Sopar a Can Salina

Isabel Castro (2017): Museo del Romanticismo, Madrid.

A can Salina el sopar se servia amb la fastuositat escantonada que aleshores era marca de la casa del regne de les Dues Sicílies. La quantitat de comensals (catorze en total, entre amos, fills, institutrius i tutors) ja feia que l'escena resultés majestuosa. Amb unes tovalles apedaçades però de roba finíssima, la taula resplendia sota la llumnària d'un potent llum d'oli precàriament penjat sota la "nimfa", sota una gran aranya de cristal de Murano. Per les finestres encara s'esquitllaven les últimes clarors del dia però les figures blanques pintades a les cornises fosques, que simulaven baixos relleus, ja es diluïen en l'ombra.

Isabel Castro (2017): Museo del Romanticismo, Madrid.

La coberteria era de plata massissa i els gots esplèndids, amb les inicials F.D. (Ferdinandus dedit) gravades al medalló llis entre les sanefes de Bohèmia com a record de la munificència reial;

Isabel Castro (2017): Museo del Romanticismo, Madrid.

els plats, en canvi, cada un distingit amb una sigla il·lustre, procedien de serveis diferents, supervivents dels estralls del personal de cuina. Els més grossos, preciosos, de la fàbrica de Capodimonte, amb vora ampla de color verd d'ametlla i sanefa de petites àncores daurades, estaven reservats al príncep, que era partidari de les coses a la seva escala, fora de la muller. Quan entrà al menjador hi trobà tothom esperant-lo, cadascú darrere la seva cadira tret de la princesa, que ja s'havia assegut. També l'esperaven, flanquejats per una pila de plats, els malucs platejats de l'enorme sopera amb la tapadora coronada del guepard dansant. El príncep escudellava personalment, agraïda feina que simbolitzava els deures alimentaris del pater familias. 

Tomasi di Lampedusa (1958): El Gattopardo. Traducció de Pau Vidal. Editorial Proa. Pàgines 53-54.

Taula parada

La tavola imbandita sotto alla parata (2009). Ondoli

Ens passem el dia traginant i fregant. Ens estem torrant tant com els turons que ens envolten. Hem comprat estris de neteja, una cuina nova i una nevera. Amb uns cavallets i uns taulons muntem un taulell per a la cuina. Tot i que hem de portar l’aigua calenta del bany en un ribell de plàstic, la nostra cuina és sorprenentment pràctica. Jo, que durant anys he guardat els meus trastets en capses especials, començo a adaptar-me a un concepte més habitual del que és una cuina. Tres culleres de fusta: dues per a l’amanida i una altra per remenar el menjar. Una paella per saltar, ganivet per al pa, ganivet de tallar, una ratlladora de formatge, un pot per a la pasta, un motllo per al forn, i una cafetera per a l’espresso. Vam portar alguns coberts vells de pícnic i hem comprat gots i plats. Aquests primers plats de pasta són divins. Després d’una llarga jornada de treball acabem amb tot el que hi ha a taula i tot seguit caiem rendits al llit com parcers de camp. El nostre plat favorit són els espaguetis amb una salsa senzilla que es prepara a base de dauets de pancetta, bacó sense fumar ofegat al foc, després ho barreges amb una mica de crema i ravenissa picada (aquí l’anomenenruchetta), de la qual tenim abundant subministrament al camí i a les parets de pedra. Hi ratllem parmigiano pel damunt i ens ho mengem en grans quantitats. A més a més de la millor amanida de totes, aqueixes sorprenents tomaques tallades a gruixudes rodanxes i servides amb trossets d’alfàbrega i mozzarella, aprenem a fer fesols toscans amb sàlvia i oli d’oliva. Al matí estavello els fesols i els coc a foc lent. Després deixo que es posin a temperatura ambient abans d’amanir-los amb oli. Consumim una quantitat espantosa d’olives negres.

Si voleu continuar lleging, CLIQUEU-HI.

Mayes, Frances (2002). Bajo el sol de Toscana. Barcelona: Seix Barral, 36-37. Traducció al català de Fina Masdéu.

Vivaldi: Glòria Part 1. Artista: Itzhak Perlman. 

