La tragèdia de no tenir res per posar-se a la boca

Josep Manaut Viglietti 1898 -1971

De vegades em demano com ha estat possible tanta tragèdia junta. I la de després també, la de la misèria, la de no tenir res per posar-se a la boca, la de, ah, això us passa per vendre-us els els camps. Ens miraven tots de biaix i jo veia que l'Eulàlia tenia gana i no sabia què donar-li. La Tineta se la va endur a casa i tit just fa uns mesos que ha tornat, d'ençà que tornem a tenir clients. M'agradaria tenir prou diners per poder-la enviar a Serd a estudiar, té prou edat per anar-hi, però ara per ara no n'hi ha ni per començar a pagar deutes. Un bon dia ens vam mirar la Carme i jo perquè buscàvem alguna cosa per posar a l'escudella i no trobàvem res. Res de res. I se'ns va acudir d'anar a la meva antiga casa, és a dir, a ca l'Hereu, i la Tineta ens va donar patates. I llavors va ser quan li vaig demanar que es quedés l'Eulàlia. I la Carme i jo vam tornar cap a casa, i ara què farem, plorava la meva jove, doncs no ho sé, filla,  responia jo, preocupada i amb un forat a l'estómac que més endavant es faria tristament habitual. Ningú del poble no ens volia donar res, ens continuaven girant la cara per allò del telèfon, per la Roser, per haver fet diners en el passat, per tot. I no podíem viure a costa de la Tineta, que ja havia fet prou quedant-se amb l'Eulàlia. Sort que no havia d'alimentar els fills de la Roser, perquè ja eren grans. Vaig plantar quatre patates a l'era però quan van créixer, se les van endur els soldats. I llavors vaig tenir una idea. Anem, vaig dir a la desconcertada Carme. Vam tancar l'hostal i vam anar a ca l'Hereu. Vaig demanar a la Tineta que em donés unes quantes verdures i amb això vaig estirar la Carme cap als Cingles. Però on aneu, us heu tornat boja, va fer la meva jove. No, no m'hi he tornat, plantarem a dalt. Així ningú no ho veurà, i els soldats, tampoc.

Vam plantar patates i verdures a dalt, sí. I les vam recollir quan van créixer sense que ningú no les hagués vistes, perquè no hi havia ningú que estigués per anar pujant muntanyes que no duien enlloc. Els soldats sí que es ficaven pels boscos, però no per aquells. I, després d'un temps d'impàs durant el qual vam estar les dues netejant a l'hospici de Saltamartí a canvi d'un minso plat a taula cada dia, vam aconseguir que el nostre hort de les altures florís i en poguéssim recollir els fruits. Cada vegada que, després de la dura pujada, arribàvem a dalt, patíem un atac de pànic pensant que algú ho hagués arribar a descobrir. Afortunadament, no va passar mai aixó. De tota manera, vam amagar el nostre hort, de manera que no es veiés si s'esqueia que algú arribava a pujar a dalt. La primera vegada que vam veure que se'ns havien fet patates, vam plorar les dues abraçades una bona estona. S'havia acabat passar gana, i la Carme deia, estem salvades, estem salvades, i jo vaig pensar que a dalt dels Cingles només hi passaven coses bones.

Blanca Busquets (2011): La nevada del cucut, Rosadelsvents,  203-205.

Carles Vilarrasa (2011): Cabrera

-Aquí devia ser on plantaven les patates.

S'han quedat tots dos mirant aquell tros de pla.

-A qui se li acut... -murmurà en Jordi-. Aquelles dones sí que eren valentes... pujaven i baixaven d'aquesta muntanya com qui es canvia de camisa.

-I amb aquest fred -afegeix la Lali traient el nas per sobre de la bufanda-. Deu ser la gana que et porta a fer tot això. Jo no n'he passat mai, de gana... Anem, au.

Blanca Busquets (2011): La nevada del cucut, Rosadelsvents,  241.

El mercat de Sert

Joan Centellas (2008): Vic. Mercat del Ram

Enlloc no hi ha, és cert, el que hi ha a la Carena. I, com que el paisatge és tan obert, et fa la impressió de vegades que no necessites res més. Però això no és veritat, jo necessitava alguna altra cosa, necessitava veure món, un món que no havia vist. Volia anar almenys fins a Serd. Hi anirem a comprar, vaig anunciar a en Robert. Dona, no cal, va dir ell, amant sempre del mínim esforç, si ho encarreguem ja ens ho pujaran, ja ho saps. Sí, però és que jo vull veure com ho venen a plaça, jo tenia la fal·lera de conèixer aquell món de què parlava tothom d'ençà que hi havia la carretera, has de pensar, Tònia, que hi ha tantíssima gent que de vegades no pots passar bé, em deien. I d'on surt, la gent, vaig demanar. Doncs surten de Serd mateix i de les rodalies. Érem al safareig rentant, com sempre, encara ho feia jo però ja venia amb mi la Tineta i almenys érem dues a posar-nos-hi i anàvem més de pressa. Ens trèiem el mocador com sempre, sembla que els va agradar la idea perquè ara tothom es treu el mocador quan va al safareig, és com un costum que ha acabat arrelant. Doncs quedaràs espaordida, noia, ja ho veuràs, em deia una dona que hi havia anat no feia pas gaire. Doncs jo penso anar-hi cada setmana, va fer una altra, ara que arribarà fins aquí l'automòbil de línia, s'ha d'aprofitar.
Jo també vaig agafar l'automòbil de línia un dissabte. No havia pujat mai en aquella mena de carruatge amb motor. Anava molt de pressa, als revols quèiem d'una banda a l'altra i jo em vaig marejar. Em ve per somriure quan ho recordo, si em sembla que aquells cotxes trigaven una hora i mitja a fer el trajecte de la Carena  a Serd, i, ves, ara amb tres quarts d'hora ja hi han arribat. També em ve per somriure quan recordo com vaig vomitar, i com em va renyar el conductor perquè em va dir que el cotxe era nou, però jo li vaig dir que no hi havia pogut fer res, que no ho havia pogut resistir. Després, més tranquil·la, vaig acabar d'arribar a Serd. Hi anàvem la Tineta i jo, goita, ha canviat el paisatge, vaig indicar-li. Allà a baix no hi havia tants arbres i tot era pla i ample. Molt pla i molt ample.

Dario de Regoyos (1909): Mercat de Villafrnaca de Oria. Abadía de Montserrat

(...) Aquell dia que vam anar a Serd volíem comprar i no ho vam fer. Ens va agafar mal de cap a totes dues i vam tornar a agafar el cotxe de línia i quan vam ser altre cop a la Carena tothom es va estranyar que no haguéssim comprat res. Ara em fa sonriure aquell primer viatge, sobretot tenint en compte que, a partir de llavors, més o menus, vam començar a baixar cada dissabte a Serd per comprar de tot, perquè hi havia realment de tot, verdures i fruites que no havíem vist mai i que venien d'altres terres de Catalunya, i peces de porc que fèiem durar tota la setmana. I coses que necessitàvem per a la casa. I de tot, perquè quan un s'acostuma al luxe de poder triar ja no es ocnforma amb la imposició d'un sol producte.

Blanca Busquets (2011): La nevada del cucut, Rosadelsvents,  160-166.