el pengessin per poca traça i mal coc. Els cortesans que tenien més influència damunt del rei li van fer veure que si havia trobat aquelles sopes tan exquisides no era pas perquè fossin millors que les que li havia fet el coc, sinó perquè aquell dia portava una gran gana. El rei es donà per convençut i perdonà el coc.

Amades, Joan (1978). Les millors llegendes populars. Barcelona: Editorial Selecta.

 Olla de terrissa.

El món de Joan Amades. Aquest catàleg bibliografic va aparèixer publicat l'any 1990 a El món de Joan Amades amb motiu del centenari del naixement del folklorista. En aquesta ocasió al catàleg s'hi ha afegit l'obra publicada a partir de 1990. L'actualització del cataleg bibliografic ha anat a cura d'Amadeu Carbó.

Papas a lo pobre

María Martel (2011): Papas a lo pobre.

Agachamos la cabeza para pasar por el umbral y entramos en la penumbra. Hacía más fresco en la diminuta habitación oscura, a pesar de la lumbre que ardía en el hogar, ya que en el exterior el asfixiante aire rondaba los cuarenta grados. Acercamos dos sillas bajas a las llamas y me puse a contemplar a Pedro deslumbrándome con su arte en la preparación de su plato cotidiano, "papas a lo pobre".

Primero colocó una sartén profunda, horrorosamente grasienta y ennegrecida, en un trípode dispuesto sobre las llamas, y en ella vertió lo que calculé serían como dos tacitas de aceite de oliva. A continuación con su navaja de bolsillo cortó a tajos un par de cebollas, sin esmerarse mucho en pelarlas, y, mientras burbujeaban alegremente en el aceite, partió en pedazos una cabeza de ajo entera y lo echó todo en la sarten.

-¿No pela usted los dientes de ajo? -le pregunté.

-¡Dios, no! Si no los pelas no se queman, y conservan mejor el sabor. También es menos trabajo.

Y de hecho tiene razón.

Después de esto cogió un cubo en el que nadaban higiénicamente unas patatas que había pelado antes y, en cuclillas delante del fuego y con el cuerpo totalmente bañado en sudor, las partió toscamente en forma de gruesas patatas fritas de gran tamaño y las echó directamente en el aceite chisporreante. Cuando la sartén empezaba a desbordarse, revolvió las patatasa con un palo y añadió más leña al fuego para que subiera la llama. En un cesto colgado de un palo había pimientos verdes y rojos y, cogiendo cinco o seis de los pequeños, los echó también enteros.

-Bueno, ahora podemos dejar que eso se haga solo durante un rato -dijo Pedro mientras le daba una vuelta más con el palo, tras lo cual procedió a poner la mesa.

Había en la terraza una tambaleante bobina de cable de madera, sobre la cual colocó una vieja lata de sardinas que había llenado con un puñado enorme de aceitunas y una docena de guindillas en vinagre. De un saco de papel extrajo una hogaza de pan que parecía una piedra de río y la partió en cuartos, devolviendo al saco dos de ellos. A continuación, puso en la mesa dos tenedores torcidos y dos vasos y se fue a echar una mirada al plato principal. Yo me senté, me serví vino de una botella de plástico y me comí una aceituna -encurtida con mucho ajo, mucha sal y algo menos de tomillo, lavanda y Dios sabe qué más- acompañándola con un trago del denso vino parduzco.

(...) Pedro apareció sonriendo con la sartén chisporroteante, que colocó sobre una baldosa cuidadosamente dispuesta de manera que evitara que la bobina de cable se manchase. A continuación, trajo un gigantesco jamón grasiento, cortó dos enormes trozos llenos de tocino y volvió a colgarlo de un gancho clavado en una viga. Entonces se sentó en el escalón de la puerta, echó un trago de vino y dio un suspiro de satisfacción.

En cuanto a mí, me dediqué a pinchar en la sartén con el tenedor, roer mi jamón, beberme a grandes tragos mi vino parduzco y charlar con mi afable anfitrión. La comida era deliciosa. Durante todo ese mes cociné yo muchas veces, y casi siempre fueron "papas a lo pobre", que a Pedro le gustaban para desayunar, comer y cenar, siempre con los dos vasos de vino reglamentarios, pero jamás logré exactamente el mismo resultado que Pedro con el plato.

Chris Sewart (2007): Entre limones. Historia de un optimista. Editorial Almuzara. Páginas 37-39.

Lalalà

Lalalà

Pica el julivert, molt fi. El julivert ha de ser fi perquè, si no,  el nen diu que no vol les mandonguilles ,  i les mandonguilles són el plat preferit d’en Paco. Pica el julivert molt fi i després l’all, tan petit que gairebé no es veu; all invisible perquè el nen no el vegi i no pugui dir que hi ha all, que és el que més li agrada a en Paco a les mandonguilles. I amb les mans en la barreja de carn picada de porc  i de vedella, meitat i meitat, pasta com en els temps en què tenia temps i pastava fang per fer-ne gerros, plats, cendrers. Pasta i hi posa salt i una mica de pebre, just  perquè el Paco el noti  però el nen no, i ou, i pa ratllat.

Pasta i a la tele, de fons , hi sona aquella cançó que no sap com es diu però que fa així, i cantusseja. Sembla gairebé feliç, pastant, amb el davantal net, fent lalalà, així, amb la tele de fons i els fluorescent il·luminant-li els ulls, i la pasta que segurament ja no cal pastar més però que continua pastant perquè li agrada enfonsar  les mans en la carn humida i notar-la entre els dits.

OLID , Bel (2012): La mala reputació. Editorial Proa: Barcelona. Pàgina 21.