La batidora

Batidora años 50

Nurcihan confesó que también su madre presumía de haber sido la primera persona en Turquía en haber usado una batidora eléctrica. Nos contó que años antes de que en los colmados empezara a venderse zumo de tomate enlatado, o sea, a finales de los cincuenta, su madre había tomado por costumbre ofrecer a las amigas que iban a jugar al bridge zumos de tomate, apio, remolacha y rábano, e invitar a la cocina a aquellas señoras de la alta sociedad que tomaban sus zumos de hortalizas en vasos de cristal de roca y mostrarles la primera batidora que había llegado a Turquía. Y así, acompañados de una agradable música de aquellos años, recordamos cómo los miembros más destacados de la burguesía de Estambul acababan con la cara y las manos manchados de sangre con el entusiasmo de ser los primeros que usaban en Turquía maquinillas de afeitar, cuchillos de carne, abrelatas eléctricos y otros artefactos aún más extraños y terribles. Hablamos también de cómo aquellos aparatos que se traían con tanto entusiasmo de Europa y que en su mayoría se estropeaban en cuanto se usaban una sola vez, las grabadoras, los secadores de pelo que hacían saltar los fusibles, los molinillos de café eléctricos que tanto asustaban a las criadas, las máquinas para hacer mayonesa cuyos repuestos eran imposibles de encontrar en Turquía, se guardaban y se olvidaban en cualquier rincón polvoriento de nuestras casas durante años porque nadie se decidía a tirarlos.

Manuel Cantarero (2009): 5 ciudades: Estambul

Orhan Pamuk (2009): El Museo de la Inocencia, Literatura Mondadori, 159-160.

Receptes de ficció: Jambalaia

Martínez, Gonzalo (2010). Molino cafe marron ph lr

Va decidir preparar-se un cafè. Quan va trobar el pot ple de grans sense moldre va recordar que el molinet s’havia espatllat l’última vegada que hi havia pujat. Va buscar un tupí i hi va ficar llet. Aleshores va tenir una idea millor: va deixar el tupí sobre el marbre i va buscar una olla i una cassola. Va encendre un dels fogons de la cuina; com a mínim la cuina funcionava. Va netejar i va bullir les gambes. Després va col·locar la cassola al foc, amb mantega. Hi va afegir el pernil, tallat a daus grans, i pebrot verd ben picat. Ho va anar remenant durant uns minuts, i hi va abocar una mica de farina. Més tard hi va afegir les gambes, aigua, tomàquets tallats en quatre trossos, ceba, all i julivert ben picats. Quan tot plegat va arrencar el bull, hi va afegir arròs, sal, farigola, pebre vermell, salsa de soia i vinagre. Hi va posar la tapadora i va abaixar el foc. Durant mitja hora, va anar controlant el xup- xup.

Monzó, Quim. Vuitanta-sis contes. Quaderns Crema

La introducció i la selecció de textos són de Montserrat Serra. Han estat extretes de  Vilaweb: Receptes de ficció.

Meditacions en el restaurant de la Residència

Conbarba (2008). Comedor

Feia tants anys que no viatjava, que no entrava en un aeroport o en una estació important, que no menjava en cap restaurant per turistes, tants anys, que no sabia què cal fer per servir-se en un autoservei; la cafeteria restaurant self-service de l’hospital era molt gran, si hi ha potser vuit -centes habitacions ocupades, calculà, si van i vénen per tant els familiars de més de dos mil malalts, i si afe­gim encara els metges, infermeres, auxiliars i personal divers, no és gens estrany que ell no haguera vist mai ni imaginat mai una sala de menjar tan extensa i poblada com aquesta, però també era cert que en moltes ciutats i províncies d’Europa l’hospital públic és l’edifici més gros del territori i el centre o empresa de més alt pressupost i on treballa més gent, què passaria doncs amb l’eco­nomia si de sobte no hi haguera malalts?, si hagueren de tancar els hospitals, les clíniques i tota la indústria i comerç de la farmàcia perquè Déu té pietat i revoca la maledicció del paradís terrenal seria tant com condemnar el món al desconcert i a la catàstrofe, i fins a quins extrems abusaríem del menjar i del beure i de tota substància tòxica excitant o agradable si sabíem que res no ens pot fer mal?, i si el pa no costara cap suor ni treball i l’embaràs i el part no portaren molèstia ni dolor?, segurament els redactors del Gènesi no s’adonaven que en el primer capítol el pecat i el seu càstig ja figuren com a fonament i origen de la manera de viure dels humans, i que el paradís en la terra és tan humanament impossible que no podia durar ni regalat d’entrada: llegir la Bíblia a trossets, com ell fa gairebé cada dia, ensenya moltes veritats, moltes més de les que els seus autors pensaven. Va fer la cua del self-service amb paciència, davant i darrere i a les taules hi havia moltes més dones que homes, esposes, mares, germanes, filles, nores que passaran la nit maldormint en una butaca al costat del familiar malalt, perquè les dones tenen més resistència que els ho­mes o perquè les criatures i els malalts sempre han estat cosa seua, salus infirmorum, consolatrix afflictorum, les lletanies que sa mare recitava en llatí cada nit en acabar el rosari; Teodor hagué d’expli­car-li que cal agafar una safata, posar-hi damunt un rectangle de paper fet a mida on diu Hospital La Fe Servei Valencià de Salut com als llençols i als pijames, recollir got, tovallonet i coberts, i després circular a poc a poc en filera davant d’un llarg mostrador i triar, tan fàcil que pareix per als que hi tenen costum i tan difícil per a ell, el maregen tants plats preparats exhibits sota una llum duríssima, vidre, alumini, paper de cel·lofana, cambreres amb gorres de plàstic, cuiners que si anaren de verd i no de blanc parei­xerien cirurgians treballant i regnant sota els focus entre instru­ments i recipients d’acer, no sabia què fer, si havia de demanar o agafar ell mateix; es girà cap a Teodor, l’home d’uniforme va som­riure i li va fer un gest com indicant que tot era possible, que tria­ra algun plat, i llavors ell s’adonà que estaven creant un embús en la cua, una aturada en el ritme del trànsit, i sense haver de mirar cap arrere va sentir clarament en la pell que el miraven com un cos estrany.

