Lalalà
Pica el julivert, molt fi. El julivert ha de ser fi perquè, si no, el nen diu que no vol les mandonguilles , i les mandonguilles són el plat preferit d’en Paco. Pica el julivert molt fi i després l’all, tan petit que gairebé no es veu; all invisible perquè el nen no el vegi i no pugui dir que hi ha all, que és el que més li agrada a en Paco a les mandonguilles. I amb les mans en la barreja de carn picada de porc i de vedella, meitat i meitat, pasta com en els temps en què tenia temps i pastava fang per fer-ne gerros, plats, cendrers. Pasta i hi posa salt i una mica de pebre, just perquè el Paco el noti però el nen no, i ou, i pa ratllat.
Pasta i a la tele, de fons , hi sona aquella cançó que no sap com es diu però que fa així, i cantusseja. Sembla gairebé feliç, pastant, amb el davantal net, fent lalalà, així, amb la tele de fons i els fluorescent il·luminant-li els ulls, i la pasta que segurament ja no cal pastar més però que continua pastant perquè li agrada enfonsar les mans en la carn humida i notar-la entre els dits.
OLID , Bel (2012): La mala reputació. Editorial Proa: Barcelona. Pàgina 21.