     «Don Salvador, ací no podem quedar-nos encantats», digué Teodor Llorens quan ja arribaven a la secció de postres i ell només portava en la safata una ensalada i un platet amb tres classes de formatge. «Si vol, deixe que passe jo davant i que vagen fent el compte a la caixa, però afanye’s a triar, que la gent té molt poca paciència.» Es va quedar mirant l’extensa exposició de plats de fruita amb diverses combinacions de dues o tres peces per plat, i pastissos, coques, tartes, crema, xocolate, nata, iogurts de colors, és encara quaresma i a la cartoixa cada monjo sol en la seua cel·la sopa només un tros de pa i un got d’aigua; trià un plat amb un tall de braç de gitano cobert generosament de xocolate fos.

Mira, Joan F. (2003). Purgatori. Capítol 3 [Meditacions en el restaurant de la Residència], Editorial Proa. Barcelona. pàg. 65-67.

Si voleu llegir el text sencer, CLIQUEU-HI.

Sobre Joan F. Mira:

• Página oficial: Joan F. Mira
• Página dedicada a Joan Francesc Mira, en lletrA, el espacio de literatura catalana de la Universitat Oberta de Catalunya, en castellano.
• El desarrollo del niño desde la perspectiva de la Antropología Social
• Joan Francesc Mira
• Entrevista por "Racó Català" a Joan F.Mira
• Entrevista de Totcultura.com
• Homenage del Instituto Lluís Vives, incluye sus obras

Les nits de Nadal

Emi Yañez (2005). Galets

Las de Nadal, la Judit portava les olles plenes de brou a la galeria. Les olles no cabien dins de la nevera, eren tan grosses, i la Judit posava draps de cuina en lloc de tapadores, així s’hi mantenia la temperatura. El brou que feia la Judit era greixós i els galets tenien un tel, si els deixaves refredar. A casa dels Miralpeix hi anava una colla per les festes. Eren ells cinc –encara no havia mort en Pere, el germà petit-, la Patrícia i l’Esteve –per Sant Esteve anaven tots a casa dels MIràngels-, l’oncle Joan Antoni, pobre, tan envellit, la tia Engràcia, que feia catúfols, i l’Engràcia petita. (…) Cada Nadal, la Judit tocava el piano, la Natàlia li girava els fulls, l’Esteve llegia un poema, l’Engràcia cantava “A Aragó hi ha una dama / més bonica que un sol d’or…”, mentre la seva mare feia capcinades a la vora del braser, i la Patrícia cantava cuplets, bufada de xampany. Seien tots al voltant de la taula i aplaudien els fiambres fets per la Judit i la Patrícia, el gall dindi farcit de tòfones i el rap amb salsa verda que semblava llangosta. Damunt de la taula parada amb les estovalles de lagarterana i la cristalleria, la Judit hi havia amagat un regal per a cadascú. Acabaven l’àpat amb les galtes enceses i una son molt dolça dins del cap. La nit de Nadal, en Joan Miralpeix llegia algun conte en català de les Pàgines Viscudes d’en Folch i Torres, a en Lluís i la Natàlia, mentre en Pere jugava amb el cavallet de cartró. Així s’acostumen al català, deia, i la Natàlia o en Lluís preguntaven, pare, què vol dir paó? 

Si voleu continuar llegint el text, CLIQUEU-HI. 

Roig, Montserrat (1993). El temps de les cireres. Barcelona : Edicions 62. 

Emi Yañez (2005). Neules

Festivitat de Sant Esteve

• Viquipèdia: Festivitat de Sant Esteve
• Festes nadalenques: 26 de desembre Sant Esteve
• Festes.Org. L'espai on comença la festa: Festes d'hivern: Festes de Sant Esteve